La Safor (1)

Nèstor Novell

La Safor és una comarca relativament petita, 429,80 Km², 31 municipis i una població, el 2014, de 176.544 habitants. Situada a la costa, entre les Marines i les Riberes, constitueix el punt més fort de connexió entre les comarques litorals i les de l’interior de la Governació de les Muntanyes o Comarques Centrals Valencianes (CCV) .

La Safor compta amb importants jaciments prehistòrics. És famosa la cova del Parpalló, des que l’excavà Lluís Pericot. Segons Valentín Villaverde, fou un important centre de peregrinatge on es dipositaven plaquetes pintades. També hi ha el ric jaciment de la cova del Bolomor, la cova de les Mallaetes, la Cova de les Meravelles, etc. Significativament, tots al voltant del massís del Mondúber

De l’època ibèrica les restes més importants són les del Castellar d’Oliva i el poblat del Rabat, un turó situat al bell mig de l’antiga Baronia del Rebollet i un dels llocs millors per a contemplar la gran horta central de la Safor, els pobles, les muntanyes, la marjal i la mar. Resseguint la muntanyeta del Rabat passa l’antic camí romà de Dénia a Xàtiva, i a la seua vora es troben els principals jaciments romans.

Però sembla que la Safor va ser una terra més aviat inhòspita per a viure-hi fins a temps històrics bastants recents. Terra de pantans i marjals, més apta per a la ramaderia que per a la vida sedentària. Els pobles van créixer durant l’època andalusí protegits per un cercle de castells defensius: Vilallonga, Bairén o sant Joan, Borró, Vilella, Alfauir, Castellar, Rebollet, Castellonet, i Alfàndec o Marinyén o de la reina Mora.

Amb la conquesta de Jaume I la nostra cultura i el nostre món social i econòmic s’instal·là a la Safor. Dues fites importants marcaran tot el procés posterior: la cort gandiana del duc Alfons d’Aragó, dit el Vell, com a gran senyor de la Governació d’enllà lo Xúquer, i el monestir de Santa Maria de la Valldigna, a imatge de Santes Creus, com a centre espiritual de les noves terres conquistades, el País de les Muntanyes. Són els anys de Pere i Ausiàs Marc, de Joan Martorell i de Roís de Corella. També són els anys de l’extensió del sistema de reg i l’inici del conreu de la canya de sucre (1413) i de la construcció de l’edifici més emblemàtic de la Safor, el monestir de Sant Jeroni de Cotalba [que apareix a la foto que acompanya aquest article].

Després, la comarca es dividiria entre la Valldigna, el ducat de Gandia en mans dels Borja i el comtat d’Oliva en l’òrbita dels Centelles. El sucre i el seu processament seria el producte que faria riques aquestes famílies, les quals a més, aportaren dos humanistes importants Joan de Borja i Serafí de Centelles. Després vindria la unificació del comtat i el ducat, i el general jesuita-franciscà Francesc de Borja, que primer fou duc i grande d’Espanya.

Com a tot el País, l’època entre les darreries del XVI i els inicis del XVIII són anys molt difícils. Les Germanies i la batalla de Vernissa; la pesta; la terrible expulsió dels moriscos el 1609; la guerra de Successió amb la batalla d’Oliva; la pèrdua del furs i l’aplicació de la nova planta: fets molt convulsos que modificaran les bases culturals i polítiques del conjunt del País. Cal llegir els textos del gran il·lustrat, Gregori Maians, per a ser conscients de la pertinaç acció per aniquilar els valencians i assimilar-nos a Castella.

Vicente Fontavella[1] també atribuïa a aquells fets històrics el minifundisme i la divisió de l’horta de la Safor en petites parcel·les,

“Indudablemente hubo un derecho foral que reguló durante muchos siglos la transmisión de los bienes patrimoniales de forma muy semejante a la catalana, con la institución del mayorazgo “hereu o pubilla” (…) fue atenuado paulatinamente en un principio el derecho de mayorazgo, debido a las circunstancias derivadas de la despoblación; después (por) la abolición violenta de los fueros valencianos hecha por el primer Borbón español en castigo de la fidelidad que el reino guardó al Archiduque durante la guerra de Sucesión.”

Si el canyamel va ser el gran conreu, amb un sistema de producció proper a un protocapitalisme comercial, en plena època feudal, després ho serien la morera (per a la producció de seda) i les hortalisses. La seda saforenca mai faria el pas cap a la industrialització, restaria bàsicament com a producte d’exportació de la matèria primera filada cap als centres industrials de Milà i Lió. Moltes famílies franceses, comerciants del fil de seda, s’establirien a les Marines i la Safor on adquiriren important propietats. Tot i això, la seda va ser una important font d’ingressos complementaris per a les famílies i deixà una important petjada en l’arquitectura dels pobles saforencs.

La casa tradicional dels pobles de la Safor consta de dues parts, la casa i el corral. La casa sempre està situada a la part de davant de l’habitatge. La planta baixa es dedica a habitatge. Consta d’un corredor central (en les cases a dues mans) de l’amplària del carro, que va des del carrer fins al corral. Als seus costats es troben les diverses dependències. En la primera crugia, dos dormitoris. En la segona crugia, el menjador obert amb el fumeral i la llar, també l’escala que puja al segon sota la qual està el rebost. A la tercera crugia s’hi troba el guisador i, l’altra part del corredor, un dormitori. Al primer pis està la cambra, destinada a magatzem de fruits i a graner (si és necessari s’habilita algun dormitori). La segona planta o andana es dedicava a la cria del cuc de seda. El corral, situat a la part de darrera, té la part central descoberta. Als laterals es situa la garbera, el paller, l’almàssera, el celler i el trull. Al fons, s’hi troben les navades per a l’estable i per a guardar els estris de treball. Moltes vegades el corral té una eixida exterior o portella.

La seda perdurarà a la Safor fins el segle XX gràcies a la fàbrica Lombard Frères, a Almoines. Però durant el segle XIX el conreu més important seria la vinya per a l’obtenció de la pansa, que també deixarà una edificació singular als camps de la Safor, el sequer o riurau, la majoria avui desapareguts.

La pansa s’exportava bàsicament pel port de Dénia a Liverpool en quantitats molt significatives. Entre els principals exportadors (i prestamistes) es trobaven les famílies d’origen francés establertes ací i també, algunes d’irlandeses, provinents del comerç i de les navilieres.

La necessitat de transportar la pansa i els productes d’una agricultura de regadiu en expansió, obligarien a fer camins de carro entre les poblacions de la comarca –fins aleshores de cavalleria-, que facilitaran un mercat comarcal cada vegada més important. Així s’inicià una tendència, que seria imparable, cap a l’agricultura d’exportació: tomaques, fesols, bajoca, albergínies, melons, cebes, etc., que començarien a exportar cap a València i Barcelona i, amb l’arribada del tren, a Madrid i París.

Fontavella[2] explica com es revalorà el valor de la terra de l’Horta:

La Huerta és una obra humana, igual que pudiera serlo un edificio urbano, pero con la diferencia de que requiere para estar en forma el esfuerzo constante del hombre que la cultiva y además precisa una gran cantidad de brazos humanos, si ha de estar bien atendida (…) Una propiedad muy dividida, verdadero minifundio de pequeñas parcelas de pocas “hanegadas” y formas regulares, es el signo visible del campo en la etapa última de la huerta, cuyas tierras pagan fuertes impuestos al Estado a la vez que alcanzan precios de venta muy elevados.

De la importància de l’agricultura saforenca en parlen molts dels viatgers pel País Valencià. Començarem per Cavanilles[3] qui destaca el clima de la Safor perquè permet obtindre hortalisses primerenques

“L’aplicació de continus esforços dels naturals han convertit el sòl en un verger amé per la multitud de moreres, fruita i diverses produccions. Van alinear les moreres, i deixaren entre les fileres àrees anivellades per a blats, dacses, alfals, melons i d’altres plantes útils. S’hi donen les fruites i hortalisses anticipadament, la qual cosa augmenta la seua vàlua: hi acudeixen de moltes llegües per procurar-se tendres plantes de pebreres i tomaques, que trasplantades a altres terres donen fruits primerencs. N’ixen sense parar infinites càrregues de fruites i hortalisses cap els pobles de la comarca a moltes llegües: fins a Madrid i València se sap que aquesta horta és el dipòsit on la Providència va posar els primers fruits de l’estació”

En els inicis del segle XIX, Jaume Villanueva[4] parlà de l’horta i de sant Jeroni de Cotalba:

“Aquest poblat és deliciosíssim i molt poblat, la gent alegre i industriosa, i el sòl fèrtil, no són d’estranyar les afalagadores descripcions que fan d’aquesta terra els viatgers nacionals i estrangers. (…) Però a mi em duia l’atenció el Monestir de Cotalba, situat a una llegua d’aquesta ciutat cap el migdia, fundat pel duc reial de Gandia D. Alfons d’Aragó en 1388 (…) Fa famosa aquesta casa, a més de la vida regular que hi floreix, la gran col·lecció de pintures que hi va deixar de la seua mà el deixeble de Joanes Fra Nicolau Borràs, quasi tan avantatjat en el dibuix com el seu mestre; encara que el colorit és molt inferior, perquè no li permet més la seua pobresa, o perquè va voler ser reconegut amb aquest caràcter”

També d’aquesta època és el viatge de Laborde[5]:

“Cal distingir, principalment, els encontorns de Gandia, en els quals l’enginy ha tret tot el partit possible del sòl més fèrtil i de la situació més favorable que la natura haja creat mai: els arbres el fruits, les verdures hi creixen amb tanta rapidesa com abundància. La terra no hi reposa mai i la multiplicitat de les collites és tan sorprenent com la seua riquesa”

Entre 1830-1833 Richard Ford[6] va fer diversos viatges per l’estat. Decididament mai no va saber el que era la pesca de bou:

“La terra, per tota l’horta de Gandia i Oliva, és un perfecte edén de fertilitat. La mar abunda en peixos, dels quals les “parelles del bou” són de bon sabor”

A mitjan segle XIX Madoz[7], després de parlar de la riquesa de la comarca, encara posava de relleu el mal estat dels camins

“es troba en tan mal estat (la carretera) que sovint s’empantanen i bolquen els carruatges, i després d’algunes aigües fins les cavalleries corren greus riscs”

El 1862, el Baró Davillier[8] en parlà de l’Horta de Gandia

Va ser per l’Horta de Gandia per on vam començar la nostra excursió a aquest Edén dels poetes espanyols, a aquest paradís terrenal dels àrabs d’Occident. Molt menys extensa que la de València, aquesta horta pot ser ofereix una vegetació encara més luxuriant, el clima és ací, segons diuen, més temperat (….)

Quan a finals del XIX, Teodor Llorente[9] visità la Safor per retre homenatge a Ausiàs March, ja descriu la trista desfeta patrimonial:

“Molts pocs dels seus rústics habitants sabran que en temps vells va ser senyor d’aquell poble (Beniarjó), i habità el vetust palau que complaguts van veure demolir, perquè no els caigués damunt, un cavaller ben plantat, dit el Molt Magnífic Mossén Ausiàs March”

Diversos estudis locals del segle XX, com la Hidrografia subterrània del Pare Leandre Calvo, la Geografia de l’Horta de Gandia de Josep Camarena, i el Registre meteorològic de Gandia i el seu districte (1915-1944) de Gaietà Garcia, ens parlaren de les especials condicions naturals de la comarca per a l’agricultura. Si Escolano[10] havia dit de la Safor:

“Todo el campo de Gandia fue llamado por los moros “La conca de la Safor”, que quiere decir en arábigo “campo de repasto y pastura”, como aquellos que conocieron bien el migajón de la tierra,

En els anys 60, Joan Fuster[11], li afegia la matisació següent:

“En efecte: La terra és bona; la pluviositat una mica major que la resta del país, el Serpis i nombroses fonts li prodiguen d’aigua de reg; i les muntanyes del seu límit Nord la resguarden dels vents freds i de les seves calamitats. D’aquí que les plantacions gandienques donen fruits primerencs d’excel·lent qualitat, i que estiguen a cobert dels riscos de gelada. L’Horta de Gandia és una de les poques comarques valencianes on la natura es mostra francament favorable i amatent”

Vicenc M Rosselló Verger[12] ens donà l’explicació científica:

La ferradura de muntanyes que integra la comarca és dominada per la Serra de la Safor (1.013 m.) i el Mondúver (841 m.) al N., que no són pics aïllats, sinó que formen part de massissos, retallats per falles i altres accidents. Al límit del nord, les Serres del Cavall Bernat i les Agulles –Altrament dites Serra de Corbera- són una baula extrema del sistema ibèric que constitueix un anticlinal juràssico-cretaci, tallat transversalment per l’ampla fossa de la Valldigna, oberta vers la costa.

Les grans línies del relleu corresponen a dos elements tectònics o estructurals que interfereixen, el sistema ibèric i el sistema prebètic. Els plegaments més antics pertanyen a l’ibèric i mostren clarament el rumb de la Serra de les Agulles o de la Creu, que cau sobre la Vall de Tavernes. La clotada de Barx i la Drova, la cresta de Penyalba-Mondúber i fins tot la Falconera (454 m. al vèrtex, 495 al cim més alt, desenganxada a ponent de Gandia, marquen encara l’orientació ibèrica, però en realitat són una zona de cruïlla o travessa amb el plegament prebètic, més recent i meridional.

El prebètic és un plegament (…) guaiten per Xeresa (vora la Font) , al peu de la Rondonera (Font de l’Ombria de Tavernes), a Palma de Gandia i a altres indrets. La direcció dels plecs sol ser ENE i la vergència, és a dir cap allà on tomben, NNW, ho podem comprovar a les Serres del Mirant, de la Gallinera, de la Safor, d’Ador (la Cuta, 684 m.) i la Carrasqueta.

La superposició o suma dels dos impulsos tectònics ha determinat doms o cúpules al “massís” del Mondúber i a la serra Grossa, separats per la carretera de Barx. S’hi integren el Picaio (728 m.) i Aldaia (734 m.) al nord del Collado dels Caragols, l’Alt del Barranc Verd i el Puig Agut. (…)

Dins de l’espai valencià, de tendència subàrida, la Safor fa el paper de comarca afavorida per les precipitacions, subhumida, (…) Nombres canten. Les mitjanes anuals de precipitació estan entre 700 i 900 mm., amb pols més accentuats (…) la ciutat de València, amb prou feines arriba als 500 mm. anuals i la d’Alacant, als 300.”

En els temps moderns, la veritable revolució en l’estructura econòmica comarcal, i que li donaria a Gandia la indiscutible capitalitat, vindria de la ma de les infraestructures de transport. Aquestes responien a una idea de vertebrar el territori, plasmada pels liberals gandians, molt propera al que avui diríem la Governació de les Muntanyes o CCV. Els ferrocarrils Carcaixent-Gandia-Dénia i el Gandia-Alcoi, i la construcció del port de Gandia, en serien les més rellevants, però també la carretera a Albaida i la de Vilallonga. Amb el desenvolupament de les exportacions agràries i la importació d’adobs, apareixeria la Caixa d’Estalvis de Gandia, el mercat comarcal del Prado, la Granja Agrària Experimental de la Finca Rausell, l’Exposició Regional de Gandia i els pous d’extracció d’aigua, la cohesió i els intercanvis amb les Marines i amb l’Alcoià i el Comtat… I les hortalisses, i l’expansió de la taronja, i de la indústria i els serveis a ella associada, entre d’altres l’empresa de sucs la Vital, de capital alemany. I com no, l’enderrocament de les muralles i els negocis d’especulació urbana.

Consciència comarcal

Incorporar el sentiment de comarca a la població, ara amb el nom de la Safor, i aconseguir que tinguera una gran acceptació popular, és un treball que realitzaren els diversos grups culturals, polítics i socials que, des del valencianisme, encapçalaren la transició política cap a la democràcia.

En la dècada del 1980, Josep Camarena[13], feia aquesta descripció de l’estructura urbana de la comarca:

“Dins de la comarca de la Safor hi ha diverses zones o subcomarques que posseeixen unes característiques diferencials pròpies. Ara estem a la Conca el Vernissa que compren els termes de Lloc-nou, Almiserà, Castellonet de la Conquesta, Ròtova i Alfauir (…) En eixir d’ací en direcció a la mar, està la Baronia de Palma i Ador. Vorejant la muntanya arribarem a la Vall de Vilallonga (…) Al sud de la comarca tenim l’antic comtat d’Oliva (…) Els pobles que hi ha des de Piles a Daimús, abocats al mar, jo els denomine els Pobles de la Falla. Passant Gandia, cap a la part nord de la comarca i formant una raconada, trobem els pobles de Xeraco i Xeresa. A més a més, s’ha afegit recentment a la comarca de la Safor i en el seu extrem nord la Valldigna (la qual pot o no pot incloure Barx) que, segons la meua opinió, és una comarca autònoma (…). Finalment el que queda és la capital de la comarca i tots els pobles que viuen en relació directa amb Gandia (…) (és) l’Horta de Gandia (…)

Físicament, la vertadera divisió entre la comarca de la Safor i la comarca d’Albaida es troba a l’Altet de Rugat, les llomes que separen Llutxent i Pinet de Quatretonda (…) anant per la carretera general, la Vall d’Albaida començaria a Castelló de les Gerres”

Aquesta descripció es correspon bastant amb la idea que, en general, encara tenen els saforencs de la seua comarca. En els darrers anys però, la capacitat d’atracció de Gandia i la manca d’influència territorial d’Oliva cap a les antigues terres del Rebollet, han fet que l’Horta de Gandia, els pobles de la Falla i la Baronia de Palma i Ador, conformen pràcticament un conglomerat únic.

També als anys 80, la Diputació de València[14] va fer el primer projecte seriós d’ordenació territorial de la comarca. En la seua anàlisi l’agricultura es situada com a eix econòmic central de la comarca. També, és clar, posen de relleu la importància que va adquirint el binomi turisme-construcció i el transport per carretera, que havia substituït el ferroviari i també el marítim.

“Podríamos definir la comarca de La Safor como una formación social de tipo “agroalimercantilista”, domde el capitalismo se ha desarrollado básicamente en y por la agricultura, dado el caràcter intensivo y exportador de esta. Los servicios estan más ligados a las necesidades agrarias que a las industriales, circumstancia que se acentuará con la incorporaciónde España al Mercado Común Europeo.

En la década de los setenta, aparecen además de las industrias relacionadas con el agro, otras de ámbito básico. El “boom turístico, que incide en la zona costera, va a suponer el espaldarazo definitivo del sector de la cosntrucción, el cual se ha convertido en otra de las actividades productivas de la comarca.

Por su parte, la progresiva importancia de Gandia y de su área urbana, ha permitido una especialización comarcal en el sector terciario o de servicios, dentro de los cuales el Comercio y el Transporte constituyen los pilares”.

L’estudi que dirigia Alberto Peñín Aquest definia les següents polaritats a la Safor: la Valldigna, amb Tavernes, Benifairó i Simat; Xeraco-Xeresa; l’àrea urbana de Gandia, amb Gandia, Almoines, Beniarjó, Beniflà, Real de Gandia i Daimús; l’eix Bellreguard, Palmera, Alqueria de la Comtessa i Rafelcofer; i la ciutat d’Oliva. Funcionaven de manera autònoma: Vilallonga i la Font d’en Carròs; i dels pobles del Vernissa, molt lligats a Gandia, destacava Ròtova.

Un estudi més detallat, poble per poble, de l’evolució urbana de la Safor, és pot trobar en el treball que realitzà Joaquim Egea[15] el 1986, i per al cas de Gandia, el treball de Jeroni Banyuls[16]

Però a més, l’estudi de la Diputació posà de relleu la gran unitat comarcal:

Toda la Comarca, desde Tavernes hasta Oliva, compone una unidad espacial y socioeconómica muy interrelacionada y el futuro del conjunto queda afectado por las decisiones tomadas en cualquiera de sus partes o municipios integrantes. Y cada municipio se siente solidariuo con los problemas de los demás.

I apostaven per una planificació lineal i un sistema de comunicacions nord-sud que encara, excepte l’autopista de pagament, estan per desenvolupar.

Nos pronunciamos por un modelo de ordenación de tipo lineal, de personas y bienes, que se basa nunas potencialidades de núcleos urbanos (…)Va del norte a sud de la comarca, con un núcleo primario en la ciudad de Ganida, dis secundarios en la Vall de Tavernes y Oliva, subnúcleos en Xeraco-Xeresa y Bellreguart-Palmera-Alqueria y está completado fuera de la línea por polaridades de equpamientos como La Font, Villalonga y Ròtova (…)

La red viària bàsica ha de transcurrir en paralelo a ambas partes de los núcleos urbanos de la comarca (…) la Autopista, la nacional CN-332 (a desviar) y la Nazaret a Oliva VP-1061 (…)

Esta red básica no sólo se ha de planearse conjuntamente y al servicio de un modelo de ordenación, sinó realizarse rápida y conjuntamente con la finalidad de hacer posible el modelo adoptado y resolver los graves problemas que hoy representa la actual carretera nacional pasando por medio de los núcleos urbanos importantes (…)

Dada la riqueza agrícola de la Comarca, la nueva N-332 ha de intentar ir en paralelo a la Autopista (…)

El ferrocarril puede ser un soporte inestimable a la red viaria básica (…) el paso subterráneo por Xeraco y Gandia que habria que repetir en Oliva, con la finalidad de proporcionar a la Comarca un medio de comunicación interno, cómodo y barato.

La indústria: fusteria, paper, tallers mecànics, arts gràfiques i construcció, s’havia desenvolupat al socaire de l’exportació agrícola i el creixement urbà. Amb els increments de la demanda interna i del turisme a partir de la dècada dels 60 del segle passat, s’estructurà a la Safor un model econòmic caracteritzat per l’equilibri entre el diversos sectors productius.

Estructura socio-professional de la Safor 1950-1981

Font: Padrons 1950, 1960, 1970 i 1981

Si veiem el distribució de la població activa industrial per subsectors[17] als anys 80:

“Un primer grup d’indústries el formen les transformacions de productes agrícoles i les seues indústries auxiliars (envasament, arts gràfiques, etc.)

L’altre grup significatiu el formen aquells subsectors lligats, més o menys estretament, a la construcció i equipament de vivendes.”

Font: Manuel López Estornell. L’Economia. Llibre de la Safor. Joaquim Muñoz i Néstor Novell Ed. 1983

A hores d’ara, les relacions entre els diversos pobles de la Safor són molt estretes, el mercat laboral és comarcal, i funcionalment és com un municipi amb el seu down town en Gandia.

La capital comarcal suposa el 43,33% de la població. Les altres dos ciutats importants es troben, una al seu sud, Oliva, amb 26.782 habitants, el 15,7% de la població comarcal, i l’altra al nord, Tavernes, amb 17.822 habitants, el 10% comarcal. En importància després ve Xeraco, amb 5.907 habitants, i els pobles entre 3.000 i 5.000 habitants: Bellreguard, Vilallonga, la Font d’en Carròs, Simat i Daimús. Aquests 9 municipis representen el 82,9% de la població comarcal. De la resta de pobles, entre 1.500 i 3.000 habitants hi han 10 municipis, i amb menys de 1.500 habitants n’hi han 12.

A més, molts municipis tenen una extensió minúscula, 15 d’ells en tenen un terme municipal entre 0,4 i 3,92 Km², és a dir, la suma del termes de la meitat dels municipis és de 30,17 Km², només el 7,02% de la superfície comarcal. Per aquest motiu, la densitat de població és molt elevada en alguns pobles, especialment els del cinturó urbà de Gandia: Benirredrà, 2.750; Bellreguard 1.565,7; Gandia, 1.295,2; Almoines, 1.199; Daimús 1.043,3; Palmera, 1.022 hab./km².

En el període 2001-2012, la població comarcal ha tingut un creixement del 27,2%. Els pobles importants han tingut creixements propers a la mitjana, excepte en la cas de Tavernes. Així: Gandia, 31,2%; Oliva, 29,6%; Tavernes 9,9%, Xeraco, 22,7%. Però els creixements més importants s’han donat a l’antiga Horta de Gandia: Miramar, 96,2%; Palmera 79,9%; Daimús, 71,1%; Beniarjó, 44,7%; Almoines, 44%; Piles que ha crescut un 39,2%, Benirredrà, 31%; Bellreguard, 26,6%, Real de Gandia, 24,4%. Lleugerament per darrera de la mitjana comarcal, s’han mantingut Vilallonga, la Font d’en Carròs, Xeresa i Simat de Valldigna.

El període 2001-2007 va ser d’una forta immigració d’estrangers. Amb la crisi (2007-2012), els creixements han estat més moderats i molts pobles de l’interior han tingut un creixement negatiu; Gandia i Oliva han crescut un 2% i un 3% respectivament; Tavernes s’ha estancat; i els creixements importants han estat en Miramar (28,9%), Palmera (25,7%) i Beniarjó (11,9%). Un creixement entre el 6 i el 9% els ha tingut Daimús, Bellreguard, Piles, Potries, Real de Gandia. Simat de Valldigna, Vilallonga, Xeresa i Xeraco, tot i tindre un menor percentatge d’immigrants estrangers.

Aquestes tendències segueixen una dinàmica ja coneguda. La població es concentra cada vegada més a Gandia i Oliva. Tavernes no creix. També creixen els pobles del cinturó de Gandia, i els principals nuclis de costa, amb l’excepció de Simat i Vilallonga, que també creixen.

En el 2012, els estrangers representaven el 19,65% de la població comarcal, actualment ha baixat al 16,97%. En termes percentuals i en termes absoluts la gran concentració de la immigració s’ha produït a les ciutats d’Oliva (25,7%) i Gandia (24%), les quals absorbeixen prop del 80% de tota la immigració comarcal. La destinació laboral dels immigrants ha estat la construcció, l’agricultura, l’hostaleria i els treballs domèstics.

El gros dels immigrants és de caràcter econòmic: equatorians, búlgars, romanesos, marroquins, senegalesos, xinesos, etc. Tot i això, a Oliva, els residents estrangers (comunitaris) arriben a ser el 23% del total d’estrangers, i també tenen colònies de residents la Font d’en Carròs, Barx i Ador, i en menor importància relativa, Gandia. La majoria dels residents són anglesos que viuen en urbanitzacions. El seu nivell d’integració social és nul.

La forta immigració genera una complicada piràmide de població i un elevat grau de dependència, com passa també a la resta del País:

Percentatges de població saforenca per interval d’edat i índex de dependència

Font. Argos.gva.es. Banc de dades municipals

De fet, l’Índex d’envelliment de la població (% de població major de 64 anys / població menor de 15 anys) és elevat, 116,9 al conjunt de la Safor (103,5 a Gandia i 122,6 a Oliva), però especialment ho és als pobles de l’interior: 287,9 a Barx; 235,9 a Potries; 230,8 a Llocnou de sant Jeroni; 215,2 a Almiserà; 203,8 a Ador; i 195,4 a Ròtova.

El 2007, en un article a la Revista de la Safor[18] que dirigeix Enric Ferrer Solivares, vaig escriure:

La nostra societat no podrà mantenir a llarg termini aquesta situació, per la qual cosa caldrà establir estímuls eficaços a la conciliació entre la vida laboral i la familiar i valorar la maternitat i la protecció de la vida familiar.

Les dades mostren l’allau immigratòria que hem tingut, molt important i en molt poc de temps, així que la manca de planificació i la immediatesa ha impedit dur en les condicions escaients les accions d’integració i de prestació de serveis social bàsics (…)

Més greu ha estat la manca de voluntat política per a facilitar accions d’acollida i d’immersió lingüística en la cultura i la llengua del país. Les dificultats que ha tingut el sistema educatiu han estat enormes i el procés d’aculturació que ha sofert la nostra societat pot ser irrecuperable.

Si analitzem la situació a nivell de les Comarques Centrals Valencianes (CCV), Gandia ha estat la ciutat que més ha crescut en habitants en el període 2002-07. La resta de ciutats que creixen de manera ben important també estan a la costa, com és el cas de Benidorm, Dénia, Calp, Oliva, la Vila, etc., mentre que les ciutats de l’interior com Alcoi, Cocentaina i Xixona, estan ben a prop d’un creixement zero.

També les activitats econòmiques de la Safor s’han anat centrant cada vegada més a la costa, especialment en el tram entre Gandia i Oliva. Els altres focus d’activitat han estat: la Valldigna; la Vall de Xeresa-Xeraco; i la ribera dreta del riu d’Alcoi o carretera Gandia – Vilallonga (i de l’antic traçat del ferrocarril Alcoi-Gandia), que històricament ha acollit la indústria i els principals magatzems de taronja.

(Il·lustració: el monestir de Sant Jeroni de Cotalba nevat. Foto de Francesc Sastre)

[1] Vicente Fontavella González. La Huerta de Gandia. CSIC-Instituto Juan Sebastián Elcano.1950.

[2] Vicente Fontavella González. La Huerta de Gandia. CSIC-Instituto Juan Sebastián Elcano.1950

[3] Antonio Josef Cavanilles. Observaciones sobre la historia natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. 1795. En: Joaquim Muñoz. Femenia. Viatgers per la Safor. El Llibre de la Safor. Néstor Novell i J. Muñoz Femenia ed. 1984.

[4] Jaume Villanueva. Viatge literari a les esglésies d’Espanya (primers anys del s. XIX). En: Joaquim Muñoz. Femenia. Viatgers per la Safor. El Llibre de la Safor. Néstor Novell i J. Muñoz Femenia ed. 1984.

[5] Alexandre de Laborde. Viatge pintoresc i històric d’Espanya. 1806. En: Joaquim Muñoz. Femenia. Viatgers per la Safor. El Llibre de la Safor. Néstor Novell i J. Muñoz Femenia ed. 1984.

[6] Richard Ford. Manual para viajeros por España y lectores en casa: observaciones generales . Turner. 2008

[7] Pascual Madoz. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de Alicante, Castellón y Valencia. Institució Alfons el Magnànim. 1982

[8] Baró Davillier. Viatge per Espanya. 1862. En: Joaquim Muñoz. Femenia. Viatgers per la Safor. El Llibre de la Safor. Néstor Novell i J. Muñoz Femenia ed. 1984.

[9] Teodor Llorente. Valencia. España. Sus monumentos y artes, su naturaleza y historia. 1887 i 1889

[10] Gaspar Escolano. Décadas de la historia de la insigne y coronada ciudad y reyno de Valencia.1619

[11] Joan Fuster. Viatge pel País Valencià. Ed. 62. 1971

[12] Vicenç M Rosselló Verger i Jeroni Banyuls Garcia. Esbòs geogràfic de la Safor. Quaderns comarcals. CEIC Alfons el Vell. 1986

[13] Ignasi Mora. Josep Camarena i l’ocàs del món rural (Viatge a la Safor). CEIC Alfons el Vell. 1988

[14] M. Alberto Peñín i altres. Departamento de Urbanismo de la Diputación Provincial de Valencia. Documento comarcal de la Safor, 1983. Una aproximación al planeamiento subregional. Excma. Diputación Provincial de Valencia. 1984

[15] Joaquim Egea. La Safor: Un assaig d’anàlisi urbana. CEIC Alfons el Vell. 1986

[16] Jeroni Banyuls Garcia. Desenvolupament i urbanisme a Gandia. CEIC Alfons el Vell. 1986

[17] Andre Moratal. L’entrada a la CEE: repercusions per a la indústria de la Safor. Quaderns comarcals 3. CEIC Alfons el Vell. 1987

[18] Néstor Novell. D’economia a la Safor. Revista de la Safor. CEIC Alfons el Vell. 2009