Vivisecció de Rita Barberà

ritabn

Carles Barquero Genovés

Ara quan ja s’han acabat les falles, encara hi ha qui parla del famós discurs de Rita en valencià. “Falleres i fallers, en esta nit… fallera… en esta nit de festa, en esta nit d’il·lusió i d’alegria vos anime a que deixei , dejei  passar el fred del verano, el fred de l’hivern i bojquem, busquen el caloret, el caloret faller, el caloret sin duda, el caloret del foc i la flama, el caloret de la primavera, el caloret faller, el caloret de la llum, el caloret de la il·lusió. Tenim que buscar la llegá de, l’arribada de la festa fallera!”

No ha estat del tot malament. Per una vegada la nostra llengua, encara que a causa d’un fet negatiu, ha aconseguit un ressò mediàtic indubtable. Fins i tot a Madrid, on no saben exactament què és això del valencià, n’han parlat: El hormiguero va fer del discurs una versió paròdica i musicada, El intermedio va dedicar al fet part del seu programa, les bromes a través del whatsapp i el twitter ens han arribat a cabassades… Pel camí s’ha quedat una bona part de la credibilitat de Rita Barberà, alcaldessa invicta de València, encara que el PP no ha trigat gens a enllestir estratègies destinades a minimitzar el fet de forma simpàtica, tot utilitzant precisament el letmotiv més recurrent: “Jo estime el caloret faller”, deien les xapes que vam poder veure durant les falles. No es preveu, per altra banda, que l’error li supose a Rita Barberà ni un mínim desgast electoral.

Què voleu que us en diga? A mi el discurs de Rita em fa un tant de gràcia. No deixa de ser una fidel mostra i exemple de l’aposta identitària que la dreta du a terme en aquest país com a mínim des dels temps de la Renaixença. Al sud, on visc fa anys, l’estratègia al respecte de la llengua per part de les elits dominants consisteix a no fer-ne cas, o a menystenir-ne l’existència. El valencià, pensen –i de vegades diuen- no importa, o directament és un element a exterminar.  A la capital, a la ciutat de València, en canvi, menysprear el valencià està encara mal vist. No es pot anul·lar gratuïtament una llengua que porta el nom de la ciutat. Cal harmonitzar d’algun mode dues realitats identitàries, i la forma més còmoda de fer-ho és cosificar la identitat pròpia, la tradicional, reduir-la a quatre tòpics reblanits que no pesen massa. I idealitzar-la, és clar. Elevar-la si és posible als altars per a que ningú no puga confondre-la amb la realitat tangible.

Quan els embats de la globalització percudeixen en els vidres de la nostra casa tenim a l’abast diverses estratègies: per un costat estem els qui volem passar a la modernitat sense oblidar el que som, sense oblidar la tradició que perviu des dels nostres iaios i avantpassats. Per altre costat la dreta, i en particular la d’aquest país, s’ha especialitzat a submergir-se de ple en el que entenen per modernitat alleugerint tot el possible el paquet identitari. Però, com hem dit adés, no minimitzant-lo en sentit estricte. Més aviat diríem domesticant-lo, fent-ne un simple ús simbòlic, una còpia a escala. La dreta valenciana s’ha especialitzat, doncs, a reduir la identitat a quatre o cinc tòpics per poder punxar-los en agulles com les papallones d’un entomòleg.  Una identitat, o una llengua diríem museitzada, plastinitzada… però no pas viva.

Mireu si no: de les poques paraules que diu Rita en valencià correcte, la majoria sonen a llibret de falla i a discurs cosificat de mantenidor dels jocs florals: festa fallera, primavera, il·lusió, foc i flama. És tot cartró pedra, tot com de mentida. És com un spanglish grotesc on només sobreviuen els substantius significants, encara que l’estructura de fons és ja anglesa. Com el caló residual dels gitanos espanyols, que té molt d’identitari però on allò original són sols unes poques paraules soltes (chingar, papeo, chaval…) a penes surant sobre una llengua que ja és per complet castellana.

El valencià de Rita, igualment, és més identitat que realitat. Són les plomes del paó sense el paó, la tinta sense el calamar. El pitjor de tot, encara que no ho creieu, és que cinc minuts abans de començar el discurs, l’alcaldessa estava convençuda que sabia parlar en valencià. Que sí, que sí. La seua estratègia identitària li ho feia creure. Estava convençuda que si tirava mà al calaix, sabia parlar perfectament aquella llengua meravellosa. Com que no? Perquè sí, perquè ella és valenciana, perquè sos pares el parlaven a casa, perquè ella sent la llengua com una cosa tan pròpia com l’horta que ja no està o com les barraques que no sap on són.

És el moment màgic en què Rita, llavors, convençuda, tirà mà a la butxaca i no troba res. Perquè a la butxaca ja no hi ha res. No em negueu que no és un moment increïble haver vist com es cremava i s’esfondrava pesadament, davant nosaltres i en el més estricte directe, la immensa falla de cartró pedra que s’han muntat durant segles.

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER