Nèstor Novell
Alacant, la ciutat invisible
La sardina, pel març, deixa-la anar; per l’abril, vés-la a buscar; pel maig i per Sant Joan, no tant.
Per Sant Joan bacores; verdes o madures, però segures
Les herbes de Sant Joan tenen virtut tot l’any
Sembraràs quan podràs, però fins Sant Joan no colliràs
Alacant és una ciutat amb molt de potencial, però sempre els seus projectes no arriben a bon fi, bé siga per qüestions legals, per desacords polítics, per la desídia d’empresaris i polítics o per incapacitat dels responsables.
Parle en una cafeteria de la plaça Nova amb el periodista i sociòleg Ezequiel Moltó, que va desgranant-me projectes fracassats o interminables:
La llista es llarga, el darrer ha estat el Pla Rabassa que de moment han paralitzat els tribunals. Els tribunals també tombaren el projecte de Palau de Congressos de Díaz Alperi a les faldes del Benacantil (es pensava construir sobre un BIC). Atès que era una reclamació del sector turístic des de fa 40 anys, es canvià l’emplaçament a la Sangueta, però la crisi l’ha fet inviable
Entre la llista d’il·lusions hi ha un telefèric des de la platja del Postiguet al castell de Santa Bàrbara, el soterrament del tràfic per guanyar tot el passeig marítim, una Chinatown per als negocis dels asiàtics o la instal·lació d’un vaixell-tenda al port.
“Víctima dels interessos polítics fou la iniciativa del rector Pedreño d’un parc científic al campus d’Alacant, el Medpark, que fou bloquejada: Zaplana va segregar centres i facultats per la força per a crear la Universitat Miguel Hernández d’Elx. Del parc científic b’ha quedat un edifici de laboratoris i un animalari. Tampoc la Ciutat de la Justícia, que s’havia d’inaugurar el 2010 no s’ha construït, ni l’estació multimodal, ni han passat de la maqueta la reforma del Rico Pérez, la nova estació d’autobusos o la comandància de la Guàrdia Civil”.
En altres projectes fracassats les responsabilitats dels empresaris i de les autoritats municipals i provincials estan més repartides, però tampoc li són alienes, com és el cas del desastre de la CAM i de la Ciudad de la Luz.
En un article, Zequi Moltó[1] feia la pregunta ¿Per quin motiu fracassen aquests projectes? Segons el periodista Pere Miquel Campos:
“Somos una ciudad del quiero y no puedo”. “Estamos encantados de nosotros mismos”, “detecto una cierta “desidia” generalizada por parte de la clase dirigente.
El sociòleg de la Universitat d’Alacant Carlos Gómez Gil considerava que:
“la falta de un proyecto estratégico y sostenido sobre la ciudad y sus habitantes ha sido sustituido por una política publicitaria ilusoria carente de cualquier anclaje con la realidad”.
Manuel Alcaraz, professor de Dret Constitucional a la UA pensava que:
El problema de Alicante es que “carece de un modelo económico propio y definido” y que ha vivido de “la especulación o de las rentas del resto de la provincia”. “La ignorancia de élites dominantes que solo se han preocupado, como los piratas, de ganar dinero y controlar a la clase política para que se plegara a sus intereses”.
Vejam algun dels projectes de futur plantejats a la ciutat
La Cambra de Comerç va encarregar a l’equip d’Andrés Pedreño[2] la definició d’un model econòmic de futur per a Alicante Horizonte 2020. El pla plantejava. “Un nou model competitiu i global de creixement econòmic al voltant de tres idees fonamentals”: a) competitivitat, b) coneixement i c) globalització. Aquestes idees s’instrumentalitzaven en 6 eixos:
Un sistema financer sòlid i proper a les necessitats del teixit productiu que hauria de liderar la CAM
La competitivitat empresarial com a referència per a tots els sectors econòmics. Hi destacava la creació de un Centre de Comercialització i Competitivitat Exterior a ubicar al Parc Industrial d’Elx.
Considerar el sector immobiliari com estratègic per a la província i crear a l’eix del Vinalopó un Centre Tecnològic de la Construcció.
Fer del turisme una activitat renovada de manera que tinguera el suport del territori en les seues tres vessants: visitar, residir i treballar, en la línia de l’Institut Valencià de Tecnologies Turístiques de Benidorm.
La incorporació de sectors de futur (especialment TIC) en un entorn de diversificació i nous espais competitius que impulsaren una base econòmica basada en el coneixement i la tecnologia. S’apostava per la creació d’un punt neutre d’intercanvi del tràfic d’internet
La necessitat d’una estratègia d’imatge de la província d’Alacant a nivell europeu i global.
Per la seua banda l’Ajuntament d’Alacant encarregà a Deloitte, el 2012, un pla de competitivitat titulat ImpulsAlicante. L’estudi ben poca cosa aportà més enllà de demanar un nou model empresarial i considerar que un dels majors reptes com a ciutat és exercir la seua capitalitat. Diners tirats i un simple acte d’imatge. Com diu José M. Perea:
“la irrealidad planea sobre las grandes cuestiones, sea la integración del ferrocarril, la salvación hipotética del pequeño comercio, el fomento del turismo, la coordinación con territorios limítrofes o el desarrollo de la Universidad. No es el lugar para insistir en las causas, pero baste con enumerar: la tendencia al monocultivo especulativo-inmobiliario que ha devastado, entre otras cosas, la dirigencia del empresariado y a la CAM.”
Deixe per a un altre capítol les propostes territorials, tan important en una àrea qualificada en termes econòmics de regnes de taifes, però com a mostra de la visió territorial municipal, la frase de l’exalcalde Díaz Alperi: “[l’AVE] Podría convertir la ciudad en lugar de residencia de muchos madrileños que diariamente fueran y volvieran de Madrid”, és a dir, una ciutat dormitori. Quin panorama més estimulant!
Saqueig organitzat
La colla dels Ripoll, Díaz Alperi, Julio de España i Sònia Castedo, i l’allargada ombra dels empresaris Ortiz i Fenoll, mostren ben a les clares el que ha estat l’evolució d’Alacant els darrers 20 anys en mans dels governs populars (del PP). La manca d’un projecte de ciutat, i la “privatització” de l’espai públic i de les polítiques de planificació urbana, ha estat clamorós. Les propostes per a modernitzar econòmicament la ciutat han estat inexistents. La ciutat ha perdut molts trens i s’ha tancat en si mateixa. La Diputació d’Alacant, ha estat convertida en el “Govern de la Província” i una plataforma d’enfrontament a València en defensa d’una mena de cantonalisme provincià. Aquest alacantinisme no té altra finalitat que evitar el redreçament del país dels valencians i generar una identitat localista que justifique els negocis privats d’uns quants. València té la culpa (“puta València” cridaven al camp de l’Hèrcules -com “puta Catalunya” cridaven al camp del Mestalla), però no es coneix cap proposta de vertebració i cohesió social, ni tan sols amb l’immediata àrea metropolitana de l’Alacantí. Com diu la Plataforma d’Inciatives Cíviques[3] (PIC), parafrasejant Italo Calvino:
“cuando Alicante se engalana para celebrar alguno de sus tópicos provincianos, último remedo de la felicidad que pregonó, da una bofetada de infelicidad en el rostro de una buena parte de las personas que habitan nuestra ciudad”
Els darrers anys, el moviment d’intel·lectuals i activistes cívics més important que ha generat la ciutat contra la seua desfeta, la permissivitat més absoluta als negocis immobiliaris d’uns pocs i la corrupció, ha estat la PIC -això si, sense fer cap referència a la llengua i al País (tot i que sempre ha mantingut excel·lents relacions amb la plataforma cívica Valencians pel Canvi). La Plataforma, presidida i impulsada per Manuel Alcaraz, en el 2010 deia:
“Hace cinco años, en primavera, se iniciaba la tramitación del Plan Rabassa y un grupo de alicantinos y alicantinas nos reunimos y llegamos a dos conclusiones: 1) ese plan, en su desmesura y en sus sombras, era el paso definitivo, el símbolo de una ciudad entregada a la especulación y sin políticas en muchas cuestiones que afectaban a la convivencia; 2) merecía la pena levantar la voz ante la debilidad de voces críticas alternativas para asuntos relacionados con el desarrollo global de la ciudad. En otoño acordamos transformarnos en Plataforma de Iniciativas Ciudadanas (PIC), “Contra el Plan Rabassa. Por la dignidad de la ciudad
“Hemos organizado unos 200 actos, elaborado más de 30 documentos de reflexión, presentado alegaciones y recursos contra diversas actuaciones y opinado sobre multitud de cuestiones. Nuestras anuales Jornadas de la Ciudad son punto de referencia para la formación, el debate y el encuentro y articulación de un movimiento cívico amplio, plural y abierto”.
El Pla Rabassa ha estat la mostra més visible de la situació de diversos projectes urbanístics de la ciutat, molts dels quals, amb la crisi immobiliària, s’han convertit en veritables fracassos. Un altre cas cridaner és el PAU 5 de segona línia de la platja de Sant Joan, entre el camp de golf i l’hospital, on hi ha projectats 3.300 apartaments, però només s’ha presentat a l’ajuntament sol·licitud de llicència d’obra per a un miler. Segons Ezequiel Moltó, i que directament he pogut comprovar:
“ara és un nucli residencial fantasma, amples zones verdes a penes transitades, carrers deserts, torres d’apartament per vendre’s, altres moltes en el seu esquelet, solars amb tanques, i a les avingudes absència de bars tendes o serveis bàsics. Els pocs veïns declaren: -si no tens vehicle estàs perdut, el pitjor per a nosaltres és la brutícia i la seguretat-“
Però fem memòria sobre el Pla Rabassa, el projecte que va fer dimitir a l’alcaldessa, que el juny de 2015 fou declarat nul pel Tribunal Suprem
Rabassa és un PAI enorme, 3.688.650 m2, 13.503 habitatges dels quals 8.047 de VPO, encara que el pla parcial de les Torres de la Huerta el superava en habitatges en contemplar-ne més de 16.000. Inicialment el pla Rabassa superava els 4 milions de m2 i preveia més de 15.000 habitatges, però es va reduir, a instancies judicials, en excloure les llacunes de Rabassa, 497.932 m2 i el turó del Gall, 45.017 m2. El projecte contemplava, en edificació oberta en blocs de 10 altures, 1.458.361 m2 de sostre, amb només 5.000 m2 de zones esportives i 100.000 m2 de comercial
Ateses les dificultats legals del projecte, es plantejà un nou projecte (avalat per un ATE per la Generalitat): la implantació d’IKEA al bell mig d’una extensa àrea comercial que suposa el 74% de l’actual a superfície comercial de la ciutat.
