La direcció de Podemos ja no vol guanyar

podemos-asamblea-ciudadana--575x323

 

Sebastián Martín

La cúpula de Podemos ja no vol guanyar. Des dels comicis andalusos, el missatge ha sigut inequívoc: Podemos, per ell sol, no pot aspirar a obtenir la minoria majoritària necessària per a liderar el govern d’aquest país. Si a qualsevol ciutadà ras li resulta evident aquesta conclusió, a les ments despertes que estan al capdavant de l’organització no pot pensar-se que els haja passat inadvertida.

Les raons per les quals el seu creixement és estructuralment limitat són diverses. Una, fonamental, és que la hipòtesi discursiva que mantenen resulta del tot insuficient en una societat en què la producció i distribució del discurs es troben tan concentrades com la producció i distribució econòmiques. Per això, quan Podemos va resultar veritablement amenaçador, van bastar uns pocs titulars insidiosos perquè se li tallaren totes les vies de creixement pel centre, pels sectors despolititzats i més encara per la dreta. Massa prompte es va fer palès que, amb l’estereotip fabricat pels mitjans, no podria arribar a ser un partit transversal, “agafa-ho tot”, capaç d’aglutinar suports de les més variades procedències. El seu espai natural i delimitat, com demostra la trajectòria dels seus representants i el perfil dels seus seguidors, és el de l’esquerra sociològica d’aquest país.

Conscient d’aquesta acotació heterònoma, la direcció de Podemos, malgrat continuar projectant la seua retòrica de la victòria, no juga ja a guanyar, sinó a consolidar-se com a força predominant en aquest espai, donant una definitiva, i potser justa, sepultura a Izquierda Unida. Es tracta, per descomptat, d’un projecte legítim, encara que condemna la formació a mantenir-se en una dissociació cada vegada més insostenible entre els seus propòsits de triomf, purament publicitaris, i les decisions adoptades, conduents totes a aconseguir aquesta posició hegemònica en el camp de l’esquerra transformadora.

El problema cabdal no és que la direcció d’un partit prometedor s’instal·le en aquesta contradicció palmària entre la seua teoria i la seua praxi. Allò greu rau en el fet que, per càlculs gasius, és a punt de desaprofitar-se un moment històric i efímer d’obertura.

A hores d’ara, fins i tot es pot dubtar si la transició que va a operar-se en el camp de l’esquerra aporta de fet un saldo guanyador. Vol expedir-se l’acta de defunció a un partit paralitzat, de base doctrinal una mica desfasada, replet de ressorts retardataris, incapaç de transcendir el perímetre dels seus incondicionals i travessat per les males pràctiques de la vella política. Fins a ací –podria dir-se– tot inobjectable. Ara bé, l’actor que ve a reemplaçar la desnerida coalició va revelant-se com una formació macrocèfala, de centre encara més autoritari, regit per la lògica del cop de dit unilateral i construït entorn de l’adhesió acrítica i emocional al lideratge. Pel que es veu, estaríem, a més, davant un substitut no menys inclinat al rebuig visceral de la diferència i basat en un aparell doctrinal, el del populisme, igualment arnat. Com vulgarment es diu, en aquest punt, podríem estar passant de ‘Guatemala’ a ‘Guatepitjor’.

Allò preocupant és que, traint els seus propòsits originaris, és a dir, allò que va demostrar la seua raó de ser, la direcció de Podemos ha decidit que l’objectiu no és guanyar just en l’únic moment en què guanyar és possible. I ho fa perquè prefereix assentar-se establement i en exclusiva en el terreny de l’esquerra social amb un grup parlamentari nombrós, travat pels vincles preferents de l’amistat personal, i aliè, per tant, al pluralisme i a la potencialitat realment existent no solament en aquest espai que vol representar, sinó també entre les bases de la pròpia formació.

Els passos que, sense confirmació ni contrast, ha anat donant la cúpula de Podemos en aquesta direcció, i les evidències mostrades pels resultats de les últimes eleccions locals i autonòmiques, han alliberat un espai que ha tardat molt poc a cobrir-se per la iniciativa Ahora en común (AeC). La seua mera aparició ja demostra la falsedat de la hipòtesi manejada en Podemos, segons la qual poden donar-se per descomptats els “convençuts” per a marxar a convèncer els qui encara no ho estan. Els “convençuts” no són per necessitat “incondicionals”, i el seu convenciment inicial molt bé va poder deure’s a les raons fundacionals de Podemos, ja en dubte, més que no a la identitat personal dels seus dirigents.

L’objectiu, tant de la premsa de l’establishment com de la pròpia direcció de Podemos, és identificar aquest instrument per a facilitar-ne l’associació amb Izquierda Unida. Es persegueix el seu descrèdit contradient els fets. Quan encara es tractava d’un manifest de circulació restringida, de la trentena de signatures que el conformaven, amb prou feines n’hi havia dues o tres procedents de la coalició, i predominaven les estampades per membres de Podemos. En una estadística de primera hora, la majoria dels suports procedien d’integrants de candidatures populars, de ciutadans independents, d’adscrits de base de Podemos, de membres d’Equo i, en últim i reduïdíssim lloc, de militants d’IU.

AeC ha sigut una reacció, tant interna com a externa, contra el contraproduent rumb pres per la cúpula de Podemos; en cap cas una estratègia sibil·lina per a reforçar Izquierda Unida. Aspirar a propiciar la convergència de tota la gent compromesa amb el canvi en un espai de procediments inclusius molt bé pot atraure els militants d’aquest partit, perquè no són rebutjats per endavant com a “malastrucs fracassats”. Però d’ací a assimilar aquesta iniciativa a una mera prolongació d’IU existeix un tros que solament es recorre per l’arterós afany de denigrar-la.

La irrupció d’AeC ha de llegir-se, doncs, en clau interna a l’evolució de Podemos més que no com a argúcia promoguda des de fora pels líders d’IU. De fet, els qui han presentat públicament la iniciativa han assegurat que no naix contra Podemos, que sense ell no pot aspirar a res i que el lideratge de Pablo Iglesias resulta indiscutible, cosa que converteix en especialment injusta i dolorosa la poc edificant resposta propinada per la direcció de Podemos i els seus intel·lectuals orgànics.

En respondre a una necessitat objectiva, i no a una conspiració, l’aparició d’AeC ha reobert l’escenari de les esquerres davant la pròxima cita electoral. S’albiren diverses eixides possibles.

La primera, la més indesitjable de totes, és que, acoquinats i penedits pel seu rotund desacord públic, els qui han donat sentit i impuls originari a aquesta iniciativa preferesquen la seua paralització per a tornar a la situació anterior. Aquesta és la sortida plantejada en el fons pels qui reconeixen que sí, que molt malament allò de la direcció de Podemos, però que molt pitjor és enfrontar-s’hi perquè això ens dessagna per divisió. L’escull d’aquesta eixida de la resignació és que ja no pot fer-se com si no existira una alternativa raonable per a coordinar la confluència sense exclusions. I tampoc pot prosseguir-se com si no s’hagueren donat les decisions, actituds i declaracions desviades de la cúpula de Podemos, que, alienant-se cada vegada més suports, descarten de ple la pretensió que el partit siga un “instrument en mans de la gent”.

La segona eixida, probable encara que tampoc desitjable, és que AeC prospere i arribe a convertir-se en alternativa electoral, però sense arribar a incorporar el vèrtex de Podemos. Si això es produïra, el més assenyat seria abandonar la inclinació actual a la confrontació i, cadascun per la seua via i a la seua manera, aspirar a optimitzar el potencial respectiu. Traspassat un cert llindar, el que apareix com a divisió que resta podria convertir-se en suma per a la cooperació futura. Tot dependria d’allò que el procediment d’elaboració de llistes facilitat per AeC aconseguira en diversos ordres: la pluralitat i vàlua dels candidats, el suport conservat entre les bases de Podemos, el nivell de participació i la il·lusió consegüent. En aquesta hipòtesi, un possible desembarcament de líders històrics del PCE a l’hora de les primàries arruïnaria qualsevol expectativa de bon resultat.

I l’última via, preferible encara que improbable, pot relatar-se dialècticament. Izquierda Unida va conformar durant els inicis de la present conjuntura crítica la tesi central del canvi, però la seua estretor orgànica i la curtesa dels seus horitzons va fer que ben aviat fóra depassada per Podemos, que, prematurament petrificat en el seu cim, podria resultar desbordat i inclòs per la síntesi que anhela ser AeC. Però per a aconseguir aquest difícil objectiu calen requisits de complicats d’aconseguir. Primer, que es faça evident, tant en la direcció de Podemos com en els seus suports de base més incondicionals, que la manera en què estan organitzant-se de cara a les generals, amb llistes d’amics imposades en la pràctica, projecta tanta falta de serietat que, si s’haguera donat en qualsevol altre partit, hauríem sigut despietats en la nostra contestació. I, segon, que, portats pel convenciment que aquesta deriva resulta totalment inacceptable, representants de la talla i amb l’autoritat moral de Manuela Carmena, Ada Colau o Gerardo Pisarello indiquen que el camí a seguir per a guanyar, com bé saben, és el de la confluència amistosa, lleial i horitzontal produïda entorn de lideratges unànimement reconeguts.

 

Publicat a eldiario.es (14 de juliol de 2015)

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER