Periodistes de –i en- conflictes

pampliega

Laia Mas

Fa quatre dies ens arribaven bones notícies des de l’altre costat de la Mediterrània: tres periodistes espanyols havien sigut alliberats després de deu mesos segrestats pel Front Al-Nusra (filial síria d’Al-Qaeda). José Manuel López, Ángel Sastre y Antonio Pampliega, aquest últim a qui vaig tindre el plaer de conéixer l’any passat en una taula redona sobre la situació a Síria. Un periodista que, amb només trenta anys, ha treballat en més de deu països en conflicte i havia dedicat els seus darrers anys a la causa síria, tot havent entrat al país d’amagades en diverses ocasions, treballant com a freelance per a molts mitjans espanyols i publicant llibres molt interessants i que s’emmarquen dins el periodisme de conflictes i crític. De Pampliga, el que més ens va sorprendre a tots va ser la seua fredor a l’hora d’afrontar la situació: declarant-se neutral i criticant tots els fronts així com la manera amateur i poc professional d’actuar d’uns i altres, el jove madrileny no havia assistit encara a la barbàrie que hem viscut en els darrers mesos, l’entrada directa dels actors internacionals sobre el terreny ni la professionalitat de Daesh. Un jove de poques paraules –potser l’experiència li les ha robades totes- i que la millor manera que té d’explicar el que passa a Síria és a través de les seues imatges i vídeos, moltes d’elles que eriçonen la pell.

Pampliega i els seus companys van desaparéixer només un mes després d’haver-nos conegut, un colp molt dur que, sumat al silenci informatiu, ha fet que tots esperàrem el pitjor final per aquesta situació. Però per sort les negociacions han funcionat i –no sabem encara a canvi de què- els tres periodistes han tornat a casa. Quina alegria, quantes llàgrimes en veure la seua arribada! Tots alaben ara les gestions del servei d’intel·ligència espanyol i s’alegren de la notícia, que passa ràpidament durant un parell de dies pel televisor a l’hora del diari o ens arriba al mòbil a través de l’aplicació dels diaris que seguim.

I és lícit i necessari aquest sentiment, jo mateixa m’he sentit molt feliç en conéixer la notícia. Ara, què passa amb la resta? Per què no plorem cada dia quan milers de persones moren al nostre voltant i amb la complicitat dels nostres governs? Quin dia posarem també nom i cara a les xifres que ens deixa la guerra hora rere hora? Hui Rajoy envia un tweet donant la benvinguda als periodistes, demà signa un paper que tanca les fronteres i envia a la mort a altres milers de persones i ningú fa res al respecte. Per a quan una manifestació com les de la guerra d’Iraq?

En aquest sentit, els mitjans de comunicació juguen un paper essencial. Aquestes persones que ara, per sort, tornem a tindre entre nosaltres es van jugar la seua vida per contar-li al món el que passava a Síria. El millor homenatge que podríem fer-los és continuar explicant-ho, continuat lluitant per canviar aquesta situació que un dia, quan la llegim als llibres d’Història dels nostres fills, ens farà molta vergonya. Però aquesta no és l’actitud que adopten els nostres mitjans. Per posar un exemple, ací a València la setmana passada va tindre lloc PhotOn, un festival de fotoperiodisme de nivell internacional i que ha portat a la nostra ciutat algunes de les millors fotografies que s’han fet en el darrer any arreu del món, moltes d’elles del conflicte siri. I quin tractament ha rebut per part dels mitjans valencians? Alguna notícia d’agència adaptada i articles-crònica realitzats per joves periodistes que encara mantenen l’esperit crític que la seua empresa els vol robar. Perquè ací assistim a un periodisme al servei del benefici d’unes quantes persones que s’enriqueixen a costa dels joves i els becaris contractats amb sous irrisoris i contractes denunciables, amb la complicitat de la Universitat de València a través de l’ADEIT –tema que tractarem d’abordar en un altre article-.

Així, tenim periodistes i periodistes. Alguns, uns quants, que es juguen la vida per salvar la d’altres, per mostrar al món el que ocorre, per demostrar-nos com som d’egoistes i insolidaris, per remoure consciències. Uns altres, al servei d’uns interessos que no són ni tan sols els seus, immersos en la política del dia a dia i en tractar de fer favors a dreta i a esquerra –bé, a esquerra poc- i sense poder mirar més enllà, sense perspectiva i amb una absència total de crítica i –encara més- d’autocrítica.

 

Fa uns dies tots ens alegràvem de la notícia de l’alliberament, que ha sigut possible  en part gràcies a les relacions del nostre Estat amb països com Qatar i Turquia, relacions que encara alguns veneraran per aquesta situació. És clar, no oblidem que part de la publicitat que financia els nostre mitjans valencians també té interessos en alguns d’aquests països. I què pesa més? La vida o el benefici? La pau o l’interés personal? La justícia o el pes dels diners a la nostra butxaca? La hipocresia i el benestar o la solidaritat? L’any passat, abans de tancar l’acte, Pampliega ens va dir: dec la meua vida al poble siri, qui me l’ha salvada en moltes ocasions, i jo donaria la meua per ells. Si volem parlar de periodistes herois, donem-los l’homenatge que es mereixen, el que ells mateixos ens han donat a totes nosaltres.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER