Sí al museu militar!

bcn bombardejada

Albert Sánchez Piñol

El senyor Ricardo Álvarez-Espejo, tinent general de l’exèrcit, ha proposat recentment que es creï un Museu Militar a Barcelona, objectiu que considera “ambiciós i irrenunciable”. La nostra opinió és que ja era hora que l’exèrcit fes una proposta que pogués ser molt acollida per la societat catalana. Estem segurs que el senyor Álvarez-Mirall es deixarà assessorar, en una amable col·laboració entre les forces armades i el món civil.

Per començar seria molt interessant que el Museu Militar dediqués una galeria a les massacres que l’exèrcit ha comès històricament contra la població civil catalana. Per exemple, escollint-ne una entre tantes, els fets de Cambrils de 1640, quan després d’un breu setge la plaça es rendeix a les tropes castellanes. Incomplint tots els pactes, l’exèrcit va massacrar més de set-cents cambrilencs.

Molt apropiada i visual seria una secció que es titulés: “Bombes sobre Barcelona”, on es detallessin tots els bombardejos que l’exèrcit espanyol, i els seus aliats, han perpetrat històricament contra la capital catalana. Difícilment trobaríem un altre cas d’una urbs bombardejada tantes vegades, i tan salvatgement, pel mateix exèrcit que suposadament havia de defensar-la. Dic que seria una secció molt visual perquè es podrien incloure croquis i gràfics de la devastació urbana i humana, així com models dels projectils empleats, que inclourien des de la arcaica balística del segle XVII fins a les modernes bombes de fragmentació de la guerra civil espanyola.

Un altre apartat el mereixerien els malalts de psicopatia que s’han enfundat l’uniforme militar i han recalat a Catalunya. Com per exemple Charles d’Espagnac (1775-1839), un francès expulsat del seu país, per reaccionari, però que va fer carrera en l’exèrcit espanyol. La seva demència el va portar a prohibir les barretines, els cabells llargs en els homes i les trenes en les dones. Li agradava ballar sota la forca, entre els peus dels cadàvers que havia manat penjar, borratxo per una combinació de rom i aiguardent. Ferran VII sempre el va defensar: “Està boig, però per a aquestes coses no hi ha un altre”.

Una temàtica indispensable per a qualsevol Museu Militar que es preï seria la dels governadors militars i la seva relació amb Catalunya. Recordem la famosa frase del general Espartero. “Cal bombardejar Barcelona cada 50 anys per mantenir-la a ratlla”. Menys cèlebre és el capità general Juan Zapatero y Navas, conegut per les seves pròpies tropes com el general Quatre Trets. I amb raó. La seva frase preferida era: “Jo sé com s’arregla; a aquest, ‘quatre trets’; a aquest altre, igual. Quatre trets i s’acabà el problema”. Els civils catalans, en canvi, preferien denominar-lo el Vampir per la seva afició als afusellaments indiscriminats. Una vegada va ajusticiar un pobre noi geperut, escollit a l’atzar. El motiu? Que segons alguns delators en l’última revolta obrera havia participat un noi geperut.

El general Severiano Martínez Anido no desmereixia els seus predecessors: el 1920, com a governador militar de Barcelona, es va enfrontar amb el governador civil Carlos Bas, a qui acusava de “tou”. Anido li va exigir que el deixés afusellar “gent com Eugeni d’Ors, Lluís Companys, Joaquín Montaner, Francisco Layret, Salvador Seguí, Ángel Pestaña, Mario Aguilar, Guerra del Río, els germans Ulled, i altres”. En les seves memòries, Bas narra el diàleg. Bas: “Senyor governador militar, sóc el governador civil, no un assassí”. Anido: “No és qüestió d’assassinar sinó d’executar. No faci servir vostè paraules malsonants”.

I ja que ens referim a “paraules malsonants”, també es podria dedicar una secció del museu a la temàtica “La premsa militar i Catalunya”. A les hemeroteques hi ha centenars i centenars d’articles del següent estil, publicat a La Correspondencia Militar, el 13 desembre 1907: “El problema català no es resol per la llibertat, sinó amb la restricció; no amb pal·liatius i pactes, sinó pel ferro i pel foc”.

Quina gran fortuna que avui dia l’exèrcit espanyol ja no practiqui les “paraules malsonants”, que només siguin matèria de memòria i de museu! Això és lloable i és cert. Tan cert com que el passat mes de novembre vam publicar l’article “Un pas al front!”, en què descrivíem el cas d’un militar en actiu, el tinent Luis Gonzalo Segura, a qui la fiscalia militar li ha obert un expedient que podria acabar amb la sol·licitud de sis anys de presó. El delicte? Ser l’autor d’una obra de ficció, concretament una novel·la, on es descriuen unes forces armades en què regna el nepotisme i la corrupció a gran escala. Costa de creure, així que ho repeteixo: en ple segle XXI la jurisdicció militar espanyola pot demanar una pena de sis anys de presó per escriure una novel·la.

Precisem, per acabar, que el mateix senyor Álvarez-Espejo, que ara ens regala l’afortunada iniciativa del Museu Militar, va publicar immediatament un article de rèplica en aquest diari, titulat “Un altre pas al front”, una rèplica extraordinàriament peculiar, per cert, ja que en tot el seu article no esmentava ni una sola vegada el motiu de rèplica: és a dir, el tinent Segura i el seu cas.

Quan escric aquestes línies, el tinent Segura torna a estar sota arrest.

Article que hauria d’haver aparegut al diari La Vanguardia, i que a hores d’ara encara no hi ha aparegut. (Finalment va aparèixer a La Vanguardia diumenge 15 de febrer).

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER