Alcoi, els reptes d’una ciutat capital (2)

alcoi 2

Nèstor Novell

 

La veu d’alcoians representatius sobre el present i el futur d’Alcoi

Després de la panoràmica històrica i d’una primera aproximació als reptes presents de l’economia alcoiana, és hora de conèixer l’opinió d’alguns alcoians representatius pel que fa als problemes actuals de la ciutat i el seu entorn. M’he decidit passar 24 hores a la ciutat. L’objectiu és aconseguir una informació, encara que més subjectiva, que complemente els treballs acadèmics i les xifres a l’abast.

A l’Ajuntament d’Alcoi he quedat amb Paco Blay que ve acompanyat d’Àngel Beneito. Paco Blay[1] va fer el pròleg d’un llibre del Bloc d’Alcoi que vol ser una reflexió de futur, un pla de ciutat amb línies estratègiques a desenvolupar “entre tots”. En aquest llibre es diu:

L’autoestima col·lectiva, tan present no fa massa entre els nostres pares i tan necessària per a il·lusionar el conjunt de la ciutadania i els col·lectius socials al voltant d’un projecte comú, comença a fer aigua” (…)  Els estudiosos de l’SPES (Seminari Permanent per als Estudis Socioeconòmics. U.A.) afirmen amb rotunditat “Alcoy se encuentra inmerso, lo desee o no, en un proceso de cambio estructural profundo. Este cambio afectará a los procesos productivos y al empleo que se genere así como a las maneras de vivir en Alcoy”

Tant Paco com Àngel van contestant-me i complementant-se mútuament les respostes, Àngel més concís i escèptic. Paco més possibilista. Com veieu la ciutat? És la pregunta, i ells a dues veus van articulant la narració.

La població s‘ha envellit i el creixement està estancat. La gent jove se’n va fora. No hi ha suficient iniciatives per retindre els joves. Hi ha molts jubilats. La crisi és econòmica i és també generacional. Alcoi és una ciutat en crisi que va fent cosetes. La gent és llançada al negoci, però sense mitificar:

“L’alcoià se sentia molt pagat de si mateixa. La premsa també ha estat sempre molt xovinista, recordem les campanyes “7 segles d’indústria” i “Hombres que mueven Alcoi”. La ciutat estava contenta del seu desenvolupament industrial, una gran autosatisfacció, tot i que Alcoi és d’al·luvió. Ara la sensació és de derrota. Els alcoians del segle XIX venien dels pobles de l’entorn. Els alcoians del XX eren de Jaen i Còrdova. L’alcoià s’integrava de manera totèmica en les filades, però molts castellans no s’han integrat. La immigració ara suposa el 10%, però no hi ha cap política d’assimilació, simplement es conviu.

Però vulguem o no, Alcoi també té alguna cosa diferent. Dos exemples: El Círculo Industrial té com a símbol La Filosa i l’Abella, símbols de la productivitat. Per altra banda, la ciutat  sempre va tindre un hospital municipal, fins que un pròcer català en va fer un altre”

Paco Blay em regala un magnífic mapa toponímic d’Alcoi editat per l’Ajuntament. La conversa deriva en el creixement de la ciutat. Els conflictes de classe durant el procés d’industrialització d’Alcoi és patent en cada moment de la conversa.

“Per l’orografia de la ciutat les cases creixien en altura. Cases estretes i altes. És llogaven en una partició vertical en 2 o més nivells per poder repartir el menjador, la cuina i el servei. Popularment és deien cases de claus (de dos o tres claus). Els rics tenien la casa modernista i el mas, una unitat de producció agrària. Ara s’ha tombat les cases dels obrers. Sanus va fer una gran inversió per refer tot el clavegueram i els carrers. Va fer galeries per fer passar totes les infraestructures, tot i que ara les grans companyies no ho volen, volen un conducte individual per a cadascuna d’elles. També va fer un gran projecte de renovació urbana, però poca atenció va posar a salvaguardar el patrimoni urbà dels barris obrers”

És interessant conèixer com funciona sectorialment i territorial la ciutat. L’opinió és que les institucions i organismes no actuen d’una manera massa coordinada. Un poc cadascú va a la seua. Un exemple evident són els premis per a emprenedors:

“Si munta uns premis el CEEI, l’Ajuntament en munta uns altres, la Cambra un altre i, a més, estan els premis IDEA de la Universitat. El mateix passa amb les oficines d’emprenedors. No hi ha cohesió entre les associacions empresarials, sinó molt d’individualisme. La cohesió, en tot cas, la fa la festa”.

D’organismes empresarials hi han molts: FEDAC, DATO, Textil Alcoyana… A banda, cada associació de comerciants té la seua al barri que coordinen en la seua confederació. També està l’associació d’empresaris de Turisme

Una qüestió que enllaça amb la història i l’autoestima de la ciutat és el fet que la majoria pensa que el passat sempre va ser millor i no es valora l’important sector serveis com caldria. Alcoi va passar del secundari al terciari “sense tocar paret” i pel camí s’ha perdut el sentit de classe. La classe política sembla que tampoc ha estat a l’altura: Parc tecnològic Rodes, Anella Verda… són projectes que no s’han desenvolupat per falta de convenciment o per miopia

Si parlem del tema territorial l’opinió tampoc és molt favorable:

“Alcoi no ha tingut mai vocació de comarca. Li agrada ser una mena de ciutat-estat i té un problema en la manca de visió comarcal. Alcoi no va voler entrar a ACTE, l’Associació tèxtil espanyola,  i tampoc a les CCV. Caldria que la ciutat se’n recordara de la procedència dels capitals del segle XIX, també venien de fora, o que molts dels empresaris i dels tècnics es formaren fora, a l’Institut Químic Pare Vitoria de Sarrià, fundat per aquest jesuïta alcoià. Des del Bloc llançarem l’eslogan “Alcoi capital” que ningú no s’ha cregut”

Encara hi ha més marge per al desànim, com és el cas del fracassat polígon industrial mancomunat “Almoroig” a Muro, 600.000 m2 de sòl industrial, que s’ha paralitzat per problemes de gestió i distribució de càrregues i beneficis entre els municipis. Ara hi ha la protesta dels propietaris perquè no volen pagar els impostos de la nova qualificació dels terrenys. Aquest conflicte va molt lligat a l’ATE que l’Espanyola i el PP volen desenvolupar a la Canal d’Ibi. Però també hi ha marge per a l’esperança, amb l’acord, per primera vegada, entre empreses locals, IBIAE i el CEEI d’Alcoi, per crear l’accelerador d’empreses.

Per últim parlàrem de la indústria de la ciutat. És evident que hi han noves iniciatives importants que res tenen a veure amb el tèxtil i, també, que algunes empreses del tèxtil estan aguantant bé la crisi. Ha hagut una part important d’empresaris que van diversificar en el sector immobiliari, tant a la costa valenciana com al nord d’Àfrica, però d’altres han fet créixer empreses de 100 o més treballadors en sectors tan diversos com la cosmètica, els poliuretans, les TIC, més allò que resta del tèxtil que, tot i no ser el que era, no deixa de ser important.

Alguns empresaris d’Alcoi mantenen una visió i un compromís amb la ciutat. Jover és el que va finançar la Fundació d’Alzeheimer, que ací denominem el Centre de respiro; i el Lionel Grau que subvenciona l’equip de hoquei “l’Alcodiam” també dit l’ENRILE PAC, tota una institució esportiva i que va arribar a jugar a la divisió d’honor fa una anys

En parlar de les potencialitats de futur d’Alcoi la resposta és unànime:

“Les potencialitats d’Alcoi cal cercar-les en la cultura: Artistes, escriptors, músics, grups de teatre, les 4 bandes i l’orquestra. Un veritable renaixement cultural”.

M’acomiade de Paco i Ángel i me’n vaig a la Plaça de Dins per conversar amb Jordi Tormo Santonja, tènic del CEEI, ex regidor i escriptor.

Asseguts a la terrassa d’uns dels bars de la plaça i mentre els parroquians  lamenten l’eliminació del Madrid de la Champions, Jordi em recomana dues publicacions amb dades actualitzades. Més avant en parlarem d’ells, ara toca fer-ho de la indústria alcoiana i de les seus perspectives.

“Alcoi ja ha passat la crisi del tèxtil dels anys 70, una crisi que ara té Ontinyent. Els líders industrial d’ara a Alcoi són ben diversos. Alcoi és cada vegada més una ciutat de serveis i ha generat una indústria diversificada”

Passem revista a les principals empreses, d’algunes de les quals ja me n’havia parlat Paco Blay. Jordi em parla de les empreses i les dades les afegesc jo que les prenc del Rànquing d’Empreses Valencianes 2015[2]:

En el camp sanitari està KOROTT SL. És dedica a productes d’higiene, dietètics, dentífrics, etc. Ha fet  38,5 milions en vendes i té 189 treballadors. En productes de perruqueria, cosmètica i perfumeria cosmètica està Nirvel, en total 12,8 milions de vendes i 79 treballadors; També en cosmètica està Germaine de Capuccini controlada per la família Vidal, 21,5 milions en vendes i 174 treballadors; i per últim, Laboratorios Cosméticos Leim SA;

En el sector alimentari La Española Alimentaria Alcoyana SA, que a més de la fabricació de salmorres i d’olives farcides també ha obert una planta de cosmètica. Amb 76,44  milions de vendes i 179 treballadors és la primera empresa del rànquing alcoià. També està olives Serpis (Cándido Miró SA), amb 23,2 milions en vendes i 75 treballadors. En el tema de begudes està Licores Sinc SA. 2,8 milions en vendes i 24 treballadors, finalment en productes de llepolies (escuma dolça extrusionada) està Marshmallows  Internacional, de capital inicial alcoià i ara britànic, amb 6,5 milions de vendes i 56 treballadors

En temes de noves tecnologies està Adsalsa Publicidad SL, dedicada al Màrqueting on-line i serveis de telecomunicació per a gran marques. Les vendes són d’11,5 milions i té 85 treballadors. En el camp de serveis avançats hem de comptar amb, AITEX, l’institut tecnològic del tèxtil, que factura 13 milions d’euros i té 143 treballadors

En poliuretans per a panells i revestiment de parets està Panespol que és subministrador de Leroy Merlin. En el sector del plàstic està ERUM, que es dedica a la fabricació de perxes i altres productes plàstics que li ha permés entrar en el sector de l’automoció, de l’armament i en la fabricació de borses de plàstic/paper: 13,5 milions en vendes i 100 treballadors

En la fusta, mobles, portes i prestatgeries a mesura, està Angloma d’Alcoi SL, amb vendes de prop de 8 milions i 71 treballadors. També queda una indústria hereva de la fabricació de maquinària, Jordà, que ara es dedica la fabricació de cilindres i equips oleohidràulics per a una diversitat d’indústries. La seu està a Alcoi però té centres a Lleida i a Paterna. Factura 5,5 milions i té 48 treballadors.

En el tèxtil les empreses de capital alcoià estan repartides per Alcoi, Cocentaina i Muro. Només a Muro hi ha 8 empreses alcoianes. En el tèxtil queda una mica de tot, filatura, confecció, etc. A Alcoi la majoria és del ram de l’aigua. Les empreses més importants són:

Francisco Jover que és subministrador del Corte Inglés i fa cortines,  cobertors, etc. No és el que era però és important. Ara la porten els fills que estan ben formats. Set milions en vendes i 58 treballadors.

Interfabrics / Antecuir que és l’empresa del grup fundat per Rafael Pascual Albero, conegut com Felino, AquaClean Group –6 empreses del districte del tèxtil i una comercialitzadora  situada a Varsòvia- especialitzada en teixits per a sofàs, decoració i automoció. La fàbrica d’Alcoi va fer 25 milions de vendes i té 68 treballadors. Rafael Pasqual és un dels industrials de més renom d’Alcoi perquè a banda de la seua reeixida carrera empresarial ha estat una persona dialogant i col·laboradora amb la ciutat. Començà amb Francisco Jover (Jover i Pascual) i després amb Textiles Pascual, i ha acabat conformant el conglomerat industrial més important d’Alcoi. Actualment l’empresa té Textiles Pascual amb 34 persones, Pascual i Bernabeu (acabats tèxtils) i Serpiscolor (estampació) a Cocentaina, amb 115 treballadors entre les dues. Molt coneguda és  Textiflok–Antecuir (tecnologia de flocats) amb 160 treballadors entre Muro i Cocentaina. A més té Tedesvan (comercialitzadora de tapisseria), amb 9 treballadors i Interfabrics (comercialitza tapisseria per a la indústria del moble i decoració)  amb 65 treballadors. Al magatzem de Polònia –Costa Blanca – treballen 7 persones

Un altre empresari que cal posar de relleu és León Grau, conegut com Lionel, que amb els 3 fills ha donat lloc a 3 empreses, una de tèxtil, una de software i altra de construcció, i que es molt conegut a Alcoi pel seu mecenatge en al CD Alcoyano (nascut el nascut el 1928 del Club de Boxing Alcoi) que als anys 40 encunyà la frase “tindre més moral que l’alcoià” per la seua voluntarista lluita per mantindre’s a primera divisió). També ha estat donant suport a l’Alcodiam de patí i hoquei. Les dues empreses importants de Lionel han estat Hilaturas Miel S.A., (HIMIESA) i el grup immobiliari ENRILE. Ell va ser dels primers empresaris alcoians que en no disposar d’adequat terreny industrial a Alcoi munta les fabriques a Muro, Cocentaina, Mutxamel i Alcázar de San Juan. El seu grup va arribar a tindre 400 treballadors. En aquests moments la plantilla és de 150 a l’estat espanyol i, altres 150, en una planta a l’Índia.

Lionel també va ser membre del Consell d’Administració de l’asseguradora la Unión Alcoyana però també pel seu mecenatge més enllà de la Festa i dels clubs esportius. Durant molts anys va mantindre la Fundació Lecasse a Alcoi dedicada a la promoció de l’art contemporani. Les principals exposicions que organitzà, i que enriquiren el patrimoni de la fundació, varen ser de Joan Castejón. També en va fer de  Rafael Canogar, Rafael Armengol i Antoni Tàpies. La col·lecció de la fundació ara està dividida entre els seus fills.

Es mostrà molt crític per la venda de l’antic quarter militar, ara Centre Comercial Alzamora, a un grup de fora per 500 milions de pessetes. El caràcter especulatiu d’aquest grup, al seu entendre, ha fet que els preus siguen molts cars i que el centre no funcione com cal.

Altra empreses tèxtil de la nova fornada són Tutto Piccolo que fa roba per a xiquets, una part important per a Agatha Ruiz de la Prada. És una empresa amb molt d’èxit amb dues plantes a Alcoi. Ha fet 5,8 milions de vendes i té 29 treballadors.  L’altra empresa és Filatures Jordà.

En el tema de transport ha desaparegut l’emblemàtica Mirofret. Ara hi ha un potent grup de transport i logística: Explotación Internacional de transportes SA / Transports Juver SA, del grup EXIT SA, que fan 26 milions de vendes i té 116 treballadors.

Un projecte interessant de cara al futur és l’Acceleradora d’Empreses: acelera tu proyecto.com Crowd Knowledge que s’ha constituït al CEEI. S’ha fet una societat on es troben CEEI, adSalsa Global Marketing Solutions, Alcoinnova, Nirvel Cosmetics, Korott, AIJU, la Unión Alcoyana, La Española, Leim, Jover…. Les empreses aporten finançament i s’impliquen directament en el projecte. Bàsicament financen el costos del projecte durant 10 mesos, aporten la seua experiència  i entren en el capital de les noves empreses amb uns 10.000 euros. Jordi Tormo, satisfet,  em diu:

“El més important és que s‘ha aconseguit que empreses del territori inverteixen en el territori. S’hi han presentat 31 projectes i se n’han seleccionat 3. Les noves empreses estan ubicades al CEEI i fan ús del serveis i dels personal tècnic. Tenen un termini de 10 mesos per començar a vendre”.

De les tres empreses seleccionades cap d’elles pertany al sector TIC. Una és una consultora d’estratègia Internacional, l’altra és una empresa de Drons i, la tercera, es dedica a l’agricultura ecològica, principalment llavors. Els empresaris són gent jove entre 25 i 40 anys de mitjana. Segons Jordi:

“Un altre projecte de l’àrea ben interessant és la Llotja d’Inversió d’Ibi que ara s’hi pot participar en una plicació WEB. Hi pots encomanar qualsevol producte que necessites i en molt poc de temps et contesten amb un pressupost. El canvi de mentalitat d’Ibi es va produir quan es van adonar que eren bon en el plàstic i no en el joguet, a partir d’aleshores assumiren la mentalitat de ser experts en saber fer productes diversos”.

Cal considerar també de cara el futur el Consell Econòmic i Social, on estan el CEEI, Aitex, la Universitat, els centres de Formació Professional, la Cambra de Comerç d’Alcoi, les associacions empresarials, els sindicats i el partits polítics. Una maquinària molt pesada però que ha tingut la virtut de fer un pas endavant organitzar-se en comissions de treball específiques. I el segon és la Mancomunitat de l’Alcoià – Comtat, MAC, creada el 21010. En un principi s’hi van integrar molt municipis, després molts del PP se’n van eixir. Té una estructura molt menuda. Ara hi són 8 pobles.”

A Alcoi no hi ha ni lideratge econòmic ni territorial. L’exemple recent més clar és el conflicte pel pagament de l’IBI en l’Almoroig, el polígon industrial mancomunat de Muro, i que està molt lligat al TAE que La Española, amb el suport del PP, vol desenvolupar a la Canal d’Ibi. El projecte té poc d’estratègic i d’aposta per la innovació com exigeix la declaració de TAE. La Española vol generar un gran polígon industrial, on s’instal·laria ella, acompanyat d’un important desenvolupament urbanístic (hotels, apartaments, zones esportives i residencial i sala de festes). Tot i que els terrenys es troben sobre l’aqüífer del riu Molinar, amb la qual cosa, a més de l’impacte ambiental està també l’impacte sobre la salut, l’empresa persisteix.

Jordi Tormo insisteix en la importancia de la qüestió territorial:

“Alcoi té una trajectòria històrica de ciutat tancada en el seu propi municipi. Aquesta manca de visió territorial ha fet que la ciutat passara de ser la 3a o 4a ciutat valenciana a ser la que fa 15. No hi cap preocupació pel fet que avui hi ha una ciutat lineal Alcoi-Cocentina –Muro”.

Per contra, el nivell d’associacionisme a Alcoi és molt elevat. De caràcter socio-sanitari hi hauran unes 35 associacions, d’esportives entre 40 i 50, de la Festa, només parlant de filades hi han 28. També hi ha associacions empresarials de tota mena.

Es pot dir que Alcoi és una ciutat organitzada i desarticulada. Però ens movem molt i cada vegada més ens ajuntem per fer coses comunes.

Li comente que això de la desarticulació de les organitzacions socials és una constant a tot el País. I no parlem de l’articulació més enllà de la pròpia comarca. Vivim en un País on les persones més creatives han estat amagades, és un país submergit. Li explique que un dels objectius d’aquest “Viatge” que escric és traure a la llum aquest altre País.

“És absolutament cert. Acabe de publicar un llibre sobre l’Ovidi i he d‘anar a presentar-lo per diversos indrets del País. He descobert el que em dius, una gran quantitat de persones amb una gran  inquietud pel País. Un veritable país amagat.

Mira, allò realment important que estem gaudint ara i que és  engrescador de cara al futur que ha passat a Alcoi els darrers anys és que la ciutat torna a ser capital cultural, perquè a banda dels tres superfamosos d’Antoni Miró, Isabel Clara Simó i l’Ovidi Monllor. Més enllà dels nostres poetes, Joan Valls i Gil Albert, de Pep Cortés i la Cazuela, dels nostres arquitectes modernistes i el contemporani Manolo Vidal. Ara hi torna ha haver gent jove i de qualitat. Et citaré uns quants: Francesc Gisbert, Silvestre Vilaplana, Paco Bodí, Mercè Climent, Jordi Botella, Carles Cortés (a més del propi Jordi Tormo).

En música tenim a “Arthur Caravan”, un bon conjunt de música en català. Phil de Vient i Jordi Gil. També està “We are not brothers” que fa música electrònica i el ”Col·lectiu de Música de Telers” que s’ha convertit en un segell de música. De pintura i fotografia hi ha una bona colla de joves artistes.

En teatre tenim “La Dependent”, una companyia de teatre professional. De novembre a desembre fan el Tirisiti. A banda està “la Cazuela”, que és amateur, així com “Bolos Teatre” i  3 o 4 companyies que fan sainets. Hi ha un gran dinamisme en les presentacions de llibres i d’exposicions. Hi ha ara 6 sales d’exposició i Antoni Miró s’ha implicat molt per fer de programador cultural. El millor és que parles amb ell

 

Antoni Miró: la cultura alcoiana ahir i avui

S’ha fet de nit i em dirigesc a Sopalmo a gaudir de la sempre generosa i afectiva hospitalitat d’Antoni Miró i Sofia Bofill. Aprofitarem el sopar per parlar d’Alcoi i de tot allò que és presente, procés judicial de l’escultura del 25 d’abril de Gandia inclòs.

Alcoi, per la seu tradició industrial sempre ha estat una ciutat on la cultura ha tingut una presència envejable. La tradició industrial. La diversitat de treballs i de tècniques, l’ús de la maquinària. La necessitat d’arriscar i innovar, ha fet un soll que fa aquesta ciutat diferent. L’arquitectura modernista de la ciutat, habitatges i fàbriques, obra especialment de 2 arquitectes, Timoteu Briet Montaud i Vicent Pasqual Pastor, no haguera estat possible sense els fonedors, fusters, decoradors i artistes gràfics, amb grans coneixements de tècniques, materials i procediments, també artístics, que requeria la indústria alcoiana. Antoni Miró comença:

“Una gran figura de la pintura alcoiana és el pintor realista de temàtica històrica Antoni Gisbert, director del museu del Prado“

Ara comença a valorar-se. L’afusellament de Torrijos a la platja de Màlaga mostra que era un molt bon pintor. Si vols veure allò que feien els alcoians quan eren una capital i la burgesia tenia dos dits de gust ves al cementiri. L’estructura del cementiri és única. Baixa i passeja pel fossar modernista, mira les escultures dels panteons”.

La visita paga la pena. Diversos panteons tenen una gran qualitat artística. En destaca un, el Panteó Gisbert, del propietari de la fàbrica “la Mistera” i de la modernista “Casa del Pavo”. En aquest panteó, com en moltes altres edificacions de la ciutat, el dissenyador fou el pintor Ferran Cabrera, el projecte arquitectònic de Vicent Pasqual i l’escultura principal, l’”Angel del silenci”, de Llorens Ridaura. Tres alcoians importants i de una qualitat indiscutible als que cal sumar el pintor Emili Sala Francés.

A les darreries del XIX i primera part del XX Alcoi també va donar importants enginyers. El director de l’Escola d’Arts i Indústries es va mostrar com un gran arqueòleg al poblat de Les Llometes, mentre que Josep Carbonell Morand va ser el que va projectar els ferrocarrils Madrid-València, la Dénia-Vila Joiosa-Alacant. Per últim cal ressenyar per la seua important llavor de formació de molts tècnics alcoians el del químic Pare Eduard Vitoria Miralles, llicenciat a Lovaina i fundador, el 1905, del  Laboratori Químic de l’Ebre de Sarriá.

D’aquesta època són també el compositor Gonçal Barrachina que va fundar la Societat de Concerts d’Alcoi i el compositor Joan Cantó Francés, mestre de molts músics alcoians i primer compositor de músic per a la Festa.

Durant la primera part del segle XX, en el camp de la fotografia no poden oblidar a Francesc Mora Carbonell i la seua fotografia Novembre, premiada mundialment a Londres en 1939. També està el poeta i professor de musicologia de la Sorbona Adrià Miró, i els nostres poetes més coneguts: Juan Gil-Albert, el benvolgut Joan Valls i Jordà, i també Manuel Rodríguez Castelló. Però Antoni torna a la pintura:

“Entre els anys 60 i 80 tingueren en Alcoi gran importància els pintors comercials. Fèiem temes costumbristes amb certa gràcia. Eren apreciats pel mercat. Hi havia uns 1.500 i alguns guanyaven molts diners. Ara encara en queda algú, però les noves tecnologies han reduït el mercat”.

En teatre, al final del franquisme, triomfà la companyia la Cazuela, per on han passat més de 3.000 actors i va arribar a aconseguir el Premi Nacional de Teatres. D’ací varen sortir molts actors com Pep Cortés, Juli Mira, Pilar Olcina, Pau Durà, Antonio Oltra, Pep Sellés etc. Ara hi ha una companyia professional que és diu La dependent, i és manté anualment la Mostra de Teatre. En altre àmbit està l’actor còmic Xavi Castillo. En les arts escèniques està la famosa coreògrafa i ballarina Sol Picó.

“Però clar, l’època de la transició va ser uns anys molt fecunds culturalment per al conjunt del País i especialment a Alcoi, que van tindre la sort de tindre, des de l’any 75, a un alcalde demòcrata cristià i a favor de l’estatut d’autonomia, mentre un altre alcoià, Oltra Moltó aplicava la censura més bèstia des de Govern Civil. Jo pertany a aquesta generació, com l’Ovidi Montllor i la Isabel Clara Simó”.

No sé per què però tot el món se n’oblida de Camilo Sesto i Francisco.

“Si passeges per Alcoi veuràs que encara té aspecte de capital. L’alcalde Sanús va aconseguir inversions importants. Va invertir en cultura, en la renovació urbana, la renovació de la plaça d’Espanya, en la realització de parcs i de dotació d’infraestructures, aprofitant que era president de la Federació Valenciana de Municipis i Províncies…. fins que de sobte ho va abandonar tot”.

Sanús va projectar una ciutat on el seu futur estava com a ciutat de serveis, però va tindre una nul·la visió territorial. Una de les coses de més volada que va fer va ser el Pla ARA de revitalització del cas urbà d’Alcoi. El pla el va redactar l’arquitecte i professor Manuel Vidal Vidal, l’any 1984, i preveia cinc àrees d’intervenció urbana. Els arquitectes que va dur Vidal varen ser Alvaro Siza per al Portal de Riquer, Francesco Venezia en el Buidaoli, John Miller en la Riba i Manuel de Solà Morales en la Sang. Els parcs de la perifèria varen ser assignats a Vicent Vidal i Luís Armiño en Arsenal, José Cabanes en Viaducte, Colomer i Alcácer en Batoi i Javier Pérez Igualada en Cantagallet. De tots aquests projectes els de Venezia, Miller i Siza es varen quedar sense desenvolupar. Per contra, el projecte de Solà de Morales ,a la Sang, és d’una gran qualitat i un èxit en la revitalització social i urbana del barri. El 1999 se li atorgà el premi FAD.

Actualment Alcoi viu un gran dinamisme cultural. Antoni Miró s’ha implicat els darrers quatre anys per dur endavant les exposicions d’art. L’èxit d’assistència de públic als actes culturals és elevat i, en una legislatura, s’ha capgirat l’alletargada vida cultural d’Alcoi. En aquests moments hi han 6 sales d’exposicions d’art i presentacions literàries, musicals i teatrals d’una manera ben seguida. Tot just la Universitat d’Alacant ha creat la Càtedra Antoni Miró d’Art Contemporani i Societat. A l’acte de presentació, el professor i crític d’art Romà de la Calle, també alcoià, va fer un breu i intens parlament del qual vaig prendre diverses notes:

“L’art contemporani no s’ha sabut / no s’ha volgut explicar. Hi ha una gran carència social en la comprensió de l’art contemporani. Amb l’art sempre anem mirant pel retrovisor. Però l’art contemporani mostra una gran tensió entre el creador i la societat, entre el creador i, l’economia i la política que volen acotar-lo. La ciutat d’Alcoi és un lloc perfecte per a aquesta càtedra de reflexió entre art, pensament i societat, perquè és lloc d’encontre d’aquestes tensions vitals. Un lloc on el risc, la creativitat, la importància del saber fer i de la tècnica, són ben vius. L’art, la ciència i l’esperit crític està en l’anima dels alcoians”.

 

 

 

[1] Bloc d’Alcoi. Alcoifutur. Pròleg de Paco Blay. Nau Llibres. 2006

[2] http://www.valenciaplaza.com/ranking_empresas_valencianas

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER