Jordi Muñoz
En plena onada de desconfiança en els polítics i en els partits i, sobretot, enmig d’una crisi econòmica que ha provocat una autèntica devastació social, el sorgiment d’una alternativa frontalment oposada a l’ establishment no hauria de sorprendre a ningú. Com més insisteixen els governants a dir que no hi ha alternativa, més empenyen els ciutadans descontents a buscar una alternativa extramurs del sistema. I l’alternativa arriba amb la força d’un huracà. Més i tot del que suggereixen els titulars: la majoria de cases d’enquestes tenen un instint conservador que els fa malfiar-se de canvis tan sobtats en l’opinió pública. Per això ens ofereixen estimacions de la intenció de vot a Podem força rebaixades respecte al que diuen les dades en brut. Potser tenen raó, però també podria ser que aquest cop també s’equivoquessin i que, de fet, les proporcions del fenomen fossin encara més grans del que avui es prediu.
Ara bé, no deixa de ser irònic que l’expressió partidista de la indignació que va esclatar a les places de l’Estat arran del 15-M hagi resultat ser un partit tan centralitzat i personalista com el que proposa Pablo Iglesias. Mentre es teoritzava sobre la nova política, l’equip d’Iglesias proposa un model organitzatiu totalment orientat a l’eficiència de Podem com a maquinària de guerra electoral, que és com l’ha descrit el seu cap de campanya, Íñigo Errejón. Per això el seu nucli ha optat per escapçar les institucions intermèdies i fiar-ho tot a una relació directa entre els membres individuals de Podem i la direcció madrilenya. La CUP sovint diu que la democràcia és lenta i cara, i Pablo Iglesias sembla que té pressa i no en vol pagar el preu.
(Ara, 28 d’octubre 2014)
