Jordi Solà Coll
Un dels més grans pensadors del segle XX va néixer al País Valencià. I, si especifico més, diré que el seu bressol es troba a Sueca. Un dia hi aniré a homenatjar Joan Fuster. Serà un pelegrinatge en tota regla, a peu i sud enllà, com antany era costum en els romiatges medievals, sense previsió clara del retorn i, com a l’ofici de viure, sense cap més condicionant que no sigui una fita ben marcada.
Perquè viure és un viatge, però mai una pèrdua de temps. Tot, poc o molt, té el seu sentit. Ja ho va dir el nostre homenot: “No acceptes la derrota fins que no trobes que en sortiràs guanyant.” Per això mateix, se’m fa inversemblant la crítica esbiaixada a què el va sotmetre un maître à penser com Valentí Puig, tot i que tal vegada no podia ser altrament si hom té en consideració la distància existent entre la puça i l’elefant. Nulla Ethica sine Aesthetica.
Al capdavall, una de les principals contribucions fusterianes es dóna dins l’esfera de l’estètica a partir del seu El descrèdit de la realitat. A les facultats de belles arts hauria de ser lectura imperativa si encara hi ha la voluntat –i això és demanar molt– d’exigir a l’alumnat mantenir una obertura vers la tradició assagística en català. I que la vida, abans d’hora, no els derroti abans de començar a jugar la partida de la llengua.
Afirmo que, en el camp de l’estètica, és on es juga el partit que avui té lloc en espais com la política. Encara més: l’estètica, amb la bellesa i la idea de veritat i llurs respectius pols oposats, la lletjor i la mentida, té una relació directa amb la res publica. Una relació que, en veritat, pot esdevenir la clau de volta a una crisi de valors que està marcant a fons la nostra època. I és que entre ser amoral –o sigui un cínic– i un immoral, no cal pas triar si no és a la força.
Convé, doncs, tenir consciència d’un mateix i conèixer el context. Fuster bé que ho sabia, tal com es desprèn de la lectura del primer capítol a El descrèdit de la realitat, quan afirma que “cada temps té una voluntat d’art”. Ras i curt: cada període viu segons una “resistència ètica” que obstaculitza les capacitats de transformació política de l’art. Per això mateix, l’art sempre ha estat en l’avantguarda a l’hora de fer miques els fonaments morals de cada moment històric. El problema és que en ple declivi de la modernitat l’art ha mort i l’estètica campa abandonada a la seva sort. No hi ha causa ni horitzó per la senzilla raó que no hi ha temps: l’època de la pressa imposa la seva dictadura a la voluntat. Fuster, en citar Le Vite de Vasari, ens recorda que a Florència “va nàixer un infant de geni meravellós, que sabia dibuixar una ovella al natural.” Avui, res ja no pot sorprendre’ns, i la indiferència al dolor globalitzat respon a l’anestèsia del nostre judici estètic. Per cert, l’infant era Giotto. Qui, avui, sent una sincera reverència cap al mestre i llur obra?
Penjat a El Punt Avui, 12 de març de 2016
