Javier Marías: “Carme Forcadell, esa especie de monja mandona y presumida”

Forcadell-Carme

 

Montse Barderi

(Reproduïm ací el comentari de Montse Barderi a Núvol, relatiu a l’article-exabrupte de Javier Marías a El País semanal de diumenge 28 de setembre 2014, bo i compartint amb ella la indignació i la perplexitat davant l’ànim insultant i la manca absoluta de comprensió de Catalunya que hi desplegava l’escriptor de Madrid. Una bona manera, la seua, d'”estrechar vínculos” i “tender puentes”, pel que sembla. I no és cas únic: la intel·lectualitat castellanoespanyola en pes s’està lluint aquests dies, mesos i anys).

Intento llegir l’article d’avui de Javier Marías al País Dominical sota el títol de “Si yo fuera catalán”, però ho deixo córrer aviat, just després de llegir “Carme Forcadell, esa especie de monja a la vez mandona y presumida, elevada a la categoría de madre de la patria pese a su inmensa capacidad de soltar sandeces”.

 

Evidentment, ho deixo aquí, estic massa indignada i només puc ordenar el malestar pensant en l’estructura interna d’aquestes paraules.

1. No es pot tenir un debat intel·lectual amb ningú recorrent a l’insult. És tan fàcil i tan baix… “Marías, esa especie de besugo hervido con aspecto sucio y arrogante, elevado a la categoría de intelectual y padre de las letras españolas cuyos artículos están llenos de sandeces como las relativas a Carme Forcadell”. Ja veus tu quin mèrit, m’ha sortit a la primera temptativa.

2. La monja “mari-mandona”. A qui els recorda això? La Teresa Forcades! Quan una dona té opinió, vol dir la seva, té criteri i idees aleshores és manaire.

3. La intel·lectual com a monja. Com si una dona, pel simple fet de pensar, liderar o opinar deixés de ser dona-dona i perdés els atributs que li són propis: voluptuositat, sexualitat, maternitat, carnalitat… És tan cansat i repetitiu, tenim tants exemples, el franquisme feia exactament el mateix: ridiculitzar la dona que pensa i presentar-la com “antidona”.

4. Una dona que opina és manaire.  Sinead O’connor ha fet el seu darrer treball sota el títol “I’m not bossy. I’m the boss”. Que seria dir-li al Marías: “No soy mandona, soy quien manda”. Un disc que dóna suport a la campanya Ban Bossy. Com diu la pàgina web, quan un noiet és assertiu, se l’anomena líder, quan una noieta fa el mateix, té un gran risc que l’anomenin “manaire”. La paraula “mandona” no és neutral i dóna un missatge a les dones: no aixequis la mà, ni miris de dir la teva.

5. La dona presumida. Però no hem quedat que era una monja? Vol dir presumida de les seva capacitat Intel·lectual, orgullosa del que pensa, vanitosa, ja que la pobra s’imagina que diu coses interessants i pretén fer-se escoltar.

Tot sabut, resabut, viscut, sentit, tot un prejudici perfecte, tot un esquema, sempre el mateix. El senyor Marías potser en la seva sapiència infinita s’imagina que és original però no fa res més que repetir el que s’han sentit dir les dones que pensen, tota la vida, des que la història és història.

L’ANC té una capacitat de convocatòria impressionant amb centenars de milers de persones cada Diada, amb dos anys tenen presència al debat públic, i han marcat l’agenda política del país. La Carme Forcadell és la seva presidenta, amb una gran capacitat d’acció. Javier Marías està insultant una dona que lidera.

Donem les gràcies a totes les dones amb opinió, que presideixen entitats amb capacitat de convocatòria i que marquen fins i tot l’agenda política del nostre país. I sobretot que no s’arronsin i menys davant d’atacs tan mesquins. Tireu endavant per nosaltres, i per les nostres mares, àvies i besàvies que han fet callar exactament amb les mateixes paraules que fa servir el senyor Marías. Afortunadament, però, avui ens emprenyen i, finalment, ens fan més pena que altra cosa.

(Núvol, 28 de setembre 2014)

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER