La Festa Estellés: lluna de colors

Festaestweb

Vicent Olaso

La ciutat d’Oliva ha celebrat el passat divendres 26 la II Festa Estellés, amb major assistència i ressò informatiu que l’any passat. La Festa Estellés, com sabeu, es convoca a diferents poblacions del País Valencià a semblança de la Burns Supper dedicada a Robert Burns en la seua Escòcia natal. Des de la primera convocatòria el 2009 a càrrec de Josep Lozano, la Festa s’ha escampat per un munt de poblacions, Barcelona inclosa. L’Acadèmia Valenciana de la Llengua declarava 2013 com l’Any Estellés, i la Universitat d’Alacant va presentar el projecte La veu del teu poble, per apropar la figura d’Estellés a les escoles.
A Oliva, enguany, el cantautor Rubén Suárez hi va posar la nota musical, i entre els recitadors s’hi comptaven escriptors consagrats com Àngels Gregori, Juli Capilla, Ferran Garcia-Oliver o Isabel Canet, tot sota la coordinació de Josep Lluís Roig i Joan Andreu Gascó. El format és similar al d’altres llocs: una combinació entre paraula i música en memòria de qui ha estat la inspiració de tants poetes dels Països Catalans des de la segona meitat del segle XX. Entre el públic, més poetes, polítics, docents, músics i gent de tota mena, que expressaren en acabar la seua satisfacció per l’acte, convocat pels departaments municipals de Cultura i de Biblioteques.
Llàstima que Vicent ja no estiga entre nosaltres. En vida, va rebre afalacs de consideració: el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, la Creu de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes entre els més destacats. Una vegada traspassat, el Ministeri espanyol de Cultura li va atorgar la medalla d’Or de les Belles Arts. No és qualsevol cosa, i s’hi poden afegir premis literaris, instituts de batxillerat i carrers retolats amb el seu nom. Semblaria que podríem posar Estellés al nivell de Burns, icona nacional d’Escòcia. Ens manca, per a això, una major implicació de la societat civil i també dels poders públics, els autonòmics vull dir. Els actuals poders autonòmics, vaja. El Partit Popular, sí.
Em consta que, a títol personal, una part gens menyspreable de la gent d’aquest partit n’està farta del conte, però la postura oficial, la recalcitrant postura oficial, manté l’anatema contra tot subjecte suspecte de catalanisme. I encara gràcies que Estellés era escriptor; altrament, ni tan sols hauríem tingut el -valent, si més no- homenatge de l’Acadèmia Valenciana. I ja hi tornem a ser. Hem començat amb l’exaltació de la festa dedicada al poeta en un de tants municipis valencians, i hem hagut de topar amb la bèstia negra i peluda de l’anticatalanisme. Quin tedi! Quin balafiament de saliva, que diria Josep Pla observant els parlamentaris de la seua època! Ajuntes centenar i escaig de persones al voltant de dos micròfons i un sopar, per retre tribut a un valencià força arquetípic, i van i t’acusen de renegat, traïdor, i ves a saber quantes coses més.
Al carrer, ja no es palpa aquella tensió de quan Estellés encara prenia la paraula en actes polítics i culturals. Només de tant en tant, ací i allà, algun trapatroles és capaç d’amargar-te la jornada, inevitablement. Però el virus roman a la sang, i una escalfor de nivell mitjà és suficient per fer-lo revifar. Els qui ja tenim una certa edat somiem amb el dia que la valoració qualitativa de la vida i obra d’Estellés, i de qualsevol altre, siga independent del seu posicionament polític. I que siga un dia que dure anys, el dia que ja no podrem més, i aleshores ho podrem tot. I la televisió valenciana, i la ràdio, i els diaris digitals o en paper ens anunciaran que despús-demà té lloc la Nit Estellesiana, i que estem convidats a eixir al carrer, tots, a llegir l’obra del mestre. Serà el dia, com va succeir anticipadament a Oliva, que Blanca i Isabel, filles de pare i mare escriptors, ixen a l’escenari i reciten conjuntament un poema, lliures d’altres preocupacions que no siguen les purament artístiques.
Deixem-nos de lirismes, ara, perquè aquest anhelat moment té tota la traça d’haver de tardar en arribar. Però de moment, gaudim del fet que arreu del País ha quallat la celebració de la Festa Estellés. És així, pam a pam, amb la constància adequada, amb un ofici permanent, com s’aconsegueix convertir un escriptor en glòria nacional assumida per tothom, pels lletraferits i pels que no en saben un borrall, de literatura, però s’han quedat amb el nom i s’hi afegeixen confiadament. Aquesta clau, la universalitat de l’artista, de l’escriptor, és la que obri tots els panys. Ens cal que els nostres clàssics no pertanguen tots al segle XV. Estellés, Fuster i qui vosaltres vulgau han de ser, per a tots, els clàssics del futur.

País Valencià, Segle XXI © 2018 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER