El TTIP: Radiografia d’un nou marc de desenvolupament del capital (Part 3)

vilasetembre

 

 

Jordi Vila

El neoliberalisme com a nova fase capitalista i el capital transnacional financer com a forma hegemòmica

Aquest article pretén ser la tercera i última part del recull d’articles que he anat publicant durant aquestos darrers mesos. Seguint amb la tònica dels anteriors en aquest tractarem d’analitzar el context en que naix i es desenvolupa tant el TLCAN com el TTIP. Aquestos dos tractats no es deuen, ni es poden, analitzar fora d’aquest marc conceptual i de desenvolupament del capitalisme, per entendre el per què i el com caldrà, doncs, donar les últimes pinzellades al quadre.

La comprensió completa d’iniciatives com el TLCAN i el TTIP i la seua relació estreta amb el capital transnacional passa per l’anàlisi de la fase neoliberal actual del capitalisme. La seua comprensió ens ajudarà a entendre el desenvolupament del capital i les seues necessitats entorn les quals es forma la infraestructura econòmica de la societat actual. Sobre l’anàlisi del neoliberalisme s’ha escrit molt i molt divers des d’allò que podríem anomenar la teoria econòmica radical, entesa aquesta no solament com la que parteix de l’anàlisi marxista sinó com a espectre més ampli de l’anàlisi econòmic. Tal com afirma Varoufakis al seu llibre El Minotaure Global les diverses teories radicals no solament es contraposen sinó que, en ocasions, es complemente. En aquest article en concret emprarem el marc analític del mètode marxista i l’evidència en matèria de dades realitzada per la CE, Husson i altres organismes i autors en relació a salaris, atur, beneficis i financiarització.

Introducció a la lògica del capital transnacional: Exposant el marc conceptual.

Per començar caldrà desenvolupar la idea de capital transnacional: entenem com a capital transnacional a un monopoli amb un capital amb origen nacional però amb una àrea d’activitat internacional. No hi ha que confondre monopolis multinacionals amb monopolis transnacionals. Els primers es corresponen a l’època dels tractats de comerç bilaterals, els segons amb els tractats de lliure comerç com el TLCAN o el TTIP. A més, les primeres, les multinacionals operen en diversos països però no subordinen la lògica de l’Estat-nació. Les segones sí que ho aconsegueixen i estableixen una cadena de producció que s’estén arreu del món, com per exemple al TLCAN: l’assemblat a Mèxic, l’extracció de matèries a l’Àfrica i la finalització del producte i venda als EUA.

Aquest model transnacional es comença a consolidar cap als anys 70 quan les relacions exteriors dels monopolis passen de ser derivades o secundàries a ser relacions primàries en la reproducció. Amb l’elevació del capital transnacional la regulació nacional va cedint pas a una relació transnacional que la subordina. El fonament d’aquest procés d’elevació del capital transnacional es dóna per la via de fusió d’entitats i capitals provinents de les principals matrius imperialistes. Un exemple d’aquest procés de transnacionalització del capital el trobem a l’automòbil i, a nivell general, les corporacions amb caràcter transnacional passaren de 7.000 grups als anys 70 a 37.000 a l’any 1997. La tendència també es va donar a la comptabilitat nacional on destaca que el 80% de les mercaderies facturades en dollars als EUA no eren exportacions sinó vendes intraempresarials; la cadena de producció mundial començava a donar senyals de la seua circulació.

Aquest capital transnacional té un caràcter fortament financer. La seua superioritat es sustenta en les economies d’escala i la centralització del capital global – destacant la innovació en mercaderies – així com en un flux financer rellevant. Tot i la superioritat del capital financer no hi ha que caure en l’errata de pensar que tot el capital respon a aquest esquema transnacional. Com exposa Rosa Luxemburg a la seua obra L’acumulació del capital el capitalisme no és homogeni, el capital transnacional conviu en un espai geogràfic no limitat i subordina la lògica del capitalisme no monopolista deixant la producció de mercaderies simple com a la seua filla bastarda.
Aquesta producció de mercaderies simple o capitalisme no monopolista sol ocupar mercats que els monopolis no ocupen per l’existència d’una taxa de beneficis escassa o, tal volta, aquestes primeres menudes empreses actuen com a apèndix de reduït tamany, mantenint una autonomia consensuada.

Aquests processos d’integració de mercats promoguts pel capital transnacional són la prova més clara de l’obsolescència de l’espai econòmic limitat a l’Estat-nació; les integracions proporcionen mercats gegants al capital transnacional. En aquest context la gran indústria centrada en l’espai nacional cedeix terreny a una indústria transnacional que a partir de la producció flexible i la relocalització industrial opera una transformació en la divisió del treball i la producció, les anomenades reconversions industrials o modernitzacions. Aquesta hegemonia del capital transnacional és també l’hegemonia del capital financer com resultat de la fusió monopolista de capitals concentrats en banca i indústria. Amb l’hegemonia del caràcter financer les lleis de circulació del valor accentuen la seua relativa independència respecte les lleis de producció de plusvàlua, aquesta és substituïda per l’especulació com a relació econòmica dominant que valoritza el capital financer.

D’aquesta manera comencem exposant un marc descriptiu del neoliberalisme basat en una baixa taxa mitjana de guanys a principi dels anys 70 que accentua la necessitat del capital de passar de la seua forma productiva i mercantil a una forma dinerària i purament financera que condueix a una acumulació que no té una sortida a l’esfera productiva, desviant-se a l’esfera del crèdit i formant una interconnexió dels mercats financers que formen una espiral de crèdits i de falsos valors. Aquesta dinàmica de desenvolupament del capitalisme l’explica Varoufakis a El Minotaure Global mitjançant l’anàlisi dels dèficits comercials i fiscals dels EUA, mostrant com l’esfera productiva es redueix i es perd la proporcionalitat entre l’esfera financera i la productiva.

La transnacionalització dels monopolis tendeix a crear una nova oligarquia que està en constant tensió amb l’espai nacional i amb les burgesies purament nacionals. Poc a poc es va generant una sinèrgia d’interessos econòmics i polítics comuns entre les burgesies financeres transnacionals de cada país envers els interessos de la burgesia nacional dels respectius països, creant tensions que es reflexen en conflictes com la dreta pro–UE i l’anti–UE, es va formant una estratificació interna de la burgesia. L’imperatiu de la burgesia nacional era fer-se amb el control de l’aparell estatal. La burgesia transnacional pretén crear un estat transnacional per consolidar la seua hegemonia.

De la mateixa manera que l’afermament de les relacions capitalistes a Europa i als EUA requeria la creació d’una estructura com l’Estat-nació basat en un sol govern, una sola llei, un sol interès nacional i una sola línia aduanera. La consolidació de la dinàmica transnacional requereix una forma jurídica que supere l’Estat-nació, no cal pensar molt per a que el procés de la Unió Europea ens recorde a aquesta dinàmica plantejada. En relació a un possible conflicte d’interessos nacional-internacional la doctora Miren Etxezarreta assenyala lúcidament: “Los intereses económicos de los grandes grupos trasnacionales no coinciden necesariamente con los de los capitales de su estado de origen pero, por otro lado, los estados son necesarios para vehicular el poder de las instancias transnacionales en aquellos aspectos en que los grandes conglomerados empresariales no pueden ejecer directamente”. Tot i que la doctora Etxezarreta assenyala una important limitació del capital transnacional, la voluntat de superar aquesta es pot llegir en la proposta del TTIP i, en concret, en la forma que iguala els Estat-nació i el capital transnacional en matèria jurídica. Per a més informació torneu a llegir la segona part del cicle sobre el TTIP.

D’aquesta manera assenyalem una nova tendència que sembla estar sorgint des de la proposta del TTIP, és una vaga impressió de l’escriptor però que pot anticipar-nos un futur debat. Tot i l’hegemonia del capital transnacional, fins ara les institucions transnacionals no havien superat el seu paper complementari als Estat-nació i a la correlació de forces entre aquestos. Actualment les privatitzacions i les polítiques d’austeritat han deixat l’estat sense molts mitjans de captació de recursos, hi ha una crisi de règim i dintre d’aquesta destaca la incapacitat de mantenir els privilegis de la classe mitjana i que actua com a amortidor. La progressiva redefinició de les funcions estatals deixa als estats nacionals molt limitats; un exemple podria ésser la Unió Europea en relació a la política econòmica.

La constatació analítica de la hipòtesi marxista: La taxa decreixent de guanys, la financiarització i la caiguda de la participació dels salaris al PIB.

Repassant el marc descriptiu del neoliberalisme que hem anat deixant entreveure a l’apartat anterior hem assenyalat alguns trets que a continuació anem a exposar amb una major claredat i amb un contrast empíric basat en els estudis de l’economista francés Michel Husson. Per començar enumerarem les variables que estudiarem per construir la imatge mental del neoliberalisme: l’evolució de la taxa de guanys des dels anys 70, l’evolució de la participació dels salaris en termes de la producció i l’efecte de l’atur creixent en el poder negociador de les classes populars, emprant les dades.

1. La taxa de guanys, evolució des dels anys 70: Dues tendències i una caiguda.

Per començar analitzarem la relació que en terminologia d’economia marxista anomenaríem la taxa de guanys, és a dir, la capacitat de producció d’excedents que són apropiats pels capitalistes. En termes matemàtics podríem emprar les simplificacions redactades per Marx i definir aquesta taxa de guanys com: (P / (C+V)), cal tenir en compte no confondre aquesta taxa de guany (o taxa d’explotació) amb la taxa de plusvàlua: (P / V). Comencem per veure l’evolució d’aquesta variable. El període que considerarem no estudia l’evolució durant la crisi ja que el motiu de l’article és analitzar la fase neoliberal i d’aquesta crisi se’n parla d’un canvi de fase que donaria per un debat molt extens, quedem-nos, doncs, amb el període esmentat.

 

1

 

 

Com es pot observar la taxa de guanys tant als EUA com a Europa experimenta dues tendències en el període analitzat: una caiguda de la taxa de guanys fins l’inici dels anys 80 i un augment a continuació. La caiguda final es correspon a la crisi financera del 2007, però com ja hem dit anteriorment, aquesta i l’evolució de les seues variables no són els objectius d’aquest escrit.

 

Hem vist com després dels anys 80 i amb l’etapa de l’hegemonia neoliberal a la societat la taxa de guanys es recupera i inicia una ascensió. Si analitzem més detingudament aquesta tendència podrem descobrir més sobre les causes d’aquest augment de la taxa de guanys i, sobretot, entendre sobre quines bases s’assenta el creixement capitalista a la fase neoliberal. Exposem a continuació el quadre 1 on es visualitza el repartiment del valor afegit a les societats no financeres europees:

 

2

 

El quadre 1 mostra que la intensitat capitalista continua constant, la inversió bruta solament varia un 1’1% entre els dos períodes contrastats. És la part salarial, doncs, la que permet un augment de la rendibilitat. La caiguda salarial d’un 11’6% és un dels trets que caracteritzen la fase neoliberal del capitalisme actual. Per continuar construint la nostra imatge analítica caldrà entrar dins d’aquesta qüestió.

2. La disminució de la participació dels salaris: A l’assalt de les rendes del treball.

La disminució de la participació dels salaris en relació al valor afegit no és cap sorpresa ni per les classes populars, que ho sofreixen dia a dia, ni per l’oligarquia i els seues analistes econòmics. De fet nombrosos estudis de la OCDE, el FMI i la CE ja destaquen aquesta tendència de fa uns anys cap ací. Aquesta part de l’anàlisi la contrastarem amb el període fordista (1950 – 1970), per entendre com el neoliberalisme implica un esgotament del trienni fordista de renda–demanda–productivitat i l’assalt a la participació dels salaris. A continuació exposem el quadre 2 on podrem visualitzar aquesta idea a l’evolució salarial:

3

 

 

Una vegada visualitzada aquesta evolució salarial el més lògic seria suposar que aquesta dinàmica negativa es troba relacionada amb la caiguda de la productivitat, si bé és cert que la productivitat no ha tornat als nivells històrics de l’etapa fordista no podem afirmar que a la fase neoliberal hi haja una unió d’evolució entre salaris i productivitat des dels anys 70. Ho exposem de manera visual al gràfic 2:

4

 

Com es pot observar al gràfic 2, fins la crisi dels anys 70 la participació dels salaris és més o menys estable, seguint la norma fordista. És a partir de la crisi dels anys 70 i l’ofensiva neoliberal que enuncia David Harvey quan es dóna el desajust entre productivitat i salaris reals. D’aquesta manera fins els anys 70 productivitat i salaris creixen de manera constant al mateix nivell d’un 4-5%. Amb l’esgotament del model fordista i l’entrada en la dècada dels anys 80 la taxa de creixement de la productivitat del treball es desaccelera trencant la relació fordista i cau la participació dels salaris a través de l’ofensiva neoliberal: desmantellament del poder negociador dels treballadors, palanca de l’atur etc.
3. Atur i financiarització: el Teorema de Schmidt solament compleix la seua primera part.

Després de la crisi dels anys 70 i la posterior recessió dels anys 80 la caiguda dels salaris es fa en nom de l’anomenat Teorema de Schmidt, o Teorema del goteig, que tracta de purgar els efectes de la crisi i reiniciar la dinàmica capitalista. El problema d’aquest teorema és que solament compleix la seua primera part, augmentar la rendibilitat empresarial, però no la segona que es tractava d’augmentar la inversió i iniciar de nou el cicle capitalista. En aquesta situació es dóna l’anomenada “Tisora Neoliberal” on l’augment dels beneficis empresarials ha anat al desapalancament d’aquestes i, posteriorment, a l’esfera financera i els dividends. La creació de treball que deuria acompanyar a aquest augment dels beneficis s’ha traduït en atur i reducció del temps de treball. D’aquesta manera la financiarització, mesurada com a percentatge del benefici que no s’inverteix però que es distribueix, i l’atur, són dues cares de la mateixa moneda. A continuació analitzem als gràfics 3 i 4 la relació financiarització–atur i farem visible la “Tisora Neoliberal”.

 

5

6

 

Com es pot observar al gràfic 4 existeix aquesta tisora entre la relació de la taxa d’acumulació a l’esfera productiva i el corresponent creixement econòmic i l’elevat augment de la taxa de guanys. L’esfera financera es converteix en la nova llar de nombrosos recursos que ja no es destinen a la producció de mercaderies per satisfer necessitats, és a dir, ja no es dediquen a crear valors d’ús sinó a crear riquesa buida de contingut real, pura creació de valor de canvi de manera massiva.
4. Encaixant les peces: la crisi financera del 2007 com a esclat d’allò insostenible.

A partir de l’anàlisi que hem anat fent de les diverses variables i tendències podem començar a veure el neoliberalisme com a un tot complet amb totes les seues característiques. Un tret significatiu és la caiguda de la participació dels salaris que hem explicat a l’apartat 2 d’aquest article. Aquesta caiguda dels salaris implica un greu problema pel capitalisme en la seua reproducció, l’esquema D – M – D’, i disminueix la capacitat de venda de les mercaderies produïdes. Aquesta és una tendència clàssica de sobreproducció del capitalisme que, a més, s’accentua amb aquesta caiguda de la participació del salaris en el valor afegit de la producció. El neoliberalisme gestiona aquesta dificultat de reproducció de diverses maneres:

– La globalització: l’efecte d’aquest és la extraterritorialització d’aquesta limitació. Les empreses d’origen d’un país poden compensar el feble creixement del mercat intern cercant rendibilitat en nous mercats estrangers més dinàmics. Aquesta gestió ha estat emprada a economies com l’Alemanya o la Xina tot i presentar greus desequilibris. D’altra banda, dita gestió ha potenciat, com hem explicat al primer apartat i en altres parts de l’article, l’hegemonia del capital transnacional deixant patent que l’elevació del capital transnacional no respon a altra cosa que no siga una tendència “natural” del sistema capitalista.

– L’endeutament i l’acumulació per despossessió: aquest mètode ha estat una de les claus per poder augmentar la demanda i suavitzar l’efecte de la sobreproducció. Aquesta tendència no s’ha trobat solament com a un augment de la demanda individual sinó, com ha assenyalat Varoufakis o Lapavitsas, a models concrets de creixement econòmic de diversos països o, fins i tot, de unions supranacionals; un exemple seria el dèficit comercial i fiscal dels EUA front l’exterior o els desequilibris comercials de la UE en favor d’Alemanya, la locomotora europea.

Però si ens centrem en el consum de les classes populars ha existit un sobreendeutament d’aquestes per tal de mantenir el consum. En aquest cicle també podríem relacionar aquest endeutament amb el cicle de l’”Acumulació per desposessió” enunciada per David Harvey.

– El consum dels rendistes: una de les funcions de les finances és la transferència de rendes dels assalariats als rendistes, aquest consum pot compensar la caiguda relativa del consum dels assalariats i, sobretot, confirma la tendència a la desigualtat del capitalisme neoliberal.

Aquesta combinació de les tres gestions ha permés mantenir el consum privat tot i la disminució relativa de la participació dels assalariats en el repartiment de l’excedent de la producció; el neoliberalisme podria definir-se gràficament amb les següents representacions:

7

 

8

 

D’aquesta manera podem reescriure el capitalisme a la seua fase neoliberal, a mode de conclusió, com un sistema que ha restaurat la seua taxa de guanys a base d’una ofensiva envers la participació salarial dels assalariats relació al PIB*, el que implica una major taxa d’explotació. Aquesta recuperació de la taxa de guanys, però, no es tradueix en un augment de la taxa d’acumulació sinó que deixa capital infrautilitzat que acaba dirigint-se a l’esfera financera per la falta d’oportunitats d’inversió rentable a l’esfera productiva: acaba generant-se una dinàmica de concentració de riquesa cap a dalt i d’augment de les desigualtats. En general podríem resumir la tendència neoliberal com: sobreendeutament, precarització de les classes populars i augment de la taxa d’explotació sense cap efecte a l’esfera productiva.

*Front l’argumentació de la caiguda de la participació dels salaris es sol afirmar que aquesta caiguda ve donada per un major ús intens de capital en relació al treball. No podem acceptar aquest argument en vista de que la taxa d’inversió es troba estancada, a diferència de les rendes financeres.

5. A mode de conclusió: El TTIP i el TLCAN són l’armament; el neoliberalisme i el capital transnacional són qui disparen.

D’aquesta manera, a grans trets, hem pogut observar com l’hegemonia del capital transnacional ha estat impulsada pel desenvolupament de la fase neoliberal del capitalisme contemporani on s’han donat les condicions bàsiques per potenciar el caràcter financer de la reproducció capitalista i la necessitat de superar les condicions nacionals per gestionar les contradiccions internes del sistema de mercat que, a més, potenciaven el caràcter financer i transnacional de les relacions capitalistes. D’aquesta manera el capital transnacional de caràcter financer es troba sense cap limitació a ficar les seues regles de joc com a regles hegemòniques. A pocs dies de la votació del TTIP els moviments socials d’àmbit europeu i diversos partits de l’esquerra europea han convocat diverses trobades i accions per fer pressió contra aquest tractat.

D’altra banda el TTIP és un altra prova de foc per la socialdemocràcia a l’Estat Espanyol, i a nivell europeu, l’aprovació del TTIP és, com hem anat explicant en les diverses parts d’aquest article, una de tantes armes que el capital transnacional vol jugar a través dels espais supranacionals on és hegemònic. No queda res més per dir, cal desarmar l’enemic per combatre’l en condicions favorables a les classes populars i aquest desarmament passa per una oposició directa i potent envers el TTIP.

“…Una caiguda a llarg termini dels salaris – que s’associa a la caiguda dels sindicats obrers – tendirà a augmentar el grau de monopoli i, per tant, a provocar un desplaçament dels salaris als guanys. Lluny d’estimular el creixement de la producció a llarg termini aquest fet, com ja hem advertit, tendirà a afectar negativament.” (Michal Kalecki, Teoria de la dinàmica econòmica, 1954).

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER