I què passa a Israel?

isarel

Antoni Prats

Em fa la impressió que els jueus valencians han tingut -i tenen encara hui- una existència discreta, a partir del pogrom de 1391, especialment cruel, segons confirmen els erudits de casa. Llavors es “convertiren” i s’integraren del tot, de manera que passaven desapercebuts, malgrat la fustigació que sofriren a partir de 1480, difícilment explicable. De fet, Joan Fuster en Nosaltres, el valencians (1962) anomena els jueus només de passada, tot just parlant dels moriscos, que aquests sí que han mogut forrolla entre els nostres historiadors, sobretot a propòsit del quart centenari (2009) de l’expulsió multitudinària.  Però, ja als anys seixanta, es podia estudiar àrab a la Facultat de Lletres de València, no així hebreu. I no fa gaire, el 2001, un professor de la Universitat d’Alacant publicà la seua traducció al català de l’Alcorà. Tot un repte. Al Principat, tanmateix, la presència dels jueus s’ha fet notar des de sempre i és a hores d’ara ben viva. Certament, hi ha les restes medievals del jueus a Girona, una mostra fefaent de llur llegat cultural, tan notable,com del passat hebreu a Barcelona, n’és un testimoni urbanístic l’existència d’un call; altrament, el call de València ha estat esborrat amb el pas del temps pels plans urbanístics i construccions monumentals, com el Col·legi del Corpus Christi, la seu de l’antiga Universitat, el palau del marqués de Duesaigües, i, durant el segle XIX i principi del XX, pel carrer de  la Pau.

Siga com siga, al País Valencià se’n parla poc, dels jueus, i, de retop, d’Israel. I quant als enfrontaments  entre àrabs i jueus als nostres dies al pròxim Orient, les simpaties semblen decantar-s’hi –en desconec l’existència de qualsevol tipus d’enquesta- envers els àrabs palestins. I això malgrat les provocacions de Hamàs i, per altra banda, a pesar de les prevencions que la immigració musulmana desvetlla ací, com en general a Europa.

És clar que a Israel, els enfrontaments entre les dues ètnies s’han produït des de bon començament; però els intents de compartir en pau els mateixos territoris han perdurat fins ara mateix. Darrerament ha estat notícia l’atac a una escola de Jerusalem amb uns 500 alumnes àrabs i jueus, codirigida per un membre de cada comunitat i que té per nom “Agarrats de la mà”. Els vàndals de torn, a més de donar-se a conèixer amb  pintades  com “Mort als àrabs” i “No s’ha de coexistir amb el càncer”, van calar foc a l’aula dels més menuts. No hi ha faltat mostres de repulsa. En la manifestació de denúncia, els participants lluïen samarretes  en què es podia llegir en hebreu i àrab: “Anem junts”. Un dels pares del alumnes afectats explicava que la societat d’Israel s’està dretanitzant de quinze anys ençà i que abans una pintada que diguera “Mort als àrabs” hauria sigut rebutjada, impopular, condemnada. Aquesta deriva racista de la societat israeliana, fonamentalment democràtica, és especialment  preocupant per tractar-se d’un país envoltat de fortes tensions per motius religiosos o merament ètnics, per estats poc o gens disposats a respectar els drets humans més elementals.

Josep Pla, comentava el 1957, només uns anys després de ser reconegut internacionalment el nou Estat al territori palestí: “Israel és avui un Estat independent. No és en realitat ni una religió ni, en certa manera, una raça, atesos els encreuaments. Israel és una pàtria, un Estat en plena sobirania. La minoria piadosa serà dura de morir –i el millor que pot passar és que no mori mai. Però el fet és que Israel és governat per unes directrius que responen al criteri occidental en tots els aspectes, és a dir, per directius laiques, polítiques. La distinció entre una cosa i l’altra es produí en el primer moment.” D’aleshores ençà, a Israel, tot just en un país que havia nascut amb propostes de caire social tan valentes i integradores com els kibutz, a hores d’ara en franca decadència, ha hagut una evolució lamentable envers  l’individualisme discriminador, i, com donava a entendre adés un testimoni del col·legi vexat de Jerusalem, l’extremisme xenòfob de la dreta s’hi ha afermat. En realitat, no era d’estranyar a hores d’ara, quan a la Kénesset -el Parlament israelià- predomina aquella “minoria piadosa” a què es referia Pla.

Però en aquell petit país tan discutit –i discutidor- els canvis de govern es succeeixen ràpids… Més preocupant fóra que Israel es convertira,com pot passar aviat, en un Estat oficialment jueu, oblidant així aquella laïcitat clara dels orígens, netament democràtica. En aquell país sense Constitució, que es governa seguint les lleis promulgades pels seus creadors, el Consell de Ministres preparà setmanes enrere un projecte de llei que defineix Israel com un “Estat-nació jueu”, i, segons el primer ministre, Netanyahu, “A l’Estat d’Israel hi ha igualtat individual per a tots els ciutadans, però el dret nacional pertany només per al poble jueu”. No cal dir que aquestes propostes lamentables i altres en la mateixa línia han disparat les alarmes. Si prosperara la nova llei, Israel ja no es podria postular davant les cancelleries occidentals com l’únic Estat democràtic a l’Orient pròxim, i, d’alguna manera, facilitaria la creació d’un nou Estat als territoris palestins, de fet ja reconegut per les Nacions Unides pocs dies després d’aquestes declaracions del govern israelià. Tant de bo, al remat, a pesar de la miopia del govern israelià actual, la pau isca guanyant en aquella part del món.

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER