La dreta espanyola es trenca

1Ciudadanos

Joan del Alcàzar

Es conta –veritat o llegenda− que una coneguda actriu nord-americana, que havia sigut esposa o amant quan era poc més que una adolescent d’un no menys famós cantant, tenia problemes amb el seu llavors marit; també aquest famosíssim actor de cinema. La dona va cridar al seu antic company sentimental per a queixar-se del tracte que rebia, i el cantant li va respondre: “Vols que li envie als xicots i que li trenquen les cames?”.

Ve la cosa a conte perquè creix el rumor que hi ha prou gent que és a punt d’enviar a un partit emergent a que li trenque les cames al Partit Popular de Mariano Rajoy. Aquesta gent -que se sent maltractada- són els electors que podem identificar com el segment més centrista del partit conservador. Un bon grapat de votants desenganyats de Rajoy i de les seues promeses degenerades, que poden sumar un percentatge significatiu d’electors, que semblen estar més que farts i fastiguejats –així ho indiquen les enquestes− de l’actitud i l’activitat desenvolupada pel Partit Popular durant els més de tres anys que portem de legislatura.

Retallades en la capacitat redistributiva de l’Estat, minvament en l’eficàcia social del sistema, pèrdua evident de qualitat democràtica, propaganda en compte d’informació en els mitjans de titularitat pública, incompliment absolut del programa amb el qual van guanyar les eleccions, injecció de quantitats obscenes de diners públics als bancs gestionats per truans i vividors, subordinació vergonyant a les directrius financeres que marquen des de Berlín i Brussel·les, sacrificis que castiguen als segments més febles i fràgils de la societat, empobriment de les classes mitjanes i deteriorament imparable dels sectors més populars, emigració de milers de joves expulsats del país i, sobretot i sobre totes les coses: desocupació i corrupció. Desocupació desbocada –especialment greu entre els joves; també entre els millor formats en les universitats públiques− que no hi ha forma de reduir significativament, i corrupció, muntanyes de processos judicials per causes de corrupció en tots els plànols de la realitat.

Corrupció pública i privada, que el PP ha generat per a pagar sobresous als seus càrrecs orgànics i de representació, per a enriquir als més perdularis dels seus amics polítics, per a pagar obres en les seues seus i per a sufragar campanyes electorals amb diners negres tot incomplint la legislació vigent. Tot això amb l’agreujant, a més, que el PP no reconeix error ni responsabilitat alguna en tant d’excés, en tant de desastre. Tot és culpa, diuen, de l’herència que els van deixar els socialistes en 2011. Una espècie de jaculatòria que tenen el cinisme d’utilitzar fins i tot en regions autònomes en les quals porten governant des de fa més de vint anys, com és el cas de València; el govern de la qual és un vergonyós referent internacional de corrupció, i la seua marca regional està trufada d’imputats, condemnats i empresonats. Primer no hi ha responsabilitat fins que hi haja sentència ferma, i quan la justícia es pronuncia, resulta que eren comportaments individuals i aliens a la voluntat del partit. De les responsabilitats polítiques, ni es parla.

El PP s’ha juramentat per a dir que tot està millorant. Que les xifres econòmiques no deixen lloc a dubtes: la crisi és cosa del passat. Sorprèn que repetisquen aquest ritornello per activa i per passiva, com si pretengueren hipnotitzar a la ciutadania. Però ja no cola, i és que excepte els irreductibles, una bona part del seu electorat natural està literalment fastiguejat amb Rajoy i els seus ministres, que menteixen més que parlen cada vegada que tenen un micròfon o una càmera davant. Ja no cola, i l’hegemonia conservadora que el Partit Popular posseeix a Espanya des dels anys vuitanta està tocant a la seua fi. Si les exportacions han crescut dos punts respecte a l’any anterior, si el PIB creix unes dècimes més que el francès o l’italià, o si el bonus a deu anys està a menys de cent punts respecte de l’alemany, que són les xifres macro de les quals parla el PP, importa poc a la gent que constata que els bancs desnonen de les seues cases a milers de persones per impagament de la hipoteca, o que han de recórrer a les ONG’s com Càrites, els bancs d’aliments o unes altres, senzillament perquè la crisi els ha deixat sense treball o sense els mínims suficients per a sobreviure.

En les dues últimes dècades, l’esquerra clàssica espanyola ha estat i segueix estant fragmentada, potser perquè està en els seus gens, i no ha sabut trobar un discurs alternatiu i creïble. Les dretes, contràriament, han sabut conviure sota una marca política, PP, que ha mantingut eficaçment units electoralment a sectors que van des de l’extrema dreta d’arrels ideològiques profundament franquistes fins al que podríem anomenar el centre-centre, que inclou a parcel·les pròximes a la franja dreta de la socialdemocràcia. Aquests sectors són els que presenten símptomes de deserció, d’abandó de les pútrides aigües popularistes, a la cerca d’un espai polític més net, menys putrefacte.

Les enquestes que proliferen com a bolets després de la pluja de primavera estan reflectint la ruptura completa del bipartidisme imperant des de l’aprovació de la Constitució de 1978: el PP i el PSOE estan en mínims històrics, i els seus tradicionals aliats parlamentaris, els nacionalistes bascos del PNB i els homòlegs catalans de CiU, que han sigut capaços de governar amb tots dos segons els ha convingut, també viuen hores baixes. Els bascos tenen a Madrid una força parlamentària real escassa, i els catalans estan tocats pels excessos sobiranistes i per la corrupció que també ha afectat les bigues mestres de la formació.

Si per la riba esquerra ha sorgit PODEM, un partit que en un any ha aconseguit nivells que el situen com a primera o segona força en expectativa de vot, amenaçant fonamentalment al PSOE i a Esquerra Unida, però també a partits nacionalistes perifèrics de matriu progressista i fins i tot radical, per la riba dreta està pujant amb força una altra novetat partidària: Ciudadanos (C’s).

Originari de Catalunya, amb menys d’una dècada de vida i amb exclusiva presència parlamentària en aquella regió autònoma, C’s compta amb un líder [Albert Rivera] jove, dinàmic, convincent i atractiu per a aquelles persones que se situen en el terreny que va des del centre dreta al centre-centre. Anys arrere va tenir relacions polítiques amb Noves Generacions, la branca juvenil del PP, però avui vola al seu aire. A mitjan dècada anterior pocs hagueren apostat un euro per ell, però ací està, ocupant un protagonisme creixent.

Quan Ciutadans era exclusivament oposició i denunciant del nacionalisme sobiranista català, el PP l’acaronava. L’ovacionava i procurava sumar forces amb ells per a erosionar a Convergència i Unió i al Partit dels Socialistes de Catalunya, dividit i delmat aquest últim entre l’independentisme i l’unionisme. Ara, en aquests moments, les bateries del Partit Popular disparen cada vegada amb més afany contra el partit d’Albert Rivera. Des de la seu central del carrer de Gènova, a Madrid, Ciutadans és percebut com una opció de recanvi del centredreta, tota una amenaça amb majúscules a aquella hegemonia que el PP ha mantingut entre les dretes de totes les grandàries i melodies durant dècades.

Ciudadanos/Ciutadans és un partit que encara s’està fent, i tot i que alguns ho veuen com una marca blanca del PP no sembla que els trets vagen per ací. El seu discurs no és el d’una organització que aspira a ser frontissa dels dos [cada vegada menys] grans, i encara que és més el que no se sap del seu programa que el que realment han fet públic, està rebent discrets ànims i recolzaments de sectors significatius de l’establishment, preocupat i cansat per la impresentable gestió de Rajoy i dels seus col·laboradors directes. El nou partit pot ser l’altra força que, finalment, dinamite el sistema partidari espanyol en els pròxims mesos.

Tan deteriorat està aquest que quan, en dates pròximes, se celebre en el Parlament de Madrid el Debat sobre l’Estat de la Nació, no participaran en ell cap dels dos líders dels dos partits emergents: Pablo Iglesias i Albert Rivera. Cap dels dos és diputat a Madrid. Tot un símptoma, tot un senyal, tota una evidència de quanta distància hi ha entre l’actual Parlament espanyol i la realitat partidària del país i, a sobre, de quant de delicat és el mateix estat de la nació.

Amb aquests antecedents, potser l’slogan de campanya d’Albert Rivera i Ciutadans podria ser: “Vol vosté que li trenquem les cames al PP?”. Políticament parlant, clar.

Publicat en el bloc Escriureenlaire

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER