‘Tirant lo Blanc’

 

Jordi Font

 

Martí de Riquer diu que Tirant lo Blanc és “un pas important en la narrativa d’Occident”. I Joaquim Molas afegeix que la nostra literatura medieval “és una de les més importants de l’època” i que “el Tirant va obrir un enorme compàs de possibilitats que, a través de Cervantes, havia de fecundar tota la moderna novel·la europea”. Som davant d’una obra, doncs, que és més que un clàssic: és la “baula perduda” que va de la teocràcia a l’humanisme, de la fe a l’escepticisme, de la penitència i el dejuni al gust pels plaers, del posat greu i enterc a la ironia i l’humor, de l’absolut nobiliari a la fragmentació burgesa… I ho és no tan sols per a nosaltres, sinó per tot l’Occident. Joanot Martorell, que forma part encara de la cavalleria, és capaç de projectar-hi per primer cop una mirada moderna, de veure-hi el grotesc i d’allunyar-se de la inversemblança. Maria Aurèlia Capmany diu que es tracta d’una novel·la “plena d’un erotisme feliç i sense màcula de pecat ni de remordiment”. I que és “una mina d’or gairebé inesgotable per treure’n versions i més versions (…)”.

Això és el que han fet Pere Planella i Roger Cònsul: una versió excel·lent, amb un ritme trepidant, a partir dels episodis amorosos de la tercera part (Constantinoble) i del final del llibre. Una versió que ha dirigit Pere Planella, un dels més sòlids valors de la nostra escena (qui no conserva a la retina, posem per cas, La Bella Helena?). Diu Planella: “Volíem convidar els nostres ciutadans joves a ser més conscients de la tradició cultural d’on vénen i a no desconnectar-se’n.” I afegeix: “Volíem acostar un gran clàssic a les noves generacions, una cosa que tota cultura que s’estimi hauria de fer de manera incessant.”

Ha estat possible per voluntat de Xavier Albertí, el nou director del Teatre Nacional de Catalunya, que està impulsant, per fi, una línia d’actuació plenament coherent amb allò que ha de ser un Teatre Nacional. La companyia és una de les seves recents i prometedores innovacions: l’ITNC, la jove companyia del TNC, integrada per graduats i graduades de l’Institut del Teatre. Vaig tenir la satisfacció de ser una de les llevadores d’aquest part, fa prop de dos anys; era un vell afany de l’Institut. Sóc, doncs, testimoni dels desitjos, esforços i esperances que totes les parts hi vàrem dipositar. Des d’aquesta perspectiva, puc dir que aquest Tirant satisfà plenament totes les expectatives. La magistral direcció de Pere Planella es veu acompanyada de l’escenografia d’Elisenda Pérez, austera, essencial i efectiva en les seves múltiples utilitats. I d’unes interpretacions realment esplèndides: uns joves valors que brillen amb llum pròpia i segura, tant el Tirant-Cambray com les vuit actrius que, dúctils i polivalents, acumulen papers masculins i femenins, perquè van superar netament, en el seu dia, tots els altres candidats dels dos gèneres que s’hi van presentar. Bravo.

Però aquí s’acaba la lloança. Què hi fa Tirant lo Blanc tancat entre les quatre parets del TNC, sense anuncis als diaris ni banderoles als carrers, sense tele, sense circuits que li permetin cavalcar de cap a cap del país i pels altres països de llengua catalana? Està fet amb quatre xavos, cosa virtuosa, que estimula la creativitat, però no se li pot escatimar l’oxigen. Sembla ser que cinc ajuntaments del cinturó industrial de Barcelona se les han empescat per treure’l a passejar: Barberà del Vallès, Tordera, Sant Joan Despí, Sant Andreu de la Barca i Sant Boi de Llobregat. Però i la resta d’ajuntaments? I l’Oficina de Difusió Artística (ODA)? I els circuits nacionals del govern? No hi ha res més absurd i ridícul que arribar amb el cotxe al destí planejat, amb la suma de molts esforços, per quedar-se tancat al garatge.

Publicat a l’Avui, dimecres, 4 de març de 2015.

País Valencià, Segle XXI © 2024 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER