Una literatura vigorosa

una literatura

Gustau Muñoz

Té un punt emocionant. Si més no per a mi. En molt poc temps, han aparegut quatre novel·les en valencià de la més alta qualitat literària, cada una en el seu estil. I no són cas aïllat, foguerada efímera, com un foc de garbons. Són més aviat exponents d’un corrent de fons, d’una literatura en marxa que clarament millora dia a dia, es fa més exigent, ocupa nous espais, incorpora nous autors, i en la qual quantitat i qualitat es combinen dialècticament. És així, quasi simultàniament hem pogut trobar a les llibreries, enmig de moltes altres també valuoses en diversos gèneres, obres tan suggeridores, ambicioses i ben escrites com Un dinar un dia qualsevol, de Ferran Torrent, El retorn de l’hongarès, d’Anna Moner, Després vénen els anys, de Maria Folch, o Gegants de gel, de Joan Benesiu.

El fet és, em sembla, altament revelador. Vol dir alguna cosa. No pot passar desapercebut. Demostra que s’han guanyat batalles importants. Perquè convé saber d’on venim. La cosa, d’entrada, no estava gens clara. La literatura en català –la literatura seriosa, ambiciosa, amb capacitat de penetració social i d’esdevenir un referent atractiu– podria ben bé haver-se extingit al nostre País.

Als anys cinquanta i primers seixanta, una inèrcia que venia de lluny es feia pesant i l’ofensiva castellanitzadora era triomfal. En tot d’ambients. Recorde que un capellà inquiet i culte com era Alfons Roig, amic de la meua família, deia que les coses que es publicaven en valencià (devia referir-se als llibrets de Torre o de Sicània) eren com “pixarraetes de gos”, cosa de menor entitat , sense interès. Al costat, evidentment, dels monuments literaris a l’abast, tots de la literatura castellana en majúscules, de la generació del 98 a la del 27, passant pels clàssics del Segle d’Or castellà: de Galdós a Baroja, de Cervantes a Quevedo, d’Unamuno a Cernuda o Aleixandre… fins arribar, supose, als Goytisolo, Barral i la resta. Alfons Roig, un capellà singular que sabia molt d’art modern, i que posteriorment seria un homenot molt considerable que es va sumar a un cert valencianisme, expressava sense embuts, i amb una causticitat sarcàstica que evocava els seus orígens rurals (era de Bétera, fill d’un mestre d’obres), una visió de les coses àmpliament estesa.

Qui es voldria embarcar en un projecte cultural o literari d’anatomia tan esquifida, d’ambició tan migrada, de projecció tan limitada? Sense públic, sense editorials, sense referents… I tanmateix en aquells anys s’estava gestant la revolució cultural que, animada i programada amb esforç tenaç per Joan Fuster, acabaria per capgirar un destí que semblava irreversible. De sobte, la modernitat cultural canviava de bàndol. És un fet que mai s’hauria de perdre de vista.

Jo mateix, en un text que em va publicar la revista Gorg el 1970 (potser el primer escrit meu que vaig veure publicat) manifestava la preocupació per les insuficiències de la producció literària: “Amb la mirada sobre la nostra producció literària al segle XX i especialment dels darrers anys (el nostre present), ens adonem de la seua pobresa per ella mateixa, del seu volum ridícul, de la seua migrada projecció popular”. Les causes eren socials i la més important la defecció de la burgesia, que tanmateix era dipositària de recursos i instruments culturals imprescindibles. Podria sorgir una literatura vigorosa (i popular, no burgesa) fora i més enllà del marc mental, lingüístic i de pautes de tota mena que havia imposat la supremacia social –l’hegemonia- de la classe dominant?

Passats ja -aviat és dit- 45 anys, l’interrogant comença a tindre algunes respostes. S’ha produït un canvi social de fons que relativitza d’alguna manera les inèrcies del passat. Els esquemes massa mecanicistes no expliquen gaires coses. No sé si una literatura “popular” més enllà de l’hegemonia tradicional -que ja no és exactament el que era-, però en tot cas el que tenim al davant i contemplem amb joia és una literatura vigorosa, que s’enfronta, certament, a greus problemes de tot tipus, alguns de compartits amb altres literatures i altres més específics, però que sura, que aguanta, que madura, que es renova i que fa propostes cada vegada més sòlides.

Amb la sort que ara conviuen alguns mestres de l’escriptura (com Josep Palàcios, Joan F. Mira, Enric Sòria o Josep Piera) amb successives fornades en actiu, de la generació dels 70 -o d’abans, en algun cas- fins als darrers autors incorporats, com ara els joves que fan la revista digital Gargots, passant per tants i tants autors de mitjana edat en plena producció com Xavier Aliaga, Raquel Ricart, Ferran Garcia-Oliver, Vicent Usó, Adolf Beltran, Martí Domínguez, Ferran Torrent, Joan Garí, Anna Moner o Manuel Baixauli, i els poetes, els crítics, els assagistes, els dietaristes, tots els autors de novel·la negra o històrica, les escriptores… Sense oblidar la tasca de les revistes culturals o de les editorials, dels mestres i professors, de les universitats, dels bibliotecaris, dels llibreters, de la xarxa cívica i associativa. I amb la realitat de la consolidació d’un públic, insuficient certament, però tanmateix digne d’esment, diversificat i en creixement. Malgrat tots els entrebancs i campanyes a la contra, la inveterada hostilitat, la defecció de sectors socials benestants o els problemes de la indústria editorial, del mercat cultural, de la digitalització i de les desconnexions brutals que ens sotgen, que no se m’escapen.

Però vet ací que hi ha malgrat tot un panorama, des d’aquesta perspectiva, prometedor i que convida a l’optimisme. O a un optimisme caut, avalat pels fets, per la realitat: una realitat esperançadora que em suscita, si em permeteu, un punt d’emoció.

 

 

 

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER