Guillem Frontera
Puc reconèixer sense esforç que no em vaig sentir menystingut quan el nou líder del PSOE, el senyor Pedro Sánchez, va declarar el seu amor als catalans en un context en què es donava per indiscutible que la catalanitat és atribut exclusiu del Principat. No sembla que el flamant -per dir-ho així- líder del PSOE tingui una visió de les coses que vagi més enllà de res que no es pugui arreglar donant quatre duros més a la comunitat autònoma de Catalunya -llevat que, darrere la fórmula federalista, s’hi amagui un món de meravelles que convidi els catalans a cantar un magnificat flamejant.
Igualment, però, estic convençut que, si hom li ho sol·licita, el senyor Pedro Sánchez també declararà el seu amor als “balears”, i, si bé convenia, als de cada illa per separat. Així, doncs, em puc imaginar estimat pel cap dels socialistes, però tampoc no em costa gaire d’obviar aquest supòsit i d’aquesta manera mantenir compassat el batec del cor. (Tenen un bon quefer els socialistes illencs tocats de sentiment de país, si del que es tracta és de fer passar el senyor Pedro Sánchez per un dels seus. Potser algú tindrà el coratjós sentit comú de demanar-li que a Mallorca eludeixi les qüestions nacionals, sigui quin sigui l’estat en què es trobin en aquest moment.)
I per què m’hauria d’haver sentit menystingut? Vaig néixer i estic censat a Mallorca: ergo, del que va dir Sánchez als catalans no n’hauria de fer res, segons com es miri. Però, i si es mira d’una altra manera, no som només quatre o cinc els que tenim en compte alguns detalls, que s’enclouen en dos.
Primer: la llengua i la cultura formen el gran eix d’una identitat poderosa, entorn de la qual es conforma la nació catalana: és la meva llengua i és la meva cultura. Cert que, en el territori principatí, han assolit una consistència que els augura un futur sense obstacles insalvables, ja que només tenen un gran enemic, l’Estat. En els territoris illencs, per contra, tenen, d’enemics, l’Estat i el propi govern autònom -del PP-: d’aquí que aquest partit maquini contra la llengua i la cultura de la seva regió. En dificulta el desenvolupament normal i la projecció exterior. Per exemple, negant-se -els presidents Matas i Bauzá- a participar en l’IRL, la institució que té per objectiu el creixement del país pel territori sense límits de la cultura.
Segonament, de la història de Catalunya, la de les meves illes n’és part substancial.
D’aquests parentius neix la denominació geocultural Països Catalans, que per a molts (la CUP, per exemple) hauria de ser geopolítica. El fet, però, és que la denominació serveix per referir-se a moltes coses, des d’un ideal estat que englobi les terres de parla catalana -suposo que amb l’excepció d’Andorra-, fins als límits de la llengua. (En aquest sentit, recordem el que deia Pla: el país és allà on, quan jo dic bon dia, em contesten bon dia.)
I, més o menys, les coses són així des de fa temps, i es mantenen amb no poques dificultats, en general generades per la dreta -puntualment amb la col·laboració eficaç del PSOE: així ha estat, en qüestions essencials, en el País Valencià-. Però els sentiments de pertinença, el de proximitat o el de llunyania s’han agitat aquests darrers anys i, sobretot, aquests darrers mesos i com més va, més. Catalunya és immersa en un procés de dimensions gegantines, que acabarà com acabarà, però que ha estat el que ha estat. La història construeix els escenaris per al desenllaç, aquests dies, amb aires de tragicomèdia. I, si us ho mireu amb una mica de distància assossegadora, haureu de reconèixer que és rar que es mogui una nació definida per la seva cultura i que no es mogui res en els territoris perifèrics que també construeixen aquesta cultura i se’n nodreixen. És rar, per més que una realitat cuinada a foc lent ens ho presenti com la cosa més natural del món.
Però no ho és. La història ens passa just per la vora, ens frega, ens resquitlla, la fan persones que parlen la nostra llengua i amb les quals compartim territori -la cultura-. En sentim l’estrèpit, ens eixorda. D’alguna manera, ens pertany, però finalment passa de llarg, no hi tenim veu ni vot. No digueu que no és rar.
Tot plegat, sense comptar amb com es viu, d’illes estant, el procés: des del nacionalisme espanyol més bel·ligerant fins a les coratjoses adhesions al moviment amb ones d’estelades. Passant, és clar, per una certa angoixa, ja que la història ens diu que, en temps de tribulades tensions polítiques, la solidaritat d’illencs amb Catalunya pot ser rigorosament castigada.
(Ara, 25 de setembre 2014)
