Borja Villalonga
El nomenament de Plàcid Garcia-Planas al capdavant del Memorial Democràtic m’ha sorprès. Garcia-Planas és coautor amb la historiadora Rosa Sala Rose d’ El marqués y la esvástica, un llibre molt polèmic sobre l’escriptor espanyol César González-Ruano, que va fer negocis tacats de sang al París ocupat pels nazis. És un llibre de saludable democràcia, per a una memòria democràtica. En un moment en el qual Catalunya malda per un alliberament nacional que significa i ha de significar també revolució, Garcia-Planas lidera el Memorial Democràtic que s’ha d’encarregar de bastir la memòria i la identitat d’un futur país lliure. Per reblar aquest procés, només ens faltaria que Quim Torra tornés al Born, el major lieu de mémoire català juntament amb el Fossar de les Moreres; aleshores tindríem l’equip perfecte.
Els historiadors, gremials de mena com som, sempre hem volgut apropiar-nos la memòria com una disciplina en exclusiva. Garcia-Planas és periodista, dels de debò, tot terreny i de brega. Com tots els bons periodistes, ha acabat fent història. Rara vegada trobem els historiadors fent periodisme. Justament nosaltres, que som una mena de periodistes del passat. En qualsevol cas, Garcia-Planas arriba al Memorial Democràtic amb una teoria i pràctica molt ben definides. La seva idea de memòria és europea: construeix identitat europea, aquella idea que tantes vegades les elits intel·lectuals i polítiques catalanes han volgut assolir i sempre se’ls ha fet escàpola. Garcia-Planas ve dels conflictes, de les guerres, de la memòria i la identitat que aquestes afaiçonen per mitjà del trauma i de la resolució del binomi vencedors i vençuts. Per molt que es vulgui negar -gran pulsió espanyola-, Catalunya i Espanya en elles i entre elles responen bàsicament al producte de vencedors i vençuts. Som els vençuts de dues hores zero, del 1714 al 1939. Només ens queda la democràcia i la revolució.
Malgrat els esforços dels darrers anys per trencar la dinàmica d’una societat de nul·la democràcia en la memòria i la identitat, continuem deturats, estancats. Ni la memòria ni la identitat podran alliberar-se fins que no hi hagi un alliberament polític radicalment democràtic i revolucionari. A Catalunya això implica forçosament un alliberament nacional. No es podrà fer mentre tinguem el que amb evident plaer furtiu vaig anomenar en un diari judeoamericà les identity wars a Espanya i el seu bloqueig antidemocràtic, autoritari, monolític. L’intel·lectual espanyol orgànic, en el seu essencialisme, reivindica el vencedor, el poder fort i arrogant, el discurs introspectiu de ploranera a l’estil de Teresa de Jesús o Joan de la Creu. Espanya és l’orgull ferit, la unicitat identitària de ferro, l’aversió a la pluralitat democràtica i a la passivitat, l’odi de la incòmoda memòria i la nostàlgia de “ lo-que-pudo-ser”. Catalunya, encara avui, és víctima i participant d’aquesta picaresca tràgica.
No puc desitjar amb més intensitat una transformació radical d’aquesta Espanya impossible i condemnada. Per fer-ho possible, cal el seu esmicolament en tant que estat i nació. És per això que la seva revolució espanyola passa pel nostre alliberament nacional -i la nostra revolució catalana-. La memòria mai és forta, única i confortable. És híbrida i contradictòria, escandalosa. Una Catalunya que porti al conscient els seus traumes ha d’acceptar que no hi haurà ni transició, ni conciliació, ni oblit, ni perdó. Hi haurà, potser, comprensió. Així, Catalunya farà memòria del P. Ignasi Casanovas -gran jesuïta catalanista assassinat el 1936 i curiosament mai beatificat-, d’Andreu Nin, del gran talmudista de Barcelona Salomó ben Aderet (Raixbà), de Buenaventura Durruti, dels exiliats d’Argelers i de Viena, o de la Catalunya islàmica. No posarem vencedors i vençuts al mateix nivell, ni botxins ni víctimes. Primarem el que és i pot ser democràtic i popular. Perquè serà democràtica, la memòria donarà veu als qui van morir pels valors de la democràcia popular. Apartarem el vencedor de democràcies no nates: dels antics vencedors del feixisme i autoritarisme espanyols a les monarquies heretades de dictadors. La memòria és feble, passiva, fràgil i perdedora; però també és trencadora. Solament així es pot construir una democràcia forta, que pot i ha de ser un poder fort, sempre que sigui popular. En el fons, en la nostra memòria hi ha el nostre futur i també la nostra supervivència.
Si la nostra memòria no assoleix aquesta fita voldrà dir que alguna cosa s’ha torçat en la nostra independència.
