Clàudia Serra
Vicent Olmos rep avui, al paranimf de la Universitat de València, el premi Vicent Ventura per la seva llarga trajectòria com a editor de llibres i revistes culturals. En els anys vuitanta, la seva formació com a historiador el portà a interessar-se pels renovats mètodes de la història local, llavors en auge. Com a conseqüència del I Simposi d’Història de l’Horta-Albufera, començà a pensar, junt amb alguns amics, en el projecte d’una nova revista, que donà lloc, passat un temps i vençudes algunes dificultats, a la revista Afers. Fulls de recerca i pensament (1985), de la qual passà a ser cap de redacció i principal responsable a partir de l’any següent.
Aquest esforç per dur endavant la publicació d’una revista d’estudis històrics en català i d’iniciativa privada no ha estat en va. Tot el contrari, el projecte ha assolit l’èxit –o almenys el modest èxit que permet una situació politicosocial com la del País Valencià. Tot i això, pel camí s’han presentat nombroses dificultats. La revista ha subsistit tots aquests anys gràcies a tenir els suficients subscriptors, ja que Afers no s’ha tancat dins del marge valencià, sinó que ha aconseguit interessar i implicar els lectors d’arreu dels Països Catalans i, fins i tot, de més enllà. Amb tot, al món editorial català s’ha de tenir molta paciència: la indiferència del públic respecte a temes intel·lectuals d’aquesta mena pot arribar a ser desesperant. I naturalment, sobretot pel que fa al País Valencià, no s’ha pogut comptar en les darreres dècades amb gaires facilitats per part de les institucions culturals.
Amb la revista consolidada, el 1993, Olmos féu un pas més i fundà l’editorial Afers, que encetà les seues primeres publicacions amb dos llibres de Joan Fuster i que al seu torn ha engegat altres revistes com El Contemporani, Fonaments, Arxius, Segle XX… Aquesta arriscada proposta ha evolucionat de manera sorprenent gràcies a la línia que decidí seguir Olmos, configurant Afers com un fons bibliogràfic destinat a recuperar la memòria i a fomentar les investigacions històriques.
Olmos, per tant, ha estat i és un editor en el sentit intel·lectual, a la manera dels editors anglosaxons. Té la capacitat de filar prim i saber què és el que li interessa publicar, i dóna suport als joves historiadors, sense avergonyir-se de la pròpia llengua (i dic “avergonyir-se” perquè sorprenentment, en l’actualitat, gran part dels estudis sobre la història dels Països Catalans encara es publiquen en castellà quan són destinats a un públic principalment catalanoparlant). Els seus criteris com a editor i l’interès per fer la feina editorial ben feta l’han conduït a ser considerat un dels professionals més prestigiosos del món cultural al País Valencià. La feina editorial d’Olmos no només és una feina gratificant, sinó que constitueix un enriquiment per a la nostra cultura.
Publicat a nuvol.com (21 d’abril de 2015)
