L’Espanya transformable

xavier-domenech-1445589105533

Arturo Puente

“Com a persona d’esquerres, em nego en rodó a dir que una cosa no és transformable. No sé quina qualitat cultural o social superior té el poble català en relació amb altres pobles. Es veu que nosaltres sí que podem transformar les coses i els altres no poden. Aquest és un discurs pueril. Crec que Espanya és transformable i crec que val la pena lluitar per transformar-la. Si aquesta transformació comporta la creació d’una realitat plurinacional, crec que val la pena que Catalunya sigui dins d’aquesta realitat. Si això no és així, puc entendre la posició d’independència. No sé si em faria independentista, però la puc entendre”. Xavier Domènech, entrevista a Camins per l’hegemonia, de Sergi Picazo en Icaria Editorial.

L’anomenat procés sobiranista català celebrarà aquest mes de setembre 4 anys. El cicle que abraça des del començament de la reforma estatutària fins avui ja en comprèn 12. Durant aquest període l’eix nacional s’ha anat imposant al debat polític català, de mica en mica i amb vaivens, fins a fer-se gairebé omnipresent. Les eleccions del 27-S són indesxifrables sense entendre el total protagonisme del fet nacional.

És evident que la qüestió nacional s’imposa perquè hi ha un problema no resolt al respecte, nascut del bloqueig de l’estat espanyol a la lliure capacitat de decisió dels catalans. Però, malgrat això, la preeminència d’aquest eix fastigueja un percentatge gens menyspreable de la societat, i no em refereixo únicament dels que advoquen amb claredat per mantenir-se a Espanya, sinó a diferents grups per als quals el debat dependència / independència ni és la principal de les seves preocupacions ni guia la seva acció política.

Això ha fet que des de molts d’aquests espais s’hagi optat per obviar l’eix nacional. Tot i ser comprensible per la saturació, pot comportar alts riscos. La cita de Domènech, líder d’En comú Podem al Congrés, és bona mostra d’això. “Es veu que nosaltres sí que podem transformar les coses i els altres no poden”, diu. Obvia el fet nacional i amb això, a parer meu, dues coses de summa importància. La primera és que “els altres” poden transformar les coses tant com els catalans, si no més. Amb la diferència que transformen d’acord als seus interessos, en aquest cas, els seus interessos nacionals. La segona és que Espanya, de fet, ja s’està transformant, no ha deixat de fer-ho en els darrers 12 anys. En quin sentit? De nou, d’acord amb els interessos nacionals majoritaris dels espanyols, com no podria ser d’una altra manera.

Comencem per la primera qüestió, la capacitat de transformar Espanya. Diu Domènech, en condicional, que potser la transformació d’Espanya “comporta la creació d’una realitat plurinacional”. Anem als fets. A la dècada passada hi va haver dos projectes coetanis de transformació de l’Estat espanyol en una via federalitzant: la reforma de l’Estatut de Catalunya, promoguda sobretot per Pasqual Maragall, i la reforma de l’Estatut Basc, l’anomenat “Pla Ibarretxe”. Tots dos projectes van tenir seriosos problemes per encaixar les majories internes a Catalunya i País Basc amb la majoria parlamentària espanyola, que llavors, per cert, ostentava el PSOE de Zapatero. El Pla Ibarretxe va caure directament al Congrés. L’Estatut va avançar més a força de rebaixes, però va quedar finalment mutilat al Tribunal Constitucional, amb una sentència d’interpretació restrictiva que tancava qualsevol via federal o plurinacional dins de l’actual Constitució.

Pot al·legar-se que aquesta era la situació fa 10, 6 o un any, i que la situació des de llavors ha canviat. Però mirem la composició parlamentària. Sense ànim de menysprear el terratrèmol -real i importantíssim que suposen els 65 escons de Podem i les confluències, la veritat és que un text estatutari com el que va sortir del Parlament tornaria a necessitar les mateixes rebaixes que en 2006 per a ser aprovat en el Congrés. I, amb la doctrina constitucional establerta pel TC, bé podria esperar-se una sentència similar a la de 2010.

Si hom considera que els objectius federalitzants de l’Estatut català són objectivament millors, més democràtics, fins i tot bons per al conjunt d’Espanya, és lògic que es pregunti, com ho fa Domènech, “quina qualitat cultural o social superior té el poble català amb relació als altres pobles”. El problema és que la premissa és falsa. L’Estatut català o la plurinacionalitat a l’estat espanyol, no són objectivament ni millor ni pitjor, no denoten cap qualitat cultural ni social superior. Només són respostes diferents per uns determinats interessos nacionals dels ciutadans. Per tant, no és que els catalans siguin millors, no és que ells puguin transformar la realitat i la resta no. Simplement mostren unes preferències diferents que, en no encaixar en l’statu quo, necessiten la transformació que promouen.

Però l’error no s’acaba aquí. Perquè la segona cosa que et perds quan evites mirar el fet nacional és que l’estat espanyol ha viscut una transformació bastant acusada en termes d’articulació territorial durant els últims anys. Desenvolupar els detalls del procés recentralitzador que viu l’estat espanyol, per cert més silenciós però també més reeixit que el Procés català, m’ocuparia massa, però ho resumiré en una imatge que crec prou contundent: avui hi ha 14 comunitats autònomes espanyoles intervingudes per Hisenda, és a dir, sense autonomia econòmica.

No és cap escàndol. Si mirem l’últim baròmetre del CIS, de març, una major descentralització només convenç al 22% dels enquestats, mentre que el 27% aposta per una major centralització. Mentrestant, gairebé el 40% opina que les CCAA estan bé tal com estan -recordem: 14 d’elles intervingudes-. Tenim, per tant, un procés de recentralització que no sembla ser mal vist per la immensa majoria dels espanyols. La descentralització ni tan sols apareix com una gran preocupació per als votants de Podem, només 1 de cada 3 es decanta per ella.

Els espanyols, en conjunt, semblen tenir un consens respecte a l’articulació territorial que desitgen: com fins ara o, en tot cas, més centralitzada. En conseqüència, això és el que l’Estat està promovent des de fa anys. La pregunta doncs no és si Espanya pot transformar-se. És evident que sí. Ho està fent. La pregunta és si Espanya pot transformar els seus interessos nacionals de tal manera que acabin convergint amb els interessos nacionals catalans. I la veritat és que tot indica que no, que es transformen, tots dos, en sentits divergents.

Domènech persegueix un objectiu lloable -tant com Montoro en centralitzar o Puigdemont en buscar la independència- quan es proposa transformar Espanya. Li desitjo la millor sort perquè jo també crec que a l’estat espanyol li convé una transformació nacional i d’articulació territorial per evolucionar cap a un canvi real. El que no podem fer, ni ell ni jo, és confondre els desitjos amb la realitat i obviar que els espanyols mostren unes aspiracions nacionals contràries a això, i que són tan legítimes com les dels federalistes, els independentistes o les de qualsevol.

Publicat a Naciodigital

 

País Valencià, Segle XXI © 2020 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER