Elda i Petrer: la gran conurbació de l’interior (i 2)

Nèstor Novell

El sector industrial a Elda i Petrer

La indústria actual està repartida en els prop de 2 milions de m² dels set polígons industrial de la conurbació. A banda estan els petits tallers i el baixos i els garatges del treball informal. Repassem la història:

Segons Cavanilles, a les darreries del segle XVIII:

“Su principal esmero (Elda) es la tierras que alcanzan agua, mas no descuidan las restantes  del término, (…) corto a la verdad por tanto se ocupan muchos en las fábricas de aguardiente, xabon, lienzo, papel y teja, y mayor número sin comparacion en las de esparto. Con la permision concedida en años pasados á ciertos individuos para extraer del reyno el esparto en rama, recibió Elda un terrible golpe; ganaban sus vecinos cada semana 500 pesos, y despues de entonces apénas les dexa 60 el esparto manufacturado (…) Los de Elda lo reducian á felpudos, y así manufacturado lo extraian” (…)

Dixo Escolano que Petrél (como también Salinas) fue aldea de Elda, y por eso de corto vecindario; hoy tiene 500 familias ocupadas en cultivar su término, que carece de riego á excepción de 300 taullas, tan preciosas que cada una vale 500 pesos

Madoz, sobre la producció industrial de Petrer a mitjan segle XIX, diu:

“IND: la agrícola, 5 fáb. de alfareria y una de tejas, 2 molinos harineros y 2 de aceite”

José Mateos em demana que retinga dues idees sobre Elda:

“La industrialització va ser possible perquè la indústria de l’espart derivaria en la fabricació d’espardenyes, i per tant, ja hauria una base industrial i d’emprenedors. En segon lloc, Elda ha estat una ciutat molt acollidora i oberta, de manera que hi ha triomfat molta gent de fora. Tot aquell que ha volgut seguir la cultura emprenedora del poble, ho ha pogut fer”.

Cap a 1885, a partir de l’espardenya d’espart, algú va començar a fer sabata de pell artesanal, durant el primer terç del segle XX, s’inicià el procés d’industrialització i l’aparició d’empreses cada vegada més grans.

Després del cop d’estat de Franco i la guerra, la dècada dels 40 va ser d’una gran depressió. La majoria d’empreses tancaren i el sector es va atomitzar en petits tallers especialitzats en els diferents components de la sabata (soles, talons, etc.). L’aparat de la sabata restaria com a treball a domicili, bàsicament a les dones, amb les coles i la màquina de cosir.

Superada la segona meitat dels anys 50, una vegada que el franquisme abandonà el desficaci de l’autarquia, hi començaren a arribar les grans comandes d’empreses americanes. Grans comercialitzadores que cercaven el know how local per fer sabata de dona de disseny  (a Elda no es feia ni de cavaller ni de chicarro),  que venien als EUA a 99$/parell. Còpies de tendències i materials que els eldencs feien dels models italians, francesos o alemanys a un preu molt més assequible. També es fabricava amb dissenys que imposava la pròpia comercialitzadora americana. Durant els anys 60 i fins l’arribada de la democràcia les multinacionals americanes feien comandes de fins 10.000 parells. La forta demanda impulsà la creació de grans empreses de sabata, d’uns 400 obrers, que integraven de bell nou la gran majoria del procés productiu (excepte l’aparat).

El fort creixement de la indústria necessitava d’una quantitat cada vegada major de mà d’obra. Són els anys de la immigració massiva des d’Alpera, Munera, el Carxe, i d’altres llocs de Múrcia, Albacete i també d’Andalusia.

Segons Josep M. Bernabeu[1], un dels primers estudiosos del sector del calcer i autor de referència obligat, la FICIA (Feria Internacional del Calzado e Industrias Afines) va ser un encert que impulsà el sector durant els anys 60 i 70:

“Fou una fira del calçat que s’organitzava a Elda, i que es va fundar amb l’objectiu de mostrar als mercats exteriors els productes del calçat d’aquest municipi i de la Vall del Vinalopó. Aquesta fira concentrava l’oferta de calçat en un punt i una data determinada, fet que podia aprofitar el client estranger per a adquirir una idea ràpida d’aquestes indústries en un temps curt.

LA FICIA va arreplegar entre 1961 i 1969 un cent milions de pessetes per uns deu milions en despeses. A la FICIA hi aportaren el 1969 quant a participació en la fira, un 20 % Elda, seguida per Elx (13,9 %) i Petrer (3,5%), mentre que la participació en esta fira dels municipis de la Província d’Alacant en total ascendí al 44 %, seguida per Barcelona (11 %), València (5 %) i les Balears (4,6 %)”.

La construcció d’un gran palau ferial –avui Museu del Calcer-, la creació del CEPEX (Centre Promotor d’Exportacions) i d’INESCOOP (Institut Espanyol del Calcer i Connexes) van constituir l’impuls definitiu del calcer a Elda i la seua expansió cap altres pobles del Vinalopó.

A Elda, que es té per la ciutat bressol del calcer, encara que la primera ciutat que passà de l’espardenya d’espart a la sabata va ser Cocentaina, hi ha un sentiment de greuge molt fort respecte d’Elx. La fira del calcer s’ha desplaçat a Elx i a Madrid i altres organismes com FICE, (Federación de Industrias de Calzado de España) l’IMPIVA o l’IVEX han suplantat la tasca que realitzava INESCOOP en temes de control de qualitat i d’investigació de nous materials.

La població de Petrer també treballava a les fàbriques d’Elda, feia treball a domicili i creixia amb la immigració. Prompte començà a desenvolupar uns tallers i petites fàbriques dedicades a les bosses de pell i complements per a senyores. Bernabeu Mestre va quantificar la producció als anys 70:

“la zona més productiva de la Vall del Vinalopó, fou l’àrea d’Elx, amb la producció de 36,6 milions de parells, seguida per l’àrea de Elda-Petrer-Monòver-Sax, amb 18,7 milions, i Villena amb la producció d’uns 5 milions de parells, el que suposa que a la Vall del Vinalopó es produïren 55,3 milions de parells, suposant el 42,54 % de la producció total espanyola. (…)

La productivitat mitjana del calçat a la Vall del Vinalopó era de 5 a 5,5 parells per operari/dia, augmentant esta mitjana a Elx que se situava al voltant dels 6 a 6,5 parells per operari/dia.”

Pel que fa a les exportacions, el calcer del Vinalopó tingué un fort creixement:

“Un 10,4 % de l’exportació total espanyola el 1964 al 42,2 % el 1972. Alacant és seguida, com a zona d’exportació del calçat, per Palma, que suposava a l’any 1972 un 9 % en l’exportació d’aquest producte, Barcelona, que concentra l’exportació del calçat produït a la Vall de l’Ebre, i València que exporta la producció de la seua província i part de la de Castelló de la Plana, on la Vall d’Uixó destaca com un gran centre en la producció del calçat.”

La crisi del petroli dels anys 70, les noves condicions laborals, mediambientals, de salut laboral i fiscals que s’introdueixen amb l’arribada de la democràcia, l’obertura al mercat exterior, l’exposició a les fluctuacions del dòlar, i la competència internacional, generaren una crisi de grans dimensions. La majoria de les grans empreses americanes deixaren de fer comandes per cercar altres països on fabricar més barat. L’atur arribà a superar el 40%. La major part de la producció és va “submergir” i les comandes cada vegada eren més migrades. Segons Mateos, els anys 80  varen ser els anys de “la ciudad sin ley” i de constants expedients de crisi.

L’eixida de la crisi no va ser possible sense un profund canvi estructural del sector, però les ciutats continuarien depenent del calcer i de la seua indústria auxiliar. L’estructura empresarial que es configura als 90 és sustentarà en petites empreses, petits tallers i petites comercials que generarien la seua marca pròpia. També mantindrien l’estacionalitat de la demanda i un percentatge important d’economia submergida. El producte seria el mateix, la sabata elegant i de qualitat per a dona i, el sector de bosses i complements. Tot bàsicament fet amb cuir que s’importava de València, Mallorca i de Múrcia. Les exportacions anaven a Europa i també a EUA..

Una vista al rànquing d’empreses de 2015 que feien unes vendes (el 2013) superiors a 5 milions d’euros, ens permet observar el major nombre d’empreses a Elda que no a Petrer. Les empreses que fabriquen les marques més conegudes fan vendes entre 4,5 i 6,5 milions; tenen una dimensió molt petita en termes de nombre de treballadors; i es classifiquen en l’activitat de comerç a l’engròs de vestit i calcer.

Amb una dimensió una mica major, trobem les de fabricació de calcer, les comercials a l’engròs de pells i cuirs, i les d’adobat, tint i acabat de pells i cuirs. Molt poques del sector plàstic i menys encara de maquinària:

L’estratègia de descentralització de les diverses fases productives fora de les empreses de calcer és la que ha donat lloc a aquesta estructura de petites empreses, tan característica del sector del calcer valencià.

L’externalització de les fases productives al si de la pròpia localitat es produeix en un entorn controlat per una empresa matriu, la qual sol reservar-se dues fases del procés, el disseny i la comercialització. La matriu coordina les fases productives mitjançant la subcontractació. Així, s’aconsegueix una gran flexibilització productiva i una elevada diferenciació del producte final sense incórrer en els costos que suposaria una grandària excessiva.

Com explica l’economista Josep A. Ybarra[2], les empreses nodals (el 55% tenen entre 5 i 10 treballadors) generen les seues cadenes de producció en forma d’arbre mitjançant la subcontractació. Aquesta se sustenta en les relacions de confiança personal, no de caràcter associatiu, sinó en el sentit que asseguren la competitivitat del sistema fent el producte just on time. Les relacions interempresarials profundes i denses a què obliga aquest procediment de subcontractació de les diverses fases i components, jerarquitzat, no porta a una col·laboració associativa sinó a un individualisme competitiu. El resultat, en tot cas, és que les empreses d’Elda han aconseguit una gran adaptabilitat del seu producte a les necessitats del mercat.

Ara bé, si aquesta estructura productiva permet que una gran quantitat d’empreses tinguen la capacitat d’oferir, en el seu conjunt, una gran gamma de producte de moda i d’adaptar-se ràpidament a les noves demandes (o comandes) del mercat, també és cert que, la petita dimensió, suposa un handicap a l’hora d’aconseguir subministraments de matèries primes en quantitat, qualitat i preu, i també dificultats per invertir en processos d’innovació, tant pel que fa al procés de fabricació com en materials, disseny i sistemes de comercialització.

Les empreses de disseny i de comercialització i amb contactes en el mercat exterior saberen donar resposta a aquestes carències estructurals. Ara, aquestes empreses cada vegada més són el nòdul central de l’arbre de subcontractacions i, com hem vist, arriben a aconseguir volums importants de facturació amb una dimensió realment petita. Algunes dissenyadores-comercialitzadores que treballen amb marca pròpia, també ho fan amb alguna de les marques estrangeres més reconegudes.

A banda d’aquestes comercialitzadores que basen la seua estratègia en la marca, la qualitat i imatge del producte, n’hi ha d’altres, exclusivament  comercialitzadores, que treballen amb una estratègia de preus i encarreguen el producte a les fabricants i a les empreses auxiliars. La gran capacitat que té el sector per submergir les produccions fa possible aconseguir volums de producció molt importants.

El  sector auxiliar del calcer està conformat per un reduït nombre d’empreses petites. Per una banda estan les de preparat i aparat, i també, les de fabricació de soles, tacons i plantilles,  que tenen una capacitat productiva encara més petita que les empreses fabricants de calcer. El 64% tenen menys de 10 empleats i depenen molt del mercat local. El 55% tenen la forma jurídica de societat, el 26% són autònoms amb treballadors que no estan regularitzats, i el 17% no estan donades d’alta. Per altra banda hi ha les empreses de fabricació de maquinària, encunyats i motllos, així com les comercials de maquinària.

Segons l’Associació d’Empreses de Components per al Calcer, AEC,  a l’àrea del Vinalopó Mitjà estan: a Elda: Barceló Atom SA, Famacal SL, Selectlast SL, Suelas prefabricadas Zamora, Sogorbmac SL, Comercial Miver SL, Comercial Eurisuelas. Tocovalle SL. A Petrer: Norba Coop Val., Troquelados Bernabé SL, León y Martínez Matriceria, Artículos para el calzado Montesinos. I, a Monòver: Celtecnia, Vifama SL, Zepel SL

Les empreses de fabricació de calcer són d’una dimensió major. Algunes d’elles també són el nòdul central d’un arbre de subcontractacions, bé fent models propis o bé fent marques de comandes que els arriben de les comercialitzadores. Cada vegada més els fabricants han anat prioritzant la vessant productiva sobre la comercial i el seu volum de fabricació està al voltant dels 2.000 parells a la setmana.

Però com diu Ybarra la subcontractació conviu amb la informalització[3]:

“Els dos processos –subcontractació i informalització- no tenen per què anar units. Tanmateix, en el cas de la indústria del calcer ha estat un procés que s’ha donat en paral·lel i confonent-se la majoria de vegades. (…)

Per al calcer alacantí s’estima que l’economia oculta arriba a representar entre 35-40 % del total del cost de producció, el qual, transformat en preus del producte final representa entre un 5-15 % menys en el preu final”.

El fet que els dos processos funcionen de manera complementària es deu a dos factors. El primer, el gran coneixement que la base social del Vinalopó té del seu sistema local productiu: com és produeix, els agents que intervenen, els productes, les qualitats les tecnologies, etc.. El segon, és que no hi ha alternatives laborals realistes. Segons Ybarra[4]:

“Desde el ámbito laboral cabe mencionar en primer lugar que para el calzado en España el coste de la mano de obra continúa representando entre el 25 y el 30% del coste del producto. Este porcentaje aun siendo elevado, no ha hecho derivar una estrategia de cambio técnico que pretendiese sustituir mano de obra por nueva tecnología. La estrategia ha ido más bien en la dirección de insistir en el modelo intensivo en trabajo, si bien introduciendo cambios organizativos en el campo empresarial como los que se han apuntado en el marco de la subcontratación y de la informalización. (…)

En general se estima que el trabajo oculto -domiciliario y no domiciliario- en el sector del calzado, está en torno del 35-40 % del total del trabajo realizado en el sector. Hace 15-20 años, el trabajo clandestino se centraba casi exclusivamente en el aparado que realizaban las mujeres en sus casas. Hoy el trabajo clandestino se ha extendido a todas las esferas de la producción; son empresas enteras las que trabajan en clandestinidad, así como trabajadores que hacen una sola fase de la cadena. (…)

No todos los parados se encuentran en la situación de estar recibiendo el cobro del paro sin llevar a cabo actividad alguna (…), así como tampoco todos se encuentran con la posibilidad de montar una pequeña empresa legalizada aunque tengan la ayuda de su antigua empresa.

Surgen así y como alternativa, aquellas unidades productivas que trabajan en la clandestinidad más absoluta, sin cumplimiento alguno de la normativa establecida a nivel fiscal, laboral, o ni siquiera urbanístico”

José Luís Cividades[5] fa uns anys analitzava l’organització del sistema productiu local. En el cas d’Elda i Petrer les comandes provenien d’empreses comercials i dels mercats exteriors (botigues de col·leccions, de sabateries de marques i de cadenes de franquícies) que subcontractaven a empresaris autònoms la fabricació de calcer de senyora. El 49% de la producció corresponien a dissenys encomanats per les comercials i el 49% de la producció s’exportava.

Quant a les relacions interempresarials, per al 85% de les empreses auxiliars de Elda, Villena i Elx el seu mercat és el local. De la reduïda part que Elda subcontracta fora de la comarca, ho fa a Villena, 10%; a Elx,14%; a Múrcia,18%; i a Albacete, 26%. Per contra, Elda només aconsegueix el 19% de les matèries primeres o de la maquinària del seu mercat local.

La regulació de les relacions interempresarials funciona mitjançant acords amb una certa centralització però de caràcter espontani o de pur coneixement personal. La inestabilitat del mercat, l’existència d’un mercat informal, i a més, el mercat de “moxillers i mercadillers”, dificulten avançar en les relacions entre empreses. L’empresari del calcer es caracteritza per un alt nivell d’individualisme i poca propensió a acords que impliquen altres polítiques a mitjà i llarg termini.

Un canvi que ha començat a produir-se en les empreses fabricants de calcer del Vinalopó Mitjà, a més de la subcontractació de les fases de disseny i modelatge a empreses i professionals especialitzats, ha estat entrar a l’accionariat de comercialitzadores i consultores de màrqueting, i establir acords de col·laboració per a l’assistència a fires i amb agents comercials, És a dir, iniciar una estratègia comercial de producte i de relacions empresarials més enllà de només externalitzar per reduir costos.

La forta crisi dels darrers anys ha frenat aquest procés i ha accentuat el sistema de subcontractació i d’informalització del sistema productiu. Només les empreses més dinàmiques s’han centrat en el disseny, la marca i el procés de comercialització i a l’obertura de mercat exterior

Als inicis de la crisi, una via d’eixida va ser l’externalització de la producció a l’Àsia. Una entrevista feta a Vicente Pastor[6], gerent de Rebeca Sanver i actual president de la FICE mostra els límits de l’estratègia:

 (Rebeca Sanver) Es una de las empresas de Elda con más facturación, llegando en 2011 a 16 millones de euros y además es una de las empresas de calzado de actualidad más importantes en China, con treinta tiendas, la última abierta este mismo año. Pese a todo esto, al crear una nueva línea de zapato más económico, decidieron producir en China e India para abaratar costes de mano de obra.

Durante unos años empezamos a producir en China, fundamentalmente por un tema de costes, pero también el origen de la colección era estar fabricada fuera, para alejarnos del concepto de diseño que teníamos aquí en España. Esa mezcla de diseño y de tipo de producto, lo planteamos desde un inicio fabricarlo fuera, por eso al salir de India nos marchamos a China. (…)  Hay que tener en cuenta que nosotros no nos instalamos allí, trabajamos con subcontratas. No era nuestra empresa la que abría allí una fábrica y empezaba a producir. Contratamos a una serie de fábricas que ya producían para hacer ese trabajo. A esas fábricas también le beneficiaba trabajar para nosotros, ya que les reducían impuestos y contaban con ventajas fiscales al exportar  (…)

A partir de la segunda fase donde nosotros estábamos fabricando en china, la Comunidad Europea, empezó a poner inconvenientes a la importación de calzado en general. Fueron las medidas “antidumping”, que gravaba el producto con un impuesto adicional. Además del tema de aranceles, un impuesto específico para proteger determinada industria dentro de la Unión Europea. (…)

Bueno, la experiencia siempre es una experiencia. Ha sido positiva porque aprendimos y negativa también, si dejamos de hacerlo fue porque costaba más que hacer nuestra producción aquí. Tomamos la decisión de regresar aquí y ahora estamos peleando, sabiendo que estamos en España y haciendo frente a la crisis.

A tall de conclusió es pot dir que el repte de futur del sector industrial del Vinalopó passa per la innovació, el producte de qualitat, el mercat exterior i per la diversificació. Aquest últim punt cada vegada adquireix major importància, tant com estratègia per assegurar noves sortides empresarials davant un mercat incert i en les condicions d’un producte madur (la tendència actual de la moda ha reduït molt el mercat de la sabata de luxe per la sabata informal i esportiva), com per assegurar el desenvolupament de tot el sector auxiliar del calcer, especialment el de maquinària i el de plàstic, encara poc consistent.

[1] José Maria Bernabeu Mestre. La industria del calzado en el Valle del Vinalopó. Departament de Geografia, Universitat de València i Cooperativa Caja de Crédito de Petrel, Ayto de Petrel, F.I.C.I.A., 1976.

[2] Josep-Antoni Ybarra. La infomalización como estrategia productiva. Un análisis del calzado valenciano. Revista de Estudios Regionales  núm. 57 (2000)

[3] Bàsicament la informalització a la que fem referència és treball ocult, economia i activitat no declarada; és la utilització de treball en cases, locals, magatzems, etc. sense acomplir els requisits  laborals que exigeix la legislació; també és la producció que es fa en aquelles empreses que no es declara amb l’objectiu d’evadir les condicions fiscals i legals existents.

[4] Josep-Antoni Ybarra. La infomalización como estrategia productiva. Un análisis del calzado valenciano. Revista de Estudios Regionales, núm. 57 (2000), pp. 199-217

[5] José Luis Cividades Fernández. La Organización industrial en sistemas productivos locales: el caso de la industria del calzado. UA. Tesis doctoral. 1999

[6] Entrevista a Vicente Pastor. Bienvenidos a Vamos y Venimos de Asia!! Magazineconz. 2012.