Ferran Garcia-Oliver
Rafa Gomar hauria d’anar per la vida amb una nota enganxada al pit que avisara al personal: “Compte, escric dietaris”. Ho dic perquè tothom i totes les coses, davant seu, són susceptibles d’anar a raure a les anotacions amb què tracta de comprendre aquest món i les criatures que el poblen i, de passada també, tracta de comprendre’s ell mateix. Convé, doncs, que ens pille dins una bona disposició de l’ànima i la impressió que li generem siga benèvola. Però, tranquils, Rafa Gomar no ens posaria damunt del ring del dietari amb noms i cognoms, sinó amb una inicial enigmàtica que salvaria el nostre honor. La indignació tempta sovint Rafa Gomar i, per bé que tinga motius per llançar bombes d’imprecacions gruixudes, la seua és una ploma controlada, més bonhomiosa que ferotge.
A mi em fa l’efecte que Gomar és un espieta sense maldat, un voyeur lúcid que sap traure i extraure el millor que ens ofereix aquest guinyol de la vida, però també destil·lar-hi el pitjor amb un apunt ràpid i precís. Fràgil sol de tardor, el seu últim dietari compendia les virtuts que ara i adés el nostre escriptor de Gandia ha conreat des que ens va sorprendre amb el Donato, 2,27 ja fa els seus bons vint-i-vuit anys. Però, si no vaig errat, les seues incursions literàries daten almenys de 1981, quan va desembarcar en la costa abrupta de la literatura catalana amb un poemari que duia un títol tan enigmàtic, d’entrada, com el seu primer dietari: Les quotidianies d’Arístides. He de confessar que en aquell any remotíssim de 1981, en assabentar-me qui era de veres l’autor, em vaig quedar de pasta de moniato. Els valencianistes de Gandia i comarca érem una espècie tan minoritària que, com aquell qui diu, ens coneixíem del primer últim. Érem un colla d’edat escandalosament per sota dels vint-i-cinc, o dels vint, llevat d’alguna provecta excepció. Al Rafa Gomar no el tenia detectat, tan de sigil devia emprar en el seu camí cap a la santa revelació nacional. Per a mi no deixava de ser un xicon que anava no sé si un o tres cursos més avant en l’Escola Pia, suficients per no intercanviar sinó llambregades i potser alguna pilotada perduda en l’hora del pati. I com que els designis del Nostre Senyor són inescrutables, va resultar que Gomar també va acceptar la creu i el testimoni del valencianisme. No li ho agrairem prou, perquè ens ha donat pàgines de bona i gustosa literatura en forma de poemes, contes, novel·les curtes i, en efecte, dietaris.
Si res caracteritza Gomar és la brevetat, de la mà de la senzillesa. Allò que pot explicar-se en deu paraules, millor que en vint, i allò que pot explicar-se amb claredat millor que adobar-ho amb encaixos teòrics o metafísics. Si aquest país —el que va d’Eus a Elx, per si no queda clar— fóra més llegidor, els dietaris de Gomar serien “aptes per a tots els públics”, i de ser així ben segur que augmentaria la temperatura moral i ètica de les multituds compatriotes: «Qui sembra desitjos superflus, recull frustracions inútils», ens diu, a tall d’exemple. En el cas improbable que un servidor fóra propietari d’algun producte de tirada popular, comestible preferentment, posaria en els embolcalls raonaments del Rafa Gomar. Tenen la gràcia de l’enginy succint, ens accionen les molles de la reflexió. Aquest és el problema, el pati popular no està per aquesta mena d’exercicis auscultadors de la consciència. Així ens van les coses.
Gomar acompanya les anotacions amb dibuixos. El seu, però, no és la pintura amb les eines del pintor. Amb les pròpies eines de l’escriptor prou que en va sobrat: “L’esclat de colors de l’arc de sant Martí ha fet niu en la roba estesa dels terrat”; “En quina mar desemboca la pluja que banya la claror dels lliris?”. No direu, que no tenen encant aquests paisatges de l’ànima! O aquesta amb que clou el llibre: «Sospirs de bellesa, l’aigua de la séquia engronsa els pètals blancs dels ametlers que li ha obsequiat el vent».
En la presentació del llibre que es va fer a Gandia, Josep Alandete va dir una cosa que no havia reparat en la literatura de Gomar. La influència de Joan M. Monjo ha sigut notable. De fet, Monjo va ser un dels inductors de la conversió lingüística. El mètode Monjo beu també del laconisme i, sobretot, de convertir les situacions imaginades en situacions reals, allà on la ficció li trau la llengua a la realitat. Cal no oblidar que Rafa Gomar és un contista. Aquest mètode, d’altra banda, li permet els jocs sensuals, l’apunt poètic, les reflexions serioses de l’ànima, la indignació davant d’un món depredador o plànyer-se pel país que ens ha tocat en loteria. Ah, i també els exercicis de bon humor: «Jo amb aquestes bragues no aniria a la final. Si guanyem, igual te les has de llevar per celebrar-ho i són lletges…».
La geografia sentimental de Gomar oscil·la entre València i Gandia. La capital li ofereix cinemes, una de les seues passions, biblioteques, una oferta plausible dels entreteniments de la cultura, situacions impensades que és mereixen una anotació i que el redimeixen de la grisor laboral: «A l’autobús, he associat aquella dona assaonada de pell morena a un grapat de dàtils madurs». Jo diria que s’estima València, però se li fa difícil l’elegia. Tot hi és més hostil, però d’alguna manera o altra troba l’antídot per a la redempció: «En aquesta ciutat no he trobat cap altre plaer que mirar-te, fins i tot avui que el cel s’ha amerat de fred i nostàlgia entre aquesta evanescent realitat. València és deserta i put a somni ranci i macerat. Té els ulls enrogits de follia i deliris de coentor. Mirar-te, mar, sovint és l’únic refugi que en resta»
El contrast amb Gandia es fa ben notori. Gomar canta, més que plora, el món perdut de la infància. Commovedores les pàgines que dedica a sa mare i a son pare. El nostre escriptor és un proustià acreditat. Sovintegen els retorns a la Gandia dels seixanta, una petita ciutat levítica que encara conservava la trama antiga dels carrers, la xerradissa de l’amable menestralia laboral, els personatges singulars, a voltes tocats del bolet, i, per descomptat, aquell drap d’or i argent de l’horta amb les perles cosides de les alqueries. Pocs com Gomar han fet un homenatge a la seua ciutat, i esperem que algun dia li ho pague com s’ho mereix. A mi m’agradaria que, gràcies als oficis d’un bon escultor, el posaren en alguna placeta del Raval, assegut en una cadira de bova tot mirant-se encantat els cels que van i venen i canvien al llarg de l’any i en primavera et posen un arc de sant Martí que et tomba de cul. I allí, en la placeta, decorada també amb un garrofer de soca retorçuda, caldria un o dos bancs perquè les iaies vingueren a fer punt de ganxo i els amants les seues cosetes. D’aquesta manera Rafa Gomar podria continuar els seus dietaris en l’eternitat.
