Una qüestió de país

guillem frontera

Guillem Frontera

És la tercera vegada que la democràcia postfranquista permet als mallorquins una experiència que mustia les il·lusions esquerranoses. Naturalment, l’experiència no s’ha viscut cada vegada amb el mateix detall, però els seus eixos s’han repetit de forma que podríem parlar de causes estructurals. Les Illes Balears s’han permès el luxe de tenir tres governs d’esquerra, diguem-ne, i de dilapidar els fruits de dos d’ells -els fruits, s’entén, que n’haurien permès la continuïtat-. Ara assistim al que, en els casos anteriors, constituí el primer símptoma de l’autoderrota. Les dues primeres vegades, tot s’ha de dir, el govern estava presidit per Francesc Antich; i ara, que el presideix Francina Armengol, la situació derivada del caràcter dels pactes ha començat a emetre olors no gaire agradables, tot i que encara no són olors de podridura.

Som a l’inici de la propagació del desànim. Dir que l’esquerra illenca és pessimista tindria el mateix valor que afirmar el contrari: “Totes les idees generals són falses”, deia Alain; i afegia: “I aquesta és una idea general”. No crec que sigui apropiat atribuir al caràcter pessimista, fins i tot al fatalisme de què han parlat alguns, aquesta recaiguda en el desànim. La veritat és que els governants actuals han comès alguns errors evitables, però també comprensibles, que ens han despertat els fantasmes que els governs d’esquerra anteriors havien posat a romandre al nostre imaginari. Hi ha hagut errors i hi ha hagut decisions desconcertants, però res comparable als que ha comès el PP durant els seus governs: ni en volum ni en malignitat. De manera que les alarmes s’encenen perquè, això sí, les esquerres són més sensibles al bé comú, a la idea de país i a la seva cultura. En conseqüència, tenen més esmolat el sentit de l’autocrítica, estimulat per rivalitats entre les formacions que manegen la nau.

Però hi toca haver alguna cosa més per explicar aquest cert derrotisme que aspergeixen els sectors més crítics de l’esquerra. Servidor apuntaria a una qüestió d’un gran pes en el nostre present. Per evitar ampul·lositats, diríem que la idea de país és tan titubejant, es mou amb tanta inseguretat, que els esforços dels governants no troben manera de sumar-se a un projecte general que els potenciï, que els doni la visibilitat que seria justa i la utilitat que se’n pot desprendre.

Aquesta manca d’idea de país, que alguns confonen amb manca de país, és tan palmària que es manifesta en la majoria dels fonaments de la societat illenca. Per començar, no hi ha un gran consens sobre un model econòmic de futur, ni tan sols sobre la preponderància que hi haurà de tenir el turisme. D’altra banda, algunes decisions estratègiques sobre l’activitat turística encara no han entrat ni en fase de debat més enllà de les empentes entre les formacions polítiques. En qualsevol cas, el turisme ha esdevingut un motor que empra combustibles barats, tan barats que contaminen el present i deixen rastres de pobresa. Aquesta qualitat de la nostra economia contribueix a esquerdar més i més la societat, amb el consegüent descrèdit del gran empresariat.

Tampoc no tenim clar el paper que volem que jugui la cultura a les nostres vides. Tenim un país que produeix grans individualitats en els àmbits creatius i també en els acadèmics, però és alhora un país que no ha arribat a ser rellevant ni en les arts plàstiques, ni en la música, ni en les lletres o l’arquitectura. No tenim una gran orquestra simfònica, les temporades d’òpera a Palma no destaquen per la seva transcendència, no hi ha un teatre professional que pugui exportar una visió del món treballada en els nostres escenaris. I és clar que un país petit no ho pot tenir tot, però per això mateix ha de saber cap a on ha de dirigir els seus esforços i els seus recursos: no a la imitació de països més poderosos en tots els sentits, però sí a la creació d’estils propis plantejats com a camins vers l’excel·lència.

Naturalment que, en tots els camps, hi ha valuoses excepcions. Però no tenim tampoc una classe política especialment atenta a la vida d’aquestes persones o grups per detectar-hi els elements que podrien definir la personalitat del país i incentivar-hi l’exploració de camins que no ens condemnin a la mediocritat.

Mentre llaurem en aquesta mediocritat, els esforços dels governants no obtindran grans anyades; i la impaciència de la gent d’esquerres aviat assolirà els graus més alts de tibantor. Tot plegat sembla que ens pugui condemnar a un cercle viciós, tediós i frustrant.

(Ara, 15 de maig 2016)

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER