40 anys després de Franco, el deure no oblidar

Franco mort

Joan del Alcàzar

El mateix dia en el qual es complien quaranta anys de la mort del dictador es van desenvolupar una bona quantitat d’esdeveniments acadèmics amb Franco i el franquisme com a objecte d’estudi. Em referiré breument a dos, vinculats tots dos a la Universitat de València: el primer, la jornada celebrada en el seu Centre Internacional de Gandia, a l’empara de la Càtedra Alfons Cucó de Reflexió Política Europea; el segon, la presentació de l’excel·lent assaig de Justo Serna, professor del Departament d’Història Contemporània, Españoles, Franco ha muerto.

En la jornada de Gandia, un altre col·lega i amic, Ismael Saz va parlar de la lluita per la democràcia a Espanya, va desmuntar el mite de la Transició exemplar, i va fer igual amb el contra-mite de la mateixa, segons el qual tots els mals de l’Espanya actual es deuen a una mena de pacte entre les elits franquistes i antifranquistes que va asfixiar les legítimes aspiracions populars. Justo Serna contradiu igualment en el seu assaig a aquells que des de l’esquerranisme acrític o des de la ignorància històrica qualifiquen de gran fracàs la recuperació de la democràcia en l’Espanya dels anys setanta del segle passat. Deia Ismael Saz a Gandia que prompte es va diluir aquell “Todo ha quedado atado y bien atado” amb el qual Franco va sentenciar el futur dels espanyols en el seu missatge de final d’any de 1969, i que van ser la pressió i la mobilització de la societat la que va obligar a legalitzar al Partit Comunista d’Espanya primer i a obrir un procés constitucional després que de cap manera estaven prevists en el programa lligat i ben lligat.

La Transició política espanyola va ser, com tots els processos de recuperació de la democràcia després de períodes dictatorials, el resultat d’una correlació de forces. El que ací es va donar va tindre, clar, les seues llums i les seues ombres, però les unes i les altres van ser el que van ser per la interacció dels diversos actors polítics i socials, no per un pacte bastard entre les cúpules. Aquells es van moure en un escenari en el qual la por a tornar al passat i l’esperança per construir el futur van ser determinants.

La Transició espanyola té antecedents pròxims i remots, però sens dubte té una data que va marcar un punt i a banda, i aquesta va ser el 20 de desembre de 1975, el dia en el qual va desaparèixer del món dels vius aquell general al que ―en els seus anys de destinació a Àfrica― els seus joves companys d’armes anomenaven despectivament Franquito, al·ludint a la seua escassa alçada i a la seua poc agraciada figura.

Aquell va ser un dia esperat, anhelat, desitjat, somniat per milions d’espanyols. En particular d’aquells que havien patit els anys de la guerra i de la immediata postguerra. Una idea simple s’havia convertit en l’obsessió de milers de vells: no volien morir abans de veure’l mort a ell. Volien veure’l desaparèixer abans que ells, era una revenja personal, molt personal, perquè Franco era un enemic que mai durant tota la seua llarga dictadura va fer una altra cosa que recordar-los que ell era el Invicto Caudillo, amo i senyor d’Espanya [i dels espanyols] per la Gràcia de Déu.

Aquell 20 de novembre de 1975, finalment, el vell dictador grassonet i de veu atiplada, en les antípodes de la clàssica virilitat militar, carregada fins a les vores de testosterona, va ser víctima d’un tremend acarnissament terapèutic que li va castigar amb una sobre dosi de crueltat com la que ell havia infringit durant tota la seua vida als seus enemics, que comptaven per milions. El part de l’anomenat Equipo médico habitual, que informava de forma pautada durant el període d’agonia del vell general convertit en una deixalla no recollia el que després s’ha sabut del tracte degradant, pràcticament una tortura, que va rebre el pacient. Pocs van lamentar aquest extrem dolor final que va acompanyar al Generalísimo en la seua fase terminal. Alguna forma de justícia van impartir els déus amb aquell que tant de dolor i tant d’horror, tanta llàgrima, tanta sang i tant de patiment havia provocat. Aquell que havia declarat que si calia afusellar a mitjana Espanya, ell l’afusellaria, no va obtenir mai el perdó dels seus enemics. Per això van ser tants els vells, aquells que eren de la quinta del tirà, que aquell 20 de novembre de 1975 verbalitzaren amb enorme tranquil·litat interior que, vist el cadàver del general traïdor, ja podien morir tranquils.

Molts van brindar amb xampany, amb cava, amb vi o fins i tot amb pacharán el passe a millor vida del tirà. I en aquells brindis i celebracions van ser acompanyats per joves nascuts després de la fi de la guerra civil, tant en la dècada dels quaranta com en la primera meitat de la dels cinquanta.  A més de celebrar la desaparició del dictador, al qual es percebia com un dic que impedia la recuperació de les llibertats democràtiques, per a les diferents generacions d’antifranquistes el Caudillo era l’encarnació del pitjor de l’ésser humà: un militar brutal, fins i tot sanguinari, però un ximple, un ignorant fins i tot de tot allò que no tinguera a veure amb la milícia o amb l’exercici d’un poder abusiu, autocràtic, obscè en la seua literalitat. Particularment d’entre aquells joves va eixir la major part dels que van protagonitzar l’anomenada transició democràtica, aquella que no va ser ni modèlica ni fracassada, aquella en la que com sintetitza amb encert Iñaki Gabilondo, “es va fer el millor que es va poder, el millor que vam saber”.

Poc sabien aquells joves antifranquistes de les aventures reals del vell dictador més enllà d’allò que els seus majors  els havien explicat. Havien rebut en l’escola una assignatura a la qual immerescudament anomenaven Història de España, que unida a una altra anomenada Formación del Espíritu Nacional els havia tractat d’inculcar un dels principals mites del Règim, el de la figura de Franco: el més jove general d’Europa, el Cid Campeador redivivo que havia salvat a Espanya del comunisme ateu al mateix temps que l’havia mantingut al marge de la II Guerra Mundial, oposant-se als desitjos del totpoderós Adolf Hitler; l’artífex de la modernització i el desenvolupament social i econòmic d’Espanya.

Pràcticament tot era mentida en aquell relat per a xiquets i adolescents que es podia llegir ―per exemple― en la Enciclopedia Álvarez, la de major difusió en les escoles dels anys cinquanta i seixanta. Res s’ensenyava sobre l’implacable militar africanista que menyspreava a les seues tropes natives per inferiors, però que encara guardava un graó més baix per a situar als rojos, als liberals, als maçons, a tots els que per a ell no eren sinó les hordes de la anti-Espanya. No s’explicava als joves l’horror de la repressió de 1934 a Astúries que Franco va dirigir des de Madrid, i que va ser un primer lliurament del terror com a arma política que s’empraria des de juliol de 1936 de forma sistemàtica en paral·lel amb l’avanç sota el seu comandament de les tropes revoltades. S’ocultava, igualment, el baix perfil de Franco com a conspirador fins que no va estar segur que l’aixecament militar tenia clares possibilitats d’èxit; com es va ocultar que el seu objectiu era, ―així ho diria després amb la seua prosa tan recarregada com a reaccionària José María Pemán―, executar una “contienda magnífica que desangra[ra] España” per a aconseguir una “tierra lisa y llana para llenarla alegremente de piedras imperiales”. Cal llegir El holocausto espanyol, de Paul Preston, per a entendre exactament el significat d’aquestes paraules.

Com ha demostrat recentment l’historiador Ángel Viñas, a més d’omplir Espanya de pedres imperials, el dictador també va omplir les seues butxaques. Contràriament a la imatge de militar auster i honrat, en el seu llibre La otra cara del Caudillo, Viñas explica com Franco va acceptar sous d’empreses, va rebre regals escandalosos o es va apropiar de donatius i ajudes per a la reconstrucció del solar devastat que era el país després de la guerra. Abans que aquesta finalitzara, fins i tot, Franco ja s’havia convertit en multimilionari. Segons càlculs recents, el Generalísimo acumulava ja en 1940 una quantitat en pessetes que en xifres actuals sobrepassarien els tres-cents vuitanta milions d’euros.

Això ho ignoraven aquells que van protagonitzar la Transició política espanyola. Aquells vells i aquells joves sí sabien del terror, de la por com a arma política que el general havia sabut manejar per a perpetuar-se en el poder. Coneixien de primera mà que el Règim feia alardó de ser l’artífex de la pau entre els espanyols, i sabien que el general que hi havia capitanejat la Cruzada ―tal com l’Església Catòlica va batejar la Guerra Civil― el que realment hi havia instaurat era la pau dels cementeris. Ja ho cantava Raimon, una de les grans veus de la Nova Cançó, quan deia “De vegades la pau / no és més que por (…) De vegades la pau / fa gust de mort”.

El 20 de novembre de 2015, quaranta anys després, no van ser pocs els que van tornar a brindar per a commemorar la desaparició física d’aquell ésser humà de tan ínfima qualitat. Hi ha coses que convé no oblidar.

Publicat en el bloc escriureenlaire

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER