Un jove de València

PP EN VALENCIA

Guillem Chismol

Hi ha dies que et fiques al llit i saps que les coses han canviat, que ha estat un dia especial. Una d’eixes nits va ser el passat diumenge 24 de maig. En aquell moment no podíem aventurar com serien els pactes posteriors, les negociacions, els programes resultants ni les persones destinades a portar endavant determinada tasca al si del Consell. Tanmateix, aquella capvespre valencià sabíem una cosa amb seguretat: ens havíem guanyat democràticament un País València millor i més digne per a la seua gent.

M’agradaria en aquestes línies exposar el que això significa per a un jove de 24 anys que només ha conegut a un partit, Popular, en l’exercici del govern a la seua ciutat, València, i al seu país. Els joves valencians vivíem perduts en la política institucional, massa lluny per estimar-la i massa important com per obviar-la. El jovent de la meua ciutat hem crescut, des de que tenim consciència política, contra el govern. No d’esquenes, que és una possibilitat si no directament enfrontats.

València ha estat una ciutat en la qual no es comptava amb una oferta cultural autòctona per al jovent. Podem encetar el repàs per quelcom de tal importància per vertebrar el nostre país com la música. Per suposat, podies tindre a l’abast als grups musicals internacionals de més renom en grans escenaris pagats per tots, però els nostres? Se’ls ignorava sistemàticament. Els grups valencians triomfaven arreu dels Països Catalans, però a casa seua havia de ser la societat civil organitzada la que poguera brindar-los la oportunitat d’actuar. Si la música en valencià està on està és gràcies a la societat civil, amb el paper bàsic d’Escola Valenciana, i sempre amb la indiferència quan no el menyspreu dels governants valencians.

Aquest apartheid cultural pot ser perfectament completat per qualsevol de les altres branques de la cultura. La literatura? La sola comparació amb el cas, per exemple, català fa escàndol. El cine en valencià? Sense vida mentre construíem una Ciutat del Cinema megalòmana a Alacant per a que vingueren a rodar grans productors de fora. L’epítet de tot açò? El tancament de Canal9 i la condemna a l’ostracisme de la nostra forma de veure el món, de la nostra llengua i cultura al territori valencià.

L’educació? Altre pilar bàsic per als joves, baix mínims. Els exemples serien infinits: barracons als IES, taxes a la universitat, el sistemàtic atac a la nostra llengua i un etcètera infinit. El treball? Massa joves valencians el coneixen només d’oïdes. Les subvencions als lloguers per als joves estudiants de fora la ciutat que viuen a València? Eliminades. La mobilitat? Uns bitllets de metro i autobús excessius per a persones sense recursos.

Per suposat, cada grup pot fer una llista dels seus particulars greuges, molts compartits per diferents col·lectius. No obstant, això que fa especial el cas del jovent valencià, respecte a altres col·lectius, és que és la primera volta que sentim esperança. No una esperança desmesurada doncs massa sabem com estan els comptes dels ajuntaments i, sobretot, de la Generalitat. Però per damunt d’això no podem evitar sentir-nos extremadament feliços perquè per primera vegada veurem un canvi polític que per les persones dignes i per al país estem obligats a que no siga a pitjor.

El precariat ha passat de ser una situació econòmica per esdevindre una actitud mental. Ens consta ardus esforços imaginar-nos que és promocionar (de veres, amb diners) polítiques de gènere que faciliten la vida de les dones, elevar la nostra llengua a la categoria de llengua digna, de promocionar projectes de joves investigadors, d’ajudar als creadors de totes les branques, etc.

Crec que el que vàrem guanyar el 24 de maig no varen estar les eleccions. Ni tant sols un futur millor, que tots desitgem. El que vàrem guanyar aquell capvespre va ser l’autoestima com a col·lectiu i com a poble. Ens havien arribat fins i tot, i sense donar-nos massa compte, l’esperança en el nostre país. Ara el canvi ha de ser pausat; estratègic, i, per damunt de tot, profund i irreversible. El jovent de país d’esquerres els perdonarem que no entren en segons quines coses que ara no toquen, sent el que toca restablir la democràcia política i econòmica, però no els perdonaríem mai que ens retornaren al desgovern i a la corrupció.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER