Bunyol: prengueu nota (i 2)

bunyol 2

Josep Sorribes

Bunyol, la Suïssa roja: una mica d’història

Com ja he dit adés, la resiliència actual de Bunyol (capacitat per a suportar i superar les crisis), té molt a veure amb el caràcter col·lectiu de marcada autopercepció positiva que, al seu torn, és el resultat d’una peculiar història. Passaré  de corre-cuita pels episodis  de la història antiga, medieval i moderna  per a centrar-me en  el període posterior a la guerra del francès que per proximitat i  immediatesa, més i millor explica el present

Del període més reculat en el temps tan sols diré, abreujant, que l’arqueologia permet afirmar que a la Foia de Bunyol  des de fa més o menys 50.000 anys la vida humana hi és present. Així ho demostren les restes trobades al barranc de Carcalín (paleolític mitjà), a la cova del Truche (paleolític superior), a la Covalta de Ventamina (mesolític) o al turó de Mulet i Rotura (edat de Bronze). També està demostrada la posterior presència ibera (ceràmica el barranc del Monedi i restes emmurallades en la partida del Truche). És possible que des del punt de vista toponímic  el nom de Bunyol tinga origen iber (Bullon  o Billón) tot i que també podria ser d’origen romà perquè Bullion es pot traduir com a aigües en ebullició i l’altre nom utilitzat  (Balneonum) es tradueix com a Balneari. Siga iber o romà està prou clara  la importància de l’aigua en la denominació originària del paratge. Ceràmica, monedes i estàtues romanes han aparegut per tot arreu, a les Cabrilles, als rius i a la roca del Castell. Més important sens dubte és el llarg període de dominació musulmana que deixà una forta petjada a Bunyol  no sols pel fet que el Castell (després reformat i ampliat) fóra construït al final del període de dominació  sinó també per la construcció d aqüeductes, murs i pous que seria un tant tediós enumerar ací.

Tanmateix hi ha alguns trets del període que mereixen ser subratllats. Un voluminós i detallat estudi sobre Bunyol (Hermosilla, J., dir., Historia de Buñol. Facultat de Geografia i Història, Universitat de València, 2007) ens facilita aquesta tasca i també altres posteriors. Pel que fa al que ara ens ocupa (el període de dominació àrab), la informació de què es disposa del Sarq, o part  oriental d’Al Andalus, es limita en general als continus conflictes (o fitnas) entre dinasties i, a partir  del segle XI, als enfrontaments amb els regnes cristians limítrofs. Tot i que cal suposar que el territori o districte fiscal de Balansiya inclouria la Foia de Bunyol, la primera referència certa sobre el Bunyol musulmà la reporta Sanchis Guarner,  el qual constata que el 1120 Alfons I cedí a l’Orde de Cavalleria establert a Monreal les rendes d’alguns territoris àrabs, entre els quals la Foia de Bunyol. De tota manera cal esperar al 1161 per a trobar una referència precisa de Bunyol, aquesta vegada de la ma del geògraf contemporani Al-Idrisi  quan diu textualment  que: “de Balansiya al hsin Bunyul hi ha vint-i-cinc milles; del hsin Bunyul al hsin Rakana (Requena) hi ha quinze milles”. Altra informació puntual és la crònica  del pas per Bunyol de l’exèrcit  d’Abu Ya ‘qub procedent de Conca i camí de Xàtiva (op. cit. pg. 176- 177). L’escassa i fragmentada informació sobre Bunyol fa que sols es puga treballar a base d’hipòtesis i que és arriscat dir molt més que las qurà (nuclis poblats i freqüentment  fortificats) eren la base de l’explotació agropecuària i de la fiscalitat. El Llibre del Repartiment  recull tretze d’aquestes qurà a la Foia de Bunyol.

On també paga la pena detenir-se una mica és en el Castell de Bunyol que és -junt a les aigües- el tret més definitori del paisatge de Bunyol i element cabdal del seu patrimoni. Tenim la sort de tindre a les mans un magnífic i exhaustiu llibre sobre la matèria (Salvador Lara Ortega, El Castillo de Buñol: su arquitectura, Ayuntamiento de Buñol/ Torremar, 2008) que no hauria estat possible sense l’activa tasca desenvolupada per  l’Asociación Procastillo de Bunyol des de la seua creació el 1957. Al llibre en qüestió es pot trobar l’alçament topogràfic del conjunt fortificat, l’evolució de les intervencions posteriors a la titularitat pública guanyada als Comtes de Bunyol el 1838, un complet quadre cronològic d’esdeveniments, la bibliografia escaient, etc.

Tornant a la Baix Edat Mitjana cal començar dient que sols 5 dies després d’iniciat el setge de la ciutat de València, el rei En Jaume I volgué premiar al noble aragonés Rodrigo  de Lizana, amb los castra sive villas de  Montroi, Bunyol i Macastre. Amb aquesta recompensa comença  un període de més de dos segles en els quals Bunyol canvià  amb molta freqüència de propietari. Pel que sabem,el 1279 féu donació de Bunyol a l’orde de l’Hospital, cosa que no agradà a la corona, la qual recuperà la propietat dels municipis de la Foia i procedí a donar el 1304 Setaigües i Bunyol al seu fill natural Pedro Fernández, senyor d’Híjar. Entre 1304 i 1425 (data en què la Foia de Bunyol passa definitivament a mans de la família Mercader) la propietat no parà de canviar de mans: Jaume II, Alfons IV, el Comte d’Urgell, Ferran el Catòlic, Álvaro de Ávila, Alfons V i, per últim Berenguer Mercader el qual, el 1467, procedí a la fundació del vincle i baronia de la Foia de Bunyol. En la primera Germania (1520- 22) la Foia fou enemiga dels agermanats i el 1604 Felip III convertí la Foia en Comtat sent Gaspar Mercader i Carròs el primer Comte de Bunyol.

Amb l’expulsió dels moriscos Bunyol, com tota la Foia, patí un despoblament intens (de 760 habitants en 1609 a 273 el 1646), malgrat  la publicació el 1611 d’una carta-pobla el text de la qual  recull  la duresa de les condicions  que suportava la població en el règim senyorial. Condicions tan dures (vassallatge, fidelitat, reconeixement del senyoriu, restriccions a la venda de les propietats, pagament de quotes per la producció etc.) com per a requerir una modificació  el 1634 que suavitzava lleugerament les clàusules. Així i tot, sovintejaren les revoltes i plets antisenyorials. Els veïns del comtat arribaren a oferir-li  al comte el 1797 la suma de 12.000 florins  per tal de tornar a la jurisdicció de la corona però el comte rebutjà l’oferta  i, després d’un llarg procés, fou el 1836 quan el Ministeri de Gràcia i Justícia resolgué el pas a la jurisdicció reial, pagant  això sí, pel rescat, 70.588 reals i 8 maravedís.

Abans de passar a ressenyar les fites més importants de l’època contemporània no està de més insistir en la duresa del règim senyorial i en l’entrebanc que aquest règim suposava per al creixement econòmic. Al cap i a la fi Bunyol i la seua foia no són més que un bon exemple d’una problemàtica que afectava a tot el país. I ho faré de la ma d’un interessant text tret del llibre d’Ernest Lluch, La via valenciana (pgs. 70- 97). En aquest fragment, diu Lluch:

 “…El fracàs de la industrialització valenciana no s’ha de buscar  en el segle XIX, sinó en l’estructura mateixa del XVIII  i fins i tot abans. Naturalment això no volia dir que la desamortització, per exemple  no fos una causa bàsica, però ara s’hi afegirà la feblesa política  i econòmica d’una burgesia molt lentament alliberada de les categories d’origen feudal. Tres  en són les causes: l’ofensiva dels elements de l’interior del país unida a la problemàtica del repoblament i la qüestió  dels crèdits hipotecaris que la burgesia havia concedit a l’aristocràcia i que, per la intervenció  de Felip III, arruïnà la primera, l’acabament  de la segona germania  en una refermança del règim de senyoria i el triomf  del món senyorívol i aristocràtic que  representà Felip V… Aquella debilitat  política i econòmica de la burgesia dintre d’un món feudal que hem assenyalat seguint  García Bonafé, amb una capacitat d’elaboració de política econòmica nul·la com una conseqüència d’haver perdut la guerra  de 1714, són els fets que ho explicarien…  La investigació més completa  sobre el tombant  de segle és la de Manuel Ardit. Les conseqüències  que en greu són aclaparadores. Fora dels emfiteutes rics dels pobles  de senyoria, els principals beneficiaris de l’elevació de la renda de la terra foren els terratinents feudals, laics i eclesiàstics. La noblesa posseïa una superfície de terres sis vegades superior  a les de reialenc  i d’ací ve la distribució aberrant de l’excedent. Aquest senyors   absorbien aproximadament  un terç del producte brut agrícola, de manera que el camperol, que havia de pagar  a mes a mes els impostos reials- en el regne de València l’equivalent-, el delme i la primícia, separar  la part dedicada  a la sembra  i al seu propi  consum, quedava gairebé sense excedents negociables. A més, molts d’ aquests senyors  eren castellans o residien  a València, per las qual cosa   quan no hi havia despeses improductives hi havia  eixida de capitals. Els únics beneficiats foren, com jan hem dit, els emfiteutes de senyoria. La pagesia subjugada pledejà contra el règim feudal i quan pogué  es revoltà com  el 1793 o el 1801 o, sobretot, el 1808, però després de comprovar el que era la “revolució burgesa”, passà el 1833  a les files absolutistes. El pitjor és que aquesta estructura de la propietat s’allargassarà….No és casualitat  que haguessin  estat els diputats valencians els capdavanters de la lluita contra el règim senyorial…Unes llistes dels principals contribuents  de la província de València  de 1852 i  1871 –que ens ha permès consultar Josep Picó- mostren la estabilitat  de la. propietat nobiliària La major part de titulars  són grans títols nobiliaris: el marqués de Malferit…el marqués de Dosaigües…Ferran Musoles que era Baró de Campolivar, Vicent Lassala, emparentat amb una família noble i Francesc Belda que era baró de Casanova… Ja havien comprat terres i arribat a tenir títols nobiliaris a la fi dels segle XVIII  els industrials….” (Ernest Lluch, La via valenciana, Ed. Afers, 2003 [1976] 3ª edició)

Coincidirà amb mi el lector que la Foia de Bunyol  i el seu senyor el Comte de Bunyol participen plenament  del procés adés descrit  i que suposa per a Bunyol i la seua àrea un fort entrebanc del creixement fins a que es produeix el ja esmentat “rescat” de la corona el 1838. Aquesta data   és la que deu  ser la referència de la fi del règim senyorial al comtat de Bunyol tot i la pervivència residual de categories feudals. Tanmateix la història posterior al 1838 no és  precisament un  mar en calma. Començant per la primera guerra carlina que afectà de ple a Bunyol tot just abans de  1838. Coincidint amb l’època  moderada de mitjan segle, hi té lloc un fet cabdal per a l’economia  local com és l’obertura de carretera a Madrid per les Cabrilles. Alguns anys més tard, el ferrocarril València Madrid, que es completà el 1887 amb la posada en servei del tram Bunyol- Ventamina. Fou el ferrocarril el que va permetre  una nova empenta del la indústria del paper. A finals del XIX hi havia 12 fàbriques  amb una producció diversificada i nova maquinària. El ferrocarril propicià l’expansió i exportació de vi  pel Port de València, tot i que la Foia tenia una estructura més diversificada, cosa  que la feia no dependre del vi com era el cas de Xiva o Xest.

La segona guerra carlina no tingué impacte a Bunyol, però si la tercera, tot just abans de l’expansió quantitativa i qualitativa de finals del XIX. Un conflicte que de tota manera no assolí la virulència del de 1836-1838. La fi del boom del, vi el 1906, obri un període de forta conflictivitat a Bunyol on el creixement industrial ja havia generat nuclis socialistes i anarquistes, així com un sindicalisme creixent i actiu. El 1902 ja és present la Societat Obrera de Bunyol  i, el 1903, es crea  la Societat de Treballadors Agrícoles. L’associacionisme neix a l’àmbit industrial com l’única via d’aconseguir unes condicions laborals mínimes en un context d’absència d’una legislació laboral protectora. La Guerra del Marroc de 1911 i la immediata postguerra (1917-1919) foren els períodes més convulsos.  En acabar la gran guerra la família Serratosa compra una petita fàbrica de ciment a Bunyol i crea  la Compañía Valenciana de Cementos, empresa que experimentà una gran expansió  entre 1923 i 1929  com a conseqüència de la política d’obres públiques de la Dictadura de Primo de Rivera, tot i que després hi hagué un dràstica caiguda de la producció  que es recuperaria en temps de l’autarquia franquista. A finals de la Dictadura primoriverista (1928) hi hagué un increment de la conflictivitat obrera i un seguit de vagues en les quals la Societat Obrera Primero de Mayo tingué un especial protagonisme que li costà el tancament del seu local... La Pequeña Rúsia s’havia consolidat  i ni tan sols la dictadura de Franco pogué esborrar  la memòria col·lectiva. (Manuel del Álamo, Reivindicación de la memoria. Crónicas de un siglo de movimiento obrero en Buñol y su comarca, L’Eixam- FEIS, 1995).

A més d’aquesta consolidació del moviment obrer (un cas prou atípic a la geografia valenciana si excloem el Vinalopó o l’Alcoià), Bunyol arribà a ser conegut també per  la Colonia Escolar Blasco Ibáñez, promoguda per la blasquista  Escola de la Casa de la Democràcia i que funcionà  des de 1922 a 1936, sent  després, entre 1936 i 1939,  colònia de xiquets evacuats  gestionada per la FUE.

La història pròxima: de l’autarquia a la democràcia( 1939- 1979)

Després del triomf del Front Popular, l’Ajuntament governat pel PURA fou substituït per una Comissió Gestora Municipal  i  després del cop d’Estat de juliol del 36 es creà un Comitè Executiu Popular  presidit pel socialista  Manuel Villa Oubiña, ocupant la secretaria  el comunista  Edmundo Ferrer  Garcés. Tots dos  varen ser  fets presoners i afusellats quan les tropes franquistes entraren a Bunyol A finals de 1936 la Comissió Gestora i el Comitè Executiu es fusionen amb el resultat d’un govern local composat per sis comunistes, quatre  membres d’Esquerra Republicana, tres socialistes, tres membres de la CNT, un del Partit Sindicalista i un del Partit d’Unió Republicana Nacional. Al llarg de la guerra les col·lectivitzacions agràries i les confiscacions industrials foren moneda corrent a Bunyol, com era d’esperar per al presència -un tant atípica- d’un moviment obrer molt actiu i uns polítics en consonància. Fou el procés de radicalització generat pel cop d’estat el que explica el pes creixent dels comunistes fins esdevenir la columna vertebral  del Bunyol Roig. (Hermosilla, J. op. cit. pg. 315- 319)

El triomf del feixisme es substancià en un repressió ferotge que adoptà totes les formes possibles: afusellaments, exili, presó, deportacions, depuracions i acomiadaments. Fou el regnat de la por i del terror. l’obsessió pel passat esquerrà del municipi fou unànime entre els vencedors. Com explica el llibre de referència:

“Como recordaba años después el que fuera Jefe de la III zona de la Guardia Civil al llegar a Bunyol como  Jefe de línia, “le habían aleccionado muy negativamente  sobre la población  en el sentido de que la gran mayoría era de ideologia izquierdista y que ya entonces se la conocía  por el nombre de la pequeña Rusia”. Federico Verdet ha señalado como el juez militar encargado  de la zona anunciaba el Abril de 1939 que “ todos los vecinos que tengan denuncias  que realizar o dar cuenta de hechos realizados por vecinos de estas localidades durante la dominación marxista o hayan ocupado  cargos directives en Comités, Juntas de Incautación  etc., comparezcan ante mí“ (Hermosilla, J. op. cit. pg. 320)

Com ha explicat a bastament Ximo Masmano Palmer, (Masmano Palmer, X. Comunistas en Buñol. Historia del PC en Buñol, Partido Comunista de España, 2003),  Bunyol fou una de les ciutats valencianes de les quals es nodrí  el maquis (Agrupación Guerrillera de Levante). Un del seus líders, Peregrín Pérez Galarza, era de Bunyol i morí en combat. Quan el maquis fou desarticulat, cap al 1947, el PCE, amb molts dels seus militants detinguts i empresonats, passà per moments difícils fins que es recompongué –amb moltes dificultats- a finals dels 50 i principis dels 60 (la creació de CCOO és de 1966).

El període autàrquic a Bunyol fou, com a tot arreu, un període de por i fam acompanyat de condicions de treball molt dures, i que les experiències paternalistes (com les de Segarra a la Vall d’Uixó o la Paperera San Jorge a Xàtiva) no pogueren contrapesar. En el nostre cas és de justícia  recordar una vaga emblemàtica  que es desenvolupà en els difícils anys 40 i que fou, alhora, un conflicte de classe i de gènere:

“F. Cervera (1998, 154) da cuenta de una huelga convocada  sin el  apoyo de,los hombres y en protesta por los bajos salarios que percibían ( ganaban la mitad que los hombres), por las mujeres que trabajaban  en la industria papelera Galán en los años cuarenta del siglo pasado. La huelga fracasó y las mujeres fueron castigadas a limpiar  todas las ventanes de la fàbrica. A partir de entonces  optaron por utilitzar  unes “armas” más sutiles  contra los patronos  como aminorar  el ritmo (lo que hoy sería una huelga de celo), leer novelas  rosa  y robar  naranjas y algarrobas  del jardín del dueño…” (Hermosilla, J. Op. cit pg. 87)

Caldrà esperar al tardo-franquisme dels 70 per a constatar una nova empenta dels conflictes obrers i de l’activitat política d’esquerres, precedents, ambdós, de la restauració de la democràcia de finals de la dècada. En aquests anys es registren alguns conflictes laborals, com ara els de l’empresa de construccions mecàniques Daniel García (que ha acabat tancant a finals de la primera dècada del XXI) que tingué lloc el 1974 i que suposà el descrèdit definitiu del sindicalisme vertical. L’altre gran conflicte laboral  fou el de COINTEX, empresa tèxtil del grup Saez Merino,  instal·lada a Bunyol el 1966. El conflicte anà molt més enllà d’un conflicte laboral per esdevindre una protesta cívica. El dictador havia mort el 1975  i estàvem en plena transició.

Deixem aquí aquest breu resum dels trets més rellevants de la història de Bunyol. Els darrers 40 anys  hauran de ser tractats  primer pels especialistes abans de que puguen ser objecte de qualsevol síntesi

 

L’estructura productiva

Una vegada complert aquest breu resum històric,sembla lògic que ens detinguem una mica en l’anàlisi de l’estructura productiva. Tot i que en les entrevistes realitzades ja han eixit alguns trets rellevants, paga la pena  sistematitzar i ampliar aquesta informació, utilitzant el minuciós treball del qual ja  hem donat noticia (Hermosilla, J.  2007, op. cit., pàgs.  78- 105)

Pel que fa a l’agricultura, ha anat disminuint el seu pes relatiu com a conseqüència de la  creixent industrialització. Així i tot, l’horta regada a l’extrem oriental del terme i, també el secà,  continuen  generant una considerable varietat de productes. En 2004, els principals conreus en termes de superfície (Ha.) eren els  tubèrculs (11) i altres (210). La grandària de la parcel·la és molt reduïda (el 94% era de menys de 5 ha, el 1999), la qual cosa determina una escassa productivitat i l’extensió de l’agricultura  a temps parcial,  circumstància que la fa compatible amb altres activitats i que, tot s’ha de dir, col·labora a la protecció mediambiental

La indústria a Bunyol és un altra història i encara avui és l’activitat econòmica dominant  per damunt del comerç  i  els serveis. Ja hem parlat de l’evolució històrica i de la gran importància que hi tingueren primer la indústria paperera i després, a partir de 1917, la indústria del ciment, Si parlem de l’estructura actual podríem començar dient que, el 1966, encara quedaven 14 papereres actives tot i que la crisi de finals dels 70 acabà amb la majoria. Tanmateix la tradició industrial, no es perdé perquè noves activitats s’instal·laren en una ciutat amb mà d’obra industrial amb experiència i ofici. Segons la matrícula de l’IAE de 2005 encara resisteixen 5 papereres  i, a més, s’ han desenvolupat  noves indústries metal-mecàniques. D’aquest sector l’empresa més important fou Daniel García Internacional, que tancà recentment les portes després d’anys d’activitat. També ha tingut molts problemes Vallgar, mentre que Tetralux i Talleres Galarza es mantenen en actiu, al mateix  que Integral de Servicios, Solá industrias mecánicas i Montajes Turche.

Pel que fa a la indústria del ciment, després d’arribar el 1980 al màxim de producció anual (2.063.600 Tn) la situació s’ha estabilitzat i CEMEX  continua fabricant a Bunyol, com també algunes empreses que utilitzen el ciment com a matèria primera, com ara  PREVALESA o VALPRESA. Cal fer també fer esment d’algunes indústries extractives que treballen als jaciments com la Rabosera o la Serratilla. Tradicionalment la indústria paperera generava un excedent d’electricitat del qual s’han beneficiat vàries empreses que, al remat, han estat absorbides per IBERDROLA. Per últim, les empreses instal·lades al polígon los Llanos (amb un elevat índex de rotació) i la  nova fàbrica de Martínez Loriente, completen el panorama industrial. El comerç i els serveis no presenten trets especialment destacables, llevat de la relativa abundància de serveis públics.

Bunyol: Urbs i Civitas

Tot i que ja vaig apuntar alguna cosa arran del meu viatge a Bunyol, no està de mes sistematitzar una mica  més la informació per tal de copsar  des d’una perspectiva estructural  el binomi de la urbs i la civitas, és a dir, allò relacionat amb la població i l’espai construït (l’urbs), per un costat, i amb l activitat social i cultural (la civitas), per l’altre.

Posem la població com a primer element de la ciutat construïda encara que també podríem ubicar la demografia en el segon apartat. La raó és prou senzilla. El constructo (siguen cases o fàbriques) guarda una estreta relació amb el volum poblacional tot i que la relació no és determinista. De tota manera i com que el lector interessat pot acudir al llibre de referència (Hermosilla, J.  2007. op. cit , pàgs. 43-60) em limitaré a donar dos o tres xifres bàsiques. La primera d’elles és l’evolució històrica de la població El 1900 la població de Bunyol era de 4.832 hab.;  6.011 hab. el 1940; 7.215 hab. el 1960; 9.087 hab. el 1981; i  9.927 el 2012. Un creixement demogràfic, per tant, moderadament sostingut, cosa que té el seu mèrit tractant-se d’una població industrial de l’interior. Com que la immigració és poc rellevant, el creixement demogràfic fins a 1991 s’explica per un creixement vegetatiu (el saldo net entre naixements i defuncions) de signe positiu. Les dues taxes van baixant  de forma constant (el 1900 la taxa de natalitat era del  44,3 per mil i la de mortalitat  de  26,9 per mil)  però el saldo és, fins al 1991, positiu. Pel que fa al saldo migratori, aquest  presenta  signe negatiu les tres primeres dècades i, positiu, entre 1930 i 2011. Les dues taxes tenen, per tant, en general, un comportament positiu però moderat.

La taxa d’analfabetisme, que el 1900 era molt alta: del 61’6% en homes i del 71’4 % en dones, baixà ràpidament per a situar-se, el 1940, en el 23,1 i, el 30,6, respectivament, i per a desaparèixer pràcticament després. Pel que fa a l’estructura socioprofessional, les dades del cens de 1991 parlen d’una ciutat clarament dominada pels treballadors de la construcció, la indústria i els transports (el 54,9 %). Els peons i no especialitzats tenen una presència del 4,2% de la població. El sector primari és residual (el 2,2%) i  el comerç  i serveis tan sols representen  el 28%. Un perfil de ciutat industrial en relació a la gran majoria de les ciutats del país que tenen un component terciari molt més accentuat.

Per a fer front a la demanda residencial d’aquests 10.000 habitants i a la demanda de sól industrial i de serveis, el constructo de Bunyol ha anat  desenvolupant-se  i una foto fixa  a hores d’ara ens informa dels trets més importants de la ciutat construïda. Començaré per un comentari general sobre el plànol actual de Bunyol (Hermosilla, J. 2007, op. cit,  pàgs.  66 i 67). El ferrocarril i l’autovia a Madrid  actuen clarament com a límit nord de l’expansió urbana tot i deixant una franja entre aquestes dues infraestructures. Pel sud, el riu Bunyol determina el límits  mentre que el barranc que creua el terme de nord-est a sud-oest ha permés consolidar dos parcs  de localització central: el de Uríos i el de Borruanes, aquest  últim confrontat al Castell. El peculiar relleu de Bunyol determinat per la ubicació en el penyal del Castell, fa que hi haja una diferencia de més de 100 metres d’altitud entre el nord i el sud del casc urbà, raó per la qual,  la percepció de Bunyol és singularment plana destacant tant sols en aquest peculiar sky- line la figura del Castell retallada en el cel. Els altres parcs  públics (Bunyol està en aquest sentit molt ben dotat) són el de Sant Lluís  en el Nord-oest i el Parc del Planell i de la Violeta al Sud. Altres elements estructurants són, a l’Est, el Barri de San Rafael (un intent de company town en terrenys cedits per la Valenciana de Cementos), tot just al sud del Polígon Industrial Los Llanos, gestionat per l’empresa municipal BUINSA.  Aquest sector té com a eix  l’ampla Avinguda de Blasco Ibáñez. A més, hi ha dues zones d’expansió al nord i al sud del casc antic on es troba el Castell, l’Ajuntament, l’Església de Sant Pere i el Cine Palacio de la Música. Aquestes dues zones d’expansió són al sud de la via de ferrocarril, l’àrea de Las Ventas, on històricament es consolidaren  les posades i després algunes viles d’esbarjo que han desaparegut,  per a deixar pas a  l’actual edificació. L’altra àrea, al sud-oest, possibilitada per la construcció, en l’època de la Segona República, del Puente Nuevo, el qual permetia al carrer Major de llavors (carrer Cid, avui Avda. del País Valenciano) salvar el barranc de los Mudos i actuar com a eix de creixement, és la  que estructura la Avda. de la Hoya.

Si de l’estructura urbana passem a considerar el capítol d’equipaments urbans, hem de donar la raó al nostre primer entrevistat Ernest Perelló el qual manifestava la seua satisfacció pel serveis públics disponibles. En el plànol que es pot consultar a la pàg. 67 de l’obra de referència en figura una relació completa. Ja hem parlat dels que estan ubicats al que podríem anomenar centre històric de Bunyol. A més, a la vora de la Font de Sant  Lluís  trobem una àrea on s’han ubicat  l’Auditori, la Piscina municipal i la Residència la Hoya de Bunyol. Tocant l’Avinguda  Blasco Ibáñez i al nord-oest del barri de Sant Rafael, hi ha un altra àrea de notable concentració d’equipaments: la Residència de la Tercera Edat, l’Institut de Batxillerat, el Conservatori, la Unitat Bàsica de Salut, el Col·legi Cervantes. Per últim, amb un localització més dispersa trobem, al costat del Parc de la Violeta, l’afamat cine Montecarlo i, en l’àrea de Las Ventas, el Col·legi Atalaia i la Llar del Jubilat. Finalitzen el llistat La Biblioteca Vall d’Andorra i el Mercat, ubicats  prop de l’Avinguda del País Valencià, l’edifici de la Seguretat Social i els Jutjats a la vora del Quarter de la Guàrdia Civil i el Centre Ocupacional  “Via Libre“, localitzat a la vora de l’Estació de ferrocarril. Una bona dotació que li permet a  Bunyol no sols atendre als seus veïns sinó també als altres quatre pobles de la comarca que mantenen amb Bunyol una estreta relació. Per si faltava res, els terrenys d’entrenament que té a Bunyol el Levante UD, ajuden al manteniment de l’afició futbolística.

No  acaba però, aquí, aquest apartat de urbs and civitas. Pel que fa a la primera, hem de parlar de la vessant arquitectònica-patrimonial, en la que, a més de les restes arqueològiques i del Castell, trobem alguns elements d’especial interès d’arquitectura civil (Hermosilla, J. 2008, op. cit., pà gs. 341 i següents). Començant per la Torre del Portillo, una de les antigues torres de guaita  que hi havia i que vigilaven en tota la comarca el pas de l’altiplà (“la meseta”) a  terres valencianes. Dins del capítol d’arquitectura civil cal també fer esment del Torreón de Sierra Cabrera; el Molino Galán i el Molino Vento-Guarro; la Venta Blanca, la Venta Pilar i la Venta Mina; la Masia de la Condesa, la Masia de los Yegüeros i la Masia coneguda cpm Cases el Hortelano; el Teatre Montecarlo; l’edifici de l’Ajuntament projectat per Antonino Sancho; l’edifici de la Artística i del Palau de la Música, seu de La Armónica; el Cementiri; l’Antiga Estació de Ferrocarril; l’Edifici del Cocherón; l’edifici racionalista de Vies i Obres Públiques i el “Puente Nuevo”.

Encara dins de l’arquitectura civil però en la vessant privada cal dir que  en la segona meitat del segle XIX  Bunyol experimenta  un procés de renovació  urbana que dóna com a resultat una nova arquitectura domèstica de cert valor en els carrers principals (carrers del Cid i de Sant Lluís) amb estils que van de l’eclecticisme a l’art decò i el racionalisme. També hi ha, de principis del segle XX, algun bon exemple d’arquitectura modernista com el Xalet del Conservatori, construït per la família Pallarés, i que després de ser propietat de Valenciana de Cementos, torna a ser la seu del Conservatori. Altres exemples de bona arquitectura domèstica són la Casa de Juan  Belda, el xalet de Royo i Villa Virginia.

L’arquitectura religiosa (àmpliament desenvolupada en el llibre de referència) la composen: l’església de sant Pere Apòstol (de gran interès pictòric i escultòric a més d’arquitectònic i que s’ubicà al mateix lloc que l’ antiga mesquita, com és habitual; l’ermita de sant Lluís en el parc de sant Lluís; l’antic monestir de la Trinitat integrat en la trama urbana per l’avinguda Pérez  Galdós que uneix Bunyol i las Ventas  i, finalment, l’església del Salvador  ubicada a l’interior del recinte del Castell, confrontat a la casa senyorial dels Comtes de Bunyol de la qual se’n conserva part del Palau Gòtic (la Sala del Oscurico). Aquesta església del segle XIV, ha sofert nombroses modificacions però forma part del conjunt a l’igual que algunes cases  també interiors al recinte primitiu.

Amb els elements incorporats, sempre de forma molt resumida, el lector pot fer- se una idea relativament precisa de la “urbs”. Però encara hem de parlar de la civitas més enllà de la demografia estricta. I a Bunyol, la civitas és especialment  rellevant com hem pogut comprovar al parlar de la història contemporània i la conflictivitat  laboral i social. També en la foto fixa que és aquest apartat de la urbs i la civitas, aquesta última surt destacada amb força.

Bunyol és, a hores d’ara una ciutat que pot presumir de “societat civil” i d’autoestima, malgrat el perill sempre present de l’autocomplaença. Una visita a la correcta web de l’ Ajuntament pot ser una forma útil de corroborar l’anterior afirmació. A més d’una útil síntesi històrica i de la informació de la gestió quotidiana, a la web hom pot trobar un seguit d’informacions d’interés començant pels… 41 llibres sobre Bunyol referenciats! Poques ciutats -i de molta més població- han estat objecte de tanta literatura. Cal destacar la Topografia Mèdica de Bunyol de Facundo Tomás Martí (Ed. Maria Montañana 1933) per ser un dels escassos i valuosos treballs d’aquesta interessant  nissaga iniciada a la ciutat de València per Peset i Vidal.

La web conté, a més, una útil referència als paratges naturals més valuosos (l’Alto Jorge, la Font del Xiprés, la Condesa, la Font Umbria, las Moratillas, el Naixement del Minares, el Barranc del Carcalín, la font del Roquillo…), una completa cartellera d’espectacles (Buñol Actúa) i una referència a les dues grans “festes”: la Tomatina i el Concert anual Mano a Mano:

“Todo comenzó el último miércoles de agosto del año 1945, cuando unos jóvenes pasaban el rato en la Plaza del Pueblo para presenciar el desfile de gigantes y cabezudos y otros actos de la fiesta. Los chicos decidieron hacerse un hueco dentro de la comitiva de un desfile con músicos, gigantes y cabezudos. El ímpetu de los jóvenes hizo que cayera un participante que, preso de la ira, empezó a golpear todo lo que encontraba a su paso. Por un capricho del destino, allí había un puesto de verduras que fue pasto de la multitud enfurecida: la gente empezó a tirarse tomates de unos a otros hasta que las fuerzas del orden público pusieron fin a aquella batalla vegetal. Al año siguiente, los jóvenes repitieron el altercado de forma voluntaria y llevaron los tomates de su casa. Aunque la policía disolvió en sucesivos años la reciente tradición, los chicos, sin saber nada, habían hecho historia. La Tomatina fue prohibida a principios de los 50, cosa que no disuadió a sus participantes que llegaron a ser, incluso, detenidos. Pero el pueblo habló y la fiesta volvió a permitirse, uniéndose más participantes y tornándose cada vez más frenética.

La fiesta fue, de nuevo, cancelada hasta 1957, cuando, en señal de protesta, se celebró el entierro del tomate: una manifestación en la que los vecinos portaron un ataúd con un gran tomate dentro. El desfile se acompañó con una banda de música que interpretaba marchas fúnebres y su éxito fue total. Finalmente se permitió la Tomatina y se instauró la fiesta de forma oficial.

La fiesta comenzó a ser popular en el resto de España gracias al reportaje de Javier Basilio, emitido en el programa de Televisión Española Informe semanal en 1983.

Desde entonces, año a año crece el número de participantes y el entusiasmo por La Tomatina. El éxito ha llevado a que La Tomatina de Buñol fuera declarada en 2002 Fiesta de Interés Turístico Internacional por la Secretaría General de Turismo.

Todo sobre La Tomatina en la web oficial.

Concierto Mano a Mano es el concierto que anualmente celebran las dos sociedades de Buñol, la Sociedad Musical La Artística y el Centro Instructivo Musical La Armónica, dos de las máximas exponentes del panorama bandístico de la Comunidad Valenciana y de España, ambas galardonadas en certámenes y mundiales de bandas.

Tiene lugar a mediados del mes de Agosto. En el año 2015 se ha celebrado su 42ª edición”

Una informació addicional sobre l’activa vida cultural de Bunyol pot trobar-se també en el llibre de referència (Hermosilla, J. 2007, op. cit., pàgs.350- 369) en el que, per exemple s’ofereix una ampla informació sobre la tradició musical (La Armónica -los Litros- i La Artística -los Feos-) així com sobre la trobada anual del Mano a Mano fita estel·lar de la qual s’ha editat un luxós llibre (Ruiz Corachán i Solá Palmer, El concierto Mano a Mano de Buñol. 40 Aniversario 1974-2013, Diputació de València i Ayuntamiento de Buñol, 2003) També hom pot trobar una ampla referència a la important  tradició pictòrica de Bunyol, a les successives edicions que des del 1994 ha celebrat  el Festival Vivir de Cine o a l’activitat de l’Ateneu de Bunyol, associació creada el 1995 i que té  la seu a la Torreta del Castell.

Comptat i debatut, la civitas a Bunyol gaudeix d’una bona salut i, en comparació amb altres ciutats visitades de grandària mitjana, el capital social (l’existència d’associacions i el grau de confiança amb les institucions) mereix una elevada qualificació. Els reptes objectius de futur són importants (sobretot els que fan referència a dinamisme econòmic), però Bunyol té la memòria històrica molt present, una elevada autopercepció positiva  i un capital social bastant consolidat. Actius tots tres que li deurien permetre mirar amb cert optimisme el futur.

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER