Elda i Petrer: la gran conurbació de l’interior (1)

elda petrer

Nèstor Novell

 Elda i Petrer, un cor partit

“Con distar solo media legua estos pueblos, si se exâminan y comparan sus moradores, parecerán nacidos en climas muy diversos, segun la diferencia en el idioma, trages é inclinaciones. Léjos de estimarse como buenos vecinos, casi se aborrecen y detestan: los de Petrél oriundos de la antigua Hoya, de donde viniéron a reemplazar los Moriscos expulsos, creen que los de Elda tienen otra alcurnia, y conforme á esta preocupación infundada prorrumpen en expresiones agenas de la buena amistad: los de Elda corresponden con otras, satisfaciendo en cierto modo á su resentimiento, bien que con mas moderación; hablan en castellano sin selección de voces, sin pureza: los de Petrél en valenciano tan cerrado como en los pueblos”

Antonio Josef Cavanilles

 

Una ullada a la història

Terra de frontera, com tot el Vinalopó. Segons el tractat d’Almizrà Etlla i Petrer formaven part del regne de Castella. El 1264 Jaume I recuperà els pobles del Vinalopó per al rei Alfons de Castella. El 1296 l’infant de Castella cedí el regne de Múrcia a Jaume II i el 1305, per la sentència arbitral de Torrelles, el regne de Múrcia es repartí entre el de Castella i la Corona d’Aragó, de manera que el Vinalopó passà a ser regne de Valencia.

Com ja deia Sanchis Guarner[1], mentre a Petrer es parla català (repoblada per gent de la Vall de Biar i la Foia de Castalla), a Novelda (com a Salinas, Monfort i Asp) la majoria parlen un castellà sesejant.

Pascual Madoz escrigué sobre la gran pèrdua de població que ocasionà l’expulsió dels moriscos a la Foia de Novelda i, després, amb la guerra de Successió: “Para quedar de nuevo casi desierta en la desastrosa guerra de principios del siglo pasado”. Aquests pobles quedaren enmig del conflicte armat entre austriacistes de les comarques centrals del País i el botiflers del bisbe Belluga i el comandant d’Ansfeld (mort pels seus propis soldats a la guerra de Successió de Polònia, per la seua brutalitat).

Estudis més recents[2] mostren que amb l’expulsió de los moriscos el 1609 i la nova repoblació, provinent de les comarques valencianes veïnes, a tota la foia de Novelda la llengua tornà a ser el català. Però a partir d’aquest moment, l’arribada de població castellana i aragonesa va ser constant. La política d’aniquilació lingüística de la Nova Planta, encara va facilitar l’abandó de la llengua i la definitiva castellanització durant el segle XVIII.

Elda i Petrer conformen una de les conurbacions urbanes més important de les comarques d’interior valencianes, 88.294 habitants, el 2014. Les ciutats es troben a la vall que conformen la serra dels Cavalls i la serra de la Sella. Petrer a peus de la muntanya, Elda a la foia vora el Vinalopó i emmarcada a ponent pels turons del Bolón i Camara. El paisatge és àrid, la terra groga, la sequedat evident, per bé que a Emili Castelar i Ripoll (president de la Primera República -federal-, nascut a Càdis, fill d’un afrancesat exiliat a Gibraltar i de l’eldenca M. Antònia Ripoll) li semblava un verger. També cal dir que, amb l’expansió urbana del darrer segle, hi han desaparegut les petites hortes que, esglaonades, baixaven de Petrer a Elda i gran part de les hortes d’Elda de vora el Vinalopó, regades amb les aigües de l’antic embassament (eixamplat el 1698). L’Elda de Castelar[3] el 1879 era així:

“Las montañas deben conservar los mismos cambiantes que las tornaban en piedras preciosas, con las laderas por facetas, o en masas aeriformes de azul celeste, como pedazos desprendidos del cielo a la tierra, sobre todo cuando los rayos verticales del sol poniente las herían y les daban sus variados arreboles. La salvia y el tomillo y el espliego deben, cuando las plantas los huellen, mandar al cerebro aquellas esencias embriagadoras que lo hacían soñar con mil imaginaciones de la mente, como dicen que hacen soñar con las huríes del edén los bebedizos árabes. En la acequia, llena de guijas y de limo, deben todavía esconderse por las cintas de las hierbecillas las luciérnagas, cogidas a mano por nosotros y presentadas a las muchachas para que las prendiesen a sus trenzas a guisa de animados diamantes. El anís ha de blanquear en sus flores circulares; el granado se ha de enrojecer con sus adornos carmesíes; la palma ha de susurrar en la alta palmera, mecida por las brisas; el racimo ha de lucir sus uvas transparentes bajo los pámpanos; el espino ha de brotar sus guirnaldas, que envidiaría una novia; la retama ha de poner en sus flores amarillas juntamente con las pálidas florecitas de la zarzarrosa; el jilguero ha de correr por la enramada, mientras el riachuelo se deslice entre los cañaverales y los tarayes”

Si fem una mica d’història, tant Elda com Petrer, durant el segle XIV pertanyeren a la corona fins que Pere el Cerimoniós les cedí a Bertran Dugesdin. El 1424,  el Cerimoniós les vengué a Ximén Pérez de Corella, comte de Cocentaina. El 1513, els Corella vengueren a Joan Coloma (emparentat amb els Folch i Cardona, i d’origen jueu), Elda, Petrer i les Salines. Felip II creà el comtat d’Elda amb aquests tres pobles. El comtat perdurà fins l’abolició dels senyorius al segle XIX. El primer comte d’aquesta important nissaga fou Joan Coloma i de Cardona, poeta de reconegut prestigi. Miguel de Cervantes escrigué a Galatea:

“¡Oh, tu Don Juan Coloma en cuyo seno tanta gracia del cielo se ha encerrado, que a la envidia pusiste en duro freno y en la fama mil lenguas has criado, con que tan gentil tajo al fértil Reno, tu nombre y tu valor ha levantado! Tú, Conde de Elda, en todo tan dichoso, haces el Turia más que el Pó famoso”.

El segon comte d’Elda i virrei de Sicília,  Carles Coloma, també va ser poeta i va fundar la universitat de Càller. Va ser governador de Perpinyà i lloctinent del Rosselló, la Cerdanya i el Conflent. Va participar activament en les guerres de Flandes. Se’n conserva un retrat fet per Van Dyck i apareix en primera fila en el quadre de Velázquez “La Rendició de Breda”. És famosa la seua crònica sobre les guerres als Països Baixos.

L’expulsió dels moriscos va ser molt dura, a Elda hi restaren 700 habitants dels 2.300 que en tenia. A Petrer només hi restaren 7 famílies. La repoblació es va fer amb famílies procedents bàsicament de la Foia de Castalla, la Vall de Biar i de la Foia de Xixona. En la guerra de Successió Coloma va donar suport a l’arxiduc Carles d’Àustria, per la qual cosa Felip de Borbó el desposseí dels seus títols, que passà als Arias-Dàvila.

Elda i Peter no aconseguiren tindre un període de prosperitat fins a la segona meitat del segle XIX, quan s’inicià el procés d’industrialització, la construcció del camí reial de Madrid i el ferrocarril Alacant-Madrid.

La Foia d’Elda es convertí en la darrera capital de la II República[4]. Caiguda Barcelona, el president Juan Negrin s’establí en la finca del Poblet (l’anomenada posició Yuste), a Petrer, on es feien els consells de ministres. Negrín intentava guanyar temps a l’espera que esclatara la segona guerra mundial i sinó, almenys, per a permetre una eixida organitzada dels republicans.

Per la seu banda a Elda s’establiren moltes dependències ministerials i els dirigents del Partit Comunista (Dolores Ibárruri, Enrique Líster  Rafael Alberti, Palmiro Togliatti….) visqueren en diversos xalets confiscats a la burgesia d’Elda en Ciutat Verger (posició Dakar). També a Elda es feren les darreres reunions entre el president Negrín i el coronel Casado. Quan el 6 de març Casado va fer el colp d’estat, el darrer govern de la República va fugir cap a Orà i Tolosa de Llenguadoc des de l’aeròdrom del Fondó de Monòver. El 30 d’abril, direcció Alacant, hi entraren les tropes italianes de la Divisió Littorio. (Com a incís direm que encara s’espera una disculpa de l’Estat Italià per aquesta invasió de tropes regulars del seu exèrcit i els bombardejos de ciutats com Barcelona, València, Alcoi i Alacant… durant la guerra civil del 36-39).

 

Economia i urbanisme

El creixement demogràfic d’Elda i Petrer va ser molt gran durant tot el segle XX, especialment entre els anys 50 i 80. El d’Elda ha estat més fort, però el de Petrer ha estat més constant. En tindre Petrer un terme molt més gran va fer que el preu del sòl sempre fora més barat  (fins 1 milió de pessetes -6.000 euros- per habitatge). Per això, tot i la crisi del 80, quan Elda patí un fort estancament, Petrer arreplegava població d’Elda.

A les dues ciutats, els forts creixements poblacionals, la manca de planificació urbanística i l’aprofitament especulatiu del territori, varen generar l’actual anàrquic paisatge urbà, tant pel traçat dels carrers, per la manca d’àrees verdes i de serveis públics, com per la diversitat i pobresa general de les tipologies constructives.

Curiosament la conurbació ha adquirint forma de cor, de manera que si Elda sembla el ventricle esquerre,  Petrer és el dret. El mig cor d’Elda està delimitat pel riu Vinalopó i s’allarga cap el sud i el de Petrer està delimitat per l’Autovia d’Alacant i també s’allarga cap el sud per tancar el cor.

Comercialment l’orientació també ha estat divergent. Mentre Elda ha desenvolupat una important àrea comercial de botigues urbanes d’alimentació, roba i, especialment, sabates i complements, Petrer, per la seua banda, ha apostat per desenvolupar, a la part nord, vora l’autovia, diverses centres comercials i grans superfícies comercials, com són el Centre Comercial Bassa El Moro i el Carrefour-Vinalopó.

Industrialment les dues ciutats conformen un tot cada vegada més difícil de destriar. Elda va tindre una major iniciativa industrial amb el desenvolupament del calcer; posteriorment Petrer es va especialitzar en bosses i complements. Amb els canvis estructurals que ha experimentat la indústria i amb la introducció de noves matèries primes, com el plàstic, es tendeix a una confusió de les especialitats industrials.

Les dues poblacions comparteixen 3 línies d’autobús urbà, l’estació de ferrocarril i una Mancomunitat de Municipis, amb molt poca rellevància.

Les característiques de l’espai social de la conurbació, segons un estudi realitzat per Ernesto Cutillas[5] el 2007, no han variat substancialment

“La población de estatus social bajo es la predominante en la conurbación: el 45,3% (36.084 habitantes en 2001), mientras que el estatus familiar-ciclo vital medio bajo es el mayoritario: el 44,0% (34.964 habitantes), seguido de cerca por el estatus familiar-ciclo vital medio alto: el 38,0% (30.237 habitantes). En el otro extremo, la población de estatus social alto es la menos numerosa: el 6,0% (4.755 habitantes), e igualmente también es reducido el estatus familiar-ciclo vital alto: el 7,5% (6.034 habitantes). En resumen, mediante un análisis de las áreas sociales queda en evidencia el bajo estatus social de la población en los dos municipios industriales de la conurbación Elda-Petrel, mientras que el estatus familiar-ciclo vital presenta un perfil ligeramente superior, lo que repercute en el enorme grado de segregación social que existe en este núcleo urbano.”

L’evolució de la taxa atur en la conurbació Elda-Petrer ha passat de significar el 40,7% en plena catàstrofe del sector sabater l’any 1991, a situar-se en el 17,5% el 2001 i en el 20,94 el 2015. Sempre unes taxes de les més altes del País. Però com veurem després, aquestes dades són difícilment comparables atesa la quantitat d’ocupació informal i d’economia submergida existent i que caracteritza estructuralment el sector.

És evident que la desestructuració i el baix nivell social de la gran majoria de la població té molt a veure amb aquest funcionament informal de l’economia, la temporalitat dels treballs, el treball femení a domicili, la forta immigració rebuda, fins fa poc, i el baix nivell de formació de la població.

És precisament aquests aspectes lligats a les formes d’ocupació, la baixa formació i el baix nivell retributiu, allò que clarament desincentiva l’adquisició de més formació i expulsa de la conurbació la gent millor preparada. Un veritable handicap per a la necessària reconversió, diversificació i col·laboració intersectorial, que reclama el sector industrial.

 

Les ciutats de la conurbació

La població d’Elda des del segle XIII, estava al voltant dels mil habitants, fins el segle XVI que la duplicà i n’arribà als 2.250. L’expulsió dels moriscos li va fer perdre el 83% de la seua població i fins mitjan segle XVIII no tornaria a recuperar els 2.000 habitants. A partir d’aquí el creixement seria constant, i arribà als 4.000 habitants el 1860 i,  als 6.131 habitants en 1900.

Amb el procés d’industrialització basat en la sabata el creixement va ser exponencial, fins arribar als 40.000 habitants en temps de la Segona República. La guerra d’Espanya i els primers anys de l’autarquia suposaren un estancament, però a partir de la dècada dels 50 el creixement va ser vertiginós, fins arribar al seu màxim poblacional de 57.515 habitants en 1990. El desenvolupament de la indústria de la sabata va atraure una gran quantitat d’immigrants. En un primer moment absorbí els excedents humans d’una agricultura en franca decadència, tant d’Elda com dels pobles propers, fins el Carxe, Iecla, Cabdet i Almansa; després les onades d’immigrants serien de Castella la Manxa i de Múrcia.

La crisis del 80 alentí el creixement de la població fins aturar-lo. En el període 2000-2007 la població torna a créixer, gràcies a la immigració en bona part extracomunitària, i passà dels 51.501 als 55.289 habitants. Actualment, 2014, la població és de 53.540 habitants que viuen en un terme relativament petit, 45,79 Km2  (densitat 1.169,25 hab./Km2).

La població d’estrangers no és important, el 4,82%, la majoria sud-americans i també romanesos. El nivell de formació general és baix: d’analfabets o sense estudis hi ha el 14,39% de la població (mitjana del PV, 10,46%) i amb estudis superiors en tenen el 9,94% (mitjana del País, 17,80%).  La piràmide de població actualment és romboïdal, amb només un 15,04% de població menor de 16 anys; i de major de 64 anys el 19%. La taxa d’atur a 30-9-2015 era del 20,69%.

El gran desenvolupament del calcer i la forta immigració va dur també un important desenvolupament urbanístic. Nous barris orientats cap a la muntanya: en 1898, La Prosperitat; en 1916, El Progrés; en 1922, La Fraternitat; en 1926, La Ciutat El Verger; en 1958, Les Tres-centes i Sant Francesc de Sales. Cap als anys 70, atès que Petrer també havia anat creixent però en direcció a la vall, s’uniren els dos eixamples urbans. La unió es va fer per la prolongació “natural” dels carrers, de manera que hi ha cases on un dorm a Petrer i menja a Novelda. A ningú se li va ocórrer generar una gran àrea verda i de serveis (compartits?) que marcaren l’àrea urbana de cada municipi. Avui Elda i Petrer conformen una conurbació indestriable, d’uns 88.000 hab., però continuen vivint d’esquenes.

Per la seu banda Petrer ha tingut un procés semblant al d’Elda. En 1857 comptava amb 2.889 habitants i el 1900 va arribar al 3.928. Durant els primers 20 anys del segle XX la població va créixer molt poc, en 1920 tenia 4.120 habitants. La dècada dels 20 va ser de creixement, l’any 30 ja en tenia 4.120 habitants  però la guerra trencà la progressió. A partir dels anys 50 el creixement poblacional, i la immigració, serà exponencial: 6.145 habitants el 1950,  20.361 habitants el 1981, 24.361 l’any 1991. El creixement va continuar de manera una mica més pausada fins al 2011 que arribà als 34.726 habitants. Actualment, amb dades de 2014, en té 34.754.

El terme municipal de Petrer és més gran que el d’Elda, 102,20 Km2, així que la densitat de població és de 340 hab./ Km2. La població menor de 16 anys arriba al 17,87% i la major de 54 anys és del 13,74%. La població d’estrangers és molt baixa, el 2,89%. El nivell de formació general és baix. Un 11,27% d’analfabets o sense estudis i només el 10,53% amb estudis superiors. La taxa d’atur a 31-9-2015 era del 21,33% (al PV 14,60%)

He quedat per la vesprada a prendre un cafè amb José Mateos, exregidor de Cultura de l’anterior legislatura del PP. Aprofite el matí per  visitar les dues ciutats.

Un passeig per les dues ciutats

El primer que em sobta d’Elda és la quantitat de noves cases retirades per eixamplar els carrers. No hi ha carrer del casc antic que no en tinga un grapat de cases en aquesta situació. La majoria de les edificacions de la ciutat són noves, de 3 o 4 plantes, model imitació de petites finques de poble, amb la seua façana de taulell cara vista i els seus balcons de ferro. No hi ha res com aprovar retirar les cases i fer una nova alineació de carrers, per a carregar-se, això si poc a poc, tot el patrimoni arquitectònic de la ciutat. De tant en tant, la desaparició d’una illa sencera ha donat lloc a un plaça. Un treball “d’higiene i millora urbana” que, com diu José Mateos, és fruit d’una certa idea del progrés dels successius governs socialistes que es basa en donar prioritat al cotxe i l’accés a les cases en aquest mitjà de locomoció. Només algunes cases amb decoracions modernistes n’han restat, de la desfeta. L’única manera de fer-se una idea del que era la ciutat abans dels anys 80 és acudir a la magnífica col·lecció de fotografies antigues que té el CEFIRE

Aparque el cotxe al costat de l’ADOC, el modern auditori públic de l’Associació d’Òpera i Concerts que cada mes organitza un cicle amb diferents registres musicals (òpera, cant, clàssica, jazz…). Puge pel carrer Antonio Maura i prenc el carrer Nou per veure la magnífica casa de la Junta Central de Moros i Cristians; l’oficina de turisme, on arreplegue la guia de rutes urbanes de tendes outlet de calcer; el magnífic casino eldense, el jardí del qual dóna al teatre Calderón; i volte pel carrer Ortega y Gasset, on s’hi troba la potent casa de les Beltranes, i  fins arribar a la plaça de l’església. Poc queda dels edificis de la primera burgesia de principis del segle XX. La plaça és nova i l’església, dedicada a santa Anna, també està tota refeta.

L’església fou construïda al segle XVI sobre les runes de l’antiga mesquita i, saquejada, incendiada i destruïda l’any 36, pel moviment revolucionari d’aquell moment. Tot el seu patrimoni va desaparèixer per sempre, conjuntament amb el rector i una desena de persones de la dreta catòlica local que ara estan soterrades a la mateixa església. El 1939 començà la reconstrucció de l’edifici, va tindre un nou impuls de millora els anys 50 i, fins fa pocs anys no es van acabar l’obres. La seua fisonomia no té res a veure amb l’antiga església. És un edifici de no massa bon gust i estil de parroquial-colonial.

Pel carreró de l’Església, que s’eixamplarà quan tomben la casa modernista de l’hotel Santa Anna, arribe al final del carrer Colom. Un carrer agradable i anodí, producte de la política d’eixample i modernització de carrers, que podria trobar-se en qualsevol poble o ciutat del món: arquitectura contemporània de 4 plantes estil “poble modern”. El carrer Colom va des del carrer Nou fins  la plaça de la Constitució on es troba l’Ajuntament. Una ampla placa, també de nova factura com l’edifici de l’Ajuntament mateix. Per darrere l’Ajuntament accedesc al castell-palau dels Coloma. Tot el barri de les cases adjacents al castell han desaparegut. Una àrida explanada utilitzada com a aparcament de cotxes permet veure les constants obres de recuperació del castell que així i tot es troba en un estat lamentable. Darrere el castell, el Vinalopó i, a un costat de l’aparcament  popular, el modern edifici de l’empresa d’arts gràfiques Azorín.

Enfile cap el primer eixample de la ciutat fins arribar al gran Mercat Central Municipal, situat entre el parc de la Concòrdia i la magnífic plaça Castelar. Puge per carrer del famós cantant local Pedrito Rico. Són carrers cuidats, en perfecta quadrícula, carrers amb dignitat i arquitectura deplorable: grans edificis barrejats amb cases de dues plantes… i botigues a dojo. He entrat a una de les principals zones de botigues de calcer, bosses i complements que ara participen en una de les rutes outlet de calcer. Ací es troben les principals marques de fabricants de la localitat. A continuació ja ve el gran creixement de la ciutat dels anys 70 i 80, tot un seguit de finques d’apartaments per a obrers i classe mitjana. Baixe pel carrer Jardines. La barreja constructiva de finques noves i petites cases populars continua. De tant en tant una petita plaça, de lectura urbana complicada i obtinguda de l’enderrocament d’antigues illes de cases i de jardins d’algun xalet de principi de segle. Entre a la Plaça Major, en 1994 era la primera plaza mayor de l’estat. Sota els porxos es realitza l’Emplazarte –una mostra d’art contemporani. La plaça és una baluerna de grans finques que conté un centre comercial, uns cines i un farciment de bars i restaurants. Fugir.

M’estime més veure el Jardí de la Música, un xalet de 1925 que va servir d’hospital de sang durant la guerra del 36. I d’ací, al CEIP Padre Manjón, declarat bé de rellevància local, obra de l’arquitecte alcoià Vicent Valls Gadea. És una escola inaugurada el 1932 amb el nom d’Emili Castelar. L’edifici fou totalment remodelat en el seu interior el 2003. Durant la guerra fou col·legi públic, cantina dels quàquers, hospital provisional, i sotssecretaria de l’exèrcit de terra republicà. Després de la guerra acollí els judicis sumaríssims i balls militars. Va ser la primera seu de la Fira Nacional del Calcer. Des de 1952 és col·legi públic i biblioteca pública.

El barri on s’hi troba el col·legi, que estava format per petites fàbriques de calcer, xalets i cases amb jardí, a partir dels anys 70, s’ha reconvertit en una barreja d’edificis alts i petites finques d’habitatges populars…

Al voltant d’aquest eixample inicial que ara ocupen majoritàriament les classes mitjanes, es va conformar un seguit d’illes, en direcció Peter i en direcció sud, de finques de pisos per a les classes treballadores que arribaren en massa entre els anys 60, 70 i 80. Ja a mitjan anys 70, la unió amb Petrer era un fet totalment consumat i l’avinguda de Madrid quedarà com la línia que, més o menys, fa de divisòria dels dos termes municipals.

El nou creixement urbà de la ciutat s’ha produït cap el sud. Una part en forma d’adossats, a una i l’altra part del riu (al seu darrere, dos polígons industrials); la part més moderna, en forma de grans avingudes i grans finques, a l’avinguda Ronda, on encara resta espai per desenvolupar.

Direcció oest, a l’altra part del riu, es troben un barri de cases obreres dels any 60 i 70, un gran espai poliesportiu i, més enllà, altre polígon industrial.

Polígons industrials d’Elda m2
Campo Alto 433.373
Finca Lacy 528.465
Torreta rio 49.640
TOTAL 1.011.478

Font SEPIVA. 2.008

Abans de dirigir-me a Petrer faig una visita al Museu del Calcer. Quatre grans sales en dues plantes, amb la història de la maquinària i de les diverses tipologies de calcer que s’han fet a Elda i també al món. Un museu ben interessant per la diversitat de les tipologies de sabates, al llarg del temps i arreu del món, però que li caldria una presentació més atractiva. Hi compre el llibre de la història del museu de José M. Amat[6], l’ànima del museu.

Entre a l’oficina de turisme. A Elda tot gira al voltant del calcer. Una jove molt simpàtica m’atén sol·lícita. Li parle en valencià. Em contesta en castellà:

La mitad de nuestro tejido empresarial está relacionado con el calzado. Un número aproximado de 400 empresas, de modo directo o indirecto, trabajan para el sector. Y se calcula que en un 60% de las familias eldenses, algún miembro o varios trabajan en el sector del calzado. Así que lo más importante que puedes hacer en Elda són las rutas “Outles” de tienda de calzado i complementos

Les rutes outlets estan pensades per fer-les a peu i anar entrant a les diverses botigues “el calcer de qualitat i disseny d’Elda” a preus una mica més econòmics. Hi ha quatre zones a visitar: Zona Centro, Avinguda de Ronda, Museu del Calcer i Al voltant de la ciutat. Les marques que hi podem trobar són: Unisa, Pedro García, Sara Navarro, Lodi, Magrit, To Be, Paco Herrero, Audley London, Menbur, Nacho Rivera, Rebeca Sanver, La Fábrica, Niñas al Salón, Pimientos, Stuart Weitzman, Magrit, Sacha London, Cucadas de Ana, Sara Navarro, Chie Mihara, Audley, Garvalín, Duver, Machine by Básico, Club Dominó, Joni,  Picante, Amante, Piedeli confort i Mélani Lázaro. Un bon mostrador del calcer de les millors marques de sabata, bàsicament de dona, de l’estat

M’assec davant una taula a una cafeteria a la plaça de l’Ajuntament d’Elda amb José Mateos. Era precís, el primer tema que parlàrem és sobre el desacord i el localisme d’aquestes dues ciutats del Vinalopó:

“El desacord entre les ciutats no només s’ha traduït en la manca d’una ordenació urbanística o en la creació d’un sol industrial comú de major qualitat i grandària, sinó també en el comerç. L’oferta en centres comercials i gran superfície de Petrer ha estat excessiva, de manera que ara algunes d’aquestes tenen problemes econòmics importants, però no només han acabat amb el comerç al detall de Petrer, sinó que ha perjudicat molt també el de Elda. Tot i això, Elda-Petrer fan de centre comercial de la comarca del Vinalopó Mitjà.”

Una cosa que crida l’atenció a tot el Vinalopó és l’escassa relació intracomarcal tot i els importants nuclis dedicats a la sabata, però a més, atès que ni Elda ni Petrer han aconseguit atraure a les grans marques de roba ni tampoc ofereixen grans alternatives d’oci, la gent, especialment els joves, satisfà aquesta demanda a les grans superfícies d’Elx i d’Alacant. Per temes d’oci, a l’estiu sense dubte Alacant és el destí de la majoria de vinalopins. José Mateos m’explica la “desconnexió” comarcal:

“Dissenyadors, modelistes, fabricants, etc. no tenen contacte a escala comarcal. La comarca pateix d’una endogàmica individualitat. Només tenim  la Mancomunitat Intermunicipal de la Vall del Vinalopó  (Elda, Petrer, Saix i Monòver), però a banda del tema de la depuradora i els programes de serveis socials (habitatge tutelat, dona, integració social i escola taller) poca cosa més fan. No existeix cap mena de cultura territorial ni supracomarcal”.

El passeig per la ciutat m’ha mostrat que la ciutat d’Elda té una important oferta cultural. A més hi ha interessants col·lectius culturals: està el CEL (Centre d’Estudis Locals) que ha editat llibres sobre la història, el patrimoni  i l’economia comarcal; organitza congressos i cicles de conferencies; i edita la Revista del Vinalopó, de la qual ja n’han vist la llum 16 números.

L’Ajuntament d’Elda publica la revista Alborada anual però amb 56 números al carrer, 200 pàgines i una tirada de 1.000 exemplars a 10 €. Presenta una miscel·lània de temes ciutadans, escrits per una gran diversitat d’autors i de caràcter festiu, literari, mediambiental, pictòric o visual.

José Mateos m’apunta que a Elda moltes institucions forneixen una important oferta cultural. Les principals institucions culturals de la ciutat són:

El Casino, que a Elda no és una institució classista; l’Adoc o Associació d’òpera i concerts;  la fundació Paurides, creada i presidida per Paurides González Vidal centrada en els camps de l’educació, la cultura, el coneixement i les noves tecnologies; el teatre Emilio Castelar, on principalment desenvolupa la programació cultural l’Ajuntament: teatre, monòlegs, activitats musicals, cantants…, per a totes les classes socials i per a totes les edats; i per últim, l’important i prestigiós Museu del Calcer”.

Però com no, les associacions més importants són les festives. A Elda hi ha de tot: Moros i Cristians (la més important), Falles, Setmana Santa i els Sants Patrons. Aquests col·lectius, especialment els moros, organitzen moltes exposicions de pintura, de redacció, de fotografia, dansa i coreografia (el boato)

“A Elda hem tingut personatges de la cultura important, encara que no tots ha fet escola ací: Paquito Rico, Antonio Gades, el poeta Antonio Porpetta, l’escriptora de ciència ficció Elia Barceló i la soprano Anna M. Sánchez”

Per a una altra ocasió que vinga a aquesta ciutat del ballarí i coreògraf Antonio Gades –personatge d’envergadura, arrelat durant temps a Altea, a la Marina Baixa, i soterrat al panteó dels herois de Cuba- deixe la visita al museu arqueològic d’Elda, que arreplega les importants peces del poblat iber-romà del Monastill. No hi ha temps per a més. Així que, visitada Elda, ara toca endinsar-se en Petrer.

Segons Pascual Madoz: [En Petrer] el terreno en su mayor parte tenaz, pedregoso y de secano. En aquell anys de mitjan segle XIX, la producció agrícola més important era l’ametla, i de la industrial en destacà l’alfarera. Vaja per davant que no res queda a hores d’ara d’aquella tradició terrissaire (bé, només un recuperat taller romà), ni de la seua agricultura.

La pujada cap al casc antic no és més que una continuïtat d’Elda. Un seguit de carreres de finques per a obrers fruit de l’expansió de les darreres dècades del segle XX. Arribe al casc antic i aparque a la plaça de l’església. El carrers estan retolats en valencià i no només s’ha conservat la llengua sinó també el casc històric i tot el barri, coves incloses, de vora el castell. La fortalesa es troba en bastant bon estat i és el millor lloc des on divisar tota la conurbació urbana i la foia d’Elda-Petrer. La trama urbana del centre de la ciutat està molt ben conservada, els carrers tots de vianants i les cases humils. L’església de sant Bartomeu, entre barroca i neoclàssica, té una presència important. El passeig entre la plaça de Dalt i la de Baix és gratificant, sobretot després de veure la destrucció del centre històric d’Elda. L’Ajuntament, que amb l’església conforma la plaça de Baix, és  un edifici de nova planta que no s’adiu gens a l’entorn. Per l’altra banda, l’edifici municipal dóna a la plaça de l’Enderrocat, on comença el primer eixample de la ciutat, més petit i més humil que d’Elda, i on s’han situat tradicionalment les botigues i els habitatges de classe mitjana.

A continuació, baixant en direcció Elda, conforme es suavitza la costera, es varen desenvolupar els carrers i els habitatges per als treballadors immigrants dels anys 70 i 80. Un altre barri d’aquests característiques es desenvolupà en direcció sud. La nova expansió de la ciutat ha resseguit aquesta direcció i bàsicament a base d’urbanitzacions d’adossats i xalets. Darrere les urbanitzacions es troba el polígon industrial de les Salinetes.

Polígons industrials de Petrer m2
Les Pedreres 261.337
Petres 37.380
Salinetas 357.346
Zona Industrial Guirney 153.954
TOTAL 810.017

Font:Sepiva. 2008

La visita a Petrer s’ha de completar amb el sorprenent Arenal de l’Amorxó en el camí de Castalla que va entre les serres de l’Arguenya i de Castalla; l’aqüeducte gòtic de sant Rafael (segles XIV i XV); i el museu arqueològic i etnològic Dámaso Navarro, on es troba, entre més de 12.000 peces arqueològiques, un interessant mosaic romà de “vil·la Petraria”, i un recorregut per les indústries històriques de la localitat: sabateria, ferreria, terrisseria, picapedrers, teixit i treball de l’espart.

Si el visitant arriba a la ciutat durant el mes d’octubre, els diumenges per la vesprada es pot trobar increpat pels participants del Ball de les Carasses de Petrer. Una tradició que enllaça amb els Tapats d’Ibi, les Mucarasses de Onil, els Espies de Biar, las Carasses de Castalla y les Danses del Rei Moro d’Agost. A Petrer els joves organitzaven aquest ball per escapolir-se dels actes religiosos en honor de la Mare de Déu del Remei.

 

[1] Manuel Sanchis Guarner. Las fronteras lingüísticas en las províncias de Alicante y Murcia. Cuadernos de Geografia. 1974

[2] DD.AA. Elda y Petrer en la historia moderna. http://blogs.ua.es/historiaeldapetrer

[3] Emilio Castelar. Recuerdos de Elda o Las fiestas de mi pueblo. 1879. http://www.cervantesvirtual.com/obra/recuerdos-de-elda-o-las-fiestas-de-mi-pueblo–0/

[4] José Ramón Valero Escandell. El territorio de la derrota, Petrer: Centre d’Estudis Locals del Vinalopó, pp. 10-12). 2006.

[5] Ernesto Cutillas Orgilés. El espacio social de un núcleo urbano industrial: la conurbación Elda-Petrer (Alicante). Cuadernos de Geografía, núm. 79, pp. 53-74. 2007

[6] Jose Maria Amata Amer. El museo del calzado. Orígenes y consolidació (1986-2005). Fundación Museo del Calzado. 2015

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER