Juli Capilla
De vegades, vaig a la Marina des de la Safor, per motius personals o professionals; gairebé sempre per gust perquè la Marina és una comarca valenciana amb molts atractius. Mar i platja s’hi confabulen en paisatges d’un gran encant i bellesa, on la postmodernitat i els projectes eixelebrats no han pogut apaivagar del tot el poder seductor d’aquesta contrada privilegiada. La Marina, a pesar de l’allau oliosa del turisme massiu, continua sent un bastió del valencianisme; sobretot a l’interior, als pobles, on es mantenen ferms els trets diferencials –ni millors ni pitjors, però únics, nostres– que ens identifiquen com a valencians. Però, si vas en cotxe, i sintonitzes la ràdio, aquesta riquesa cultural i lingüística genuïnament valencianes desapareix del tot. Fa feredat canviar el dial: emissores en espanyol –que bé que se senten…– i precàries però omnipresents cadenes en anglès –of course–, en alemany, fins i tot en holandès… Ni rastre del nostre valencià.
Fa mal circular per la Marina i no sentir la llengua pròpia a la ràdio. I no obstant això, si entres a un local de qualsevol poble, sobretot de l’interior, trobes que la llengua que hi predomina, la que és gairebé omnipresent, és la nostra! El valencià. Als mitjans, ni un sol mot. No fa gaires anys, però, teníem unes quantes emissores de ràdio i cadenes de televisió en valencià: Canal 9, Punt 2, TV3, Canal 33, el 3/24… Com és possible que ara no les puguem sentir? En quin estat pretesament democràtic s’impedeix els seus habitants de sentir els mitjans de comunicació en la seua llengua?
Al darrere, ja ho sabem, hi ha la voluntat censora d’un govern que ha maldat sempre per entrebancar qualsevol dignitat per al valencià. Primer, es van entestar a ofegar la premsa escrita, retirant subvencions de pura subsistència –o negant-los-les taxativament– a uns quants mitjans de comunicació en valencià; ajudes nímies però amb les quals aquells mitjans podien anar tirant, sobrevivint amb penes i treballs. Saó, El Punt, El Temps, Avui, etc., van desaparèixer dels pocs quioscs i llibreries per manca d’un suport necessari –o, diguem-ho clarament, pel boicot maliciós– per part de l’administració autonòmica. Camps va atiar la senyera de l’anticatalanisme i l’autoodi contra la televisió de Catalunya i ACPV a colp de multes i de precintar els repetidors sufragats per milers i milers de valencians, l’única aspiració legítima dels quals era de poder sentir algun mitjà en la nostra llengua. Després, Fabra ha mirat cap a un altre lloc, a pesar que, quan no era president, es va mostrar contrari a la censura del seu predecessor visionari, tot adduint motius d’“il·legalitat” de les emissions.
El capítol de tancament de RTVV va ser, amb escreix, un dels més tristos i vergonyants que ha viscut la societat valenciana des dels temps del franquisme. Un veritable tour de force que ha posat sota sospita la democràcia al País Valencià. I Fabra n’ha estat, aquesta vegada sí, el capitost. És veritat que la gestió econòmica, la programació periodística i el model lingüístic de la ràdio i la televisió valencianes van ser nefastos. Però també és cert que necessitem –cal subratllar-ho, això– una televisió i una ràdio pròpies –com ara també diaris, i revistes, i publicacions de tota mena. És paradoxal que siga l’esquerra –associacions, partits, entitats, particulars…– la que reivindique ara una RTVV. Paradoxal però del tot comprensible, perquè el que es reivindica respon al mateix model que la va crear. Un model de televisió pública, sostenible i en valencià. Una RTVV que ens dignifique com a poble i no aquella que ens denigrava fins a l’exasperació, i que ens subjugava al provincianisme i a la mediocritat.
Per sort, la setmana passada la Comissió Promotora de la ILP per un servei públic de ràdio i televisió en valencià va presentar en el registre de les Corts Valencianes un total de 88.688 firmes recollides durant els últims quatre mesos en favor de RTVV. La xifra ha batut tots els rècords precedents en matèria d’ILP, i palesa, una vegada més, la necessitat de mitjans en la llengua autòctona, com més millor, i vinguen d’on vinguen: de casa nostra, de Catalunya o de les Illes (i per què no? També a Mallorca hi ha televisions que parlen com nosaltres!).
M’enyore molt del dia en què, passejant per qualsevol comarca valenciana, puguem veure, escoltar, sentir, celebrar, gaudir, de mitjans comunicació fets, escrits, pensats, sentits amb el cor a la mà i fets públics en la llengua d’Ausiàs March, de Bernat Metge i de Ramon Llull; o, sense anar-se’n tan arrere en el temps, de Ferran Torrent, de Jaume Cabré i de Carme Riera. Només volem això, una certa normalitat, la dignitat que ens mereixem com a persones, els drets que proporcionen els estats veritablement moderns i democràtics.
