La història de les Espanyes i l’Enciclopèdia Álvarez

1 Álvarez

Joan del Alcàzar

Bona part dels qui cursàrem els estudis previs al batxillerat durant els anys cinquanta i seixanta ho vam fer amb l’Enciclopèdia Álvarez, i amb ella vam aprendre algunes línies bàsiques de la nostra història: que Espanya ja existia en l’Edat antiga, la que “comprèn des que es va tenir de l’home notícies escrites fins a la invasió dels bàrbars del Nord l’any 409”; que aquella Espanya estava poblada pels ibers i els celtes ―xicotets, bruns i de procedència africana els primers; alts, rossos i procedents del centre d’Europa els segons― de la barreja dels quals eixirien els celtibers, que ocuparien el centre de la península. Aquests es caracteritzaven, explicava l’Enciclopèdia, pel seu extraordinari amor a la independència, per ser intrèpids i ferotges, per lluitar en guerrilles contra qualsevol poble estranger que els atacara i perquè estaven juramentats en què “quan el cap moria en el combat, tots els seguidors es donaven mort a si mateixos” [sic].

Recordava Joan Romero aquella Enciclopèdia fa uns dies durant la presentació del llibre que ha editat al costat d’Antoni Furió: Historia de las Españas.

El nou llibre és un volum conformat per una dotzena de textos signats per prestigiosos especialistes. La nòmina d’aquests és tota una garantia de qualitat ja que, més enllà dels propis editors, la conformen Josep Fontana, Antoni Simón, Joaquim Albareda, Antonio Miguel Bernal, Pedro Ruiz Torres, Juan Sisinio Pérez Garzón, Borja de Riquer, Ramón Villares, Manuel Alcaraz i Alain C. Cagnon. L’eix vertebrador dels textos, “la idea fonamental que travessa el llibre és que una cosa és l’estat i una altra, la nació. Els intents d’encaixar per la força estat i nació han fracassat”.

El problema d’Espanya, una i mil vegades abordat i una i mil vegades no resolt.  Com explica en el seu capítol Pedro Ruiz Torres, titulat “Els usos de la història en les diferents maneres de concebre Espanya”, ja des dels trenta volums de la Historia General de España de Modesto Lafuente, a mitjan segle XIX, ha tingut vigència el relat d’una “antiquíssima nació espanyola, [en la qual] sobretot en l’últim període visigot, en els regnes cristians durant ‘la Reconquesta’ i en la nació forjada pels Reis Catòlics, estaven ja les llibertats forjades en el segle XIX, després de l’abolició de l’absolutisme, sense necessitat d’una revolució com la francesa”.

Cert és que aquest problema connecta clarament amb la idea que expressa Josep Fontana en la Introducció del volum, quan diu que la intolerància ha sigut un signe característic de la història d’Espanya. Com també ho és, apunta Ruiz Torres, que el desenvolupament del sistema autonòmic de les últimes dècades i les polítiques antisocials de resposta a la crisi d’aquests últims anys no han fet sinó aguditzar les dificultats d’avançar en la resolució del conflicto.

Davant el desencontre creixent que s’està donant entre el govern de Catalunya i el de l’Estat, Pedro Ruiz Torres dissecciona el debat parlamentari de 1932 entre José Ortega i Gasset i Manuel Azaña, a propòsit de l’Estatut català. En aquella extraordinària controvèrsia es va evidenciar, una vegada més, que hi havia dues formes radicalment diferents de concebre tant a Espanya com a la seua història.

La tesi d’Ortega era contundent: rebutjava qualsevol reivindicació de sobirania per part catalana, en la mesura que acceptar-la significaria de forma immediata una catàstrofe nacional. A més, afegia, la sobirania emana del poble, però no del poble de Catalunya sinó de l’espanyol, per la qual cosa solament aquest té dret a decidir si trenca o no la convivència. La d’Azaña estava en les antípodes. El president del govern entenia que la petició catalana d’autonomia era legítima, fonamentalment perquè els promotors havien complit amb tots els tràmits constitucionals i perquè considerava que la pretensió dels catalans de viure d’una altra forma dins de l’Estat podia conjugar-se amb els interessos d’Espanya al si de la República.

Després de la llarga nit franquista, durant la qual Espanya va ser aquella que descrivia l‘Enciclopèdia Álvarez, la Constitució de 1978 tampoc va ser capaç de resoldre de forma clara allò discutit entre Ortega i Azaña. Així en l’article 2 queda negre sobre blanc la indissoluble unitat de la Nació espanyola a la forma orteguiana i, paradoxalment, es reconeix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions, la qual cosa sembla una evident influència azañista. Va ser la Constitució de 1978 un exercici de síntesi entre tots dos plantejaments, un intent de resoldre aquella contradicció irreconciliable?

Si ho va ser, a hores d’ara aquesta solució pateix una crisi profunda. Diuen Romero i Furió en la presentació del volum ―i no els hi manca raó― que Espanya està inacabada. Afegeixen, a més a més, que la història del país està farcida de desencontres, que hi ha hagut poc diàleg sobre les qüestions essencials relatives a la convivència dels pobles peninsulars.

Ara, diuen els dos editors, davant els qui proposem una redefinició de l’Estat espanyol apareixen, una vegada més, aquells que se situen fora de la història, aquells que segueixen amb la seua Enciclopèdia Álvarez tot insistint en els tres mil·lennis d’existència de la nació espanyola. Això, diuen Romero i Furió, “no és sinó una manera d’expressar la inseguretat sobre el present i de conjurar, de forma imperativa i categòrica més que reflexiva i crítica, els temors sobre el futur”.

No resulta fàcil, doncs, tindre il·lusions fundades que serem capaços d’avançar, però ―una vegada més― haurem de fer de la necessitat virtut i contrapesar el pessimisme de la raó amb l’optimisme de la voluntat. No podem deixar de publicar llibres, de generar debats, d’interpel·lar-nos mútuament per a abandonar d’una bona vegada la doctrina d’Antonio Álvarez Pérez i la seua Enciclopèdia que el franquisme ens va obligar a ingerir en dosis nocives per a la nostra salut.

Com va dir Joan Romero en la presentació del volum, els autors han pretès “que les noves generacions s’acullen al passat col·lectiu d’una altra manera diferent a la dels qui ens formàrem amb l‘Enciclopèdia Álvarez”. Tant de bo tinguem una mica de sort i ho aconseguim. Aquest llibre, per descomptat, és una excel·lent contribució per a això.

Publicat en el bloc Escriureenlaire

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER