“Traduttore…”

fontamara

Josep Piera

 

Fins i tot els millors tenen una relliscada. Això li ha passat a Joan F. Mira en un article dedicat a “Joan Fuster, traductor”, publicat al Quadern valencià d’El País, on feia públic que el traductor real (el “negre” torsimany amagat) de Fontamara, la novel·la d’Ignazio Silone, publicada el 1967 a Barcelona i fins ara atribuïda (la traducció catalana) a Joan Fuster, era ell, “un tal Mira”.

En llegir aquest article no vaig poder evitar un somrís, com quan algú veu una persona que s’esvara i s’esvera i patina i cau, ai!, fent-se mal sense voler. J. F. Mira feia saber que fou ell, ell, qui traduí la famosa novel·la de l’italià, perquè Fuster li ho encomanà, ja que «ell no sabia prou italià»; així, ironies del destí, si cap mèrit tenia la faena feta, una part li havia de ser reconeguda. Dit això amb un punt d’ironia, l’escriptor Mira deixa anar unes socarroneries sobre els estudiosos de la nostra literatura actual i aprofita la brometa impúdica per riure-se’n amb una rialleta jugarrina molt seua.

Deixant a part les vanitats i els sabers de cadascú, l’article de Mira m’ha fet reflexionar sobre les traduccions literàries, i sobre altres aspectes digam-ne culturals o socials. No tinc espai per a comentar a fons la qüestió sobre quin paper juguen els sabers, les raons, les idees polítiques, les inconsciències i els volers personals en la creació literària. Aprofite l’ocasió, però, per a destacar l’interés social, a més del purament literari, que la novel·la de Silone tenia en el context cultural de l’època (la postguerra europea), quan el neorealisme italià s’imposava com a moda literària i cinematogràfica arreu d’Europa.

Albert Camus havia alertat de la categoria literària d’Ignazio Silone, a qui considerava un escriptor europeu de primera fila just per estar radicalment lligat a la seua terra, a la seua gent de poble, a la seua llengua vital, a la seua pobra realitat. Unes afirmacions, les de Camus, que de segur impressionaren Fuster. No oblidem que també Fuster va traduir Camus (qui sap si amb l’ajuda d’un altre jove “negre”).

En tot cas, el més interessant d’aquesta història és que J. Fuster aleshores marcava amb bon ull i verb crític (des dels diaris La Vanguardia o Tele-eXpres i la revista  Destino, i al costat d’altres “mandarins” moderns com J. M. Castellet i J. Molas) la línia estètica i el criteri literari en la cosa editorial a Barcelona, seguint les modes realistes de França i d’Itàlia des de la visió compromesa  (“l’engagement”, se’n deia) de la nova esquerra europea, uns tenint Sartre i uns altres Gramsci d’ideòlegs o models de pensament. Tot un símptoma potent de modernitat intel·lectual en aquells temps avorrits de la puta postguerra franquista.

Vull dir que Joan Fuster exercia de guru literari hispànic quan Joan F. Mira era un jovencell estudiant valencià que sabia italià i volia ser escriptor. I ho deixe ací.

 

 

Publicat al Levante EMV, diumenge, 15 de març de 2015

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER