Gustau Muñoz
Un petit esdeveniment editorial, la publicació de La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956, 1957, 1964), de Josep Pla. Són anotacions d’agenda en què Pla apuntava a la fi del dia el que havia fet, menjat, llegit, a qui havia vist, quin era el seu estat d’ànim, el temps que feia… Potser manquen de valor literari, però tenen un gran valor testimonial, i permeten una aproximació molt directa al personatge Pla en aquella fase de la vida en què la vellesa no és ja un horitzó remot, sinó una presència amenaçadora o molt pròxima. El personatge que emergeix té un costat tràgic. Pla paga molt cara la seua manera de ser, i les opcions del passat, en termes d’infelicitat, solitud, desordre, excessos amb l’alcohol, insomni… I tanmateix, des del mas, a Llofriu, no para de llegir, treballar, viatjar i veure gent. El 1956 fa dos viatges, per compte de Destino, al Mediterrani (Itàlia, Grècia) i al Nord d’Europa (Suècia, Finlàndia). Li costa llegir, dorm molt malament. Té moments de violència verbal davant coneguts, quan ha begut massa, dels quals se’n penedeix després (“Estic avergonyit de lo d’ahir. Només sóc correcte quan sóc sol. Desgràcia immensa”). Les petites anotacions de vegades són anodines, però en conjunt fan un retaule del més alt interès, un retrat de com era Pla dia a dia en plena maduresa.
De tant en tant hi apareix un apunt altament revelador, de situacions excepcionals o d’idees llargament madurades. Per exemple, el 25 d’agost del 1956 sopa amb Jaume Vicens Vives i Dionisio Ridruejo a Tamariu. I apunta: “Llarga conversació política fins a la una. Molt interessant, però Vicens fluixeja. La relativa capacitat del català per la política. Ridruejo ha estat molt brillant però la seva capacitat cerebral arriba a espantar-me”. ¿Què passaria en aquella llarga conversa política en què Vicens -que d’altra banda tenia literalment enlluernat a Pla- va fluixejar davant la brillantor del polític i escriptor castellà, mestre de la gran retòrica i amo de la seua llengua? ¿Entre l’historiador interessat en la política, però estamordit, i un Ridruejo ja dissident que tanmateix gaudia de contactes i proteccions d’alt nivell, així com d’una gran seguretat en si mateix? No ho sabrem mai, però podem especular. I ens quedem amb aquesta idea: “la relativa capacitat del català per la política”. La Política, sembla, ha estat sempre cosa d’ells. Fins quan?, ens podríem preguntar.
Pla dóna pistes ací i allà. Unes anotacions que fan una mena d’autoretrat i que, també, retraten una època encara molt fosca.
