Contra “lo existente”?

podemos

Toni Mollà

La irrupció del fenomen Podem fa anar de corcoll els analistes polítics. No n’hi ha per menys, perquè la seva empenta qüestiona, almenys en teoria, les bigues mestres sobres les quals es va edificar l’Espanya postfranquista. L’impacte d’alguns dels seus dirigents en horari estel·lar de La Sexta ha portat les altres cadenes a modificar aquesta franja de programació. Les eleccions europees van legitimar Podem com a força emergent en un entorn polític de déjà vu permanent, realimentant la seva presència mediàtica i impulsant la seva estructuració com a partit clàssic. Des d’aleshores, les enquestes els confirmen com a alternativa de Govern. La recent marxa de Madrid completa un cercle virtuós d’expansió que espanta, donada la seva caracterització com a catch all party, a bona part de l’espectre polític espanyol.

El discurs de regeneració radical, tant política com moral, de Podem ha calat entre els estrats socials descontents amb la gestió política. El bipartidisme i la denúncia de les seves oligarquies són les armes llancívoles sobre les quals s’ha construït, per dir-ho com George Lakoff, un nou marc conceptual, «estructures mentals que conformen la nostra manera de veure el món». Llenguatge, estètica discursiva i constel·lació de valors alternatius (?) són els ingredients amb què la seva intel·liguèntsia ha establert una agenda que apunta cap a les eleccions generals com a esperançadora meta de milers de ciutadans adscrits al que algú va batejar com l’esquerra volàtil. Una estratègia de creixement adequada a la societat de la informació i més o menys postmoderna en què vivim, tan necessitada de categories per expressar la decepció acumulada. La casta és el seu ariet terminològic més llancívol. Un concepte poc innovador, molt del gust del vell Américo Castro, que sintetitzava la més vella «rebel·lió sentimental de les masses» d’Ortega y Gasset, una altra ensenya del regeneracionisme espanyol. Una estratègia que recorda la campanya d’Obama, iniciada amb la denúncia de l’establishment representat per Hillary Clinton, que va comptar fins i tot amb la Fox i Murdoch, i l’èxit de la qual es va plasmar en el mantra de l’obamamania: «Got hope? Obama’08 Yes, we can».

Ben mirat, la fórmula no és nova ni tan sols entre nosaltres. «Els que em coneixen saben que jo no en tinc res de polític en l’accepció vulgar de la paraula. Sóc un propagandista, un modest sembrador de rebel·lies contra el que existeix, un enamorat de la revolució, no de la que ha d’aturar-se en la república, sinó de la que anirà més enllà, indefinidament, fins a aconseguir que l’home sigui lliure de debò i posseeixi el benestar a què té dret». Són paraules pronunciades per Blasco Ibáñez en la seva renúncia a l’acta de les Corts Generals que em vénen sistemàticament al record davant el discurs de Podem. «¡Contra el que hi ha!», un vell recurs que, com suggereix George Lakoff a Moral Politics: How Liberals and Conservatives Think aporta connexió sentimental amb l’enuig generalitzat i per tant alberga grans possibilitats d’èxit. «En uns moments en què Espanya es troba sense pols, el republicanisme reapareix com un regeneracionisme des de baix. Els llocs comuns de l’ideari republicà (fe en el progrés, defensa de les llibertats, laïcisme, reformisme social) són encunyats en l’encuny del sentiment popular i vociferats amb el seu llenguatge», explica Ramir Reig, el millor estudiós de Blasco. Varietats, en fi, del «contraatac populista» que reclamava el 2007 Paul Krugman per revertir l’augment de la desigualtat social als Estats Units.

El dilema de Podem se centra en aquelles comunitats amb contravalors alternatius a aquest populisme difús empeltat de regeneracionisme del 98 espanyol i encarnat, precisament, en la generació política que Iglesias qüestiona retòricament. «¿Saps què diuen del nou Govern espanyol als Estats Units?», va escriure el 1982 Juan Luis Cebrián dirigint-se a Felipe González, «doncs que som un grup de joves nacionalistes. I no els falta raó. Crec que és necessària la recuperació del sentiment nacional, de les senyes d’identitat de l’espanyol…». I aquest potser és el camí que porta Podem, convertir-se en l’enèsima recuperació d’una idea d’Espanya del 98 arrelada en una estructura social i mediàtica al·lèrgica a la diversitat. Euskadi i Catalunya -dues societats civils abans que nacions polítiques- presenten teixits socioculturals (inclosos espais mediàtics propis) que matisaran, i no poc, la penetració d’aquell missatge. Un camí, per una altra part, que pot portar Iglesias, el seu messies laic, a convertir-se, com assegurava David Fernàndez amb perspicàcia, en l’última encarnació del Godot de Samuel Beckett.

 

(El Periódico, 25 de febrer 2015)

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER