La Governació del Vinalopó i l’alacantinisme

governacio vinalopó

Nèstor Novell

El valencià per guerrejar.

El mallorquí per navegar.

I el català per comerciar

(Amades, canç., 1232)

Introducció al territori

La província d’Alacant és una altra província fallida, i no serà perquè la ciutat d’Alacant no es postule reiteradament com la capital i l’essència del diferencial sentiment d’alacantinitat; o perquè la diputació provincial no s’autoproclame el govern de la província.

Tanmateix, la capitalitat d’Alacant és més que discutible enllà la seua àrea metropolitana. Al sud, cada vegada més, Múrcia suplanta a Alacant com àrea d’atracció econòmica. Les comarques al nord de la línia Biar-Busot miren a València. Villena mira a Cabdet, Almansa i Iecla. La ciutat no ha sabut ni interpretar el fenomen Benidorm, ni la indústria del Vinalopó, ni l’agricultura del Baix Segura. Alacant viu d’esquenes d’Oriola –una ciutat que se sent abandonada-; d’Elx -una ciutat que se sent capital-; de Benidorm –una ciutat que és la capital del turisme valencià-; i de l’eix industrial Ibi-Alcoi-Cocentaina –una àrea on se senten més prop de València que no d’Alacant-.

A la província estan en joc unes forces centrípetes que allunyen les comarques “alacantines” de l’àrea d‘influència de la ciutat. Alacant, investida de capital, porfidiosament exigida, no mai s’ha vist com una part de la xarxa policèntrica de ciutats comarcals –amb especialitzacions ben acusades- que defineixen el territori. D’aquesta manera, la ciutat, renuncia, quan no entorpeix, a la conformació d’una àrea potent al sud del País Valencià, al si de l’Arc Mediterrani i com a frontissa entre el País Valencià i Múrcia. Les conseqüències d’aquest permanent mirar-se el melic han estat la seua despersonalització, irrellevància i invisibilitat.

Alacant hauria d’apostar per les polítiques territorials. Avui el sud del País és un mosaic de comarques, o més aviat de subcomarques, amb un nivell de col·laboració i de relacions econòmiques molt baix.

A les comarques del sud del País, el veritable eix que explica el territori, encara que no el vertebra, és el Vinalopó, millor dit, les Valls del Vinalopó, des de Villena fins a Santa Pola. Al nord d’aquest eix queda l’Alacantí i, al sud, el Baix Segura. Al conjunt d’aquestes tres àrees comarcals li he denominat “la Governació del Vinalopó”. Coincideix amb la part de l’antic regne de Múrcia que correspongué, segons l’acord “colonial” de Torrelles, al Regne de València. Hi ha cinc àrees urbanes potents que li confereixen el seu caràcter policèntric: el Camp d’Alacant, Elda-Petrer, Elx-Crevillent, Oriola i Torrevella. Tot plegat, una regió amb més d’un milió tres-cents mil habitants (la Governació de les Muntanyes en té uns 865.000)

Comarca Extensió Població Observació
les Valls del Vinalopó 1.757,33 502.740
Alt Vinalopó 470,56 45.654 Excepte la Vall de Biar
Vinalopó Mitjà 797,99 169.652
Baix Vinalopó 488,78 287.434
l’Alacantí 473,33 468.106 Excepte la Foia de Xixona
el Baix Segura 957,23 366.349
Governació del Vinalopó 3.187.89 1.337.195

Argos.gva.es i elaboració pròpia

Les dades socioeconòmiques mostren clarament la diversitat econòmica de les comarques que conformen la Governació. Per altra banda, la xarxa de ciutats està ben distribuïda sobre el territori i, tot i que, amb el pas del temps, es va accentuant la importància de les poblacions del litoral, l’existència d’un rerepaís industrial és ben evident. Les ciutats de la costa, excepte Alacant, mostren un percentatges molt elevats de població resident d’Europa Occidental. (Rojals en té el 76,7%).

L’àrea, en el seu conjunt considerada, mostra una alta taxa d’atur i una diversificació productiva notable: agricultura, comerç, turisme i construcció a la costa; agricultura, comerç i indústria a l’interior. El gran desenvolupament comarcal de l’oferta comercial és una mostra més del caràcter policèntric de la regió i de les limitacions de la capitalitat d’Alacant.

Dades de les poblacions de més de 10.000 habitants[1].

Nom Municipi Població 2015 % estrangers 2012 % Atur reg. s/ pobl. potencial activa 2012 Índex industrial % construc. s/ total indústria Índex comercial Superf. al detall per habitant Índex turístic Índex activitat econòmica
Alacant 328.648 14,8 16,9 541 63,7 902 2,3 557 691
Elx 230.587 12,1 22,5 465 41,6 842 2,2 161 701
Torrevella 88.447 52,9 15,8 84 89,12 174 2,17 96 144
Oriola 82.675 42,5 13,8 108 69,09 169 2,04 96 118
Sant Vicent del Raspeig 56.302 7,2 17,2 112 67,2 105 1,8 0 80
Elda 54.536 6,0 23,3 89 32,9 124 1,1 20 89
Petrer 34.697 3,4 23,8 37 63,9 82 2,7 2 39
Santa Pola 33.965 25,2 13,4 13 72,1 43 1,7 35 26
Villena 34.894 7,5 20,6 76 31,7 61 2,5 2 55
Crevillent 28.439 11,3 26,7 87 18,9 78 2,0 6 52
Campello (el) 27.356 19,6 12,6 10 78,9 33 1,7 34 26
Novelda 26.692 8,7 19,8 167 43,3 75 2,0 1 82
Mutxamel 24..256 12,7 14,0 21 74,9 19 0,9 6 21
Sant Joan d’Alacant 22..825 12,8 13,9 7 76,1 58 5,2 43 28
Pilar de la Foradada 21.629 47,3 9,9 13 73,93 28 2,46 6 20
Almoradí 19.955 21,7 22,3 11 55,38 30 2,92 0 18
Callosa de Segura 18.200 16,5 20,2 15 38,20 24 1,62 0 17
Rojals 18.127 76,7 6,6 10 86,08 17 1,18 7 13
Guardamar del Segura 15.589 40,2 11,2 26 85,42 17 1,93 60 23
Monòver 12.844 9,7 26,1 21 26,4 18 1,4 0 14
Albatera 11.780 20,2 16,8 10 57,14 17 1,33 1 11

Font. Anuari Econòmic d’Espanya. La Caixa.2013 i Elaboració pròpia

Les àrees comarcals de la Governació: Les Valls del Vinalopó. L’Alacantí i el Baix Segura

Les Valls del Vinalopó la formen tres comarques: l’Alt, Mitjà i Baix Vinalopó.

L’Alt Vinalopó el conformen Villena, Saix, i Salines. Els pobles de la Vall de Biar, per qüestions econòmiques, socials i lingüístico-culturals, caldria considerar-los com a part de les Valls i Foies de Mariola.

El Vinalopó Mitjà està segmentat en tres subcomarques: la conurbació Elda-Petrer; la de Monòver amb el Pinós, l’Alguenya i la Romana; i l’autònoma  i diversa (marbre, raïm i indústria alimentària) Novelda, on Asp i els Fondons tenen relacions més estretes amb Elx i Montfort amb Alacant.

El Baix Vinalopó el conforma Elx amb Crevillent i Santa Pola.

Ni el curs més o menys rectilini del riu, ni les línies dels ferrocarrils (AVE i FC Alacant-Madrid) ni l’Autovia Alacant-Madrid A-31, que travessen longitudinalment les Valls, tenen en aquest territori el caràcter vertebrador que se li suposen. Les Valls del Vinalopó són en realitat espais segmentats geogràficament i diferenciats per la seua especialització econòmica, a la qual cosa caldria sumar-li les irregulars borses lingüístiques. En cap sentit hi ha un sentit d’unitat territorial o de pertinença a un mateix espai entre la població.

El Baix Segura, onze municipis, té com a capital històrica Oriola, la qual presideix l’antiga horta de la part baixa del curs del riu. Al sud, Torrevella, ha superat en habitants a Oriola. Guardamar del Segura, com Crevillent al Baix Vinalopó, fa de ciutat frontissa entre les dues comarques.

La comarca, durant els darrers anys s’ha bolcat cap al negoci immobiliari. El creixement poblacional i l’artificialització de terres ha estat d’unes dimensions colossals, així com la corresponent parcel·la de corrupció associada a un procés especulatiu d’aquestes dimensions.

Només l’agricultura, principalment, el treball a domicili per a la indústria del calcer d’Elx i, allò que dóna els serveis turístic, han aguantat l’economia comarcal durant aquests anys de crisi. La comarca necessita aprofundir en els processos d’industrialització i comercialització agrària, alguns de reeixits, un urgent replantejament de la seua economia industrial i una definició estratègica del seu rol com a comarca fronterera entre el País Valencià i Múrcia i al si de l’Arc Mediterrani.

El Baix Segura, d’una gran importància històrica, s’ha vist com a terra de ningú entre Alacant i Múrcia. La seua despersonalització és creixent, així com la seua irrellevància econòmica i social. La manca de visió i d’importància territorial de la capital provincial lliura a Oriola i la seua comarca, cada vegada més, sota la influència de Múrcia.

La tercera àrea comarcal és l’Alacantí. Bàsicament està conformada per Alacant i la seua àrea metropolitana: el Campello, Mutxamel, Sant Joan d’Alacant i Sant Vicent del Raspeig. La influència de la ciutat s’estén també cap a Biar, Agost i Montfort, però poc més. Alacant és la capital administrativa i comercial, però la seua àrea d’influència és ben limitada. La capital no ha volgut cohesionar la seua àrea metropolitana, la qual ha tingut un creixement molt fort en les darreres dècades, ni tampoc ha generat, a banda dels nombrosos projectes, cap política territorial, ni tant sols amb la seua veïna i industrial Elx.

Ja hem vist en articles anteriors les principals àrees i ciutats d’aquestes comarques, però és un fet cridaner tant l’alt nombre de ciutats importants al territori, com la petita escala de les àrees d’influència, social, econòmica i comercial de cadascuna d’elles. Aquest és un fet que m’obliga a plantejar un tema de fons que amera qualsevol discurs sobre aquest territori i que, en realitat, n’és un dels grans obstacles per a desenvolupar projectes de futur: l’alicantinisme, és a dir, el provincialisme alacantí.

Alacant i l’alacantinisme

Rosselló Verger[2], mestre, no només, de geògrafs, als anys 60 explicà els orígens de la província d’Alacant i dels mots Levantino i Sureste:

El tradicional Regne de València fou fragmentat per primera vegada el 1802, sortint ja la “província” d’Alacant, que en 1809 donaria pas al “departament” del Cap de La Nao, i el 1810, a la “prefectura” d’Alacant, que incloïa Iecla i Almansa, amb subprefectures en San Felipe i Dénia. La Constitució del 12 repararia de nou la unitat del país valencià, però deu anys més tard amb els lliberals es torna a les províncies, aquesta vegada dues, limitades per divisions hidrogràfiques, Xàtiva, amb Ontinyent i Dénia, i Alacant amb Oriola, tal vegada més orgàniques que l’actual.

La que ara subsisteix és la divisió de 1833, on Alacant figurava com “província de segona classe. El “Levantinisme” arranca d’una proposta de “governs regionals” (1847), la qual projectava la reunió de les províncies valencianes i murcianes; el nom Levante –incorrecte geogràficament, encara que difícil de substituir- ha fet fortuna en certs mitjans, tant en el sentit primitiu como en el de regió valenciana, com el més concret de reunir Alacant i Múrcia en un Sudeste que pareix tindre fermes rels econòmiques, climàtiques i polítiques i una base jurídica en la projectada “región” de 1884 que ajuntava  Alicante, Múrcia i Albacete

Amb posterioritat a la partició de 1833 es va afegir a Alacant la comarca de Villena (…) havia estat sempre part de l’antic Regne de Múrcia. Per les mateixes dates, en canvi, la vall d’Albaida passava a la província d’Alacant. En 1847, igualment, la zona d’Oliva, Gandia i Vilallonga fou segregada de la província d’Alacant en benefici de la de València.

Les artificials ratlles provincials generaren un moviment reivindicatiu dels nous territoris que desmuntaven l’estat plurinacional i enlairaven noves capitalitats territorials, d’ací l’interés de consolidar i fer inamovibles les noves demarcacions. Joan Fuster[3] reflexionà sobre la transcendència d’aquest fet per al País, amb un afegit al tradicional problema de noms del País. Fuster ja advertia que, en el cas d’Alacant, la fórmula provincial mai no acabà de quallar:

El “regne” quedà dividit en tres províncies: cada província, a la llarga, tendirà a procurar-se un diguem-ne “patriotisme” a la seua mida, un “provincialisme”. Dins l’àrea hispànica, allà on patriotisme d’Estat medieval subsistia, el “provincialisme” el minarà. Així passà, també, al Principat. Amb una enorme diferència, però, respecte al País Valencià. La del nom comú. (…) València -regne de València- era el nom tradicional de la regió: ara ho serà només d’una província. L’amfibologia resultava d’una malignitat angoixosa. (…) Ara hi haurà uns valencians que ja no són ja “valencians”: són “castellonencs” o “alacantins”.

Ara hi ha una “alacantinisme” d’una certa tossuderia. No deixa de ser curiós que no afecte tota la província per igual. Els “alacantins” vertaders -els que volen distanciar-se o, si més no, diferenciar-se, dels altres valencians,- són el de les comarques més meridionals; grosso modo, les que s’estenen al sud del riu Montnegre o riu de Xixona (…)

En el seu Viatge pel País Valencià, el mateix Fuster[4] va fer un apartat específic per a Alacant i del seu caràcter de capital subalterna

 “Jo diria, sense intenció d’ofendre, que Alacant, com a ciutat, és la perfecta capital de província espanyola (…) Perquè no es tracta solament que porti bé el seu rang burocràtic i accepte les seues contrapartides lacaiesques: és que, de més amés, s’hi adhereix amb tota l’ànima, i se subjecta a totes les abúlies i a tots els desistiments del cas. Ja se sap què és el provincianisme –i em repeteixo-: una mentalitat de sucursal. Alacant, i l’Alacant cèntric i responsable, ha arribat en aquest punt a un extrem difícil de superar. (…)

I esdevé que aquest esperit mimètic, centrípet, submís, el desautoritza precisament en funció de cap de les seues comarques: Dénia prefereix mirar cap a València, Alcoi el desdenya, Elx es basta ell mateix, Oriola s’inclina a Múrcia. Alacant segons sembla, se’n consola –o s’acontenta- amb tenir un Govern Civil i una Delegació d’Hisenda, i amb la il·lusió de seguir sent la platja de Madrid.

Fuster analitza la història d’Alacant i veu la persistència de la línia Biar-Busot, no només en l’imaginari col·lectiu, sinó també en l’articulació de les relacions econòmiques i socials a les comarques meridionals del País. Més de 50 anys després, les comarques “alacantines” del nord d’aquesta línia, continuen mirant cap a València, l’horta d’Oriola mira cap a Múrcia, i la capitalitat d’Alacant pràcticament no passa de l’Alacantí.

La història ens dóna bons motius per explicar la persistència de la línia Biar-Busot i el “tossut” alacantinisme de les comarques del sud.

L’antic “regne” de Múrcia va ser una territori cobejat tant pel regne de Castella com el d’Aragó. Repassem algunes dates:

El 1147 Ramon Berenguer ajudà a Castella a la conquesta d’Almeria i s’assignà la conquesta del regne de Múrcia. El 1179, a Caçorla, Aragó renuncia a Múrcia i Oriola. El 1244 el tractat del Camp de Mirra fixa la línia de frontera amb Castella en Biar-Busot. El 1265 comença l’ocupació de Jaume I del regne de Múrcia a petició d’Alfons X de Castella, amb la qual cosa als primers conqueridors castellans s’afegiria un fort contingent de repobladors catalans fins constituir majoria de la població no musulmana (la crònica de Muntaner diu: a Múrcia es parla el millor catalanesc del món) . El 1289, pel suport al pretendent a rei de Castella, Alfons de la Cerda, li són concedides al regne d’Aragó, les ciutats de Múrcia i Cartagena, és a dir, el regne de Múrcia. El 1296, Jaume II, com a rei de Múrcia conquerí Alacant, Elx, Múrcia i Cartagena als castellans i, el 1300, conquerí Llorca, i mostra el seu desig d’arribar a incorporar el regne de Granada. El 1304, la sentència arbitral de Torrelles reconeix al regne d’Aragó la possessió de Cartagena, Oriola, Abanilla, Crevillent, Elx, Alacant, Novelda, Elda, Petrer i Saix; l’extens senyoriu de Villena restaria sota l’Infant Don Juan Manuel però el seu territori pertanyeria a la Corona d’Aragó. Després Jaume II renunciaria a Cartagena, però Iecla i Jumella foren reclamades diverses vegades per Aragó durant els segles XV i XVI.

Al remat, el somni de Jaume II de conquerir el litoral mediterrani quedà reduït a la incorporació de les Valls del Vinalopó, l’Alacantí i el Baix Segura, i sense el Carxe ni Villena ni Cartagena.

La forta repoblació catalana no pot amagar la pervivència d’una certa població castellana en aquestes terres. Més tard, les conseqüències de les Germanies, i especialment, l’expulsió dels moriscos, hi afavorirà l’assentament de murcians andalusos i manxecs. Aquesta dinàmica es veurà accentuada amb la pèrdua del furs i la política de “reconquesta” de l’antic bisbat de Cartagena per part del bel·licós i borbònic cardenal Belluga. La creació de les Pies Fundacions al Baix Segura, acabarà murcianitzant la comarca. El 1968 Vicenç M. Rosselló Verger[5]  ho expressava gràficament:

Uns esvelts pinacles, anomenats Los Mojones, marquen la frontera dels antics regnes entre Orihuela i Beniel; els comarcans diuen “voy a Castilla” quan mouen cap el migjorn i “paso al Reino”, quan es desplacen cap al nord. A ambdós costats de la subtil frontera, tanmateix, hi floreix ben igual la primavera

Hi ha, tanmateix, una altra qüestió històrica que cal tindre en compte: les delimitacions administratives i eclesiàstiques.

En constituir-se la Governació d’Oriola el regne de València políticament quedà estructurat en dues Governacions (les Lloctinències de la Plana i de Xàtiva eren dependents de la Governació de València). Així, des de la seua incorporació, les comarques del sud adquiriren una evident particularitat.

Més accentuada va ser la qüestió de les divisions eclesiàstiques. El 1250 el Papa restaurà la diòcesi de Cartagena, el límits geogràfics de la qual es corresponien amb els de l’antic regne de Múrcia. Des de la sentència de Torrelles, per tant, a la diòcesi administrava des de Cartagena pertanyien tant les terres de la part del regne de Castella com les terres d’Aragó. Els reis d’Aragó volgueren segregar la part valenciana i incorporar-la a una nova seu bisbal de Xàtiva, però només aconseguiren d’Alexandre VI, el 1492, que la diòcesis de Cartagena fora adscrita l’ Arquebisbat de València. Per fi, el 1564, Pius IV segregà l’àrea valenciana de la diòcesi de Cartagena en crear el bisbat d’Oriola.

Per tant, la Governació Administrativa d’Oriola ha via estat fins ben avançat el segle XVI en la mateixa diòcesi que la resta de les terres murcianes i, després,  hi hagué una diòcesi específica de la Governació d’Oriola. Una diòcesi que cal sumar a una Governació també d’Oriola.

A l’any 1959 amb la signatura del concordat es produeix el trasllat de la capitalitat diocesana a Alacant. A l’obra citada, Rosselló Verger diu:

La pèrdua de la capitalitat diocesana per part d’Oriola, fa un quart de segle (el 1959). fou un efecte de junyir-se al carro del govern civil. L’estat franquista –acomplint un vell anhel isabelí- maldava adequar l’estructura eclesiàstica a la política

Aquesta reordenació de base provincial de la diòcesi, també suposà el pas del vicariat d’Aiora al bisbat de València i, el de Cabdet, al d’Albacete.

Les conseqüències de tots aquests fets històrics els resumeix Fuster[6]:

la “governació d’Oriola” -la del sud neovalencià- tenia una major “independència”. Amb el temps, una diòcesi amb Seu a Oriola donava versió eclesiàstica al “petit fet diferencial” de les comarques del Sud (…) Alacant acabà “desbancant” Oriola. (…) Alacant, de més a més, era ja en el XV, la millor sortida mediterrània de Castella: comercial (…) . El seu progrés es fa encara més brillant en el XVIII. (…) Desaparegut el règim foral, allò que abans fou la “governació d’Oriola” gravità naturalment entorn Alacant (… ) L’Alacant pròsper i ambigu del Set-cents estava ben preparat per a forjar-se un provincialisme clar.

La pervivència de la línia Biar-Busot fins als nostres dies parteix doncs d’una situació geopolítica ben estudiada. Mentrimentres el País de les Muntanyes, la Governació de les CCV, eren grosso modo, un món de relacions, un espai social i econòmic de particulars, estretes i antigues interdependències –cosa que pot ser des de la costa no es veu amb claredat, però si des del Comtat estant–-, per l’altra banda, l’arbitrària –no mai millor dit- divisió de l’antic Regne de Múrcia, entre catalans i castellans, entre valencians i murcians, va trencar les relacions d’espais socials íntimament relacionats per la geografia i l’economia.

A banda de les polítiques uniformistes ad hoc, la caiguda de les fronteres després de 1707, va facilitar que es referen les relacions culturals i econòmiques ancestrals entre aquests territoris, una cosa semblant reconstrucció “espontània” dels vells eixos culturals europeus.

És clar que l’incansable treball del cardenal Belluga i la colonització murciana que hi impulsà, posaren el remat a la dissolució cultural catalana al Baix Segura. Més tard, l’establiment de la província -acollida amb entusiasme per la nova burgesia liberal, jacobina, afrancesada i depenent del interessos de Madrid-  tingué la seua importància, però el treball ja s’havia fet abans. Però és més, la llavor per a refer l’antic regne de Múrcia, d’incorporar la província d’Alacant a una regió del Sureste o Levantina, també estava sembrada.

Per la seua banda, la ciutat d’Alacant, elegida port estratègic de Castella, acumulà el poder administratiu i eclesiàstic d’Oriola, d’una àrea esfilagarsada i despersonalitzada per Belluga. Alacant, capital artificial és una terra de ningú entre la industrial Elx, la murciana Oriola i les diverses –culturalment i econòmica- Valls del Vinalopó. Per la seua banda, les comarques industrials i les turístiques septentrionals de la província miren cap a València, i Múrcia s’aferma com a capital autonòmica. Fuster, ja ho descrivia així:

Al segle XX, en efecte, la “província” cosifica tota la vaga dispersió del sud valencià. El “sucursalisme” dels alacantins de ciutat han contribuït força. (…) De tota manera, el nou “alacantinisme” no podia aguantar-se tot sol. Hi havia la temptació de Múrcia per l’altre costat. Comarques tan importants com la d’Oriola són francament “murcianes”. I amb el temps, la murcianització d’Alacant començà a deixar-se sentir. “L’alacantinisme” oficial no trobava més inconvenient que el nom. N’han trobat un, molt divertit,: el Sureste d’España. Amb aquesta etiqueta, tan bèstia com la de Levante, es tracta d’abraçar la província d’Alacant i la de Múrcia. El “secessionisme” hi és patent. Però la seua viabilitat és també més que dubtosa.

Com un dels principals ideòlegs de l’“alicantinisme” hom sol considerar a Figueras Pacheco (1880-1960), advocat, arqueòleg, membre de la Real Academia de la Historia, i autor, entre altres obres de la Geografía de la provincia de Alicante, Improntas levantinas i Alicante y su folclore. Un text de Figueras[7] ens ajudarà entendre el posicionament d’aquest personatge que, tot i no escriure mai en català, signà les normes ortogràfiques del 32.

Patria. Para ésta tuve siempre mi devoción más pura, pero dentro de mi pecho, con ser tan pequeño, hay un santuario en mi corazón, y en él una capilla para cada una de las provincias españolas; (…). Mi santuario es el de España, pero en su altar mayor está Alicante.

Figueras i Pacheco, darrere d’aquest amor sacramental a Alacant, va bastir una crònica sentimental de la província en concordança a les bases ideològiques de la burgesia liberal. La nova classe ascendent d’Alacant, en defensa de la seua posició social i dels seus interessos lligats als favors de la Corona, sacralitzaren la terreta com una enyorança rural sobre la qual es sustentava les essències antropològiques del ser alacantí, allò que unia el poble. En aquest discurs, la llengua, la cultura i els costums valencians no tenien cabuda. Amb la instauració de la província, s’eixamplà aquest discurs al conjunt del territori:  la terreta passà a ser la província.

Per als liberals, la terreta era un sentiment pur i romàntic que s’havia d‘allunyar de qualsevol discurs polític i dels interessos econòmics. Al mateix temps, però, la terreta, i la seua llengua, i la seua història, i la seua cultura, i els seus conflictes de classe, havien de ser considerats com un sentiment subaltern al de la gran Pàtria, i contrari a la idea de progrés.

Un dels darrers seguidors d’aquest corrent va ser Vicente Ramos, l’home de l’anticatalanisme a Alacant i l’instigador del Sureste. En ple conflicte per recuperar l’autonomia i la llengua, durant la transició democràtica, les tesis de Ramos, descobriren la veritable cara de l’alacantinisme de la terreta: una forta bel·ligerància contra la recuperació del País, i un combat contra la unitat de la llengua i la seua introducció a l’ensenyament. Vicente Ramos escrigué en Pancatalanismo entre valencianos[8]:

Y salgamos ya de la demencial caverna pancatalanista para respirar el aire libre y fraterno de España

Aquest activista polític publicà nombrosos articles en premsa, impulsà la fracassada Unión Provincial Alicantina, va ser diputat per Unión Valenciana en defensà d’un alacantinisme “secessionista” i instigà el Sureste com a entitat política. El següent text[9] seu ho fa ben evident:

Vayamos a la contemplación de una literatura alicantina. subespecie de la española. Quiero decir que si la literatura nacional española es el género y la regional valenciana una de sus especies, la nacida del pueblo alicantino se mostrará, a su vez, como especie diferenciada dentro de la regional.

Vista la genérica caracterización literaria regional valenciana, precisemos los límites de la específica alicantina, pues esta provincia, considerada como un todo físico-espiritual, ofrece cualidades distintivas de la valenciana.

El Sureste, com espai de col·laboració preferent de la província d’Alacant va amerar moltes de les polítiques dutes per les principals institucions alacantines, com l’antiga Caixa del Sureste, la Diputació d’Alacant i les cambres de comerç (Albacete, Alacant, Almería i Múrcia). Les cambres, amb el suport d’Eduardo Zaplana, crearen el Consorcio del Sureste.

Tanmateix, el personatge l’intel·lectual de més altura d’Alacant va ser Rafael Altamira (1866-1951). Advocat, però especialment persona culturalment molt inquieta, tingué una gran activitat en els camps de la història, la pedagogia, la crítica literària i la jurisprudència internacional. Així va descriure l’ús de la llengua a Alacant a inicis del segle XX:

“El idoma de Alicante: En el pueblo y criados huertanos, valenciano. En una parte de la clase media, y en casa, valenciano; en visita y en lo demás en la población, castellano. En famílias que hablaban entre sí castellano, con los criados y en el mercado, valenciano”

Amic de Blasco Ibàñez, Sorolla, Azorín, Teodor Llorente i Joaquín Costa, el seu interés respecte el valencianisme no va contemplar mai la recuperació de la llengua ni el compromís amb el futur del País. El seu era un “sentiment poètic” cap a la terra, més a prop de la literatura naturalista que de projecte social compartit amb la cultura catalana, tot i que mostrà certa admiració pels intel·lectuals valencianistes de l’època. L’autor de Cuentos de Levante practicà un levantinismo romàntic ben allunyat dels objectius i els canvis estructurals que, per altra banda, si  que perseguia la seua participació activa en el regeneracionisme castellà de la Institución Libre de Enseñanza i de la reforma de la universitat espanyola.  En un article a La Nación[10] escrigué:

Por él (Blasco Ibáñez) entré en relación con los “félibres” de Valencia y con algunos escritores bilingües que por entonces gozaban de prestigio y de una fecundidad de producción que nos daba cierta envidia. Pero es curioso observar que ni Vicente ni yo nos sentimos atraídos por el valencianismo.

A estas alturas no discierno bien las causas de este desvío. Pudo ser simple cuestión del idioma, aunque el y yo hablábamos valenciano –que yo escuché siempre en casa de mi madre i usé en mis relaciones con los huertanos alicantinos- y Blasco mucho más que yo. Pudo ser también nuestra formación literaria, en proporción casi igual, sobre lecturas castellanas y francesas. Y, sin embargo, nuestra alma poética era profundamente regional. Ni Víctor Hugo, ni Murger, ni –un poco después- Zola, nos arrastraron a mundos extraños y a temas universales. Vicente y yo, sin darnos cuenta de la presión que actuaba, más fuerte que ninguna, sobre nuestra imaginación, comenzamos nuestra obra literaria –tan diferente en tamaño, persistencia y méritos- en pleno campo de levantinismo”

Rafael Altamira va tindre una gran influència intel·lectual a la ciutat d’Alacant, i haguera pogut tindre un gran paper en redreçar la situació de marginalitat a la que havia quedat reduïda la cultura catalana des de la guerra de Successió, però no fou així: Segons Rodríguez-Bernabeu[11]:

Altamira va trobar alternatives més interessants a València que no la Renaixença per eixamplar les seues inquietuds intel·lectuals. Trobà Eduard Soler i Pérez (la Vila Joiosa 1845 – Confrides 1907) (…) va ingressar a la Institución Libre de Enseñanza (…) Altamira coneixia el seu poble, les seues arrels catalanes, com ho constata en el seu llibre sobre dret consuetudinari alacantí: la cultura catalana –com hem vist- no li vas ser aliena (…) però cap d’aquestes circumstàncies no el decidí a prendre part en cap moviment reivindicatiu nacional de l’àrea catalana

Si fem un seguiment dels escriptors i intel·lectuals alacantins veurem com, a partir d’aquest moment, l’allunyament de la llengua i de les reivindicacions culturals i socials valencianes seria una constant en tots ells. Fins i tot, un escriptor de la talla de Gabriel Miró, amb estretes relacions amb Pi i Sunyer, Enric Granados, Prat de la Riba, Maragall, Josep Carner, Nicolau d’Olwer, etc., no mai assumiria un posicionament social respecte a la llengua i el valencianisme. L’estima a la seua terra no va passar d’un naturalisme d’una capacitat descriptiva inigualable. D’Alacant escrigué:

Alicante es una ciudad hermosa, mesurada, físicamente encantadora: Todas sus casas con sensación de escollera, de faro, de haber sido mar y de tenerlo bajo la piedra.

Agustí Pi i Sunyer[12]  el va retratar així:

“Miró es un novelista local, un gran novelista local, i así toda la vida le influirá el ambiente levantino de su infancia y juventud. Ve, oye, palpa, huele, gusta siempre y en todas partes los paisajes de Alicante.”

Per la seua banda, la gran estima a la terra de Juli Benàrcer no passà de res més que “mi levante prodigioso” i, Carlos Arniches, va ser un escriptor de Madrid i punt, o com arreplegà Joan Garí[13]:

L’Alacantí Carlos Arniches- recorda Almela i Vives en Valencia y su Reyno– es qui va ensenyar al poble a parlar amb madrileny.

L’altre gran escriptor alacantí va ser Azorín, del que Joan Fuster digué[14]:

Els tres (Blasco, Azorín i Miró) a pesar de la defecció lingüística van sentir profundament la seua arrel en la terra mare; però Azorín la va sentit de més a més en l’esperit d’aquesta terra (…) en la seva llunyania madrilenya, en les seues passejades per Castella, guardà sempre fidelitat i enyorança a subtilíssimes tradicions intel·lectuals i estètiques de la seva pàtria nadiua, i els dedicà interpretacions plenes de penetració”

Tampoc mai no va tindre una concepció cultural valenciana. Francesc Pérez Moragón[15] en l’informe per al Consell Valencià de Cultura contra l’accepció del mot Levante de la Real Acadèmia de la Lengua. que diu:

Nombre genérico de las comarcas mediterráneas de España, y especialmente las correspondientes a los antiguo reinos de Valencia y Murcia”.

posava de relleu la incorporació confusa i esglaonada del terme Levante a partir dels inicis del segle XX, un ús però, que s’accentuà de manera efectiva durant el franquisme. Precisament va ser Azorín l’escriptor valencià que utilitzà el terme Levante[16] per a referir-se, no a la cornisa mediterrània en general, sinó a una regió formada pel País València i Múrcia:

En El Libro de Levante de José Martínez Ruíz, «Azorín», (1929) (…) es refereix a un territori vague, en el qual els topònims se circumscriuen, pràcticament, a l’entorn familiar originari de l’escriptor (Monòver, Elda, Alacant, Petrer, Onil, Saix, Iecla), al costat dels que li recordaven el camí cap a Madrid: Alcázar (de San Juan), Criptana (del Campo), Higueruela, Chinchilla, la Encina i d’altres.

En Valencia, però, el mateix autor escriu: “La casa valenciana –levantina, puesto que también se extiende el concepto a Murcia– es el tipo de casa más cómodo.”

Sembla possible deduir que, per a Azorín, hi havia una clara distinció entre el territori valencià y el murcià, amb denominacions distintes, però algunes característiques més o menys compartides –paisatgístiques, de costums, d’usos agrícoles, d’edificació rural– permetien un rètol comú – «Levante», amb els adjectius derivats.

En el seu informe Pérez Moragón fa un recorregut raonat de l’ús (o no ús) històric del terme, incloses les tres guies valencianes més famoses[17], així  com del posicionament en contra del seu ús pels intel·lectuals valencians –sense massa èxit és veu-. De totes les opinions n’he triat aquesta clara i contundent d’Emili Gómez Nadal[18]:

I ara resulta que fins el nom risca de perdre València, per bé que això no és segur que preocupe la majoria de la seua gent. Hi ha una certa lògica en l’ús, que sovinteja, dels termes Levante i levantino –els de Sureste i surestino (?) apareixen massa restringents i menys prometedors de futur– aplicats a un País i una gent que no ofereix cap dificultat per a abandonar la seua pròpia identitat i adoptar-ne una altra. Els nous conceptes són simplement la constatació del fet que els habitants i el territori de l’antic Regne estan a la banda del sol naixent, vistos des de la capitalitat imposada. Madrid diu Levante, mirant les terres valencianes, com Paris diu Midi per la Provença, Sud-Est pel Llenguadoc  i Sud-Ouest per la Gascunya. És als originaris d’aqueixes diferents contrades que pertoca de decidir si hom accepta la nova denominació, o si serà fet el necessari per afirmar el vell i autèntic patrònim.

L’avantguardisme de l’alcoià Juan Gil-Albert, del que Joan Fuster digué que és el millor poeta valencià del segle, i de més segles, en castellà, tampoc no tindria cap relació en la llengua del País, però com sempre, la seua poesia tindrà un fort component mediterrani: un cant festiu a la vida, a la bellesa, al pas del temps i a la poesia mateixa i sense cap vel·leïtat pel País.

Per trobar una literatura en vernacle potent, amb alguna excepció, ja tindríem que botar  la línia Biar-Busot. Les noves generacions nascudes a les comarques de la Marina i de l’Alcoià-Comtat especialment, hereus de poetes com Joan Valls i Jaume Pérez Montaner

La intel·lectualitat valenciana del migjorn havia anat abandonat la llengua i havia diluït la pròpia consciència de ser valencians. En aquest període de finals del XIX i primer terç del XX, la tasca educativa dels jesuïtes, la castellanització d’una església dirigida per bisbes castellans i els interessos de la burgesia liberal, coadjudarien a l’assumpció social de l’estat jacobí castellà com a marc de referència identitari.

Segons ha estudiat Lluís Alpera[19], al segle XX aparegueren diversos mitjans de premsa satírics a Alacant i els sainets tingueren molt d’èxit als barris. Abans de la guerra Àngel Pascual, Eduard Irles, Enric Valor i Joaquim Coloma (director d’El Tio Cuc)  col·laboren amb l’Agrupació Regionalista Alacantina que aposta per l’Estatut d’Autonomia Valencià. Una part de la Terreta és polititzà.

De tots ells (mitjans), El Tio Cuc va ser el més important i de més llarga duració, va ser publicat a la ciutat d’Alacant des del 1914 fins al 1936. Escrit totalment en valencià, recollia a les seues pàgines tant la creació literària -prosa i vers com tot tipus d’informació i comentaris sobre la política municipal d’Alacant i de les poblacions veïnes. La seua popularitat va ser tan gran que van aparèixer altres setmanaris –com el Pelut, de 1923-

Però és evident que les manifestacions cultes de la Renaixença, al llarg del XIX i del XX foren inexistents[20] a Alacant i respecte a la situació de la llengua, continua Alpera dient:

Pel que fa al cas (…) valdrà la pena reproduir el comentari del poeta i crític Manuel Molina a la seua Antologia de la poesia alacantina actual (1940-1972): “Incluir la poesia vernácula en esta muestra hubiese sido traicionar la verdad histórica, pues es claro que el lenguaje valenciano es –desde hace mucho tiempo- un habla familiar sin contacto con la cultura alicantina”.

L’anàlisi cultural i d’ús de la llengua a Alacant , després del franquisme, que fa l’assagista d’origen murcià, tot i que d’una zona molt propera al Carxe, Josevicente Mateo[21], també era (i és) demolidor, al temps que introdueix la primera denúncia del fals cosmopolitisme provincià:

Alacant ha viscut, i continua vivint, d’esquena al seu territori de govern. No se sent embarcada ni compromesa amb la resta de la província (…)

(Alacant) està embriagada per un difús i espasmòdic anhel d’universalisme. Passada i repassada per cultures i civilitzacions diverses, per pobles i gents estranyes, res ni ningú consideren intrús (…) quan Alacant es vanaglòria d’universalisme, en un lloc on son molt abundoses les vanaglòries, s’hi amaga un buit.

El català a Alacant , avui és un luxe per a ociosos; com a tal, inassequible per a la majoria.

El pretés cosmopolitisme dels lliberals del XIX i del XX, aquell trencar barreres amb el món rural, amb les rèmores del feudalisme, amb el conservadorisme catòlic i amb los particularismos regionales. La castellanització i l’aposta per un estat centralista i unitari que respectara els interessos comercials i urbans de la burgesia  mercantil, esdevingué un signe d’ascens socials. El posicionament dels intel·lectuals i escriptors alacantins respongueren a aquests interessos socials i de classe.

Poc resta d’útil per els dies d’avui d’aquell discurs d’Alacant i el seu entorn. El relat de l’alacantinisme i de la millor terreta del món esdevé buit davant la ciutat invisible, subalterna i sense projecte de futur que és avui Alacant.

L’alicantinisme no pot continuar sent un recurs defensiu, o interessat, que amague l’assumpció de la responsabilitat de generar instruments veritables de cohesió social. Les comarques del sud necessiten argumentar un nou relat de l’àrea; necessiten cohesionar-se mitjançant xarxes locals de col·laboració, econòmiques, socials i culturals; i han de  poder competir en el mercat globalitzat com a part activa de l’Eix Mediterrani. És precisament el procés de globalització el que fa més evident els requeriments identitaris i de cohesió social del territoris locals. Diu Ybarra[22]:

Para gran parte de la generación actual, el tiempo está vacío de historia, el territorio es un mero contenedor físico –caro sí, pero sin valor social- que hay que compartir con extraños, y la vida tan sólo es la disputa individual por la supervivencia. (…) La globalización está logrando borrar al hombre del tiempo y del espacio; es devastadora; ha hecho perder las referencias temporales, espaciales y sociales del dónde, pero sobre todo del por qué estamos donde estamos. Nada peor para vislumbrar algún futuro alentador

La història recent ens mostra, i el cas d’Alacant és ben adient, que renunciar a la pròpia cultura del territori comporta un grans i injustificats costos socials, culturals i econòmics. En un món globalitzat les reivindicacions identitàries, múltiples, diverses i canviants, però actius bàsics de la cohesió social d’un territori, no s’oposen a la universalitat, ben al contrari, l’exigència universalista, el veritable cosmopolitisme, en requereix, com a premissa, d’aquestes identitats. Com diu Ramoneda[23]:

Ningú té l’exclusiva de la universalitat. El nou cosmopolitisme consisteix a reconèixer-nos els uns als altres en la mesura que tenim una referència universal. I la demanda de reconeixement és inherent a les afirmacions identitàries. El que les diferencia del particularisme sectari és aquesta relació amb la universalitat. Volem ser com els altres, volem tenir un estat com els altres: participar, contribuir, existir. És com un interface: cada comunitat particular, cada nació, reconeguda i relativitzada a la vegada per la seva inserció en un món interconnectat i interdependent; el reconeixement d’una singularitat implica també l’acceptació de la universalitat. I el primer factor d’universalitat és el respecte a l’autonomia de l’individu. Aquesta és la fràgil cortina que separa les identitats obertes de les comunitats lliures, aquelles que reconeixen que tots tenim moltes arrels diferents, de les identitats tancades on regna la submissió a veritats pretesament absolutes i un sentiment paranoic de compartir les mateixes arrels.

El fracàs del projecte territorial d’Alacant

Però el gran drama de la Governació del Vinalopó és que Alacant continua pensant-se com a nòdul de la província, com a punt central d’un espai que li pertany, i d’esquenes al seu eix natural de futur: València i l’Eix Mediterrani (almenys fins a Múrcia). La ciutat que només representa el 17,7%% de la població provincial i només té influència comercial sobre el 29% (una ciutat que ha fet fortes inversions en grans centres comercials i grans magatzems), manifesta la seua cara més localista, més egocèntrica, en el seu plantejament vital d’esquenes a la ciutat de València i a la ciutat d’Elx

Les paraules de Rafael L. Ninyoles[24] no fan més que abundar en aquest sentit:

L’Àrea d’Alacant, que contrasta amb la gran concentració de la regió de València, ha descrit un model propi en la dinàmica territorial del país, amb una trama urbana que aconsegueix uns nivells de relativa homogeneïtat, dinamicitat i equilibri que trenquen l’esquema del tradicional dualisme territorial valencià.

Una anàlisi comparativa recent de les àrees urbanes de major creixement dins el sistema urbà regional, posa de relleu el fet que les vuit zones qualificades com de major augment en importància relativa dins del sistema urbà regional, se situen en l’àrea d’Alacant i, a més, que quasi totes les ciutats (excepte Gandia) qualificades com a molt dinàmiques pertanyen a les comarques del sud del País. (…)

hom no pot sinó corroborar la incapacitat d’Alacant capital com a centre organitzador del seu espai administratiu,. (…)

En qualsevol cas, l’articulació de les comarques del sud en l’eix d’un sistema econòmic i cultural que li és propi constitueix un dels problemes de major abast en ordre a la cohesió –territorial, cultural, política- d’un país on aquest espai hauria de jugar el paper essencial, com a connector, o frontissa de l’arc mediterrani europeu.

La disputa d’Alacant amb València és tot un joc de despropòsits. Alacant és la capital real de l’Alacantí, i pot ser també de part de l’alt i mitjà Vinalopó, i no té cap visió ni política territorial. València, per la seua banda, ignora Alacant, és una més de les ciutats de la seua regió; una possibilitat de negoci futur. Alacant veu València com enemiga natural, la que li lleva serveis, influència, poder, però València no se n’adona o no li interessa adonar-se’n. La història d’Alacant és la de deslliurar-se del poder de la ciutat de València, però la seua província no entra en el joc. José Miguel Iribas[25] insisteix en aquestes mancances:

Dissortadament, en el cas del sud, tenim la rèmora de la capital provincial: Alacant es la ciutat més paràsita i negativa d’una província extraordinàriament dinàmica, i l’únic factor que pot entorpir aquest desenvolupament. Ser capital té privilegis i exigeix actes de generositat. València assumeix el port, la Universitat, el futbol, etc. Alacant no assumeix el port, la Universitat és a Sant Vicent del Raspeig, a Elx, etc. Així és que el seu paper de capital provincial continuarà desconcertant, probablement, com fins ara, que u no pot sinó corroborar-ne la incapacitat com a centre organitzador del seu espai administratiu.

La incapacitat de generar un projecte engrescador des del seu autoreconeixement com a segona ciutat valenciana i des de la seua identitat, la porta al discurs inútil de València se lo lleva todo o allò del futbol, puta València. De tota aquesta batalla només aquells que els molesta una societat conscient i cohesionada: especuladors immobiliaris i aquell cul de sac que es diu sector turístic, ho aprofiten per continuar fent la venda del territori sense cap condicionament social, cultural o mediambiental: una bona manera de maximitzar els beneficis.

El relat d’Alacant encara es basa en la lectura que sempre que li ha anat malament a València a ella li ha anat bé. La desfeta d’Almansa li beneficià i se li concedí al seu port el dret de comerç a Amèrica. Després tingué el ferrocarril Madrid – Alacant (el primer de l’estat que unia la capital amb un port). El seu moment d’esplendor vingué de la ma de la burgesia comercial portuària i de les seues connexions amb Madrid: L’aristocràcia del bacallà de la que el poble es burlava:

Qui t’ha vist sense calces,

corrent pels bancals,

i ara t’has fet senyora

del piso principal.

La ciutat sempre s’ha explicat per la importància comercial del port. Com diuen Fornés i Gargallo[26]:

Dominat per les fortificacions del castell de Santa Bàrbara –un esplèndid mirador sobre la badia d’on s’albira l’illa de Tabarca-, el port d’Alacant vincula la ciutat amb la mar, cas insòlit a la nostra façana marítima. La disposició urbanística d’Alacant n’és deutora, i tant la ciutat antiga com les grans avingudes de l’eixample s’orienten decididament cap a les aigües portuàries.

Però avui el port està en franca decadència. El port no és el motor de l’economia alacantina ni ho serà en el futur. El relat que te la ciutat sobre si mateixa a hores d’ara és merament folklòric.

La segona part de les relacions frustrades d’Alacant són les que manté amb seu entorn més immediat, i especialment amb Elx. La imatge que dibuixa Josep A. Ybarra[27] sobre l’Alacant d’avui també és ben eloqüent:

La verdadera capitalidad económica –y su posible impacto económico- en ningún momento le es reconocida a pesar de ser la capital administrativa provincial. Ninguna de las grandes ciudades de la provincia la identifica por su status capitalino más que por la centralidad de algunos de sus servicios administrativos -muchos de ellos ya obsoletos a partir de la extensión de las nuevas tecnologías-.

Es cierto también que algunos servicios centrales de carácter provincial aún permanecen (sedes de centros financieros, delegaciones y sucursales administrativas), cumpliendo funciones cada vez menos relevantes. La previsión que se advierte al respecto es que cada vez se está perdiendo la relevancia de esa función. El ejemplo lo encontramos al comprobar cómo la centralidad que representaba la figura de un centro como pueda ser el Corte Inglés, auténtico lugar central en una jerarquía comercial, verdadero paseadero provincial, va perdiendo esa función al ser sustituido por otros centros localizados en cada una de las diferentes comarcas, así como por los otros dos centros de atracción comercial como son Murcia y, en menor medida, Elx (con su nuevo Corte Ingles).

Un estudi bastant recent[28] de Larrosa Rocamora basat en criteris de mobilitat, mostra el trencaclosques de la Governació i, especialment, la inconsistència de les relacions entre les dues principals ciutat de l’àrea, Alacant i Elx.

L’anàlisi estadística dels fluxos laborals de centralitat entre Alacant i Elx evidencien que les localitats que es trobaven sota la influencia d’Elx tenen molt poques relacions amb Alacant i a l’inrevés.

L’àrea funcional d’Elx estaria formada per: Elx, Crevillent, Santa Pola, Asp, el Fondó de les Neus, el Fondó dels frares, Catral, Dolors i Sant Fulgenci (encara que Asp desplaça més treballadors a Novelda que no a Elx)

L’estudi mostra que realment l’àrea funcional d’Alacant es redueix a l’àrea Alacant, Sant Joan, Sant Vicent del Raspeig, Mutxamel i el Campello. També s’hi podrien incloure Busot i Aigües. Les relacions funcionals amb Xixona i Agost són molt escasses.

Les dades de mobilitat de les àrees de centralitat de la província d’Alacant (anys 2001) mostraven que la corona Alcoi, Muro, Pego, Xàbia, Benissa i Benidorm es dirigeix cap al centre de les Comarques Centrals Valencianes. Per la seua banda, Villena, Elda i Novelda eren molt autònomes en temes d’ocupació. A la ciutat d’Alacant la mobilitat laboral apuntava cap el pobles limítrofs del seu nord immediat.

Les relacions laborals des d’Alacant cap a Sant Joan i Sant Vicent van en augment. La indústria i la universitat són els principals pols d’atracció. Els sectors laborals que caracteritzen els intercanvis a l’àrea metropolitana d’Alacant són, per aquest ordre: el comerç i la restauració, tècnics científics, administratius i indústria manufacturera. Alacant atrau molts pocs treballadors de la franja litoral turística

La dades de mobilitat d’Elx apunten cap al sud (Oriola, Santa Pola, Torrevella). La de Torrevella cap a Oriola i Elx; i la d’Oriola cap a Torrevella i Elx.

Elx acapara l’atracció de 21 municipis que pertanyen a les comarques del Baix Vinalopó, el Vinalopó Mitjà i el Baix Segura, però de la població laboral dedicada a la manufactura del calcer n‘atrau mol poca, però de la ciutat surt molt de treball de caràcter industrial.

En general, l’Eix del Vinalopó està fragmentat en districtes estancs, situació a la que no és aliena la diversitat en l’especialització productiva de cada subcomarca. No hi ha entre els diversos plans urbanístics cap visió territorial. Els antics plans urbanístics d’Elx, d’Alacant i de les localitats de l’Alacantí la tenen tenien una visió supramunicipal, però  l’han perduda en el successives revisions posteriors: en tot cas, només aspiren a que cada pla no siga incoherent amb els del municipis veí.

De projectes territorials a l’àrea han hagut moltes com el text de José M Perea[29] per a la PIC ho demostra. Tots han fracassat. La pròpia Mancomunitat de l’Alacantí, que va nàixer el 1987, tot i que a més d’un poder desenvolupar ample ventall de serveis bàsics i culturals, també té assignades competències en planificació i ordenació del territori supramunicipals, en realitat només ha fet tractament i depuració d’aigües residuals, desinsectació, desratització, neteja de lleres i xarxa d’aigua potable. Passem revista als projectes més importants

El primer projecte, d’iniciativa privada i amb el suport del rector Ramón Martín Mateo[30], va ser el del Triangle Alacant-Elx Santa Pola. Segons l’informe[31] del Club d’Inversiones, l’objectiu era desenvolupar un pla estratègic de desenvolupament urbà integrat que aprofitara les potencialitats territorials de l’eix Alacant-Elx i “de nuestra província en el nuevo escenario internacional de áreas urbanas europeas

Les mesures estaven adreçades a desenvolupar en el Triangle una àrea de integració i de nova centralitat regional “con la que resolver simultáneamente las dos principales deficiencias estructurales y funcionales del sistema de ciudades de Alicante: 1) Incrementar el tamaño del área de la capital; i 2) Eliminar la anomalia del nivel jerárquico de Elche”. Perquè Alacant presentava una dèbil capacitat per articular el territori i l’economia provincial, i la dimensió geogràfica i demogràfica d’Elx li fa a la capital de província, i aquesta a Elx, un competència negativa. Les actuacions territorials que es programaren al Triangle eren 6:

1.Parc d’Activitats Innovadores del Mediterrani (PAIM) al nord de l’aeroport de l’Altet. 2. Passeig Marítim de Calabarda. Que obrira Alacant a la mar amb un bulevard de vocació residencial que eliminara la barrera del ferrocarril i traslladara les indústries a la ciutat lineal industrial d’unió Alacant-Elx. 3. Parc Regional dels Arenals (des del cap de Santa Pola fins el litorial d’Elx) com a àrea lúdica-recreativa i mediambiental (humidals i dunes fòssils). 4. Hàbitat del Clot de Galvany (darrere el Parc dels Arenals). Urbanització de baixa densitat i camps de golf que preserven el Clot. 5. Centuria Rural. Part central del triangle. Mantenir el paisatge i el caràcter del Camp d’Elx avortant la creixent densificació. I, 6. La ciutat Lineal de la Indústria. Eix fonamental de la unió Elx-Alacant en base a parcs empresarials i industrials.

El projecte tenia un alt caràcter especulatiu i suposava subordinar la planificació pública a la privada. La desconfiança de la patronal i de les administracions foren lògicament molt grans i no li donaren suport. Amb l’arribada del governs del PP el projecte s’abandonà.

Com sempre passa a Alacant, es digué que el projecte s’havia avortat perquè la Generalitat i la ciutat de València temien un contrapés massa important al sud. També es digué que la resta de les ciutats importants de la província temeren un increment devastador de la centralitat d’Alacant. José Antonio Larrosa, per contra, explica que l’opinió alternativa de l’urbanista Eduardo Mangano, que orientava l’expansió d’Alacant cap el Vinalopó i el Baix Segura, no mai es va tindre en compte

L’alternativa al projecte del Triangle va ser el PATEMAE[32], Pla d’acció territorial de l’entorn metropolità Alacant i Elx (1996). El PP acusà el projecte del Triangle de polititzat i desenvolupà un pla per a 12 municipis de l’Alacantí i del Baix Vinalopó

Segons Eugenio Burriel, la manca de concreció i la vinculació voluntària mostraven clarament la renuncia a l’ordenació efectiva del territori des de l’àmbit polític, “cosa lògica, tractant-se d’un govern neoliberal a la Generalitat”. La política de la Generalitat d’aquells anys s’havia orientat a satisfer els interessos alacantins dels grans promotors immobiliaris i de les entitats financeres (Alacant-Golf, PAU-4, PAU-5); a la construcció de grans complexos d’oci i de grans superfícies comercials: i a l’aïllament d’Elx, de govern socialista.

L’Estratègia Territorial de la CV mantingué la delimitació del PATEMAE, incorporant la Torre de les Maçanes i Tibi. Continuava fent una aposta per les mancomunitats i els consorcis de caràcter voluntari, és a dir, no tenia l’objectiu d’executar una veritable ordenació del territori, i contemplava, segons Larrosa: “la desigual concepció de les àrees d’influència d’Alacant i Elx. L’àrea d’Alacant s’allarga cap el nord i l’Area d’Elx es centra en l’Eix del Baix i Mitjà Vinalopó negant-se-li la seua àrea funcional del Baix Segura on Elx és “una referencia destacada en los ámbitos laboral, residencial, comercial, de ocio, etc.

El pla estratègic PI+T, aquest elaborat per la Diputació el 2007, posava l’èmfasi en els hubs de comunicació, els transports, el clúster sanitari, els corredors tecnològics i els mediambientals. Tampoc té caràcter normatiu ni estructurador de les decisions municipals.

Una novetat en aquest pla era la inclusió de l’àrea Alacant-Elx i del Baix Segura en una àrea estratègica major que incloïa Múrcia i el Camp de Cartagena, amb la voluntat d’articular conjuntament un del potencials nòduls de desenvolupament de l’estat.

El Pla Alicante Horizonte 2020[33] va ser un pla estratègic que la Cambra de Comerç d’Alacant encarregà el 2009 a l’Institut d’Economia Internacional de la Universitat d’Alacant que dirigeix Andrés Pedreño. Respecte del territori la idea principal, segons Andrés Pedreño, era:

promocionar conjuntamente dos ciuda­des independientes y autónomas (Alicante y Elche), unidas por una estrategia conjunta para poner en valor un espacio suma en el ámbito europeo y muy especialmente en la llamada “Diagonal Europea”. La suma de estas dos ciudades -complementarias históricamente- ofrece recursos muy relevantes conocidos por todos nosotros pero poco divulgados externamente (…) El objetivo es sencillo: fomentar una imagen moderna y atractiva, con servicios especializados, capaz de atraer y retener el talento, los turistas, la demanda inmobiliaria, las nuevas em­presas y los sectores de futuro. (…) muchas empresas de sectores de futuro analizarán las caracterís­ticas del “atractivo corredor mediterráneo”, parte de la diagonal europea, buscando centros urbanos dotados con servicios y es­pacios atractivos para residir y trabajar.

Més recentment Mario Gaviria i J.M. Perea[34] han llançat la proposta territorial ALIBEL (Alacant-Benidorm-Elx). Per aquest autors, la ciutat a la que hauria d’aspirar Benidorm és ALIBEL. El document defensa la modernització de la infraestructura ferroviària de la província d’Alacant i, en especial, la connexió d’El Altet amb Benidorm. Aquesta connexió és considera clau des del punt de vista del sector turístic, però també, perquè facilitaria la implantació de nous projectes empresarials

El 2011 la PIC amb  Fòrum Elx impulsà unes xerrades[35]Pensar junts” sobre les relacions entre les dues ciutats. Les dues entitats publicaren un guió d’inici d’un projecte de col·laboració mútua que incloïa:

  • La coordinació entre les dues universitats publiques: la UA i UMH, aprofitant els “campus de excel·lència”.
  • La millora de les infraestructures aprofitant l’arribada de l’AVE a la nova estació projectada per aconseguir: l’enllaç, en ample europeu i alta velocitat, entre Alacant i Elx; l’estació intermodal a l’aeroport de l’Altet i la connexió amb el port d’Alacant. També apostaven pel ferrocarril de la costa i la xarxa de rodalies.
  • El desenvolupament de tres espais d’oportunitat econòmica: el Parc Empresarial de Torrellano, la Institució Ferial Alacantina (IFA) incloent el recinte Arena, i la Zona Logística de Fontcalent,
  • Cercar llocs d’encontre per a la cultura i la creativitat dels joves d’Elx i Alacant, posant en contacte experiències com l’Escorxador d’Elx i els espais Camon i Las Cigarreras a Alacant.

Tot just fa uns dies s’ha presentat el darrer projecte territorial per part de la Universitat d’Alacant i les entitats privades més representatives de la província: Análisis del Territorio Litoral-Sur. L’objectiu és crear un fòrum que facilite les sinèrgies de desenvolupament social i econòmic, de mobilitat i d’ordenació del territori, que permeteren concretar un pla definitiu de cooperació entre Alacant i Elx. Aquesta cooperació hauria d’acabar dissenyant una estratègia de creixement per a l’àrea que contemplara les aspiracions de tots els actors implicats

El projecte ha estat coordinat per Josep Antoni Ybarra, Clara García, Pablo Martí i Javier García Barba i pretén analitzar els 7 plans estratègics desenvolupats durant les darreres dècades, sense que cap de les més de 100 iniciatives plantejades s’hagen arribat mai a aplicar. Según Ybarra:

Ha arribat el moment d’oblidar els projectes fets des de l’oferta i repensar-los en funció de la demanda. N’hem de deixar de fer aquells que es basen en les expectatives dels poders públics o dels lobbys, i no en les necessitats dels ciutadans. És per això que cal repensar, de la gran quantitat de projectes existents i dels treballs realitzats abans, quins continuen vigents i són útils per a vertebrar el territori i les societats alacantines i il·licitanes

És una bona idea racionalitzar la quantitat de projectes territorials que s’han desenvolupat en l’àrea. Cal pensar que moltes de les propostes ja han estan invalidades per l’actuació de les diverses administracions que han actuat amb plantejament divergents i, altres vegades, perquè el fort creixement urbanístic dels darrers anys, han consumit sòl, espais i recursos bàsics (com l’aigua) que ara les fan inviables.

Per altra banda, sense posar en dubte la importància de la col·laboració entre Elx i Alacant, absolutament essencial per al territori, hi han dues qüestions que caldria contemplar en l’anàlisi territorial de l’àrea. La primera és la “distorsió” que genera el creixent pes urbà del sud de la Governació, és a dir de Múrcia i Cartagena. La segona qüestió és la manca d’atenció tradicional cap a Oriola i cap a la conurbació Elda-Petrer. Caldria no perdre de vista allò que escrigué[36] Josep V. Boira:

 “la geometria del futur passa per la línia més que pel punt, per la xarxa més que pel nucli (… ) Aquestes es converteixen així en vèrtex d’una xarxa, en punts nodals d’un eix (…) Alacant tindrà futur si es troba encastada en l’eix mediterrani.

I que complementa aquest pensament de Joan Romero expressat en la mateixa publicació:

La cultura i la intel·ligència territorial son avui fonamentals i l’escala adequada per a desplegar tot el potencial es l’escala de la ciutat i la regió urbana i metropolitana.

I aprofite l’avinentesa per finalitzar l’article parlant de les principals institucions que aposten per la intel·ligència territorial

En primer lloc, les dues universitats públiques. Tot i l’error polític de generar la Miguel Hernández, la importància de les universitats en els processos de desenvolupament futur del territori hauria de ser inqüestionable, per tant, caldria enfortir els processos de col·laboració mútua.

La Universitat d’Alacant ja està ben assentada en el territori i té una dimensió òptima per a implicar-se de manera decidida en els projectes de desenvolupament territorial. Tot i això, com la resta del sistema universitari valencià, viu reclosa en si mateixa.

Estructura de la UA . Curso 2014-15

Campus 1
Altres seus 5
Centres adscrits (Elda) 1
Instituts Interuniversitaris 5
Altres   Centres 12
Seus Universitàries 9
Facultats i Escoles Superiors 7
Instituts Universitaris 10
Departaments 60

Respecte els estudis, ofereix 42 Graus on actualment estudien 21.472 alumnes. El nombre de postgraus que ofereix és de 81, amb un total de 3.334 alumnes

La Universitat d’Alacant compta amb el MUA (Museu de la Universitat d’Alacant). Un important espai cultural que permet aproximar la innovació i l’experimentació universitària i l’art contemporani

Té una important col·lecció museística amb obres de Picasso, Miró, Chillida, Sempere, Arcadi Blasco, Antoni Miró i del Grup d’Elx. Realitza una vintena d’exposicions temporals i fa de contenidor cultural per a la societat de l’àrea d’art, música, cinema, arquitectura i investigació

La Universitat Miguel Hernández fou creada el 1996. Té 4 campus: Elx, Sant Joan d’Alacant, Oriola i Altea. Compta amb 7 facultats i 2 escoles politècniques. N’ofereix 25 graus, 44 Màsters oficials i 16 programes de Doctorat. Hi ha actualment 19.220 estudiants, 16.000 a temps complet,

Un segon àmbit d’intel·ligència aplicada al territori són els Instituts d’Estudis Comarcals i la Institució Juan Gil-Albert. Aquesta darrera és una institució important. Depén de la Diputació Provincial. A banda del seu important servei de publicacions sobre temes alacantins de tota mena, així com les conferències i exposicions que organitza,  darrerament, al si del denominat Espai Cultural Enric Valor, ha generat una xarxa de col·laboració mútua entre els diversos Instituts o Entitats d’Estudis Comarcal de la “província”. Només la relació de les revistes que aconsegueixen traure al carrer aquestes entitats, darrere de les quals hi han estudis, investigacions, divulgacions, edicions conferències, xerrades, debats, congressos, exposicions, etc) donen fe de la importància d‘aquest moviment cultural de base comarcal

 Revista Editor Any inici
La Rella IEC Baix Vinalopó 1983
L’Aiguadolç IECMA 1985
Aguaits IECMA 1988
Alberri CE Contestans 1988
Bigneres-Barcella AC Font Bona 1997
Revista del Vinalopó CEL Vinalopó 1998
Sarrià AEMaBa 2009
Baluard IE Guardamarencs 2010
Filigranes CEIV del paper 2011

 

 

 

[1] Sant Fulgenci i Saix, segons dades de 2.015, han baixat dels 10.000 habitants

[2] Vicente M. Rosselló Verger. Ensayo de una división comarcal de la provincia de Alicante. Seminario de Geografia Universidad de Valencia. 1965.

[3] Joan Fuster. Nosaltres el valencians. Edicions 62. 1962

 

[4] Joan Fuster. Viatge pel País Valencià. Ed. 62. 1984.

[5] V. M. Rosselló Verger. Separata del llibre La Cultura Valenciana, ahir i avui (Edició a cura de Rafael Alemany). Universitat d’Alacant/Ajuntament de Benidorm. 1986.

[6] Joan Fuster. Viatge pel País Valencià. Ed. 62. 1984.

[7] Francisco Figueras Pacheco. www.alicantevivo.org/…/francisco-figueras-pacheco-genio-y.html. Discurs fet a Barcelona el 24-11-1939.

[8] Vicente Ramos. Pancatalanismo entre valencianos

[9]Vicente Ramos. Hacia un concepto de literatura alicantina. Anales de Literatura Hispanoamericana. 1988

[10] Rafael Altamira. A propósito de Blasco Ibáñez. La Nación. 1928

[11] Emili Rodríguez-Bernabeu. Alacant contra València. PUV. 2005

[12] Augusto Pi Sunyer. Pròleg a El Abuelo del Rey nómada. 1933

[13] Joan Garí. Viatge pel meu país. Ed. 3 i 4. 2012

[14] Joan Fuster. Viatge pel País Valencià. Edicions 62.1984

[15] Francesc Pérez i Moragón. Informe sobre el terme «levante» com a denominació del territori valencià . València, octubre de 1996 cvc.gva.es/archivos/40%20i%2041.pdf

[16] Azorín: El libro de Levante, Buenos Aires, Losada, 1952

[17] Guarner, L. Valencia, tierra y alma de un país. Espasa-Calpe; Fuster, J. El País Valenciano, Destino, 1962 i; Almela i Vives, F. Valencia y su Reino, De. Mariola, 1965.

[18] València 1972, L’Estel, pàgs. 2a ed., a cura de M. Aznar i F. Pèrez i Moragón: Articles (1930-1939). El País Valencià i els altres, València 1990, Edicions Alfons el Magnànim-IVEI, pàgs. 292-293.

[19] Lluís Alpera. Sobre Poetes valencians i altres escrits. Institut de Cultura “Juan Gil Albert” i Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1990

[20] Segons Lluís Alpera: “caldria mencionar la tasca de Adolf Blanc i Cortada (Alacant, 1832-1887) i Pere Martí i Peidró (Alcoi, 1872-1956) (…) i altres autors Thous i Orts –Gaspar, Josep i Manuel- de Benidorm o el de Joan Baptista Pastor Aicart (Beneixama, 1849-1917). I de l’actualitat: Només destacaríem (…) l’excelent antologia Migjorn (poesia jove de les comarques del sud del País Valencià), d’Emili Rodríguez-Bernabeu, i l’Obra  Poètica, de Joan Valls (després de cinc anys de lluita exasperada per motius de censura editorial per part de l’Instituto d’Estudios Alicantinos).

[21] Josevicente Mateo. Alacant a part. Ed. 3.4. 1985

[22] Josep-Antoni Ybarra www.yporquenounblog.com/2011/09/josep-antoni-ybarra-perez-materiales.html

[23] Josep Ramoneda. Cosmopolitisme i identitats. Diari Ara. 18/11/2014

[24] Rafael L. Ninyoles. El País Valencià a l’Eix Mediterrani. L’Eixam. 1992

[25] Vicent Berenguer. José Miguel Iribas. Sociòleg urbanista. Barcella núm. 11. Octubre 2.000

[26] Tono Fornés i Juan Gargallo. De mar estant. Tàndem edicions. 2007

[27] Josep-A. Ybarra. Economía de Alicante: elementos críticos para un debate. Plataforma d’Inicativas Ciudadanas. 2013

[28] José Antonio Larrosa Rocamora. Área urbano-metropolitana de Alicante-Elche. Delimitación y caracterización: Aplicación de criterios funcionales de movilidad. Tesis Doctorales. Universitat d’Alacant. 2012

[29] José María Perea Soro. La hora de pensar y actuar territorialmente. Pensando en Alicante. Ideas para otro modelo de ciudad. PIC. Editorial Club Universitario. 2011

[30] Martín Mateo i Allende Landa. El área metropolitana de Alicante. Un reto de futuro. PUA. 1986

[31] Alfonso Vergara (Dir.) El triángulo Alicante Elche Santa Pola. Club de Inversiones para el desarrollo de la Provincia de Alicante, 1993

[32] https://www.cma.gva.es/admon/…/patemae/Libro_I.pd

[33] Gloria Pardo i Martín Sevilla (dir.) Plan Horizonte Alicante 2020. Cámara de Comercio, Industria y Navegación de Alicante.2009

[34] Mario Gaviria i José Maria Perea. El trasvase del AVE. ALIBEL, mejor que California. Gráficas San Roque. 2010

[35] Text conjunt de la PIC i FòrumElx. Información 20/12/11. www.pic-alicante.org/

[36] Pensando en Alicante. Ideas para otro modelo de ciudad. PIC. Editorial Club Universitario. 2011

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER