Joan del Alcázar
La premsa mundial de referència és avui unànime: s’ha obert una nova època per al continent americà. I és que a la Cimera de Panamà han passat coses que estan fent pessigar-se a molts: Raúl Castro ha dit que Barak Obama és un home honest, que cal ajudar-lo enfront del Congrés per a eliminar l’embargament, que ell no és com els anteriors deu presidents dels EUA i que els cubans estan disposats a parlar de tot amb els nord-americans. De part seua, Obama ha afirmat que l’acostament a Cuba marca un punt d’inflexió per a tota la regió, i que és possible un nou ordre llatinoamericà i una relació distinta i millor entre els EUA i els països del sud del Riu Gran.
Els Estats Units d’Amèrica mai han sigut un veí amable i col·laborador per als països del seu sud. Des de l’expansió cap a l’oest i l’annexió de bona part del territori mexicà, a la guerra amb Espanya per Cuba, els EUA van arribar a convertir-se en la gran i única potència continental. Després de la guerra de 1898, Washington quedà com el gran àrbitre de la regió. En 1901, les forces nord-americanes d’ocupació van incloure en la constitució de la jove república cubana la famosa Esmena Platt, gràcies a la qual els EUA tenien la facultat d’intervenir en els assumptes de l’illa quan ho estimaren pertinent. Cuba va ser obligada també a arrendar de manera perpètua la base naval de Guantánamo.
La intervenció política i militar no es va limitar a la major de les Antilles. En 1903, els EUA van estimular el que una part de Colòmbia s’independitzara formant la República de Panamà sota el patrocini de Theodore Roosevelt. Altres exemples poden citar-se per a documentar l’escassa consideració que els Estats Units han manifestat històricament envers els seus veïns meridionals.
Tenim el cas de les intervencions a República Dominicana i a Nicaragua. La visió imperial de l’anomenada Diplomàcia de les canoneres considerava que el Carib era un mar patrimonial dels Estats Units, i que els països que integren aquella conca eren una mena d’estats vassalls amb governs manipulables en el sentit que més convinguera als seus interessos. El propi Franklin D. Roosevelt va arribar a dir, amb gran cinisme, que el dictador nicaragüenc Anastasio Somoza “serà un fill de puta, però és el nostre fill de puta”. Tot amb tot, cal recordar que aquest president va impulsar la Política del Bon Veí, anunciada en la Cimera Panamericana de Montevideo, en 1933; la qual va ser el contrapunt de l’agressiva i violenta Política del Gran Garrot, propiciada per Theodore Roosevelt a principis del segle XX. Hauria d’arribar John F. Kennedy, ja en els anys seixanta, per a impulsar una Aliança per al Progrés que resultaria fallida.
Durant la Guerra Freda, especialment després la victòria castrista a Cuba i l’arribada soviètica a l’illa, l’anticomunisme nord-americà va cristal·litzar en diverses fases de la política contra insurgent que van desembocar en la Doctrina de Seguretat Nacional, la qual va ser el pal de paller que vertebrà les dictadures militars dels anys seixanta i setanta a diversos països com ara Brasil, Xile, Uruguai, Argentina. El recolzament a la Contra nicaragüenca, per exemple, és una altra de les pàgines més negres de la relació entre els veïns del Continent, ja en la dècada dels vuitanta amb Ronald Reagan a la Casa Blanca. També podríem parlar del genocidi guatemalenc, o de la guerra bruta a El Salvador.
No ha existit, en tot del temps de vida independent dels països americans, una relació de respecte envers aquelles repúbliques. La relació sempre ha patit, doncs, un desequilibri original que ha generat profundes desconfiances i antagonismes. Així com actituds arrogants dels EUA que han impedit un reconeixement mutu sobre bases estables. Cal apuntar, no obstant, que les elits polítiques i econòmiques dels diversos països llatinoamericans s’han alineat sense rubor i des de sempre amb la Casa Blanca, el Departament d’Estat i la Central d’Intel·ligència, per a frenar qualsevol canvi significatiu en la distribució de la riquesa, identificant-lo cínicament com una expressió de l’expansió del comunisme. Inclús l’esquerra política continental s’ha sentit massa còmoda amb la identificació dels EUA, de l’Imperialisme, com a causa i origen de que Amèrica Llatina siga l’àrea més injusta i desigual del planeta, abans que fer-se preguntes incòmodes sobre la realitat sociopolítica interna dels seus països.
Darrerament, en els últims anys, la relació entre els Estats Units i Llatinoamèrica s’ha articulat entorn de cinc grans eixos problemàtics ― l’anticomunisme, la cooperació, les drogues, la migració i el lliure comerç― que permeten trobar algunes regularitats, però per la pròpia dinàmica política de cadascuna de les nacions i pel grau d’especialització econòmica, o per la singularitat política, que algunes d’elles té, és necessari ser prudents amb les generalitzacions. Cada país presenta una problemàtica específica i després de la fi de la Guerra Freda això ha tendit a ser més acceptat. Els Estats Units han entès que el nou context exigeix desenvolupar relacions particulars amb cadascun dels països del subcontinent, la qual cosa provoca discontinuïtats i casos específics que mereixen un estudi diferenciat. Les relacions amb Cuba, per exemple, no poden ser abordades com les de Veneçuela; o les de Mèxic com les de Brasil. Cadascun d’ells presenta trets molt particulars que no admeten les grolleres generalitzacions que es van fer en l’auge de la Guerra Freda. Tampoc podria explicar-se que els EUA ignoraren les distintes realitats de les tres desenes de països que tenen al sud, com ha passat en altres moments com ara després de 2001 durant la presidència de George W. Bush.
En un escenari històric com l’americà, allò que ha passat a la cimera de Panamà mereix l’etiqueta d’esdeveniment històric: s’ha començat a enderrocar el Mur del Carib. S’ha donat un gran pas per a la millora de la convivència continental. Potser el més important des de sempre. Però, no serà suficient si no n’hi ha continuïtat per part dels diversos actors principals. A Obama li’n queda any i mig de presidència, i per a que el procés siga irreversible ―com ell ha dit― tenen que passar moltes coses. Els actors polítics principals ―els del nord i els del sud del Riu Gran― ho saben, però cal conèixer què estan disposats a aportar per que allò que s’ha dit a Ciutat de Panamà siga, veritablement, l’inici d’una nova època en les relacions inter americanes.
Publicat en el bloc Escriureenlaire
