Carles Barquero Genovés
Si Brián s’esforçara, estic segur que aconseguiria aprovar l’assignatura de Valencià. De fet, aquest darrer trimestre n’ha aprovat totes a excepció de la meua, i amb notes relativament bones. Encara més, la seua evolució al llarg del curs ha estat sempre a millor: al novembre era un pobre xic equatorià perdut en un institut massa gran, al desembre havia suspés només quatre assignatures, i al març només dos, Física i Valencià. Fa poc va venir fins a mi a dir-me, somrient, que havia recuperat Física, o siga, que probablement li quedarà per a setembre únicament Valencià.
I el cas és que si s’esforçara l’aprovaria, perquè, com a nouvingut, no li demane ni molt menys el mateix nivell que a la resta de la classe, però és que des de novembre únicament m’ha lliurat exàmens en blanc i d’altres amb paraules soltes escargotades que, posades a la balança, no em sumen més d’un un i mig sobre deu. Naturalment, he parlat amb la mare, amb la iaia i amb el mateix Brián, però la resposta sempre és la mateixa “es que es muy difícil”. Amb cara de circumstàncies, he pegat alguna que altra volta en la intimitat preguntant-me com és que l’anglés, que no és ni una llengua romànica, pot semblar més fàcil que el valencià, idioma que Brián, a més, comprén perfectament, fins i tot en alguns vocables interns. Tampoc no entenc com és que el Valencià, sotmés al nivell inicial a què despulle els exàmens de Brián, pot resultar una barrera tan infranquejable per damunt fins i tot d’assignatures que, com Física i Química o Matemàtiques, requereixen cert nivell de raonament abstracte.
Avui, quan després de vuit mesos de desencontres acadèmics en forma d’exàmens erms i exercicis toscos li he comunicat a Brián que l’assignatura definitivament la tenia suspesa, he sentit a la classe una veu dissimulada, quasi inaudible, que deia: “es que ni nisiquiera se sabe para qué sirve, por lo menos con el inglés vas a todas partes…”. La meua reacció ha estat iracunda i, reconec, irreflexiva: he enviat Brián fora de l’aula i li he dit, taxativament, que el que acabava de dir li suposava una amonestació i el càstig de no anar al viatge de fi de curs, el qual, per cert, tenia ja pagat.
En silenci complet i sense cap tipus de gest de contrarietat, Brián ha agafat les coses i ha marxat a la sala de guàrdia mentre durant els quaranta minuts restants de la classe al meu cervell s’han barrejat l’explicació de les subordinades substantives i els milers de sentiments que l’escena m’ha provocat. És evident que al minut d’haver expulsat a Brián ja tenia clar que no el castigaria sense excursió i que tampoc no li posaria amonestació de cap mena. Era evident que el cas requeria més pedagogia que força, malgrat que l’esglai també acompliria una funció impagable, però el que també és evident és que durant la resta de la classe m’he sentit malament, com un dolent dolentíssim, com un dèspota. El silenci incòmode en què s’ha convertit l’aula arran de l’expulsió ha estat un espill que m’ha tornat de mi mateix una imatge colpidorament macabra. En eixe context, puc assegurar que les substantives no han estat, ni de bon tros, el centre del meu pensament.
Faltant cinc minuts per a la fi de la classe, he enviat la delegada a per Brián, qui ha tornat seré, obedient, amerat per la gravetat del cas, expectant una resolució definitiva que el fet de ser admés de nou a l’aula potser ja se li prometia favorable. En havent sonat el timbre, l’he fet seure enfront de mi:
—Brián, no pense deixar-te sense excursió, i tampoc no et posaré cap amonestació ni cridaré a casa, però espere que entengues que has dit una cosa que m’ha molestat a mi i que ha pogut molestar algunes persones en la classe.
Li faig imaginar-se com puc sentir-me jo, que he consagrat la meua vida professional a l’ensenyament del Valencià, davant d’un comentari que diu més o menys obertament que el que jo faig en la vida no serveix absolutament de res, li faig preguntar-se pels companys de la classe que tenen el valencià com a llengua familiar (tres, la situació lingüística d’Elx no em dóna massa coartada), pels companys que, encara que no el parlen a casa, tenen pares i iaios que el parlen. Li propose, per últim, una reflexió més manida al voltant de la necessitat que tindrà del valencià si es dedica a un ofici en atenció al públic, li parle dels deu milions de persones que parlen la llengua, malgrat que la immensa majoria es desenvolupen bé també amb el castellà.
El rostre de Brián, moreno, filtra un intens sentiment de pesar que no sé si identificar amb la contrició o amb l’atrició. La conversa no és en absolut unidireccional, sinó que compta amb frases d’ell que recolzen les meues. Ell s’hi avé, gestualitza amb el cap, reconeix la lleugeresa de les paraules dites.
Consirós, el deixe anar cap a la següent classe. Probablement a aquest nano li faça, al setembre, un examen onerosament rebaixat. Probablement l’aprove. Com a futur ciutadà d’aquest país, no sé si esdevindrà un amant de la llengua o, pel contrari, una espècie de Vidal-Quadras afeccionat que cante en retafila les maldats que cometeren amb ell els seus tirànics professors de Valencià, que l’obligaren a aprendre una llengua tan aliena a la seua cultura i, a més, tan inútil. Tot plegat, no ho sé. L’anècdota, o la història, no em deixa cap moralina, i sí un regust amarg en el pensament. Brián probablement no hi pense més a partir de demà; jo, per contra, em demanaré contínuament, tant al llarg d’aquesta vesprada com de moltes altres de la meua vida, si hui ho he fet bé o si he contribuït, d’alguna manera, a destruir allò que tant estime.
