Gustau Muñoz
Avui es el dia internacional de commemoració de l’Holocaust, o la Shoah, en memòria de les víctimes -que es compten per molts milions- del crim contra la humanitat més monstruós que coneix la història. Caldrà recordar-ho? Caldrà explicar per què és peremptòria, necessària, imperiosa, aquesta commemoració?
Milers, milions de persones van ser perseguides, humiliades, vexades pel sol fet dels seus orígens familiars, de la seua pertinència a un col·lectiu humà amb trets diferencials. Van ser expulsats de casa, encabits en barris segregats d’algunes ciutats, afamegats, colpejats. Se’ls va prohibir exercir les seues professions. Altres van ser directament assassinats pels Einsatzsgruppen a trets, en execucions massives, o bé pujant-los a camions on se’ls intoxicava i ofegava amb els gasos de combustió del motor.
Milers, milions, van ser internats en camps de concentració on se’ls vexava, se’ls maltractava i se’ls explotava com a mà d’obra esclava. Els qui consideraven no vàlids, eren assassinats. Finalment es va fer un pas més en la racionalitat científica i en el zel burocràtic d’encuny típicament europeu i germànic i es va organitzar l’extermini sistemàtic, de caràcter industrial, en cambres segellades i amb gas Zyklon B, dels milions de jueus que havien caigut en mans de l’Alemanya de Hitler en la seua enorme expansió a tot arreu d’Europa durant la Segona Guerra Mundial.
Hi ha molta literatura sobre tot això, molta bibliografia. La unicitat de la Shoah, la singularitat extrema de l’Holocaust, deriva del caràcter racional, planificat i sistemàtic del propòsit d’extermini de tot un poble. També mataven altres col·lectius i individus, certament. Però l’objectiu d’acabar amb els jueus formava part indestriable de l’argumentació hitleriana, del seu imaginari, anunciat i repetit sense embuts i compartit por una part important de la població, incloent intel·lectuals i escriptors, educada en l’antisemitisme en les seues diverses variants.
La història registra moltes masacres, assassinats, guerres, devastacions i genocidis, crims colonials, matances esgarrifoses. Tots s’han de recordar i tenir presents, investigar i documentar.
Però la Shoah, l’Holocaust, ens interpel·la de manera tan singular com la seua pròpia realitat. Perquè fou un crim contra la humanitat, i específicament contra la humanitat europea, producte en part de la racionalitat europea duta a l’extrem més sinistre de l’abstenció del judici moral. Perquè fou l’intent deliberat d’assassinar amb procediments industrials, fins a l’últim, tot un poble (i si no ho aconseguiren fou pel curs de la guerra, perquè no pogueren). Perquè negava la condició humana a una part de la humanitat. Perquè no fou una acció aïllada, un excés, un episodi, una mostra descontrolada de brutalitat, sinó una gran empresa burocràtica, organitzada, planificada, que feia ús de tots els recursos de la civilització. I en aquesta mesura, qüestiona les idees rebudes sobre la civilització. S’ha de commemorar, no en darrer terme, perquè ens interpel·la, perquè els ressorts que el feren possible podrien reproduir-se i renàixer de les cendres, si no vigilem, amb altres formes potser i similars propòsits. Perquè cal estar alerta.
Convé fer present en la cultura política, en un país en què es banalitza l’antisemitisme, el record de l’Holocaust. Comenceu per llegit Primo Levi. Entendreu moltes coses. Hi ha molta bibliografia, com apuntava. El darrer, un llibret molt recomanable: Sybille Steinbacher, Auschwitz (Melusina, 2016). Per a entendre també moltes coses. Ara bé, ja sabem que l’antisemitisme inconscient, que no es reconeix com a tal, és immune a lectures. Raó de més per a vigilar i alertar totes les persones de bona voluntat.
Qui qüestiona la idoneïtat de commemorar l’Holocaust es retrata.
