Honorables impostors

Olivas
Julià Álvaro

Em pregunte jo com explicava José Luis Olivas en sa casa a què se n’anava de cap de setmana a Cuba amb un grup d’amics en un jet privat a fer negocis que mai aconseguia tancar. Com ho devia fer? Amb quina cara? No és senzill. Sobretot si tenim en compte que estem parlant de gent d’ordre i de bones costums… i que en Cuba és molt difícil justificar la contractació de traductores de romanés.

Certament les explicacions (almenys les versemblants) no són el fort dels polítics que ens han governat els últims 20 anys, i abans, justet. No són el seu fort perquè viuen en la impostura, per això els resulta tan senzill incomplir els seus programes electorals, tan fàcil fer el contrari del que diuen. Té poc a vore amb la política, és la seva particular condició humana.

Poden ser de missa setmanal però aprofitar la visita del Papa per robar a mans plenes, asseure un pobre a la seva taula de Nadal però atracar els pressupostos dedicats a cooperació amb el Tercer Món, confessar-se seguit però ser “amiguitos del alma” d’una banda de mafiosos. Poden ser gais o lesbianes  i portar els matrimonis homosexuals al Tribunal Constitucional, muntar guerres en nom de la pau, anar de putes i jurar damunt la Bíblia, fer minuts de silenci contra les agressions masclistes però emparar a processats per abusos sexuals… i clar, després, també abarateixen els acomiadaments per crear llocs de treball, retallen en sanitat per millorar l’assistència, lleven mestres per lluitar contra el fracàs escolar, col·loquen comissaris en els mitjans públics per garantir la pluralitat i neguen informació a l’oposició en nom de la transparència.

Com qui viatja de la foscor a la llum amb el simple gest de tocar un interruptor, les classes dominants d’aquest país, en morir Franco, van passar de colp de franquistes a demòcrates, i els seus polítics de cambra, també. Van canviar de pentinat, de discurs i de vestit però, com aquell personatge de “El secreto de sus ojos”, no poden canviar de passió, i la seva és manar i forrar-se. No l’han perdut. És més, l’han anat transmetent als hereus com si es tractara d’una malformació congènita.

Ara ja no tanquen els negocis en les caceres dels aristòcrates tipus “La escopeta nacional”, ara ho fan en els creuers d’Ortiz, les festes de Correa o els “negocis cubans” de [Juan] Ferry i [José] Baldó. On està la diferència?

Tenim els hereus del franquisme entre nosaltres, caminen al nostre voltant amb la capacitat d’empatia i la voracitat d’ aquells zombis de “Walking dead”. No només són delinqüents (molts, massa), són els “fatxes” del segle XXI. Contemplar com Rita Barberá o Alfonso Rus prefereixen anar als tribunals abans de retirar els honors a Franco mentre reneguen d’Ovidi Montllor o de Raimon, els retrata.

En el meu poble s’explica el cas d’un llaurador que no sabia nadar i que un dia va caure a una bassa de rec. No està clar com s’ho va fer però va ser capaç d’aguantar fins que el gendre el va rescatar. En traure’l de l’aigua aquest li va dir, “i deia que no sabia nadar… si semblava un nadador”. I ell va contestar: “Nadador no sóc, però com que hi havia aigua, no anava a afonar-me, no?”. Doncs els nostres governants, igual. Demòcrates no són per com que hi ha democràcia… no van a afonar-se, no?

Paublicat a eldiario.es (6 de març de 2015)

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER