Ferran Garcia-Oliver
Com que el dia de la independència, que semblava una cosa un pèl més tangible, torna a refugiar-se cap al territori inconsútil del desig, després d’aquest cop de cup al cap, us parlaré, benvolguts lectors de País Valencià Segle XXI, d’un altre dia de la independència més assequible i menys passional.
El Dia de la Independència, com sabreu probablement, és una novel·la de Richard Ford, una de les seus més celebrades. Jo he començat a gaudir-la, doncs, amb vint anys de retard, cosa que retrata a la perfecció l’aluminosi que afecta la meua pròpia estructura literària. Al Vaixell de Genseric vaig dir, més o menys, que no som el que llegim sinó més aviat el que no hem llegit. La cursa contra el temps, contra aquesta refotuda biologia amb data de caducitat, ens limita enormement un dels exercicis més saludables per a la persona com és el de la lectura. La processó és llarga i el ciri ben curt. Ara que el ciri mostra ja signes alarmants de prompta consumpció, cal ser més selectius. El forn no està per a rosques i Richard Ford és un dels que entren en la meua nòmina urgent de comptes pendents. No és tampoc la primera vegada tampoc que rebaixe el deute amb ell. El seu Flores en las grietas: autobiografia y literatura, em va proporcionar estones fecundes de meditació, però encara no havia transitat per les seues novel·les.
Només tinc llegides 102 de les 564 pàgines, tot una baluerna considerable per a omplir els interludis del tedi i, sobretot, per a defugir la política de consum que ens amenaça —i amarga— per terra, mar i aire. La ficció és una teràpia adequada contra la «realitat oficial» insultant. Hi ha una altra realitat, la que no ix als telenotícies, els diaris i els fèisbucs, més modesta i per sort reconfortant. Tot i les poques pàgines consumides, m’he fet una idea bastant aproximada de l’estil i sobretot de les intencions de l’escriptor de Jackson, Mississipí. Jo crec que Ford no té la grapa de Philip Roth, de Cormac McCarthy i E.L. Doctorow. Em fa la impressió que el seu posat és un pèl tou, sense la mala bava de Roth, la dicció inquietant de McCarthy i les prestidigitacions de Doctorow. Hi porte a col·lació aquests tres perquè, a més de contemporanis seus, me’ls tinc ben llegits i puc parlar, doncs, amb una mica de propietat i coneixement. Però Richard Ford té les seues pròpies virtuts, per descomptat. Altrament no s’entendria que amb Independence Day guanyara tot un Pulitzer i un PEN/Faulkner. Hi ha mordacitat i ironia en la novel·la, que ve a ser com una mena de confessions de Frank Bascombe, antic periodista esportiu —al qual donà vida en una novel·la anterior que duia per títol precisament The Sportswriter— reconvertit ara en agent immobiliari. Però hi ha, també, una prosa clara, elegant, i que, sense ser llampant, posseeix una gran capacitat seductora.
Als primers compassos de la novel·la no he pogut evitar l’atordiment. ¿Però, què diantre vol dir-nos, aquest paio de Mississipí? Res en concret i tot en general. Ford retrataa consciència la mediocritat, si més en aquestes primeres 102 pàgines. I per ser més exactes: la mediocritat nord-americana que rota entorn de l’imminent 4 de juliol, dia de la independència d’aquesta nació que marca, vulgues no vulgues, el nord de la brúixola del món. El més sorprenent és que el microscopi d’altra precisió utilitzat és del negoci immobiliari. Més mediocritat impossible. En la meua ignorància, no hauria apostat mai perquè una novel·la descansara sobre la compra-venda de cases. Nosaltres, per defecte, vinculem el mercat immobiliari a la depredació del territori i la més descarada especulació, que a tot estirar ha servit, de moment, per a les novel·les previsibles de Ferran Torrent. En el cas de Richard Ford el negoci, pel que duc llegit almenys, no és cap oportunitat per a la denúncia del que podria ser un lladronici legal i sistemàtic, sinó tan sols un observatori local —Haddam, New Jersey— per a relatar les vicissituds d’un venedor divorciat, amb dos fills, una exdona encara present, una nòvia, antigues amants, l’agència immobiliària i els clients que li ixen sobre la marxa.
Al marge de les bondats de la narració, el mosaic que en resulta, del qual només tinc encara unes poques peces, és l’«estranyesa» del que conta. La distància atlàntica que ens separa dels Estats Units és per damunt de tot, ¿com ho diria?, de «sistema de valors». Ja ho sabíem això, però estic temptat d’afirmar que aquesta reconstrucció dels valors americans Ford la fa millor que Roth, McCarthy i Doctorow. No sorprèn —no em sorprèn—, com aquesta societat fa del consum una de les raons de ser, ni tampoc l’individualisme tremend i egoista amb què els homes i les dones sirguen en les aigües procel·loses de la vida quotidiana. Ho hem vist en el cinema i llegit milanta vegades i no ve de nou. Em sorprèn fins al punt d’esfereir-me la volatilitat de les arrels. És com si aquests fills, néts i rebesnéts d’emigrants s’entossudiren a ser uns emigrants perpetus, encara que ara ja dins la geografia, vasta al capdavall, estatunidenca. Nosaltres, per regla general, no ens movem del lloc ni a fum de sabatots. Els nord-americans pareix que tenen un cromosoma especial que els empeny al trànsit permanent. Les implicacions que se’n deriven en el joc social, no cal dir-ho, són enormes i explicarien de rebot i en bona part la sociologia tan particular d’aquella gent. La “identitat” no prové d’uns “orígens”. ¿De què prové? No ho sé, de veritat. Però entenc la transcendència de la bandera, el constitucionalisme, l’exèrcit, l’esport o la carrera espacial, i del dolar per descomptat. El nomadisme, tot dins d’un ordre perfectament regulat pel mercat i afectat per intermitents composicions, fractures i recomposicions familiars i les ofertes de treball, explicaria la importància de la compra-venda de cases: «La majoria dels nord-americans arreglen almenys part dels seues problemes de coexistència en presència d’agents immobiliaris o com a resultat d’alguna cosa que haja fet o dit un agent immobiliari. Tanmateix, la meua opinió és que la gent faria millor en arreglar les seues querelles conjugals, baralles i ensopegades emocionals abans de posar-se a visitar cases», diu el Frank en un moment donat.
Comptat i debatut, comprar una casa és un acte fonamental de les nostres biografies. Nosaltres, els europeus, solem fer-ho una vegada, al marge les residències secundàries, i de vegades ni això perquè ens limitem a rebre l’herència paterna o materna. Els nord-americans, si més no en la dècada dels noranta i és ben probable que les coses no hi hagen canviat gaire, ho fan amb una freqüència esbalaïdora. Les famílies són bombes de rellotgeria que esclaten literalment per a fragmentar-se i dispersar-se en un espai que va de Nova York a San Francisco. Els pares es divorcien i la progenitura, que se’n va pel món allà on trobarà una ocupació o la costella imprescindible per a fundar una nova llar, probablement repetirà les mateixes constants disgregadores que els progenitors. La casa és important, sens dubte, però no deixa de ser un ancoratge provisional susceptible de procurar ulteriors beneficis a l’hora de la venda. En qualsevol cas, l’adquisició de l’immoble posa el comprador davant els seus propis fantasmes: “El meu punt de vista —rumia Frank Bascombe—és que la por al mercat immobiliari (…) no l’origina la compra de la casa, que igual de fàcilment pot ser una de les experiències més prometedores de la vida; ni tan sols el temor de perdre diners, que no és exclusiu d’aquest territori; sinó la constatació freda, inevitable, que un és igual que qualsevol altre tararot nord-americà, amb el qual es comparteixen els desitjos, les aspiracions atrofiades, les pors i els fantasmes estúpids que sorgeixen del mateix motle inalterable”.
El lector es fa càrrec de seguida on rau l’estupidesa, la misèria o la grandesa moral. Ford no carrega les tintes, però. Les opinions de Frank Bascomde no tenim perquè compartir-les, i segurament no les compartirem. Ford és en aquest sentit bastant sthendhalià: es limita a passejar l’espill, i a mesura que anem avançant els seus reflexos ens proporciones imatges suficientment plausibles per a creure’ns-les. Potser no ens complauen. Ja ho he dit: tot em resulta estrany i sovint em produeix desfici. Ara bé, la possibilitat de conèixer de més a prop l’«altre» redueix el marge de la incomprensió. Funcionem, ai, amb massa prejudicis, amb massa aversions, davant els nord-americans. I aquest apropament, encara que siga a una «realitat» enutjosa, és un mèrit suplementari de Richard Ford.