El promotor d’aquest projecte és Enrique Ortiz, imputat en el cas Gürtel i en el cas Brugal. En aquest darrer cas, iniciat per la corrupció en el servei del fem d’Alacant i que va destapar l’ús massiu de suborns i tripijocs de partits de futbol de primera divisió; també té una separata que acusa el constructor de tràfic d’influències, suborn i prevaricació derivats de la redacció del PGOU, i per prevaricació i tràfic d’influències en el Pla Rabassa. Segons Ezequiel Moltó i Rubén Esquitino:
“Enrique Ortiz (Huesca, 1960), en Alacant, tots els camins del poder condueixen a Ortiz. Un home voraç en els negocis que mou els fils dels polítics, del color que siguen, en funció del seu interés (…) Les conversacions telefòniques interceptades per la policia constitueixen una radiografia de la societat en la que es mou el constructor, en la qual tot pareix relacionat amb tot i els interessos d’allò públic i d’allò privat es confonen”
Segons José Ramón Navarro Vera (Información 23.01.10):
“Ikea y el plan Rabassa no sólo coinciden espacialmente, ambas son dos operaciones que se explican por las nuevas relaciones de poder que se dan en la ciudad y el territorio y que llamamos “urbanismo del promotor”, un modelo que se rige, entre otros, por la hegemonía de la iniciativa privada en las decisiones sobre determinadas intervenciones en el territorio en las que el sector público tiene un papel puramente instrumental; (…) un “urbanismo del promotor” que además de viviendas, muebles u otros productos nos vende un imaginario de ciudad ideal, desde un nuevo modo de vida a un paisaje”.
Com deia Manuel Alcaraz[4] en un altre article:
“En las historias de la mafia y en los tratados de corrupción política se estudia el llamado “saqueo de Palermo”, cuando, entre 1954 y 1962, se fue retrasando la tramitación del PGOU hasta que todas las honorables familias vieron reconocidos sus privilegios y legalizadas sus expectativas. El resultado fue la degradación de la capital de Sicilia y el auge de las actividades mafiosas. (…). Hoy he marcado “corruzione Palermo” en Google: hay 355.000 entradas, pero si marco “corrupción en Alicante” la cifra asciende a 374.000.
El saqueo (d’Alacant) se produjo cuando la política permitió, o favoreció, que alguien controle el 70% del suelo urbanizable, contratas públicas, instalación de macrocentros comerciales. Esto no es un problema jurídico, ni siquiera moral: es un problema político. Porque nos han dado un golpe de Estado”
La PIC va fer un important exercici de reflexió multidisciplinari per aportar idees a un nou model de ciutat que acabà publicat en un llibre[5]. Al seu entendre, en tres eixos bàsics es polaritzen les majors contradiccions urbanes d’Alacant: l’absència d’un model de sostenibilitat, la necessitat d’amortir la dualització urbana, i la urgència de definir propostes d’inserció d’Alacant en un marc metropolità.
“Quizá el legado más preocupante del neodesarrollismo sea la emergencia acusada de dos ciudades. Marcada por la diversidad de usos urbanos, de inversiones y de capacidad para afrontar el futuro. No es difícil comprobar que hay barrios abocados a la precariedad más absoluta, mientras que otras zonas brillan espectacularmente. No hay una continuidad absoluta entre unos territorios y otros “
Un dels millors llibres que retrata la desfeta immobiliària d’Alacant, és un llibre col·lectiu, “a la manera de Lewis Carroll”, impulsat per Mariano Sánchez[6] i el seu detectiu Terratrèmol:
-Soy… Me llamo… Terratrèmol
-Temblor de tierra, terremoto… ¿Eres como yo?
Aunque, como cualquier alicantino, Terratrèmol vivía en una permanente crisis de identidad, aquello era ya demasiado. Incluso para un tipo tan experimentado en imposibles como él.
-¿Y tu? –inquirió el detective -¿Qué-eres- tu?
-Yo soy la Tuneladora Implacable. Renuevo el subsuelo, lo recalifico: aireo los cimentos, fundo la roca. (…)
-Ahora trabajo para un gran alicantino que me ha prometido el reconocimiento que merezco (…)
-Si, creo que sé a quien te refieres. Algunos le llaman el Gran Promotor, muchos dicen que dirige los destinos de Alacant y que puede ser capaz de urbanizarnos hasta el alma. Yo también iba a trabajar para él
-Mi vida –añadió la Tuneladora Implacable, interrumpiendo al detective – ya tiene un sentido. Él me dice hacía dónde debo abrir la tierra. Y allá voy, ilusionada por el futuro. Estos días me estoy empleando a fondo en los alrededores del Mercado Central
Un passeig per Alacant
He fet un llarg passeig pel centre històric d’Alacant acompanyat de l’amic Gabriel Garcia. És un centre molt bonic, amb possibilitats, tot i que sense exagerar, on s’han fet moltes intervencions urbanístiques de qualitat barrejades amb altres vulgars i que resulta de lectura impossible. Des del magnífic Palau Municipal Barroc hem pujat a l’església gòtica de Santa Maria, des d’ací al modern edifici del MACA a veure la matemàtica cromàtica-lineal de Sempere. Hem resseguit cap al Raval Roig amb el Postiguet a sota. Pel túnel que serví als botiflers per col·locar la càrrega que dinamità el castell, ara hi ha un eficaç servei d’ascensors que puja al castell i al seu museu. La vista des de Santa Bàrbara es vertaderament magnífica. La mar, el port i l’important club nàutic; la ciutat que va augmentat de grandària, d’altures i de geometria, conforme s’expandeix per una horta desfeta, abandonada; el tossal de l’antiga Lucentum, i les platges i tota la lluminosa badia d’Alacant. Baixem a peu i retornen al centre històric. Sant Nicolau, carrers i places de vianants, el carrer Major, carrer Llauradors i els seus palauets de l’aristocràcia del bacallà. Un espai en el seu dia bonic, ara tot i les inversions, mig deshabitat. Una barreja de construccions antigues, moltes en mal estat de conservació, amb altres que trenquen incomprensiblement la lectura urbana. Molt de solar i poca vida de ciutat.
La Rambla, les grans avingudes que separen el primer eixampla del Barri de Benalua i, per dalt, la d’Alfons X el Sabio -pràcticament no hi ha referències valenciano-catalanes en els noms del carrers- li confereixen un cert aire de capital. És l’expansió urbana que es consolida en l’únic moment que la ciutat es pensa con a tal. Entre aquestes avingudes, de placeta en placeta, s’hi troba l’Alacant administratiu i cultural. També el mercat, el teatre neoclàssic, les placetes atapeïdes de taules i cadires, els antic carrers comercials substituïts per una restauració de carrer. Fins arribar a la plaça Estels/Luceros, amb el seua bonica font modernista, centre de comunicacions soterrat de les línies del Tram a Benidorm i a Sant Vicent del Raspeig.
Baixem al carrer Sant Ferran, paral·lel a l’Esplanada, abans una mena de barri xinés i que darrerament ha reviscolat. Hi ha qui n’ha parlat d’un nou eix cultural amb la seu de la Universitat, la Biblioteca del passetget Ramiro, algun restaurant de qualitat i un seguit d’edificis d’arquitectura d’època. La veritat és que poc més, i pel camí el barri ha perdut els centres culturals de la CAM i Bancaixa.
Des d’ací a l’eixample passant per la plaça del portal d’Elx. L’Esplanada amb les seus renovades ones de trencadís –i la substitució arquitectònica de les antigues cases del XIX-, es manté com un espai ben agradós, encara emblemàtic. Vora mar l’antiga Duana, el nou moll condicionat per la Volvo Race, i el port.
És hora de dinar i triem un lloc clàssic al bell mig d’aquest primer eixample, entre l’imponent Benacantil i el petit turó del castell de Sant Ferran, el Nou Manolín, on ens decidim per un tast de peix, bacallà com no, i marisc i calamar de la badia. Gabriel, que viu a Rafelcofer, em comenta.
“De vegades aquesta ciutat té la seua gràcia, però està molt lluny de la ciutat de València, de fet, no té ni punt de comparació”
En la línia d’aquesta petita descripció del nostre passeig pel centre històric d’Alacant he trobat unes paraules de Carlos Gómez Gil[7] amb motiu de la reforma de la plaça de Balmis:
Alicante ha perdido para siempre un espacio recoleto y con personalidad, dotándose de una nueva intervención urbana triste y sin identidad, que si la polémica se mantiene, deberá de ser nuevamente reformada dentro de poco. (…) Así se han venido derribando plazas, edificios y monumentos, en una ciudad que sangra por sus cuatro costados. (…)
Son muchas las goteras que una simple reforma deja a la luz. Un Partido Popular prisionero de toda esa especulación urbanística que alimentó. Un ayuntamiento que sigue sin comprender qué es una ciudad. Un supuesto movimiento vecinal que no es tal, y que es una simple coartada de los intereses del PP. La ausencia de mecanismos de participación democráticos sobre la ciudad. Una ciudadanía pasiva que ha dejado, una vez más, que se arrase un espacio urbano dotado de personalidad. El derroche económico injustificado. El abandono sobre tantos otros lugares más necesitados de atención. Y una ciudad donde avanza imparable la pobreza y el abandono, sin recursos ni programas, mientras ve cómo siempre hay dinero para lo mismo, para el cemento, las obras y los contratistas.
El desenvolupament urbà recent d’Alacant
Aquesta reflexió ens porta a fer un petit apartat sobre el que ha estat l’urbanisme en els darrers 25 anys. La ciutat s’ha anat construint a impulsos de promotor, bàsicament mitjançant la construcció de nous habitatges en barris perifèrics, amb equipaments privats i deslligats de la trama urbana, és a dir, amb grans buits entre els barris. En els darrers anys els buits se n’han anat reomplint d’habitatges (a banda del gran desenvolupament de l’àrea de la platja de Sant Joan i de les Torres), però sense prestar cap atenció ni a la connexió entre ells, ni la rehabilitació, ni el manteniment ni a l’adequació dels barris més antics, ni a la seua connexió amb els pobles de l’àrea metropolitana. Aquestes noves edificacions no han afavorit la continuïtat de la ciutat, i com diu Fidel Romero[8]:
“se constituyen en barreras sutiles con saltos marcados en la estratificación social. Podemos hablar de murallas de cristal en el momento que las diferencias sociodemográficas y económicas entre barrios marcan espacios diferenciados, usos de espacios públicos distintos y expectativas divergentes sobre los ciudadanos que los habitan”
Al mateix temps, l’espai públic, insuficient, ha sofert un procés de privatització constant, en tindre una consideració de residual, d’allò que resta després de l’ús privat. La trama urbana, en sentit material i simbòlic, no és més que un seguit d’espais qualificables de no-ciutat. Com diu Manuel Alcaraz[9]:
“No han aparecido nuevas centralidades en una ciudad cada vez más difusa (…) ni se han hecho apuestas decisivas por la sostenibilidad medioambiental, ni por poner en valor la estética urbana. (…) la planificación se va convirtiendo en irrelevante, al menos por dos razones: a) para los poderes públicos y privados hegemónicos supone un obstáculo ala realización de grandes negocios (…) y b) la ausencia de una consideración territorial metropolitana pone en entredicho los instrumentos formales de planeamiento.
Des del punt de vista dels promotors, en aquests darrers anys s’ha produït l’entrada de les grans constructores al desenvolupament urbà, que abans estava en mans, majoritàriament, de petits constructors locals.
La tendència de creixement d’Alacant ha continuat condicionada per les infraestructures de comunicació que originà la famosa V (la que des del casc històric s’obri cap a la carretera Sant Vicent i cap a la Carretera de Vila Franquesa). Els futurs vectors de creixement, de la ciutat s’orienten cap el NO (Sant Vicent del Raspeig i el SO (A7). Des d’aquest punt de vista, Rabassa i l’ocupació de l’estació de RENFE són espais molt importants en l’articulació i connexió dels futurs desenvolupament de la ciutat. Aquest tema és essencial perquè la conurbació urbana de l’Alacantí és una realitat no articulada, sempre s’ha actuat en funció dels termes municipals i no de la realitat física.
Des del punt de vista de la població s’ha produït un desplaçament dels joves matrimonis, però també de les classes mitjanes i altes, des dels barris tradicionals cap a les noves àrees en expansió. El resultat final ha estat: barris tradicionals que per arrelament dels veïns al barri i/o per impossibilitat econòmica, han mantingut la seua població; barris tradicionals necessitats de millores urbanes que han perdut molta població i que ha estat substituïda per immigrants; nous barris de classe mitjana amb insuficients dotacions i serveis amb problemes de mobilitat (i a vegades de seguretat); i en darrer lloc, barris històrics amb persones d’edat avançada amb problemes de dependència. La conseqüència d’aquesta situació, en la veu del sociòleg Carlos Gómez Gil és:
“Todo ello evidencia un profundo proceso de deterioro urbano en las condiciones de vida de muchos de los barrios de Alicante, con unas consecuencias demoledoras para la construcción de una ciudad equilibrada, en la medida que está consolidando una ciudad cada vez más fragmentada segmentada por clases sociales, etnias y comunidades, generándose una acusada dualidad”
El següent quadre ens mostra la gran quantitat de superfície artificialitzada els darrers anys, i el nombre d’habitatges principals i no principals:
| CLC (superfícies 1990-2006) en Ha. | SIOSE (superfícies 2006-2011) en Ha. | ||||
| 1990 | 2006 | Variació 90-06 | 2005 | 2011 | Variació 05-11 |
| 3.454,32 | 5.665,65 | 2.211,33 | 5.524,95 | 5.806,42 | 281,48 |
Habitatges 2011
| Principals | Secundaris | Buits |
| 132.637 | 28.707 | 25.172 |
Cal en aquest apartat parlar de la immigració, el 2015, 44.901 persones. L’allau més fort s’hi produí durant la bombolla urbanística, que arribaren a superar les 50.000 persones. En anar-se’n a la perifèria i la platja els residents tradicionals i les noves parelles, va produir una forta demanda d’habitatges al si de la ciutat per part dels immigrants (treball a la construcció, treballs domèstic, manteniment de fills, cura de gent major, altres treballs abandonats pels autòctons). Molts sud-americans, preferits per a treballs domèstics i de dependència, acabaren vivint, de compra o de lloguer, als habitatges de barris tradicionals de la ciutat. El fenomen produí concentracions de població immigrada amb ocupacions precàries en àrees necessitades de millores urbanes. Per altra banda, la forta demanda interna, autòctons a la perifèria i immigrants a diversos barris tradicionals, va fer que Alacant no assentara al seu si residents europeus de gent major provinent d’Anglaterra, Alemanya, Escandinàvia o Rússia, com ha estat la constant en altres poblacions turístiques de les comarques veïnes.
Però segons Fidel Romero[10], els alacantins i l’administració continuen amb la tendència a ubicar la immigració a la zona nord d’Alacant:
“Esta construcción mental se sigue manteniendo a pesar de que los datos nos muestran que por ejemplo en la Carolinas (Altas y Bajas) hay más extranjeros que en Virgen del Remedio, en el Pla más que en Juan XXIII y en Campoamor más del doble que en Colonia Requena”
Per la seua banda, Carlos Gómez[11], en l’estudi sobre l’evolució de la immigració a Alacant els darrers anys, ha observat que:
“Entre las comunidades latinoamericanas, que han sido primordiales en el crecimiento de la población extranjera y han liderado los procesos de llegada, se están produciendo procesos de retorno muy profundos”
De fet calcula que han retornat més del 33% dels argentins i equatorians més, sobre un 25% de bolivians i uruguaians, el 20% del colombians, el 15% dels peruans i el 10% dels xilens. Però, pel contrari:
“la inmigración argelina, marroquí y especialmente la pakistaní y china habrían registrado aumentos muy apreciables, del 15,2% en el caso de los marroquíes, del 35,4% en los argelinos, del 54,2% en los chinos y nada más y nada menos que un aumento del 115% en los pakistaníes”.
Per finalitzar aquest apartat dedicat al urbanisme, coneixerem l’opinió de l’arquitecte de l’Auditori de la Diputació d’Alacant –ADDA-, Juan A. Garcia[12]:
“No hay un espíritu de defensa de lo propio como en otras ciudades como Murcia, Albacete, incluso Valencia (…) Un PGOU es algo muy serio, hay que pensarlo bien porque marca el futuro de una ciudad. Ahora se pretende principalmente dar cancha para construir, y eso no es acertado. Y lo que lamento en todo este debate es la falta de respeto a lo que era Alicante, los vestigios que quedaban se han destruido.
Tenemos un gran un sumidero que huele, las terrazas desordenadas, cada toldo diferente y una terminal de autobuses… (…) El resultado final es que Alicante es una ciudad remendada, por donde vayas hay remiendos. (…)
En Alicante se han ido creando barrios dispersos y disgregados que hacen que la ciudad sea fría. El problema es que están aislados, porque no se relacionan entre sí. La ciudad está inconexa. Aquí la playa, allá otro barrio y muchos centros comerciales cuyo resultado es una ciudad difusa.
La sociedad no reacciona por ese meninfotisme, también influye que no hemos tenido gobernantes de aquí, casi todos eran foráneos y se han despreocupado de cuidar una ciudad, cuya idiosincrasia desconocían”.
Recentment la premsa reflectia la conversió en terrasses d’hostaleria dels carrers del centre d’Alacant. Les places de Sant Cristòfol, el Portal d’Elx, la del Mercat i la del Teatre, estan realment privatitzades. Per la seua banda, els veïns dels carrers de vianants, especialment la plaça del Mercat i carrer Castaños, han fet protestes i han penjat pancartes contra el soroll que produeixen els nombrosos discobars. Els caps de setmana, en festes i a l’estiu, entre les 4 de la vesprada fins les 6 de la matinada, hi acudeixen molts joves d’Alacant i de les comarques veïnes.
El tema de l’aigua
La qüestió de l’aigua va íntimament lligada a l’urbanisme. L’Alacantí és una àrea amb greus problemes hídrics i on el PP ha fet bandera política del transvasament de les aigües de l’Ebre. Els problemes hídrics han anant augmentant amb el model de creixement immobiliari que s’ha elegit, amb la problemàtica afegida que genera el canvi climàtic i les reduccions de la pluviositat en la capçalera dels rius
Fins ara tenim assegurat el transvasament Tajo-Segura, el qual suposa, segons el professor Jesús Melgarejo de la U.A., el 61,65% del regadiu i el 25% de l’aigua potable per a consum humà de la província. El 2014, s’inaugurà el transvasament Xúquer-Vinalopó. Es calcula que acabarà beneficiant a 16.000 regants més, encara que aquest projecte planteja problemes de viabilitat, també econòmica, tot i que sembla en vies de solució.
La veritat és que l’aigua de les dessaladores amb el temps va adquirint més importància, especialment a l’Alacantí, el Baix Vinalopó i el Baix Segura. L’aigua prové de les plantes Alacant I i II, ubicades a Aigua Amarga, i recentment amb les dessaladores de Torrevella i Mutxamel. Durant la temporada turística les dessaladores ja aporten un 70% de l’aigua de consum humà a les poblacions de la costa. L’aigua de les dessaladores és de major qualitat que no la continental, però mentre el cost de l’aigua del transvasament està en 0,17 euros/m3, la dessalada no està per sota dels 0,60 euros.
Cal recordar que la Generalitat en època de Camps denegà repetidament els permisos a Aquamed per a construir les dessaladores, retardant tot el que va poder la seua implantació. Mentrestant l’exconseller Esteban González Pons, les definia com les “nuclears de la mar” i el diputat alacantí Domingo Soler, deia que l’aigua dessalada provocava “atròfia testicular”. I es passegen tan tranquils.
Encara pitjor és la situació en la gestió de les aigües residuals. El 2010 els ecologistes denunciaven la degradació de la costa alacantina amb 32 banderes negres i altres 27 punts negres.
Transport i mobilitat
Molt lligat al tema de l’urbanisme és el de les comunicacions i el transport urbà i metropolità. A la ciutat li cal cohesionar l’espai metropolità i facilitar la mobilitat amb Sant Vicent, Sant Joan, Mutxamel i el Campello. Les quatre ciutats suposen un terç de la població de l’àrea metropolitana (uns 130.000 habitants), que cada vegada conforma més un tot amb Alacant, tant pel que fa al mercat laboral com quant als serveis. A més, comparteixen instal·lacions tan potents com l’hospital, el tanatori, la Universitat. Per altra banda, tenim els problemes de mobilitat amb Elx i la Fira Internacional i les ciutats turístiques de la costa, especialment pel que fa a l’ús de l’AVE i de l’aeroport de l’Altet.
Josep M. Perera ha insistit reiteradament en la necessitat d’una política integral de transport i de mobilitat que implique les diverses administracions i tots el mitjans de desplaçament: Els trens llançadora Aeroport-Alacant-estació AVE-Benidorm i l’Alacant-Sant Vicent-Elx; la coordinació d’autobusos interurbans amb les diferents línies de la xarxa del tram; l’accés ferroviari de mercaderies al Port; el desplegament del tren de la costa València-Alacant; i, especialment, el funcionament de la nova estació multimodal que hauria de solucionar la connexió ràpida i eficaç dels diversos mitjans de transport d’Alacant amb Elx, Benidorm, Oriola i l’àrea metropolitana, i d’aquests amb l’aeroport i l’AVE.
Però el seguit de despropòsits al respecte de la mobilitat ha estat constant. Intentaré reflectir en un petit resum les incidències més destacades:
L’aeroport de l’Altet (terme d’Elx), té 10 milions de passatgers a l’any, dels quals, el 90% volen en companyies de low cost (principalment Ryanair, Easyjet, Vueling i Air Berlin). D’aquesta manera l’aeroport d’Alacant es situa en el quart lloc per nombre de passatgers de l’estat.
La majoria dels passatgers són turistes amb destinació Benidorm i altres ciutats turístiques de la costa. La principal connexió continua sent el Regne Unit. En els darrers anys s’ha incrementat el mercat alemany, però els vols que més augmenten són, per aquest ordre, amb Rússia, Algèria, Suïssa i Bèlgica
Segons un estudi recent realitzat per Ineca (Instituto de Estudios Económicos de Alicante), l’Altet és un dels aeroports turístics d’Europa pitjors connectats, en no tindre ni connexió directa al ferrocarril ni a l’autopista. Des del punt de vista de mercaderies és un aeroport irrellevant, l’1% de l’estat en aquesta mena de tràfic. Per a José M. Perea i Mario Gavíria, la connexió l’Altet-Benidorm, en tren d’altes prestacions, és una de les infraestructures claus de la “província”
Tràfic de mercaderies en aeroports espanyols en Tm.
| Aeroport | 1999 | 2000 | 2001 | 2003 | 2004 | Creixem 99/04 | Particip. mercat | |
| 1999 | 2004 | |||||||
| Madrid-B. | 282.209 | 305.499 | 294.692 | 304.386 | 337.050 | 19,4% | 48,4% | 53,6% |
| Barcelona | 86.173 | 87.309 | 76.966 | 70.116 | 81.908 | -4,9% | 14,8% | 13,0% |
| P. Mallorca | 27.016 | 25.151 | 22.921 | 19.782 | 20.282 | -24,9% | 4,6% | 3,2% |
| València | 10.607 | 10.906 | 11.036 | 11.770 | 12.169 | 14,7% | 1,8% | 1,9% |
| Alacant | 6.355 | 7.871 | 7.907 | 5.847 | 6.035 | -5% | 1,1% | 1,0% |
Font. Elies Seguí i Berta Manzano. La gestió del capital intel·lectual a les infraestructures portuàries: Anàlisi dels intangibles de capital relacional als principals ports de l’Euram. Institut d’Economia i Empresa Ignasi Villalonga. 2007
L’arribada de l’AVE a Alacant ha estat una de les grans infraestructures que ha dut a terme l’estat en la seua dèria d’establir una xarxa radial d’alta velocitat entre totes les províncies espanyoles amb Madrid. Possiblement aquesta visió radial els ha impedit veure que l’estació de l’AVE està en una mena de terra de ningú. No arriba a l’Altet (per a què?, si ja està Barajas-Adolfo Suárez) i no arriba al primer destí turístic de costa de l’estat que és Benidorm. Els problemes de tràfic amb l’estació AVE d’Alacant són tan greus que molts hotelers benidormers prefereixen arreplegar els turistes a la de Villena. Per la seua banda, l’Ajuntament d’Alacant, amb una curtedat de mires que ratlla en la ceguesa, ha generat més d’un problema en prohibir que un servei d’autobusos de línia regular arreplegaren passatgers a l’estació AVE. Així, hem pogut llegir[13]:
“Castedo (alcaldessa d’Alacant) veta una lanzadera de autobuses entre la estación del AVE y Benidorm. Navarro (alcalde de Benidorm) ha defendido que las conexiones de la estación con Benidorm evitarán “pérdidas innecesarias de tiempo a los viajeros conectando con el TRAM o con autobuses de línea”. Navarro ha recordado que Alicante tiene 7.500 plazas hoteleras y Benidorm cerca de 80.000 alojamientos turísticos”
“Castedo y taxistas se alían y vetan los buses regulares para el AVE. Según el presidente de los taxistas: En Alicante acabamos de estrenar una nueva estación, que está bien y lo que deben hacer los clientes del AVE es ir en taxi hasta allí”
La millora del transport metropolità s’ha fet amb les inversions de la Generalitat, però la política de privatitzacions del Consell del PP ha generat nombrosos problemes. Segons Ezequiel Moltó[14]:
“La actual crisis ha desbaratado los planes del Consell de privatizar la línea 2 del Tram en Alicante. Dos años y medio perdidos, 14 tranvías completamente nuevos y sin funcionar y una inversión superior a 150 millones de euros paralizada para que al final sea la propia empresa pública, Ferrocarrils de la Generalitat (FGV), la que la explote a partir del próximo mes de agosto. (…) antes de que comience el nuevo curso en el campus de Alicante, donde estudian 33.000 alumnos (…) Y la frecuencia de paso será de 15 minutos. (…) “Al final todo llega” admitió la consellera Isabel Bonig
Per la seua banda, els empresaris consideren que el fet que el tren no arribe al Port d’Alacant, des de 2010, per la construcció de l’AVE, causa a les empreses perjudicis i pèrdua de competitivitat valorats en 2,2 milions d’euros anuals. Segons Inea, els empresaris temen, i el temps els ha donat la raó: “la probabilitat que no se establezca la conexión del puerto con el ferrocarril, o bien que no se implemente el corredor mediterráneo en 2016”. El 2011, empresaris i representants de la Diputació i Ajuntament d’Alacant van signar un manifest pel corredor Mediterrani, però poc més han reivindicat fins a la data d’avui.
El Port i l’activitat econòmica a Alacant
La història del Port d’Alacant de Guillermina Subirà[15] mostra que va ser un pròsper enclavament comercial coincidint en els moment de declivi del País. Tant quan les guerres de les Germanies al segle XVI, com després de l’ocàs de València, amb la reobertura del comerç amb Itàlia per Balears que va afavorir l’eixida dels vellons de llana castellans fent, de nou, Alacant el port de Castella al Mediterrani. El Port d’Alacant també es va veure beneficiat per la guerra de Successió en atorgar-se-li la llicència de comerç amb Amèrica. El 1873 es convertí en un port modern tancat per dos braços.
Al llarg dels anys 60 i 70 es van realitzar diferents obres a les instal·lacions existents amb l’objectiu d’adequar-les als nous sistemes de transport marítim (tràfics roll-on roll-of, contenidors, productes peribles, etc…). A principis de la dècada dels 80, es va començar a treballar en la redacció del Pla Especial del Port d’Alacant
Segons Navarro Vera[16], el Pla Especial d’aleshores va ser una bona ocasió per analitzar el futur del port i dels espais portuaris, però no ho va fer, tot i la importància d’aclarir el conflictes urbanístics que entren en joc en una instal·lació morfològicament tant relacionada amb la ciutat
A finals dels anys 90 el port es trobava estancat en un volum de tràfic de 2,5 milions de tones, molt per sota de la resta de ports mediterranis i només superava a El Ferrol a nivell estatal. A més, la resta de ports s’han anat especialitzant en funció de la seua vinculació al seu entorn industrial, mentre que Alacant ha restat amb un tràfic molt més diversificat.
Les mercaderies més importants objecte del seu tràfic són la mercaderia general i els granels, també darrerament els combustibles. Entre els granels, el producte més important és el ciment, després el carbó en pols i la sal. Entre la mercaderia general, les fruïtes i hortalisses (13% en 1989) i els materials de construcció (13% en 1989). L’autor pensa que el port d’Alacant hauria de fer un esforç per especialitzar-se com a port graneler, però ha de solucionar els problemes d’accés, especialment per ferrocarril, solucionant la relació port-ciutat.
Com tot en Alacant, els problemes s’eternitzen; el 2007, la PIC[17] continuava demanant un diàleg entre el port i la ciutat:
“La ciudad no puede, ni debe, prescindir de su puerto, no puede, ni debe, reducirlo a un puerto deportivo y turístico, no puede, ni debe, convertirlo en un parque temático de arqueología industrial o náutica. Debe mantenerlo como un puerto complejo y multifuncional.
Ahora bien, tampoco el puerto puede, ni debe, desarrollarse olvidando el carácter básicamente urbano que tiene, no puede, ni debe, crecer con criterios desarrollistas, claramente insostenibles desde el punto de vista medioambiental o social. Nos oponemos a la instalación de la planta de biodiesel o a la de gigantescos silos de cemento, cuyo impacto urbanístico, visual o de salud pública, generan unas externalidades negativas extraordinariamente altas.”
L’aposta de la Diputació d’Alacant, de l’associació d’empresaris i del responsable del port és aconseguir una Zona Franca. Segons les declaracions que han fet, no es tractaria d’una gran àrea industrial, atesa la seua proximitat a la badia, sinó dirigir-la a activitats “puramente operatives” i aconseguir que s’agrupen empreses comercials, tecnològiques i agroalimentàries que no tinguen un impacte mediambiental en la ciutat.
La recent memòria del port d’Alacant[18] mostra el lent creixement comercial, encara que la crisi econòmica li ha afectat molt, i el manteniment del nombre de passatgers de la línia a Orà i l’Alger:
Passatgers totals, embarcats i desembarcats. 2014
| Total Cabotatge | Total Exterior | Total Local | Origen/Destí Port d’Orà | Origen/Destí Port d’Alger | |
| Línies regulars | 0 | 202.570 | 101.105 | 180.831 | 6.238 |
| Creuer | 0 | 159 |
Respecte a les mercaderies s’observa clarament que els granels sòlids i la mercaderia general pràcticament se’n reparteixen al 50% el tràfic portuari. Mentre els granels sòlids són d’exportació, en la mercaderia general el cabotatge duplica el tràfic exterior
Moviment de mercaderies per tipologia (Tn)
| CABOTATGE | EXTERIOR | TOTAL | |||||||
| Mercaderies | Embarc. | Desemb | Total | Embarc. | Desemb | Total | Embarc. | Desemb | Total |
| Granel líquid | 0 | 0 | 0 | 6.722 | 52.631 | 59.353 | 6.722 | 52.631 | 59.353 |
| Granel sòlid especial | 0 | 0 | 0 | 0 | 89.220 | 89.220 | 0 | 89.220 | 89.220 |
| Granel sòlid | 197 | 28.830 | 29.027 | 809.803 | 181.711 | 991.514 | 810.000 | 210.541 | 1.020.541 |
| Mercaderia gral. | 611.407 | 232.280 | 843.687 | 322.066 | 115.827 | 437.893 | 933.473 | 348.107 | 1.281.580 |
| TOTAL | 611.604 | 261.110 | 872.714 | 1.138.591 | 439.389 | 1.577.980 | 1.750.195 | 700.499 | 2.450.694 |
El comerç exterior suposa el 64,39% del tràfic portuari; el 72,15% del qual va a l’exportació. El cabotatge en suposa el 35,61%, del qual, el 70,08% correspon a eixides de mercaderies. En total, el port embarca el 71,42% de les mercaderies i desembarca el 28,58%.
Principals mercaderies de tràfic portuari segons la seua naturalesa
| Cabotatge | Exterior | Total (Tn) | |||||||
| Embarc. | Desem. | Total | Embarc. | Desem. | Total | Embarc. | Desem. | Total | |
| Cimento i Clinker | 1.867 | 47 | 1.914 | 717.586 | 89.220 | 806.806 | 719.453 | 89.267 | 808.720 |
| Vi, beguda, alcohol … | 152.480 | 3.141 | 155.621 | 14.319 | 28 | 14.347 | 166.799 | 3.169 | 169.968 |
| Altre mineral no metal. | 2.710 | 28.897 | 31.607 | 125.468 | 5.259 | 130.727 | 128.178 | 34.156 | 162.334 |
| Mat. construcció elab. | 29.765 | 354 | 30.119 | 104.217 | 1.851 | 106.068 | 133.982 | 2.205 | 136.187 |
| Fruita, hortalissa, … | 32.102 | 59.051 | 91.153 | 24.061 | 12.004 | 36.065 | 56.163 | 71.055 | 127.218 |
| Productes Químics | 41.697 | 3.335 | 45.032 | 17.682 | 60.160 | 77.842 | 59.379 | 63.495 | 122.874 |
| Adobs naturals i artif. | 4.953 | 76 | 5.029 | 39 | 76.956 | 76.995 | 4.992 | 77.032 | 82.024 |
| Carbó i Coc de petroli | 40 | 0 | 40 | 0 | 73.863 | 73.863 | 40 | 73.863 | 73.903 |
| Altre prod. alimentós | 61.990 | 1.163 | 63.153 | 7.606 | 391 | 7.997 | 69.596 | 1.554 | 71.150 |
| Tara contenidores | 132.352 | 128.933 | 261.285 | 21.627 | 23.917 | 45.544 | 153.979 | 152.850 | 306.829 |
L’estructura de la tipologia de les mercaderies no ha variat molt en el temps. El port continua depenent molt de la cimentera i en menor mesura de la pedra natural, els derivats de les salines i el productes agroalimentaris
Principals països origen o destí de les mercaderies (Tn)
| País | Embarcada | Desembarcada | Total |
| Espanya | 611.574 | 250.476 | 862.050 |
| Algèria | 231.500 | 33.803 | 265.303 |
| Guinea | 209.241 | 0 | 209.241 |
| Veneçuela | 132.710 | 0 | 132.710 |
| Egipte | 94.334 | 29.878 | 124.212 |
| Itàlia | 28.788 | 84.071 | 112.859 |
| EUA | 131 | 102.845 | 102.976 |
| Benín | 101.868 | 0 | 101.868 |
| Brasil | 99.066 | 410 | 99.476 |
| Costa d’Ivori | 95.945 | 0 | 95.945 |
Històric de tràfic per tipologia de mercaderia (Milions Tn)
| Anys | Granel Sòlid | Granel Líquid | Mercad. General | Total |
| 1991 | 0,7 | 1,2 | 0,7 | 2,6 |
| 1997 | 1 | 0,1 | 1 | 2,1 |
| 2003 | 1,5 | 0,1 | 1,7 | 3,2 |
| 2007 | 1,6 | 0,2 | 1,9 | 3,6 |
| 2011 | 0,7 | 0,1 | 1,4 | 2,2 |
| 2014 | 1,1 | 0,1 | 1,3 | 2,5 |
El Port d’Alacant no ha sabut definir el rol que hauria de jugar en el sistema portuari estatal. Les inversions públiques fetes per eixamplar els molls cap a ponent no ha millorat la seua rendibilitat. Els diferents plans estratègics que s’han proposat fan apostes diferents i, de vegades, contradictòries entre si. L’anàlisi de Lluís Català i d’Isabel Fernández[19] és suficientment aclaridor per no entrar en més detalls:
“Els tres plans estratègics proposen vocacions ben diferents per a l’Autoritat Portuària, que van des de ser una infraestructura puntera per als creuers fins a l’habilitació d’un “port digital”, passant per ser un port hub de mercaderies (qüestió que necessita una transformació radical de la infraestructura com els tècnics de la Universitat d’Alacant haurien de saber), un referent logístic…
Sense massa canvis en les característiques tècniques del Port d’Alacant, en l’atractiu turístic de la ciutat, en la presència d’activitats de manipulació industrial i en la condició de facto de València com a “port de Madrid” o de l’interior estatal, està complicat que experimente un creixement important.
Potser l’opció més realista és impulsar l’activitat esportiva, intentar un creixement raonable en creuers (sense promeses d’aspiració al lideratge que no es poden complir); aspirar a canalitzar el màxim possible d’activitat logística; en la mesura del possible, procurar el trasllat d’activitats de terciari avançat al port (convertir Alacant en un port digital serà complicat i més ara que Microsoft instal·larà el seu centre de recerca en salut a Torrevella i no al Port); i l’eliminació d’activitats contaminants que han motivat una forta contestació.. “
Hom té la sensació que la ciutat d’Alacant, que creix i s’explica pel port i la burgesia comercial que generà, conforme el port va perdent importància al llarg del segle XX, la ciutat va fent-se invisible i perdent el rumb. Ja hem vist que la ciutat, ha cercat de bell antuvi, una alternativa amb el turisme, especialment a partir del desarrollisme franquista dels anys 60, però Alacant tampoc ha aconseguit generar un model en aquest sector i ha restat en mans dels interessos especulatius del sector immobiliari.
Si mirem l’índex turístic de l’Anuari de la Caixa 2013, veiem que és elevat. Però cal tindre en compte que aquest índex es calcula en funció de l’impost d’activitats econòmiques de caràcter turístic, bàsicament d’hostaleria, apartaments i restauració, de la qual cosa Alacant té una oferta important. En els darrers 20 anys l’oferta hotelera ha augmentat un 40%, tot i que els índexs d’ocupació hotelera no arriben al 50% de mitjana anual. Una anàlisi més acurada ens mostra les limitacions dels sector:
| Índex restauració i bars | Índex comerç al detall | Índex turístic | Índex turístic 2006 | % Var. Índex turístic 06-12 | |
| Alacant | 1.080 | 912 | 557 | 678 | -17,85 |
| Elx | 664 | 733 | 161 | 138 | 16,67 |
| Cartagena | 492 | 605 | 731 | 608 | 20,23 |
| Múrcia | 1.124 | 1.144 | 402 | 335 | 20,00 |
| Oriola | 219 | 160 | 96 | 117 | -17,95 |
Font. Anuari Econòmic d’Espanya. la Caixa. 2013
Respecte de les principals ciutats de l’entorn Alacant ha anat perdent importància tant en termes absoluts com relatius. En el període 2006-12, l’índex turístic s’ha vist reduït en un 17,85%, quasi el mateix que Oriola, mentre que la resta de les ciutats competidores en el territori han tingut creixement importants, al voltant del 20%
Oferta turística d’Alacant 2012
| Establiment | Nombre | Places |
| Hotels | 36 | 6.179 |
| Hostals | 13 | 502 |
| Apartaments | 755 | 2.910 |
| Càmpings | 0 | 0 |
| Cases rurals | 0 | 0 |
| Albergs | 2 | 90 |
| Pensions | 23 | 742 |
| Restaurants | 902 | – |
Alacant ha desenvolupat un turisme de segona residencia, però la meitat dels apartaments estan ocupats pels mateixos alacantins i l’ocupació en tot cas és molt estacional. Darrerament s’ha afegit la competència que tenen els hotels i les immobiliàries pel lloguer il·legal d’apartaments, els qual es lloguen un 30% més barats que un apartament autoritzat.
Per altra banda, el nombre de creuers és molt baix. Les poques excursions que s’organitzen des d’altres indrets, com Benidorm, són visites de mitja jornada. El centre de la ciutat presenta un patrimoni poc cuidat, gran anarquia urbanística i un petit comerç en declivi per la competència de les grans superfícies. Tot plegat són circumstàncies que limiten les visites a uns indrets molt concrets i impossibiliten la promoció del turisme cultural. A més, el centre pateix els botellons dels joves. Com diu Fernando Vera[20]:
“Alacant, més que una ciutat turística, que haja desenvolupat una indústria turística, és un lloc on es superposen importants negocis turístics, desigualment repartits i sotmesos a notables desequilibris. (…) La convivència en temporada alta de vegades es complicada, perquè s’aplica la tradició: Alacantí: borratxo i fi”
Respecte al turisme de congressos, Vera posa l’accent en la nafra de la ciutat, la manca de complexitat econòmica:
“El problema és la manca de vida socioeconòmica per a atraure congressos. El projecte seria factible amb el Parc Tecnològic, la participació de la universitat, i la millora de qualitat de la ciutat. La universitat i els universitaris suposen a hores d’ara la millor oferta cultural i congressual de la ciutat, inclús de museu, però no apareix en cap guia”
La Volvo Ocean Race sembla l’única iniciativa turística que ha tingut resó a la ciutat, molt menys del previst per la manca d’un substrat econòmic, industrial i turístic, que aprofite les possibilitats reals de l’esdeveniment, lligades ala demanda d’un turisme nàutic d’alt poder adquisitiu. La Volvo va permetre la rehabilitació del moll de Llevant amb el seu museu nàutic:
Segons dades dels organitzadors, cada edició genera 1.500 llocs de treball i aporta 1 milió de turistes durant els 15 dies de competició, però el més important és que situa Alacant en el mercat turístic atés que 800 milions de persones de tot el món segueixen l’esdeveniment per televisió.
Comercialment la ciutat ha apostat per les grans superfícies comercials i ha abandonat el comerç urbà i de proximitat. Així i tot, la seua àrea d’influència comercial és ben minsa
Estructura de les àrees comercials
| Àrea comercial | Capçalera d’àrea | Gravitació directa | Subàrees |
| Alacant | 16% | 13% | 71% |
| Castelló de la Plana | 30% | 43% | 27% |
| València | 27% | 40% | 32% |
Font: Anuari Econòmic d’Espanya. La Caixa. 2013
La capçalera de l’àrea comercial d’Alacant només suposa el 16% de l’àrea. Sobre ella gravita de manera directa, només, el 13% de la població, que ve a ser l’àrea metropolitana més part de la Foia de Castalla i la de Xixona, Montfort, Almansa, Alpera, Iecla i Jumella. El 71% de l’àrea comercial gravita directament de les diverses i importants subàrees. Una situació totalment inversa a la majoria de capçaleres d’àrees comercials –només cal veure la comparació amb València ciutat i Castelló-. Les dades mostren la reduïda capacitat d’atracció comercial (capitalitat comercial) de la ciutat.
Comerç al detall
| Municipi | Activitats comerç al detall 2012 | % Var. ac. comerç al detall 07-12 | m2 activitats comercials al detall | m2 comerç mixt i altres | Centres comerç | m2 Centres comercials 2012 | Total superfície comercial | Superfície comerç per hab. |
| Alacant | 6.098 | -23,2 | 766.231 | 160.280 | 7 | 186.712 | 1.113.223 | 3,33 |
| Elx | 3.653 | -20,2 | 501.936 | 98.403 | 2 | 69.168 | 669.507 | 2,90 |
| Cartagena | 3.323 | -24,1 | 404.081 | 94.930 | 6 | 165.209 | 664.220 | 3,07 |
| Múrcia | 6.875 | -19,0 | 898.509 | 157.817 | 10 | 303.599 | 1.359.925 | 3,08 |
| Oriola | 1.155 | -22,0 | 183.512 | 18.470 | 2 | 34.711 | 236.693 | 2,63 |
Font: Anuari Econòmic la Caixa. 2013
La crisi ha afectat de manera important al comerç amb la pèrdua de més d’un 20% de les activitats. Alacant mostra una gran quantitat de metres de comerç mixt, on destaquen els 98.000 m2 del Corte Inglés. La superfície total de comerç al detall per habitant és molt alta, 3,33 m2/hab., la major de les ciutats de l’entorn. El petit comerç, que arriba a generar 22.000 llocs de treball, a penes sobreviu per la competència de les grans megacentres comercials de la ciutat. de Sant Joan i de Sant Vicent del Raspeig.
En el sector industrial, poc potent a la ciutat, i conformat bàsicament per petits tallers, destaca la importància de les empreses de la construcció.
Hi ha una fuita d’iniciatives empresarials cap el polígons veïns d’Elx, Sant Vicent i Mutxamel, atesa la manca de sòl industrial de qualitat a la ciutat. Respecte el terciari avançat, malgrat la Universitat, que ara fa 30 anys, només s‘ha desenvolupat l’eix sanitari de Vistahermosa que en realitat ha estat una implantació sobrevinguda sense participació de l’administració local
| Municipi | Activitats industrials: indústria | Activitats industrials: construcció | Construcció s/ total Indústria(%) | Var. Activ. Industrials
07-12 (%) |
Activitats comercials a l’engròs |
| Alacant | 1.093 | 1.918 | 63,70 | -0,1 | 1.304 |
| Elx | 2.143 | 1.525 | 41,58 | -0,3 | 1.466 |
| Cartagena | 691 | 1.304 | 65,36 | -5,9 | 614 |
| Múrcia | 2.149 | 2.932 | 57,71 | -1,2 | 1.880 |
| Oriola | 345 | 771 | 69,09 | -12,0 | 287 |
Font: Anuari Econòmic d’Espanya. La Caixa. 2013
Als polígons industrials, que són de caràcter mixt, bàsicament hi ha petits tallers i comerços. En els polígons ha privat més el fer negoci immobiliari amb la nau que no a la qualitat dels serveis i a la indústria.
Polígons industrials
| Nom | Sup. (m2) | % S. Ind. |
| Aigua Amarga | 579.606 | 7,73 |
| Garraxico | 78.666 | 1,05 |
| Les Atalaies | 1.197.015 | 15,97 |
| Pla Espartall | 3.578.264 | 47,74 |
| Mercalicante | 377.781 | 5,04 |
| Pla de la Vallonga | 881.409 | 11,76 |
| Port d’Alacant | 94.914 | 1,27 |
| Rabassa | 472.534 | 6,30 |
| Sub-Zona 8 | 215.442 | 2,87 |
| Trento-Clesa | 20.402 | 0,27 |
| TOTAL | 7.496.033 | 100 |
Font: Argos.gva.es
La població d’Alacant va tindre un gran creixement entre 1960 i 1981, passant de 121.832 habitants a 245.963, prop del 102%. Els darrers anys el creixement també ha estat important però més moderat: el 2015 té 328.642 habitants. Tot i això, la ciutat només representa 17,72% de la població de la província, i a més, va reduint la seua importància relativa: el 2001 en significava el 19,01% i el 1995 el 20%.
| Població 2015 | Densitat hab./Km2 | Estrangers | Alacantins residents a l’estranger | Taxa d’atur a 31-11-.15 | Estudis superiors |
| 328.642 | 1.632,87 | 13,66% | 11.586 | 15,28% | 23,52% |
Font. Argos.gva.es
Segons el cens de 2011 es veu clarament que és una ciutat de serveis quasi exclusivament, i no precisament de serveis avançats
Ocupació segons Cens de 2011
| Agricultura | 0,91% |
| Indústria | 8,03% |
| Construcció | 5,27% |
| Serveis | 85,79% |
Font. Argos.gva.es
Un dels grans desastres de la gestió econòmica dels darrers anys ha estat el tema bancari. El País ha perdut pràcticament totes les entitats financeres autòctones que exercien una important tasca com a banca de proximitat: Bancaixa i la CAM. Aquesta última arribà a ser la quarta caixa de l’estat, era reivindicada com a banca de gran part de l’empresariat valencià, desplegà una important obra social i patrocinava gran quantitat d’esdeveniments i el projectes megalòmans i ruïnosos de Zaplana, Camps i Ripoll, com Terra Mítica, la Ciutat de les Arts o la Ciutat de la Llum. El seus gestors, a banda d’enriquir-se, es deixaren instrumentalitzar per la Generalitat i concediren crèdits a empresaris afins a l’stau quo, de molt discutible rendibilitat. El juliol de 2010 va ser intervinguda pel Banc d’Espanya. Adquirida pel Banc Sabadell, avui encara arriba a una quota del mercat del 75% entre les empreses, i del 58% entre els particulars. Respecte de la seua obra social, finalment s’acordà que fóra el Consell de la Generalitat qui gestione els auditoris, col·leccions i museus (entre altres la Casa Azorín, la Casa Miró i la del Modernisme), mitjançant una comissió de 5 persones (entre les qui s’hi troba Lluís Boyer).
Les dades del pressupost municipal semblen sanejades, encara que l’Ajuntament ha tingut reprovacions importants de la Generalitat per manca de transparència i per la forma caòtica de dur els comptes municipals. No ha estat en cap cas un ajuntament actiu en inversions i en polítiques actives de promoció econòmica. Les xifres declarades donen un pressupost/hab., el 2015 discret, 732,67 €. Els ingressos han estat bàsicament constants durant tots els anys de la darrera dècada. El deute viu per hab. és bastant baix, 443,64 €. A partir del 2008, el pressupost d’inversions no ha fet més que baixar significativament, el 2012 només significava, a euros constants, el 21% del pressupost del 2002, Per la seua banda, les despeses de personal s’han mantingut en un percentatge entre el 35 i el 40% durant tota la darrera dècada.
A tall de conclusió
Un clarivident article per a la PIC del professor Josep-A. Ybarra[21] toca els punts essencials de l’economia d’Alacant, encara que, o potser per això, siguen analitzats per un il·licità:
“La aristocracia (del bacallà) comercial portuaria ha desaparecido dejando paso a otro tipo de aristócratas interesados ahora en la compraventa de suelo y de sol. Quizás sea éste el hecho económico más destacable de la historia reciente de Alicante: la pérdida del patrimonio económico histórico
La ciudad es un gran oferente de suelo, apartamentos, habitáculos, servicios y negocios, relacionados con las vacaciones turísticas (…) que representan los 2-3 meses estivales y los 4-6 puentes anuales que se llena de mesetarios de Madrid, de Albacete o de Navarra
Como ciudad turística es una aglomeración sin valor urbanístico, paisajístico, cultural, medioambiental, sin valor añadido alguno más que la playa y el sol (…) La actividad económica que se deriva del puerto se reduce a poco más que hacer de atracadero para los cruceros en tránsito y los barcos autónomos, que hacen ostentación
Alicante es una ciudad de servicios. (…)¿Pero qué servicio presta?, ¿cómo es ese servicio? ¿a quién se presta? Y aquí el tema empieza a tener cierta gracia. Por un lado, los servicios son los de carácter público: enseñanza, sanitarios, administrativos. Aparece así una primera ciudad: la funcionarial; una ciudad despreocupada del resto. (…)
Una segunda ciudad hecha de dos tipos de empresas: las muy pequeñas, que no tienen más de dos empleados (generalmente compuesta por el titular y algún familiar próximo), que vienen a ser la mitad de todas las empresas comerciales y de servicios que hay en Alicante, y, por otro lado, un conjunto de empresas de alrededor de 50-70 empleados, cuya dedicación se relaciona con la distribución. Aquellas pequeñas tiendas y pequeños negocios, representan una de cada cuatro empresas que hay en Alicante. Estas empresas comerciales y de servicios no producen nada, tan solo venden (…) destaca que las dos mayores empresas comerciales de Alicante sean distribuidoras; una de plátanos y otra de material de ferretería (con más de 500 empleados cada una de ellas).
Las necesidades de esta ciudad de servicios comerciales (sus empresas y su trabajo) no pasan por renovar sus estructuras de comunicación, sus planes formativos o su mano de obra. (…) La familia de comerciantes autónomos, (…) se ve muy limitada por el despojo y el desalojo que están produciendo los grandes centros de distribución.(…)
También hay un volumen considerable de servicios que podrían tener la consideración de quasi públicos -distribución de aguas, sanitarios, médicos, transporte público, electricidad, farmacéuticos, ambulancias, funerarios, limpieza- (…).este tipo de actividades no vienen a ejercer ningún efecto añadido y de cualificación sobre la ciudad.
El otro establecimiento de servicio que más abunda -quizás haya ahora que hablar en pasado- es la inmobiliaria. Estas inmobiliarias, junto con el servicio a la empresa -los ejecutivos independientes- representan el 33% de todas las actividades empresariales existentes en Alicante; más de 2500 empresas entre inmobiliarias y ejecutivos independientes. (…) la gran mayoría -más de un 80%- con una dimensión que tampoco pasa de los dos empleados, nacidas al calor de la especulación urbanística, no tienen más objetivo que la intermediación en la venta de inmuebles. ¿Algún valor añadido en su actividad?, ¿se distingue por algo su servicio? Alicante se presenta así como la ciudad de los autónomos, pero sin valor añadido. (…)
Y ya, por fin, encontramos (…) actividades relacionadas con la función de especialización que podría representar Alicante en el conjunto territorial -provincial y nacional-. Nos referimos a los servicios técnicos de rango superior y especializado. Aquí ya hay experiencias, ya se encuentran empresas y mano de obra en el campo de la informática, de aparatos relacionados con la sanidad, con la propia sanidad. Es cosa de articular mecanismos para que el futuro tenga un acomodo en relación con aquello que ya ha comenzado y que tiene ciertas posibilidades.
Existen 4 ó 5 ciudades en Alicante: la turística, la funcionarial, la de los autónomos, la comercial, la especuladora, la inmigrante, etc. Eso es la ciudad de Alicante económicamente hablando, un sinfín de ciudades que viven de espaldas las unas a las otras, sin complementarse, sin encajar mucho una con otra, cuyas aspiraciones son diferentes, y sus necesidades tienen poco que ver entre sí. Poca cohesión social, poca identidad cultural, poca perspectiva común. ¿Cómo trabajar entonces por un futuro?
Però la ciutat també ha acollit algunes infraestructures importants:
La OAMI/OHIM, Oficina d’Harmonització del Mercat Interior, és l’Agència de la Unió Europea encarregada del registre de la marca, el model i el dibuix, de manera que atorga un dret unitari, amb validesa a tot el territori de la Unió. A la seua seu d’Alacant treballen més d’un miler d’eurofuncionaris.
Casa Mediterràneo està situada a l’antiga estació de ferrocarril de Benalua. El seu objectiu es fer que els ciutadans coneguen la complexitat de les cultures mediterrànies per tal d’enfortir el coneixement i la comprensió mútua, per la seu part el govern la seua diplomàcia en l’àrea. Està organitzada com un consorci on, a banda del govern de l’estat i el Consell, hi participen els ajuntaments d‘Alacant, Benidorm i Xàbia.
Les previsions de la seua directora és que generaria 1,2 milions d’euros anuals repartits entre el negocis i l’hostaleria local, la veritat és que els impagaments estan deixant sense pressupost la institució
Xàbia deja el consorcio y el Consell debe 2 millones, Alicante 710.000 y Benidorm 580.000 euros
La Ciutat de la Llum va ser la gran aposta de la Generalitat per muntar a Alacant un estudis de cinema i televisió internacionals, Es va inaugurar el 2005 i durant 10 anys ha acollit unes 60 produccions (Astérix en los Juegos Olímpicos, Prometheus, Tetro, Lo Imposible, El camino de los ingleses…). Prop de 300 milions d’inversió i 300 milions de gestió, que inclou 22 milions de sous a directius. Tot el balafiament a què ens té acostumats la gestió neoliberal en la variant cleptocràtica zaplanesca. Segons arreplegà Ezequiel Moltó[22]:
“Ciudad de la Luz y el IVAC (Instituto Valenciano del Cine) han dejado escapar más de 20 proyectos cinematográficos que hubieran supuesto una inversión de más 42 millones de euros para la provincia de Alicante”, asegura Javier González, responsable de Aguamarga gestión de estudios, la empresa privada que se encarga de captar productoras y directores dispuestos a rodar en Alicante. Sin embargo, por “falta de interés, inaptitud, incapacidad y por un evidente boicot que pretende hundir a Aguamarga”, según González, estas iniciativas han buscado otros emplazamientos. Y la lista de proyectos que pudieron ser y no han sido es larga y abultada”.
Les pèrdues acumulades fins el 2010 eren de 84 milions. El 2007 va ser denunciada per les ajudes públiques que va rebre per a la construcció i els rodatges. Declarades il·legals, el Tribunal General de la Unió Europea ha obligat a subhastar les instal·lacions.
El MARQ, el Museu Arqueològic Provincial d’Alacant és va inaugurar el 2002. Té una superfície de 9.000 m2 i un fons de més de 81.000 peces. La seua col·lecció permanent és de les més importants de l’estat. Amb una posada en escena fent ús de les noves tecnologies presenta un recorreguts des de la prehistòria fins a l’edat contemporània. Ha tingut més de 2 milions de visitants i és en un referent museístic de molt de prestigi.
És una institució que no està tancada en si mateixa i ha fet importants exposicions temporals d’abast internacional, com ara: El Enigma de la momia. El rito funerario en el Antiguo Egipto, La Belleza del Cuerpo. Arte y pensamiento en la Grecia Antigua, El reino de la Sal. 7.000 años de historia de Hallstatt, etc. A més, col·labora amb els museus local de la província.
El MACA és la continuïtat del Centre d’Art Eusebi Sempere a l’Assegurada, un dels primers museus d’Art Contemporani a l’estat, inaugurar el 1977, i que es va poder fer gràcies a la generositat d’Eusebi Sempere que donà la seua col·lecció privada, tant d’obra personal com d’autors contemporanis.
Situat al centre la ciutat, vora l’església de Santa Maria, la visita a les composicions lineals que juguen en una diversitat cromàtica de gammes harmòniques, sempre s’ho val. A més, a la planta superior es poden veure les seves escultures metàl·liques i el seu endinsament en l’art cinètic, el joc d’interferències visuals que genera el moviment
La conversa amb Ezequiel Moltó gira cap el caràcter i la cultura a la ciutat:
“Per a mi hi ha tres coses en van sobtar d’Alacant, perquè jo soc d’origen alcoià. En primer lloc, la ciutat és una barreja de gent que es caracteritza pel seu meninfotisme; en segon lloc, et trobes a molta gent que hi viu però no treballa, el motiu és que trau una renda de llogar un apartament o dos, de llogar una cotxera, un baix, un comerç…., i en tercer lloc, el bateig social de tot alacantí és la seua participació en alguna foguera.
La veritat és que és una ciutat còmoda per a viure. No hi ha distàncies, però és una ciutat que sempre està a l’espera que algú la traga del forat. Políticament, des de l’alcaldia de Fernández Valenzuela no hi ha hagut cap mena de lideratge. La burgesia de l’aristocràcia del bacallà ja fa molts anys que és pura història.
La ciutat en els darrers anys no s’ha planificat, està en mans dels especuladors. S’ha produït un buidat de la població del centre i s’ha creat una ciutat paral·lela a la platja de Sant Joan. La ciutat pateix d’una gran manca de serveis, el centre s’ha convertit en un lloc de borratxera per als joves i s’ha conformat una ciutat dual.
La veritat en que no hi ha cap província que tinga al seu si una quantitat tan important de ciutats importants. Alacant només té el 17% de la població provincial. Però en general, a Alacant i a les altres ciutats de la província s’ha fet molta política de campanar. La Diputació provincial es reivindica com el govern de la província, el seu president diu que és el president de la província. Malauradament, el nou govern municipal tampoc té un projecte de ciutat ni metropolità, i pel que sembla, la Generalitat tampoc. L’esquerra no té projecte i el PP no és més que una mena de multinacional per a guanyar eleccions. Darrere de Ciutadans hi ha molta gent que ha perdut el favor del PP darrere dels qual estan Ripoll i Zaplana.
La valencianitat està perduda. No hi ha persones com Josep Bevià o Garcia Miralles que tenien capacitat de fer un discurs d’Alacant al sí del País Valencià
El Palau de Congressos finalment no s’ha fet. L’Auditori de la Diputació (5 anys) és polivalent, però no el fan servir per a Congressos
Teatre principal. És municipal, realment és un teatre subsidiari de les companyies de Madrid, per fer bolos o per assajar un nou espectacle amb risc de taquilla. El Teatre Arniches pràcticament ja no programa. Des de 2013 no es fa el Festival de Música Contemporània després de 28 edicions.
L’Obra cultural de la CAM feia moltes activitats culturals al Teatre Mediterrani, però ara ja s’ha acabat.
La vida cultural és la platja. Hi ha dues ciutats. Diversos barris són molt pobres. Les urbanitzacions dels anys 50 estan buides, perquè és on vivien els immigrants que han marxat”
Les fogueres són l’única activitat que cohesiona socialment la ciutat. Fins que una persona no forma part d’una comissió no s’ha integrat realment a la ciutat. La foguera és la festa del barri i la festa oficial de la ciutat. Segons la WEB oficial de les Fogueres de Sant Joan[23]:
Se puede constatar que la primera noticia documental de estas primitivas hogueras se remonta al año 1822. (…) A partir de 1932, las Hogueras instauraron la máxima representación de la Fiesta; la Bellesa del Foc (…). Con el paso de los años, el número de las Comisiones de Foguera ha ascendido a cerca de noventa, distribuidas por todas las zonas de la ciudad, así como las Comisiones de Barraca superan las setenta, siendo más de diez mil los participantes directos de nuestra Fiesta.
Aquesta festa solsticial es celebrava i es celebra fent una revetlla i un sopar de coques al voltant d’una foguera a tot arreu dels Països Catalans. A Alacant els darrers anys més de mig milió de persones visitaren el centre de la ciutat durant la festa, uns 30.000 joves celebraven el botelló a Canalejas i pràcticament les 3.100 habitacions hotelers estaven llogades
L’altre acte tradicional a Alacant és la Romeria de la Santa Faç que es fa des de la Concatedral de Sant Nicolau de Bari fins el Monestir de la Santa Faç on es guarda el llençol amb la cara de Jesús de Natzarè. Vuit kilòmetres de recorregut i la participació d’unes 300.000 persones cada any.
Caldria parlar, així mateix, dels interessants personatges i destacats intel·lectuals que han nascut a la ciutat (o que hi ha estat molt lligats), i aprofundir en la seua significació. Malauradament, només tinc espai per esmentar-los.
En música: el compositor i intel·lectualitzador del folklore valencià, Òscar Esplà i Triay, i també, Rafael Rodríguez Albert i el músic barroc Pere Furió.
En arts plàstiques el ceramista, pintor i escultor, Arcadi Blasco (Mutxamel); el pintor, gravador, escultor fundador i president del Col·lectiu d’Artistes Plàstics del País Valencià, Josep Díaz Azorín; i la cineasta Pilar Pérez
Escriptors: el poeta i assagista Lluís Alpera ; el metge, poeta i assagista Emili Rodríguez-Bernabeu ; el director de la revista El Tio Cuc, Joaquim Coloma Pellicer; el poeta Eduard Irles Garrigós; el prolífic i multidisciplinari intel·lectual i jurista Rafael Altamira i Crevea; el poeta, crític literari i jurista Salvador Sellés Gosálbez; l’assagista i polític José Vicente Mateo (Jumella –el Cartxe-); l’escriptor, periodista i cronista Enrique Cerdán Tato; l‘historiador, geògraf i folklorista Francisco Figueras Pacheco; el gran prosista Gabriel Miró, el poeta i novel·lista Juli Bernàcer; i el comediògraf de Madrid Carlos Arniches, el crític d’art Ernest Contreras; el llatinista i assagista Antoni Seva.
Polítics: Eleuteri Maisonnave Cutayar, republicà federal, alcalde d’Alacant i ministre en els governs de Pi i Margall, Nicolás Salmerón i Emili Castelar i Ripoll; el jove polític Miquel Grau, mort a Alacant per un grup feixista mentre enganxava cartells de la primera diada nacional del País Valencia el 9 d’octubre de 1977; el Comissari europeu i ministre amb Felipe González i José L. Rodríguez Zapatero, Pedro Solbes Mira (el Pinós), Carles Esplà Rizo (ministre 1937-37); el senador Josep Bevià (Sant Vicent del Raspeig); el president de les Corts Valencianes Antoni Garcia Miralles; i el feixista Agatángelo Soler Llorca, el professor de la UA i conseller de Transparència Manuel Alcaraz Ramos.
Científics: l’economista i físic, pare de la macroeconomia i avançat a Keynes, Germà Bernàcer (l’Obra del qual ha editat la UA) i el metge Antoni Rico Cabot.
No puc acomiadar-me d’Alacant sense arreplegar una reflexió de Manuel Alcaraz[24]. La manca de lideratge, social i polític, i la deficient gestió pública, com hem vist, és un tema recurrent quan es parla de la ciutat:
“la política ha sido la gran ausente en un momento clave de la historia de Alicante, pues casi siempre, se limitó a verificar y a legitimar decisiones tomadas previamente –así hay que entender acuerdos sobre grandes planes urbanísticos o el PGOU que se tramita en este momento- (…) a ello sumamos un clima en el que hay abundantes noticias sobre la corrupción.
No existe ni debate ni propuesta política sobre el papel de Alicante en los grandes mapas territoriales y ciudades, pues se preserva en la visión de ciudad cerrada sobre sí misma (…)
(…) La ciudad, así, no se plantea como ser competitiva, sino que se perpetúa para los negocios particulares (…)
Consecuencia de toda esta complejidad mal resuelta es la creciente fragmentación de lo social (…) no existe una ciudad concebida como unidad, que merezca ser defendida: el discurso alicantinista se ve reducido a las más epidérmicas y festivas expresiones de lo identitario y no conmueve a la gran mayoría de la ciudadanía
A ello concurre también, de manera destacada: la ausencia de una economía productiva fuerte que convoque consensos; (…) el comportamiento dimisionario habitual de una élites –a las que no se si llamar burguesas- egoístas, incultas y estrechas de miras (…) i la existencia de tradiciones traicioneras (…) conocidos y auto exculpatorios (…) “contra Valencia” o el mito “aquí se vive muy bien” y otros tópicos que eluden la cultura.
Así, la consideración de la ciudad desde la óptica de la presuntas virtudes del consumo instantáneo, que pretende la realización inmediata de beneficios, le sigue el consumo acelerado del suelo, del paisaje, de la vivienda construida y de las instalaciones comerciales: la destrucción creativa alcanza los recursos mismos sobre los que la ciudad puede fundar nuevas realidades y construir identidades renovadas (…) La política también se configura con el rostro de consumo acelerado (…) a la ideología del presente permanente, le sigue una híper aceleración de la política aparencial (…) es difícil encontrar una ciudad española tan ayuna de un proyecto colectivo (…) tan falta de un proyecto al que puedan asirse personas creativas, empresarios innovadores, instituciones (…) Puede cumplir ese papel la reforma del Aeropuerto o la llegada del AVE (…) ¿Será la permanencia de la Volvo Ocean Race? No, no dejan de ligarse a un modelo conocido ¿Está jugando la universidad un papel transformador? No, ésta se ha apuntado a una automarginación.
La mayoría de la ciudadanía no ha impugnado electoralmente las prácticas descritas (…) Esta es una ciudad desencantada (…) nos remite a lo que Josep Ramoneda ha calificado como “totalitarismo de la indiferencia”
I amb les paraules d’Alcaraz, deixe la segona ciutat valenciana -on en 1983 s’aprovà la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (o Llei d’Alacant)- amb l’esperança que puga redreçar el seu rumb i deixe de ser l’avançada d’un País en procés de venda en packs de sòl+sol, cap a la despersonalització i la irrellevància.
[1] Ezequiel Moltó. Alicante, la ciudad de los proyectos fracasados. El País. 1 Juny 2013
[2] Andrés Pedreño Muñoz, Glòria Pardo Alés i Martín Sevilla Jiménez, (coord i directors del pla Alicante Horizonte 2020. La definición de un nuevo modelo de futuro para la economía alicantina. Balance, revista de economía. Colegio de Economistas de Alicante, núm 9. 2009
[3] http://www.pic-alicante.org/
[4] Manuel Alcaraz. El saqueo de Alicante. Información. 31-10-2010
[5] Plataforma d’Iniciatives Ciutadanes. Pensando en Alicante. Ideas para otro modelo de ciudad. Manuel Alcaraz, Joan Romero i altres. Editorial Club Universitario. 2011
[6] VV.AA. El detective Terratrèmol en la ciudad de la Maravillas. Mariano Sánches Soler. I En la madriguera del Benacantil. Mariano Sánchez Soler (Ed.) . Editorial Club Universitario. 2006
[7] Carlos Gómez Gil. La plaza de Balmis como metáfora de Alicante. http://carlosgomezgil.com/2014/04/06/la-plaza-de-balmis-como-metafora-de-alicante
[8] Fidel Romero Salord. Dualidad urbana e inmigración. Pensando en Alicante. Ideas para otro modelo de ciudad. Plataforma de Iniciativas Ciudadanas. Editorial Club Universitario. 2011
[9] Manuel Alcaraz Pensando en Alicante. Ideas para otro modelo de ciudad. Alicante: Globalización, política y tiempo PIC. Editorial Club Universitario. 2011
[10] Fidel Romero Salord. Dualidad urbana e inmigración. Pensando en Alicante. Ideas para otro modelo de ciudad. Plataforma de Iniciativas Ciudadanas. Editorial Club Universitario. 2011
[11] Carlos Gòmez Gil. La crisis reconfigura en profundidad la inmigración en Alicante. http://carlosgomezgil.com/2013/05/31/
[12] Ezequiel Moltó. Entrevista a Juan Antonio García Solera arquitecto y urbanista. “Alicante está hecha por los promotores”. El País. 8-SEP-2012
[13] Ezequiel Moltó. El País 10-5-2013 i 15-5-2013.
[14] Ezequiel Moltó. FGV asume la gestión de la línea del Tram de Alicante que quería privatizar. El País. 15-abril-2013.
[15] Guillermina Subirà Jordana. Evolución histórica del Puerto de Alicante. Alicante. Caja de Ahorros Provincial de Alicante, 1987
[16] José Ramón Navarro Vera. Puerto y ciudad en la Comunidad Valenciana. PUA. 1998
[17] PIC. Propuestas de la PIC para un nuevo diálogo entre el puerto y la ciudad. www.pic-alicante.org. 3 de desembre de 2007
[18] www.puertoalicante.com/wp-content/uploads/2015/…/Memoria_2014.pdf
[19] Lluís Català Oltra i Isabel Fernández Cabello. Alacant-Elx i Tarragona-Reus. Els eixos auxiliars de l’Euram. Infraestructures de transport i planejament estratègic. IEEIV. 2011
[20] José Fernando Vera Rebollo. Pensando en Alicante. Ideas para otro modelo de ciudad. Plataforma d’Iniciatives Ciutadanes. Editorial Club Universitario.2011
[21] Josep-A. Ybarra. Economía de Alicante: Elementos críticos para un debate. Plataforma de Iniciativas Ciudadanas. 2013
[22] Ezequiel Moltó. La Ciudad de la luz se queda a oscuras. El País 9 MAR 2013
[23] http://www.hogueras.org/web/lesfogueres/historia.php
[24] Manuel Alcaraz. Alicante: Globalización, política y tiempo. Pensando en Alicante. Ideas para otro modelo de ciudad. PIC. 2011
