Àngel Ferrero
La Rada Suprema d’Ucraïna va aprovar el passat 9 d’abril una llei que prohibeix els símbols comunistes i nazis en el país, equiparant així a tots dos. La iniciativa legislativa va ser aprovada per 254 vots a favor i estableix que l’incompliment de la llei comporta el tancament de partits polítics i mitjans de comunicació. El Partit Comunista d’Ucraïna queda de facto il·legalitzat, i d’ací a un mes, quan se celebre la commemoració del 70 aniversari del Dia de la Victòria sobre el feixisme, tot aquell que decidesca eixir al carrer amb una bandera roja a Ucraïna serà acusat de “separatisme”. Totes les estàtues soviètiques seran així mateix desmantellades. Per si no fos prou, aquell mateix dia es va aprovar una altra llei que reconeix a l’Organització de Nacionalistes Ucraïnesos (OUN) i el seu braç militar, l’Exèrcit Insurgent Ucraïnès (UPA), com a “lluitadors per la independència d’Ucraïna” i atorga als seus membres determinades garanties socials.
“Aquest projecte de llei eliminarà l’amenaça a la sobirania, integritat territorial i seguretat nacional d’Ucraïna, fomentarà l’esperit i la moral de la nació ucraïnesa”, van declarar els autors de la proposta, entre els quals es troba Yuri Shujévich, diputat pel Partit Radical de Oleh Lyashko i un dels fundadors de l’Assemblea Nacional Ucraïnesa-Autodefensa d’Ucraïna (UNA-UNSO), una formació d’extrema dreta que el 22 de maig de 2014 es va fusionar amb Pravy Sektor. Shujévich és fill de Roman Shujévich, un dels dirigents militars de l’UPA. Roman Shujévich va estar al comandament de la Legió ucraïnesa finançada per l’Abwehr, el servei d’intel·ligència militar alemany, i va ser capità del batalló Schutzmannschaft 201, igualment sota comandament nazi. Com a tal, va ser responsable de nombrosos crims de guerra i contra la humanitat a Bielorússia i de l’assassinat de desenes de milers de russos, jueus i polonesos a Volhynia i Galícia oriental.
Tot açò, per desgràcia, sorprèn més aviat poc. El 22 de gener de 2010, el llavors president d’Ucraïna, Víktor Yúshenko, guanyador de les eleccions després de la Revolució Taronja, va lliurar a títol pòstum a Stepan Bandera, el fundador de l’OUN i l’UPA, el títol d’Heroi d’Ucraïna. Encara que el gest va ser condemnat pel Parlament europeu, la veritat és que la Unió Europea ha fet els ulls grossos en el seu propi territori, i en diverses ocasions. Així, Brussel·les ha tolerat durant anys la desfilada anual de veterans de les Waffen-SS a Letònia, país que segueix sense concedir la nacionalitat a 262.622 ciutadans del seu país, quasi dos terços dels quals són russos ètnics que es neguen a reconèixer que el país va ser ocupat per la Unió Soviètica, condició necessària per a accedir al passaport letó. Com va tolerar abans, malgrat les fortes protestes de la població russòfona, la decisió del govern estonià de retirar en 2007 a Tallin l’estàtua al soldat soviètic.
Fins i tot el govern alemany tracta des de fa anys de reduir el paper de la URSS en la seua història, no solament minimitzant, en plena lògica de Guerra Freda, el paper de la URSS en la victòria sobre el feixisme en favor del d’EUA, sinó en el procés de reunificació, en la qual la política exterior de Mikhaïl Gorbatxov va jugar un paper clau, facilitant-la. En l’última Conferència de Seguretat de Munic, Angela Merkel va expressar l’agraïment alemany a el “valor dels pobles d’Europa central i oriental” en la seua lluita contra el comunisme i que va fer possible la reunificació d’Alemanya, i en els actes del 25 aniversari de la caiguda del Mur de Berlín l’any passat la televisió alemanya va destacar, per sobre de Gorbatxov –relegat a un segon pla– la influència en la dissidència germà-oriental del sindicat polonès Solidarnosc.
En un recent article, Taric Cyril Estimar i Per Anders Rudling, professors d’història de la Universitat de Columbia (Estats Units) i Lund (Suècia) respectivament, han alertat de la perillosa manipulació històrica que suposen aquest tipus de mesures a Ucraïna, recordant que, de fet, va haver-hi més ucraïnesos combatent amb l’Exèrcit Roig que contra ell. “En alguns casos –escriuen– han circulat falsificacions deliberades de l’OUN com a proves autèntiques per a rebutjar el seu caràcter antisemita. Una d’elles consisteix en una fictícia autobiografia d’una dona jueva, Stella Krentsbakh o Kreutzbach, titulada Estic visca gràcies a l’Exèrcit Insurgent Ucraïnès, presentada com a ‘prova’ per a ‘refutar’ qualsevol testimoniatge genuí de l’antisemitisme dels nacionalistes”. Recentment, els serveis secrets ucraïnesos (SBU) van presentar el que els autors de l’article qualifiquen de “absurda llista” amb 19 persones responsables de la fam de 1932-33 a Ucraïna, dues cinquenes parts dels quals es van presentar, seguint l’estil habitual de la propaganda antisemita, amb el nom “real” (és a dir, hebreu) entre parèntesi.
Cyril Estimar i Anders Rudling destaquen el cas de Serhiy Kvit, actual ministre ucraïnès d’Educació i Ciència. Kvit, que es va presentar en les passades eleccions com a independent en el Bloc de Petró Poroshenko –el partit del president ucraïnès–, va ser abans rector de la Universitat Nacional de Kyiv-Mohyla (NaUKMA), una de les casernes generals de la Revolució Taronja. També ha estat membre de l’organització paramilitar “Tryzub” (Trident), del dirigent de la qual, l’avui líder de Pravy Sektor Dmytro Yarosh, n’és amic.
Kvit, segons expliquen tots dos historiadors, “és l’autor d’una biografia laudatòria sobre Dmytro Dontsov, un dels teòrics clau del nacionalisme etnicista ucraïnès. [Kvit] nega i racionalitza l’antisemitisme de Dontsov, i margina el seu entusiasme per l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista”. (Dontsov, per cert, es va traslladar en 1941, quan l’Alemanya nazi va iniciar la seua invasió de la URSS, a Berlín, on els seus llibres antirussos i anticomunistes havien estat ja traduïts abans.)
El ministre d’Educació i Ciència de “la Ucraïna amb valors europeus”, que ha insistit en diverses ocasions que els nacionalistes ucraïnesos de la Segona Guerra Mundial constitueixen un exemple a seguir, va obligar com a rector de la NaUKMA a clausurar l’exposició “El cos ucraïnès”, organitzada pel Centre de Recerca de la Cultura Visual i, poc després, va tancar el propi centre. L’exposició estava enfocada a les minories sexuals a Ucraïna i tractava de reivindicar els drets dels homosexuals en el país.
Cyril Estimar i Anders Rudling denuncien que tots aquests fets són ignorats pels mitjans de comunicació occidentals com a “propaganda russa” a partir d’una lògica “massa simple: si el mitjans russos diuen que hi ha un problema, llavors és que no n’hi ha cap”. Aquesta polarització, conclouen, “és intel·lectualment i políticament infructuosa”.
La UE tracta de crear el seu propi relat fundacional i, com ha assenyalat Rafael Poch-de-Feliu, expulsar a Rússia de la història europea. En la història com en l’economia: amb una teràpia de xoc.
Publicat a Sin Permiso (19 d’abril de 2015)
