La supervivència de les respostes (Sobre Josep Palàcios)

pàlàcios

Joan Garí

Josep Palàcios és el nostre escriptor més singular. Entén la literatura com l’orfebre contempla l’or o la plata -i la realitat, com la sospita un alquimista-. Aquella pols seca que imaginaven els àrabs – al-iksir -, amb la propietat de guarir les malalties i aconseguir la immortalitat, és un secret que Palàcios ha desxifrat i fa anys que s’entesta a detallar-nos-el. No esperem, però, que el missatge que contenen els seus escrits supere els límits de la tipografia. Tot comença i acaba en una caixa d’impremta (el ciberespai?; això és un somni de bojos). Per això, des de fa tants anys, aquest escriptor de Sueca, a la Ribera del Xúquer, sent la necessitat de recordar-nos que Sueca vol dir “mercat” i Xúquer vol dir “devastador”. Els àrabs el van ensinistrar bé.

El mercat de la paraula és només un joc perpetu de construcció-destrucció. Per això el ventall d’històries que es poden contar és limitat. I per això la missió d’un escriptor -segons l’entén Josep Palàcios- és contar-nos sempre la mateixa història -mantenint-ne la substància, modificant obsessivament la seua literalitat.

Els llibres emblemàtics de Josep Palàcios estarien encara a l’abast només d’uns quants elegits (ja que eren autoedicions) si no fos perquè els va reunir finalment en els dos volums de La imatge a Publicacions de la Universitat de València l’any 2013. Allí podíem trobar la primera redacció d’ Alfabet (o AlfAbet ), el producte de la seua col·laboració amb el pintor Manuel Boix. Aquell conjunt inicial de relats (vint-i-sis, un per cada lletra del nostre abecedari) tenia la força insuflada d’un escriptor epigramàtic, amic de la paradoxa i els jocs de paraules, densament complex. El volum s’obria amb A d’Altura, la història d’un vell eremita que aconseguia finalment el seu cim, “l’agulla més alta de la Terra”. Allí sanglotava: “¿Tampoc ara, Senyor, no em mostrareu la vostra cara?” El silenci el desesperava però, quan ja ho donava tot per perdut, una altra figura s’hi acostava sigil·losament. “Com és que heu tardat tant a presentar-vos, Senyor?”, mormolava l’eremita. A la qual cosa l’al·ludit responia: “M’ha costat molt pujar fins a tu”.

Les preguntes de la saviesa

Aquesta història parabòlica i totes les altres van ser modificades per Josep Palàcios (en el sentit més pròpiament cultural: corregida i augmentada) per a l’edició d’un segon AlfaBet (ara amb la B majúscula) publicat per l’editorial Empúries l’any 1989. Com l’alquimista incansable a la recerca del seu elixir, Palàcios reescriví obsessivament el seu text. “¿Hi ha dues històries que siguin iguals?”, s’interrogava en el seu proemi. La pregunta incloïa, retòricament, la resposta. De fet, en el relat O confessaria: “La saviesa consisteix en les preguntes. La supervivència, en les respostes”. I no es tracta, certament, de ser més savis; es tracta de perdurar més enllà de la pròpia biologia.

Un quart de segle més tard, Palàcios ens ofereix en Alfabet terminal (també a Publicacions de la Universitat de València) una nova versió del seu llibre emblemàtic. ¿Han millorat, en aquesta reescriptura, els seus relats? No sabria dir-ho. Potser la millor versió era la primitiva, la més concentrada, la més lacònica. En AlfaBet escriu: “Una moneda llançada enlaire, per l’única probabilitat per la qual resultava fascinant apostar era pel cantell”. Ara, en Alfabet terminal, aquesta magnífica frase ha estat substituïda per aquesta altra: “Una burxada en la cutícula del dit menut del peu, no distingí si el dret o l’esquerre, li féu arrugar la pell del front”. El lector jutjarà (jo ja ho he fet).

“El qui no s’oposa, el qui no diu i es contradiu no arriba enlloc”. Molt bé, senyor Palàcios. El joc és tot, i tot està en joc. “ Et tout le reste -ara sí- n’est que littérature ”.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER