Els gestos en la nova política: de l’ús del transport púbic a la rebaixa salarial

salari polítics

Joan del Alcázar

La nova època encetada el 24 de maig, confirmada després mitjançant la constitució de majories polítiques que han donat el govern de regions i ajuntaments a coalicions escorades a babord, ha vingut acompanyada de tot un seguit de gestos que la ciutadania no pot deixar de festejar. És sabut quant de significatives són les formes en la vida política democràtica. Per això hem d’intentar destriar el gra de la palla i, sobretot, tindre cura amb les temptacions pendulars respecte d’allò que era, malauradament, bastant habitual temps enrere.

Abans d’aquesta nova època, en la qual el mapa partidari ha patit un terratrèmol, també hi havia pautes, protocols i gestos que no eren dolents i rebutjables; que eren no sols legals sinó legítims. Per exemple: una evidència d’això és que no tots els polítics eren iguals, ni de bon tros; la majoria, la immensa majoria han desenvolupat la seua tasca amb més o menys encert, però sense posar-se beneficis a la butxaca.

Que hi ha hagut una corrupció transversal no es pot negar, que en totes les famílies polítiques hi ha hagut un cigró negre, o dos, o vint-i-dos, tampoc. Clar que hi ha hagut famílies i famílies. Els tribunals deixaran negre sobre blanc en el seu dia [això esperen molts ciutadans honestos, si més no], que el Partit Popular s’ha valgut des de sempre d’una xarxa de corrupció que, segons conten, començà ja amb Alianza Popular i el seu líder Manuel Fraga, allà pels anys setanta. I des d’aleshores, afirmen, fins a avui: de Fraga a Rajoy, passant per Aznar, tots s’han finançat il·legalment, n’han cobrat sobresous i canongies, i han permés i propiciat negocis non sanctos amb empreses i concessionaris.

No és cap broma que els polítics [i el paper que hi juguen] figuren com la tercera preocupació de la ciutadania, segons el CIS, després de l’atur i l’economia. Cal llavors, tant i més en aquesta nova època, dignificar la política i els polítics davant els ulls dels ciutadans. Una població que observa, que analitza i valora l’actuació d’aquells als que ha triat com a representants. És per que la majoria dels polítics actuals són conscients d’això que estem assistint a tot un repertori de gestos dedicats al respectable, i no són pocs els que pensen que estan cometent-se alguns errors importants.

El gest més comentat als mitjans de comunicació és el de la rebaixa de salaris. També, amb ell, el de la utilització dels serveis públics en detriment del vehicle oficial, el de la potenciació de la relació directa entre la gent i els nous governants, i el de la renúncia explícita a qualsevol tipus de benefici directe o indirecte relacionat amb el càrrec. Parlem-ne dels dos primers.

Que els representants dels ciutadans facen servir el transport públic no sols és positiu perquè els permetrà mantindre’ls millor connectats amb el carrer, ni perquè donen exemple als seus administrats per a reduir l’ús del transport privat, sinó perquè transmeten clarament la idea que són, senzillament, persones que van cada dia a la faena com la resta dels ciutadans [dels que tenen la sort de tindre-la, clar]. Eixa utilització dels serveis públics de transport, tanmateix, no pot convertir-se en una absurda obligació insalvable. Els responsables polítics han de poder moure’s d’acord amb les necessitats de la important gestió que realitzen. Cal, per tant, mantindre el nombre adequat de vehicles oficials –sense luxes, per cert- destinats a eixe ús per a que, per exigència del servei, els facen servir.

Més complicat i més sensible –molt especialment davant una opinió pública ultra sensibilitzada per la devaluació interna mitjançant la rebaixa dels salaris generada per la crisi– és el tema del sou dels polítics. Hem assistit a tot un rosari de titulars de premsa a propòsit de com una part dels nous responsables polítics s’han rebaixat els salaris a percebre pel seu treball.

No és una bona idea posar en pràctica una mena de pèndul pervers i suposadament purificador que pot tindre efectes contraproduents. Tot i que hi ha hagut casos escandalosos quant a la percepció salarial de representants de la ciutadania [l’alcaldessa de València, Rita Barberà, és possiblement el cas més cridaner i lamentable], el balafiament de recursos s’ha de combatre amb més eficàcia que la simple reducció de salaris dels càrrecs elegits.

El salari ha de ser tal que dignifique el càrrec i que atenga a la responsabilitat que comporta exercir-lo. La quantitat ha de respondre al total de l’activitat que es desenvolupa, per la qual cosa ha d’abandonar-se el pagament per dietes, assistències i demés martingales que fins ara han suposat uns complements salarials poc comprensibles per al comú de la ciutadania. Un alcalde, un conseller, cobra una xifra en euros, i eixa és la xifra pel seu treball; és a dir, que es dóna per fet que –per exemple- assistirà a les reunions a les que tinga que assistir i dedicarà les hores que haurà de dedicar. El sou a percebre no podrà competir amb els més alts del sector privat, però sí que haurà d’estar en sintonia amb els del sector públic.

Estan donant-se casos en els quals els nous càrrecs que provenen de la funció pública perden diners en acceptar el càrrec. I no és perquè cobraren una xifra desorbitada, que això no passa en la funció pública, sinó perquè en eixa cursa poc reflexionada per la rebaixa de salaris s’ha arribat a uns extrems que convindria repensar.

Allò que el polític elegit ha de fer és tindre dedicació exclusiva, ha de gestionar els diners de tots com si foren propis, i ha de fer-ho amb eficàcia social. I per fer això, el seu salari ha de ser l’adequat a la dignitat del càrrec i a la capacitat que se li suposa per a desenvolupar-lo. Convindria, doncs, tindre cura amb un gest dedicat a la ciutadania que pot tindre més efectes en contra que a favor.

Publicat en el bloc escriureenlaire

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER