La “inconfortabilitat” lingüística de Silvia Pérez Cruz a Alacant

Silvia-Perez

Josep Escribano

Ahir vas eixir vestida de roig a l’escenari, escortada per un quintet de corda. De seguida, tota una onada d’aplaudiments et rebia amb un senyal inequívoc: es rendirien a la teua veu, a la teua gràcia musical i a la teua humilitat. Vas presentar-te en castellà. Alguns dels que hi érem presents ens incomodàrem. Però no vam dir-nes res, tot i que estàvem expectants sobre com es desenvoluparia les teues intervencions entre cançó i cançó. Tard o d’hora intervindries en català. Vas cantar dos cançons i el públic s’apassionava amb el joc vocàlic que feies, amb la naturalitat i la simpatia que sempre despertes. Tot plegat, deliciós. El Teatre Principal d’Alacant, a vessar. Però, de sobte, vas fer la pregunta fatídica, la que no hauries d’haver fet mai (perquè no es pregunta): “¿que hablo en castellano o en catalán?”. I el hooliganisme lingüístic d’aquest poble meu es despertà: “En castellano!”, “En català!”, “Que la xica parle com vulga (sic)”… T’atordires i t’adonares en eixe moment que despertares un petita fera ferotge. “No hi ha problema, jo canto en tots els idiomes”, digueres remenant-te els cabells a un costat i altre del coll, visibilitzant el teu nerviosisme i la teua incomoditat. Cantares tot seguit una nova peça musical i, quan explicaves les circumstàncies que acompanyaven l’origen de la pròxima cançó, una senyora llançà el darrer dard de la petita fera ferotge, el definitiu: “Puedes hablar en castellano, por favor?”. Així, sense vergonya, al més pur estil de la “kale borroka”, millor dit “teatro borroka”. Novament el hooliganisme en la sala. Fins que vas dir: “Parlaré en la llengua en què ma mare em parlava de petita”. Clarament ja optares per parlar en català. I entre les reflexions de la nit digueres: “No sabia com d’important era que parlés avui, aquí, en català”. Aplaudiment del públic. Cors reconfortats. I cançó darrere cançó, vas desplegar simpatia, sensibilitat, gràcia i, sobretot, la teua veu perquè, després d’aquestes escaramusses, el públic es rendira més a tu, incondicionalment, fins i tot els més abjectes a la teua llengua de l’Empordà. Després de la teua actuació, comentares que “mai t’havia passat això. Era la meva primera vegada”. El nostres hooliganistes no entenen que no es tracta d’idiomes sinó del sentit de l’art expressat a través de la música i la paraula, fóra qui fóra eixa paraula. Tal vegada després de més de 20 anys d’estar el Teatre Principal d’Alacant en mans d’aquesta gent, ells comencen a veure que aquest espai ja no és el seu vedat particular en què es decideix en quina llengua es canta, es parla o qui actua. Aquest espai és de tots. Cal una democratizació dels nostres teatres, auditoris, palaus… Perquè parlem d’Art! S’expresse la llengua en què s’expresse. Però tu, Sílvia, per una nit vas eixir de la teua zona de confort lingüístic, la que et proporciona actuar a Catalunya o a Mallorca. Ens vas dir des de l’escenari que “el problema no és meu, és vostre”. Discrepe, benvolguda Sílvia. El problema és de tots. Nostre perquè la llengua al País Valencià sempre està fent jocs de funambulisme. I teu. És cert que la música és internacional i no entén de fronteres. Però també està el compromís de l’artista, un compromís amb el seu públic, una complicitat màxima i recíproca. La teua incomfortabilitat linguística dels primers minuts va donar pas a refirmar-te en la llengua de la teua mare murcianaampordanesa segons passava el temps. Entengueres que cal exercir de catalanoparlant a qualsevol poble on et reben amb un “bon dia” (malgrat que a Alacant, a les grans ciutats valencianes, fa temps que no es diu “bon dia”; un drama ben nostrat). Experiència amarga, la que has passat, ho sé. Ho sabem. Vull pensar que ahir vas aprendre alguna cosa més. Jo vaig aprendre que la immensa majoria del públic respectava la teua, la nostra llengua. La meua societat canvia, va canviant. Així ho vull creure. Però, sobretot, sobretot, crec, sé que tornaràs a Alacant.

Penjat al seu facebook, dissabte, 27 de febrer de 2016

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER