The American Umpire

Basic RGB

Antoni Furió

La setmana passada hi hagué un debat a la Universitat de Stanford sobre la política exterior dels Estats Units. Abans, però, van passar un documental, encara no estrenat comercialment, titulat The American Umpire (L’àrbitre americà) i finançat entre altres universitats i institucions acadèmiques per la Hoover Institution, un prestigiós think thank radicat a Stanford del qual formen part entre altres els antics secretaris d’estat Henry Kissinger, George P. Shultz i Condoleezza Rice, l’economista i premi Nobel Douglass C. North, mort fa uns mesos, i els historiadors Niall Ferguson i Timothy Garton Ash. La tesi del documental, basat en un llibre d’Elizabeth Cobbs, que també pertany a la Hoover Institution, és que els Estats Units no han estat mai un imperi, llevat potser del període 1898-1946, ni ha estat aquesta la seua vocació ni la seua tradició. Ni els pares fundadors ni els presidents nord-americans del segle XIX van voler mai crear un imperi, les adquisicions territorials del nou país es van fer per compra (llevat del cas de Mèxic) i la manera com consideraven que s’havia d’actuar enfront d’altres països no havia de ser a través de la guerra, sinó de represàlies econòmiques. Molts nord-americans s’oposaren a la guerra amb Espanya i, després de guanyar-la, els Estats Units no van voler comportar-se de manera imperialista o colonialista com els estats europeus, i per això no van annexionar Cuba, Filipines i Puerto Rico. En el primer terç del segle XX, els Estats Units van intervenir en el Carib en part com a àrbitres, com a policia i com a banquers, però no com a imperi o com a potència colonial. També com un àrbitre entre les nacions en conflicte s’hauria comportat el president Wilson durant la Primera Guerra Mundial i igualment els seus successors durant els anys vint i trenta, que no volgueren mai actuar com el braç armat d’un ordre internacional, tot i les amenaces que suposaven el feixisme o la conquesta de Xina pel Japó.

Si els Estats Units van entrar en la Segona Guerra Mundial i si l’aïllacionisme que havien practicat fins aleshores es va tornar en intervencionisme, va ser per l’atac dels japonesos a Pearl Harbour el 1941. Aviat, els EEUU i Gran Bretanya es trobarien units defensant uns valors centrals. L’aïllacionisme no era compatible amb un món estable. El punt d’inflexió vindria amb l’anomenada Doctrina Truman, que deixava enrere un segle i mig de neutralisme, d’actuar com a àrbitre, i assumia la nova condició de garant de l’ordre mundial. La guerra havia deixat dues superpotències, un empire (el soviètic) i un umpire (USA), que no volia ser imperi, com posa en relleu haver concedit la independència a Filipines el 1946, cosa que cap poder colonial no havia fet fins aleshores, però la Unió Soviètica continuà expandint-se, amenaçant la llibertat de les altres nacions. Això, i el fet que l’imperi britànic hagués col·lapsat, obligava els Estats Units a dur a terme una política internacional més activa, més intervencionista, per tal de posar fre a l’amenaça comunista, ja fos a Alemanya, Corea o Indoxina.

Això ha durat de 1947 a 1991, però amb la caiguda de la Unió Soviètica la guerra freda ha acabat i ja no és necessària una presència internacional tan activa, sobretot perquè també s’ha guanyat la guerra ideològica i la majoria dels valors que defensen els Estats Units s’han estès pertot. Per tal de garantir el nou ordre mundial, ja no calen tant les armes com l’arbitratge o les sancions econòmiques, com les imposades a la Rússia de Putin. I, tanmateix, en comptes de tornar a casa, els soldats nord-americans continuen desplegats per tot el món, intervenint en guerres necessàries, com les dels Balcans o les d’Iraq, però en les quals els europeus no volen involucrar-se. A l’antiga Iugoslàvia van haver moltes matances, però ningú no va fer res per aturar-les fins que els Estats Units bombardejaren Sèrbia. I el mateix es pot dir del terrorisme islàmic i d’altres amenaces a l’ordre i la seguretat mundials. No sols són els Estats Units els qui posen els soldats –i els morts–, sinó també els diners. Una part substanciosa del pressupost nord-americà es dedica a finançar aquestes intervencions i també la reconstrucció dels països devastats per la guerra. I els europeus, que saben horroritzar-se i posar el crit en el cel, no fan res, no envien soldats ni posen un duro. El documental acaba comparant els pressupostos dels Estats Units i dels països de la Unió Europea, molt similars en termes absoluts, i l’enorme desproporció entre el que dediquen els uns i els altres al capítol de defensa. Cap estat europeu estaria disposat a fer retallades en serveis socials o altres capítols de l’estat de benestar per a invertir-los en defensa. I per què sí els Estats Units? ¿Per què no pot retirar-se Amèrica d’aquest paper de garant o policia de la llei internacional, que ningú no li aprecia, i reinvertir tots els diners que ara gasta en l’exterior en programes socials, d’educació, de sanitat, interiors?

En el debat posterior, hi va participar, entre altres, Francis Fukuyama, també professor a Stanford, que encara que ha deixat enrere les seues antigues posicions “neocon”, no es pot dir que siga un “liberal” en el sentit nord-americà del terme, és a dir, progressista. Fukuyama, un home intel·ligent i llegit, va dir que, en efecte, ja no calia que els Estats Units actuassen contínuament de policia mundial i, menys encara, enviar les seues tropes a apagar focs. N’hi hauria prou amb invertir en cooperació, en ajudes a la consolidació de la democràcia i el reeiximent econòmic dels països en conflicte. I això és que ell fa a través de la fundació que ha creat a Stanford: becar i educar les elits emergents dels països en desenvolupament, de Llatinoamèrica a Europa oriental o Àsia. Per a Fukuyama, el sistema democràtic es basa en tres principis, un estat fort, l’imperi de la llei i la responsabilitat o rendició de comptes (accountability) davant la ciutadania. I això és el que ensenya en la seua fundació, amb l’esperança que els seus alumnes ho aplicaran als respectius països quan en siguen ministres, primers ministres o presidents dels bancs nacionals. En la seua opinió, una mostra del comportament erroni dels Estats Units a Llatinoamèrica havia estat el seu suport als règims dictatorials; per contra, una mostra exitosa era el cas de Colòmbia, que havia passat en menys de vint anys de ser l’imperi d’Escobar i els càrtels de la droga a un país dinàmic i una democràcia sòlida.

La resta de les intervencions van anar més o menys pel mateix camí. Tot el món, incloent-hi estudiants i professors de Stanford d’origen asiàtic o d’altres parts del món, perquè això és el que és Stanford, una universitat mundial, van estar d’acord que, si no del tot, la història sí que havia acabat, amb el triomf de la democràcia liberal i el capitalisme. Que ja no caldrien més guerres, perquè tots els països saben ja avui quina és la via de l’èxit i estan desitjant sumar-s’hi. Que els habitants de Xina o de Geòrgia no volen altra cosa que ser com els americans, compartir els valors que han fet tan grans els Estats Units.

El panegíric de la via americana amenaçava amb fer perillar la bona recepció del missatge final del documental, que no era un altre que el replegament dins les pròpies fronteres, l’America First, de Donald Trump i la majoria de polítics nord-americans. I no és cap casualitat que, en efecte, Trump ataque contínuament la hipocresia i l’egoisme dels europeus, que no estan disposats a col·laborar econòmicament en les empreses militars i civilitzadores que els Estats Units han d’afrontar tot sols. Molts dels arguments del documental, els he escoltats aquests dies en la campanya electoral del magnat novaiorquès. Però, en això, Trump no està sol. El president Obama ha vingut fa poc a Europa a dir una mica del mateix: que els països europeus han d’invertir més en defensa, fins i tot si ha de ser a costa de més retallades socials. Però el gegant nord-americà ja s’ha cansat de ser l’únic que paga.

Tot plegat, una decepció enorme, perquè veus com, en les coses substancials, republicans i demòcrates es posen d’acord. Ho van fer el 1947 –Truman era un demòcrata– i ho fan també ara mateix. Hillary Clinton, la candidata que possiblement obtindrà la nominació demòcrata a la presidència, va recolzar la guerra d’Iraq i també la intervenció a Líbia. Si se’n penedeixen d’alguna cosa, és de la sobreexposició, que els posa en el punt de mira dels atacs terroristes, i d’haver de posar la majoria dels diners. Els discursos oficials, però, no diuen les contrapartides o els rèdits substanciosos que procuren aquestes inversions, siga directament en matèries primeres, el petroli en primer lloc, siga en contractes de reconstrucció, obtinguts i gestionats per empreses nord-americanes.

Alguna cosa, però, està canviant, i una bona mostra n’és l’ampli suport que està aconseguint el també candidat demòcrata Bernie Sanders. Important no sols en termes quantitatius, sinó també per la procedència d’aquest suport. En efecte, molts dels qui col·laboren en la campanya i li donen el seu vot en les primàries no són ni hispans ni afroamericans –que prefereixen dipositar les seues esperances en Hillary Clinton–, sinó blancs, obrers –molts d’ells aturats com a resultat de la profunda desindustrialització que viu el país– i joves. Joves de tota mena, dels qui no han votat mai encara, i joves universitaris, formats, preparats. El senador Sanders, el més vell dels candidats i per qui voten els més joves, es defineix com a ateu, socialista i revolucionari, paraules que en uns Estats Units on fins i tot els Clinton i la majoria dels demòcrates van a missa o al servei religiós corresponent, i on dir-li a algú liberal ja és un insult, en comptes d’empentar-lo fora de la carrera, li estan donant cada dia més ales. Clinton i Sanders són demòcrates, d’acord, però les diferències són abismals. En política exterior, però també en política interior, en les relacions amb Wall Street i l’establishment econòmic. Clinton forma part d’aquest establishment, els germans Koch li han donat el seu suport i amb tota seguretat guanyarà les eleccions. S’equivoquen els qui demonitzen Donald Trump. Ted Cruz era molt pitjor, com ho és també el Tea Party.

És cert que els Estats Units s’han polaritzat molt, i que avui el més conservador dels demòcrates està més a l’esquerra que el més liberal dels republicans. Els republicans són pura extrema dreta, però d’això no en té la culpa Trump, que és amic dels Clinton i que fins ara havia votat –i havia finançat generosament– els demòcrates. M’interessa més una altra mena de divisió: la que oposa a l’establishment polític i econòmic una candidatura com la de Sanders. Obama ha fet coses bones, importants fins i tot, sobretot en matèria de sanitat, però no deixa de ser un polític de l’establishment, com també ho és Clinton. La diferència és que ara, per primera vegada, s’està sentint una opció alternativa que no és gens minoritària. Ho testimonia l’ampli suport obtingut fins a la data, com deia abans, i també que aquest suport siga majoritari als campus universitaris. Fins i tot a Stanford, on molts dels professors estan esperant que vinga en les pròximes setmanes, per a expressar-li’l directament, votar-lo en les primàries i contribuir econòmicament a la seua campanya –amb quantitats petites, com s’ha fet fins ara, però que, juntes, sumen una xifra important. Alguns d’aquests professors són supervivents de les lluites per les llibertats civils als anys seixanta, i no poden deixar de comparar els dos moviments i, sobretot, de sentir-se reivindicats, ja a punt de la jubilació, quan pensaven que s’havien quedat en el carreró de la història, en la via morta.

Les esperances que viuen ara els Estats Units no són cap fenomen aïllat. Coincideix amb el que ha passat o està passant a Europa amb Syriza, Podemos, Corbyn, París… El que encara és aviat per saber és si això tindrà continuïtat, si tot acabarà quan es decidesquen les primàries en juliol, Clinton siga nominada i Sanders desaparega de la primera pàgina dels diaris. The New York Times l’ha atacat contínuament, més o menys com ha fet El País amb Podemos, presentant-lo com una mena de populista visionari que manca d’una agenda concreta. Però alguns s’han adonat que el seu èxit està justament en la seua reivindicació de la política, en majúscula i com a eina de transformació, enfront de la politiqueria i el tripijoc habituals. I que els seus votants, si més no en les primàries, són gent educada i decebuda amb el sistema. Entre ells, molts dels qui ensenyen i estudien a les universitats nord-americanes, inclosa la de Stanford. El futur passa –no sols, però sí en bona mesura– per l’educació –per la universitat, però també per l’escola i l’institut– i, amb ella, per una major conscienciació i una participació política més activa.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER