Ocho apellidos catalanes… com a símptoma

Ocho

Pau Viciano

És la màgia del Nadal: pot succeir que una persona normal, sense saber molt bé com, es trobe asseguda en una butaca d’un cinema, envoltada de familiars que roseguen unes immenses racions de roses de dacsa, mentre en la pantalla comença a projectar-se Ocho apellidos catalanes. La pel·lícula és molt dolenta. Molt. En això la crítica ha estat unànime. Només se salven, tot i que els seus personatges són caricaturescos, Karra Elejalde i Rosa Maria Sardà. Fins ací la crítica cinematogràfica. L’interès, de la cosa, com a símptoma del que podem anomenar “nacionalisme banal” espanyol, està en el tractament que s’hi dóna a la situació política catalana. O millor dit: als catalans en general, siguen independentistes o no. Quan es va estrenar Ocho apellidos vascos amb tanta acceptació del públic –al Principat també–, Toni Rico ja va avançar perspicaçment en el seu blog que aviat tindríem els Ocho apellidos catalanes. El procés independentista català en aquell moment estava en plena ebullició i podia esperar-se una operació semblant. Com molt bé va remarcar Rico, l’espanyolisme d’Ocho apellidos vascos no era obertament polític, excepte en un cas: quan el personatge que interpreta Karra Elejalde, el pare de la xica del serrell, diu que això de la independència (basca) estava bé amb Franco, però que ara (amb la democràcia) ja no ho veia tan clar. El missatge “banal”, escampat amb sal grossa, era el mateix: en el fons els bascos són un poc bèsties –“te pego una hostia!”–, però bona gent, honrada, que va de cara, i al capdavall si no els pressiones massa trauen l’espanyol que duen dins.

Podria haver-se esperat que, en aquesta segona versió, hi hagués la mateixa actitud cap als catalans: s’han fet independentistes per despit, perquè s’han sentit menystinguts, però si els demostrem –nosaltres, els espanyols—una mica de cariño tornaran al que en el fons volen: ser els més europeus dins d’Espanya. Podria haver-se esperat que hi hagués algun personatge català simpàtic o positiu, tot i que tingués les seues coses, com els bascos protagonistes de la primera pel·lícula. Però no: tots –i “tots” vol dir tots— els personatges catalans són ridículs o mesquins, no n’hi ha cap que se salve. L’única “catalana” una mica passable va i resulta que és gallega, però ho ocultava per no ser marginada. Tots els tòpics i estereotips més hostils i denigrants cap a Catalunya i els catalans –gasiveria, hipocresia, corrupció política, reaccionarisme rural i cosmopolitisme babau, odi a tot allò foraster— s’hi exhibeixen sense cap contrapunt amable. I damunt sense cap gràcia, si és que en podia tenir alguna. Això demostra que, en el fons, per a la població espanyola –per als responsables de la pel·lícula i per als espectadors– els catalans són molt pitjors que els bascos. Ara que afortunadament s’ha desactivat la violència política a Euskadi, els bascos tornen a caure bé, encara que siguen un poc animalots. Però els catalans… ai els catalans!

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER