Carles Barquero Genovés
Crec que no sóc el primer a obrir aquest meló, i així i tot en faré de nou un tall, perquè la cosa em sembla seriosa. Anem a pams: fa uns dies vaig vore a la xarxa un vídeo promocional de Compromís. No sé per què, la veritat, perquè ja tenia pensat de votar-los. El cas: el vídeo dura un minut i escaig: Mònica Oltra –veu en off– parla mirant de connectar amb les inquietuds del votant en temps de crisi: atur, retallades de serveis socials i de drets, corrupció generalitzada, defensa de la petita i mitjana empresa… Fins ací tot correcte. Sorprén, però, un detall: Mònica parla en valencià i, durant quaranta segons (una tercera part de l’espot) també en castellà.
No és l’única concessió que Compromís fa al bilingüisme en aquesta campanya: per tot arreu, com a mínim en la meua comarca, els cartells estan també en bilingüe. Des que el Bloc deixà de ser Bloc per integrar-se en una estructura més ambiciosa –i també més diluïda– com Compromís, hem vist sovintejar aquests petits detalls de cara a la galeria. També en actes públics del partit, en els quals algun parlamentari fa el discurs en castellà. Part i, de vegades –ai, las– tot en castellà.
És clar que podem imaginar quina voluntat hi ha al sota d’aquests tics. La pruïja per arribar a un electorat més ampli fa pensar els dirigents de Compromís que el bilingüisme és prioritari. I així i tot… existeix aqueixa necessitat realment? Des que la coalició ecovalencianista puja en escons i en enquestes he comprovat, incrèdul, com persones del meu entorn –bàsicament castellanoparlant i de ciutat– apostaven per votar-los. Parle de familiars d’origen andalús, criats en cases on el valencià era llunyà i inexistent. Parle de persones treballadores de barris d’al·luvió i cognoms d’origen mesetari que em deien que votarien a Compromís per primera vegada després d’anys de desencant amb el PSOE. Eren persones que veien en la televisió l’energia de Mònica Oltra, la feina d’oposició ferma al PP que PSPV i Esquerra Unida deixaven vacant.
Les persones castellanoparlants d’aquest país que han decidit votar a Compromís han conegut a Mònica Oltra, a Panyella o a Enric Morera parlant en valencià, i és clar que els entenen, com l’amplíssim 85% de valencians que entenen la llengua pròpia del país segons l’estudi de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Són nous votants que se sorprenen a si mateixos elegint un partit de perfil nacionalista, però que potser se sorprenen més encara sentint parlar en castellà a Mònica Oltra o a Mireia Mollà. I és clar que en l’electorat hi ha moltes persones que passen del valencià o que se’n burlen, però és que eixos, sincerament, no votaran mai Compromís. Encara que els parlem en anglés no paga la pena posar les albardes per tal d’anar a buscar-los.
Concessions bilingüistes com les dels darrers anys només contribueixen a desvirtuar i aigualir la rotunditat i coherència del missatge. La coalició Compromís és l’única força valenciana i valencianista del panorama polític. Enfront, només tenim franquícies titelles dirigides des de Madrid. La nostra llengua ha estat sempre un dels nostres punts identitaris bàsics. Renunciar a ella o diluir-la ens situa en la mateixa intensitat de reivindicació lingüística que altres partits suposadament bilingüistes com el PP o el PSOE, i donar entrada al bilingüisme permet convertir un tret essencial en un tret accessori; la categoria, doncs, esdevinguda anècdota.
No podem trasmetre que volem viure en valencià i que volem una vida plena en la nostra llengua a tots els nivells (allò que en termes sociolingüístics es diu una normalització lingüística) tot reconeixent després, per sota mà, que necessitem el castellà per arribar a les masses. És una contradicció en els termes. Com ho és reivindicar d’un costat una televisió autonòmica totalment en valencià i, de l’altre, relegar la llengua, dins del teu propi espot publicitari, a un ridícul coprotagonisme. Els partits que no busquen les majories són castigats, és evident, però també són castigats (l’exemple de Podemos és clar) aquells que abandonen les essències per cercar el consens d’una centralitat on els seus votants, senzillament, no hi són. El valencià és la nostra senya d’identitat, hauria de ser la nostra i la de Compromís, i vore el contrari fa mal. Parle com a valencià i com a votant fidel.
