Nèstor Novell
La mar vivia a una badia molt gran[1]
Diuen que el nom li ve de l’àrab attaláya, és a dir Talaia, de quan el poble vell pertanyia a la taifa de Dénia, però aquest indret va ser habitat, o visitat, abans per íbers, grecs i romans, per això, molts prefereixen assignar-li un origen grec: Althaia, que significa guaresc. Històricament és ben coneguda la qualitat de les aigües del riu Algar (o de la Salut)
“L’aigua de l’Algar deien que no es feia mai mal bé, per això molts vaixells hi fondejaven a la badia d’Altea. Per això arribà també el Britannia amb l’Arxiduc Carles i aquí, a Altea, es redactà la declaració d’incitació a la rebel·lió contra el Borbó. Per això l’escut d’Altea, les quatre barres i l’àguila bicèfala.”
El casc antic de la ciutat actual, que naix a finals del XVI, es troba sobre un turó al bell mig de la badia d’Altea que tanquen el Morro de Toix, al nord, i la Punta Bombarda al Cap de l’Albir, al sud (encara que el terme mariner fora puntes, emprat pels oficials de la marina alteans com Francesc Sastre i Rafael Aynat “Rafael de Calces”, o per l’armador i comerciant Beneyto Rostoll “Perejoan de Sensi”, delimitava des d’Ifach fins l’Albir). Històricament la població de la badia va créixer seguint el riu Algar i sota la protecció del Bèrnia. Va ser conquerida per Jaume I el 1244, repoblada per catalans obtingé la carta pobla a fur valencià el 1279. L’aigua de l’Algar li va permetre desenvolupar els conreus d’horta. Altea no es pot entendre sense el seu ric entramat de partides, algunes molt lligades al sistema de reg i les altres als accidents de la costa: l’Horta, Sogai, Mosmai, la Pila, El Mandem, l’Olla, el Cap Negret, el Cap Blanc, i per damunt de totes, una pedania amb voluntat d’entitat local menor, Altea la Vella, la qual, conjuntament amb l’alqueria d’Albalat, aquesta al sud del riu, conformaren els dos nuclis cristians originaris[2]. Arreu del terme es poden visitar les nombroses ermites que congreguen les diferents partides rurals: santa Anna, sant Lluís, sant Llorenç, sant Isidre, sant Roc i sant Tomàs.
“Un bastó de garrofer / a les mans del saurí / en el lloc que se li planta / l’aigua es troba per allí”.
Altea, com la Vila Joiosa, eren pobles cristians rodejats, i també amenaçats per mar, per la població morisca. Així donen testimoni les torres de guaita: el castellet a la mateixa Altea, la torre Galera, Cap Negret i la més la famosa, la torre de Bellaguarda, però arquitectura més robusta eren el Castell i el Fort de la Bèrnia. El Fort fou construït el 1562 pel nebot de Joan B. Antonelli amb l’objectiu de controlar les sublevacions morisques de l’interior i les invasions de la costa, va ser enderrocat en esdevenir inoperant després de l’expulsió dels moriscos i la construcció de la nova Altea. El segles XVI i XVII varen ser anys d’estancament econòmic a la comarca.
Als inicis del segle XVII les Corts Valencianes arrepleguen que Francesc de Palafox, senyor jurisdiccionals de Calp, Teulada, Benissa i Altea: “ha fet una vila nomenada Altea, cercant-la……en la qual està comprès lo castell nomenat de Altea, olim de Bellaguarda”, i a la qual, el seu fill donarà carta pobla per a 48 famílies, el 1617. Aquest és l’emplaçament de l’Altea que coneixem.
Les fortes condicions feudals imposades als nous pobladors després de l’expulsió dels moriscos originà la segona Germania. Des del 1704, Francesc Dàvila, un dels líders de la segona Germania que havia pogut escapar de la repressió, es va recórrer les Muntanyes i les Marines exhortant els camperols adherir-se a Carles d’Àustria perquè aboliria els drets nobiliaris. Ningú hauria d’ignorar el protagonisme que els pobles de la Marina [3] van assolir durant la Guerra de Successió
“En un Consell de Guerra congriat en la nau capitana el 13 d’agost s’havia decidit aprofitar el suport social tan ampli de la comarca a l’austriacisme per tal d’iniciar la rebel·lió. Al mateix temps havien desembarcat a Altea alguns dissidents valencians coneguts, com ara el rector, mossèn Martí Morales, don Francesc Garcia d’Àvila, don Felip Armengol de Folc o Maür Ríos, nebot del qui es convertiria en capitost popular, don Joan Baptista Basset i Ramos. (….) També es van desembarcar armes, que van ser lliurades a Joan Gil, d’Ondara, un personatge clau en aquells moments però força desconegut”.
Els filipistes o botiflers, encapçalats pels Borja i la resta de l’aristocràcia valenciana, que després de la guerra no entendrien el perquè del càstig de perdre els furs i l’autogovern, informaven a València d’aquests fets [4]:
“Que, per quant, en lo dia deu del mes d’Agost del present i corrent any, l’Armada d’Anglaterra i Holanda ancorà en la Platja de la Vila de Altea, a on estigué fent aigua en lo riu alguns dies, i en estos desembarcà de les Naus de dita Armada entre altres Francesc Garcia de Avila, (…), fent pregó per a què tots s’allistassen, i prenguessen les armes per a commoure les Viles, Universitats, i Pobles d’aquella marina, contra la Majestat del Rei Nostre Senyor, (…), publicant en ells pregons, i oferint l’exempció, i llibertat de pagar los censos, i part de fruits tocants als senyors, suscitant la pretensió, que motivà lo motí i commoció dels Veïns dels Pobles dels senyors del any 1693”.
Altea va afavorir així la presa de Dénia, Gandia, Alzira i València sense massa dificultats. Fou el mateix Arxiduc Carles d’Àustria qui concedí a Altea el títol de Vila.
Les acaballes del segle XVIII varen ser de creixement demogràfic, agrari, pesquer, dels nòlits i del comerç. Cavanilles [5] mostrà un clar entusiasme vers Altea:
“Logra Altrea sin inconvenientes quanto puede contribuir al gusto, diversión y riquezas; disfruta el mar los montes y las huertas, tiene abundantes y cristalinas aguas, un cielo puro y sano, vistas deliciosas, y preciosos frutos. En aquel jardín ameno de más de 1.000 jornales de huertas aniveladas, interrumpidas por algunos cerritos, bien plantados de viñas, de almendros y de higueras, sobresale uno donde está la villa, no muy lejos del mar: sus calles son desahogadas, pero en cuesta siempre rápida: las casa decentes, fabricadas de yeso como en Callosa. Por la misma causa que explicamos allí. Viven en Altea 1200 vecinos, todos labradores, excepto unos 300 matriculados en la Marina Real, y otros pocos empleados en la fábrica de Alfarería”.
En 1869 es va fer el túnel del Mascarat per a la carretera de la costa i en 1889 s’aprovà la construcció del ferrocarril Alacant – Dénia. Als inicis del segle XX apareixen les primeres construccions turistico-residencials de famílies acomodades que tenien els seus orígens a Altea, encara que no la seua residència habitual. La Casa Gadea, construïda pel que va ser rector de la Universitat de València i President de la Reial Societat d’Amics del País, Vicent Gadea Orozco; o la Casa Garcia, de la família de cantants de sarsuela Sagi-Vela, totes dues a l’Olla vora les eflorescències volcàniques de la “cala” del Soio, en són una bona mostra, com també n’és La Moreria, la casa del gran activista i agitador liberal del cercle del General Prim, Miguel Jorro i Such, el Fèndi, situada a la partida del Riquet. Altres personatges amb casa pairal en Altea eren José Jorro Miranda, el comte d’Altea, diplomàtic, diputat monàrquic a Madrid i representat a la OIT a Ginebra; i Francisco Martínez i Bertomeu, alcalde conservador de València.
Per la seua banda, la població de la vila s’eixamplà fora muralles fins connectar amb la mar. Joan Fuster, sintètic i precís, visità Altea el 1962:[6]
“Altea –vuit mil habitants- ve precedida d’un rosari de xalets, abrigats de baladres i rosers. El poble s’assenta en el centre de la badia: és un poble mariner, de carrers encongits, amb arcs blanquejats, net. Al fons, els cims de la Bèrnia”.
Com Xàbia o Calp, els primers turistes d’Altea als anys 60 són alguns ministres, alts funcionaris del Movimiento i altres famílies acomodades del poble que residien a València o a Madrid i que venen a trobar-se amb la mar i amb amics correligionaris.
El poble havia estat un port de pescadors que de tant en tant feia contraban a l’Alger, a Gibraltar o a Marsella gràcies al disseny d’unes goletes molt ràpides, i un interior agrari i dinàmic que donava, si l’any no desmereixia, per al mercat comarcal. Com a la resta de les Marines, amb cada crisi agrària la gent havia d’emigrar a l’Alger i a la Barceloneta, quan no a l’Argentina i als EUA. Precisament nascut a l’Argentina era Paco Zaragoza, que del no-res arribà a ser un dels principals promotors urbanístics (urbanitzacions de sant Rafael i de l’Albir), dels anys 60 i 70.
La millor visió de l’Altea rural la podem trobar en la descripció dels menjars populars del folklorista local Francesc Martínez i Martínez[7], signatari de les Normes de Castelló de 1932, degà del Centre de Cultura Valenciana, traductor al català del Quixot i col·laborador del Institut d’Estudis Catalans en l’elaboració del Diccionari de la Llengua Catalana
“El menjar de calent sol ser de nit: a mig dia només mengen pa i companatge, i de matí, sopes de café o de llet; les sopes les prenen en una escudella molt gran que s’ompli ben plena. El recapte que s’emporten al camp els treballadors consisteix d’ordinari en pa i anxova o melva: siga lo que siga, s’ho mengen poc a poc, i amb faca o navalleta van tallant trossets de companatge i de pa. Ningú no menja a mos redó. Generalment només mengen carn els malalts i els rics. Quan no hi ha peix fresc, es tira mà a la saladura, que es consumida en grans quantitats, particularment la melva, la cavalla, el “bull” o ventre de tonyina, el budellet de la tonyina, el “sangatxo” o sobres de tot lo més roin de la tonyina, l’anxova de sardina, però els més rics d’aladroc, i també el bonyítol, el bacallar, l’ou de tonyina i la moixama. L’arròs el fan amb tota classe de peix, però segons la seua varietat el fan caldós o sec, i se li afig sempre alguna verdura; per exemple, si es fa arròs amb molls, se li posa ceba i el fan caldós, però si es fa amb calamars i sèpia, li posen pèsols o faves i el fan sec. És molt freqüent l’arròs amb bajoques seques o tendres, amb criadilla i amb matrocos de carabassa. Un arròs especial és el que fan en acabar de batre la palla de blat. L’anomenen arròs de parva i el fan amb cigrons i pollastre, carn de moltó, bacallar o peix, segons els possibles de cadascú; però sempre resulta molt sec i saborós. Les llepolies del tems de fred solen ser els moniatos i carabassa al forn”.
Els anys 70 del segle passat són els anys de la glamour alteana, la petita Cadaqués valenciana. El creixement turístic sostenible es va veure afavorit perquè, en un lloc tan especial, moltes personalitats polítiques, culturals i artistes prenen a Altea com lloc d’estiueig o de residència temporal. Famosa va ser l’època d’Antoni Gades, Marisol, Antoni Miró, Rafael Alberti, Pepe Sancho o Margarita Löfgren. Al mateix temps, el moviment valencianista que naix de les generacions universitàries dels 70 i 80 fomenten diverses accions culturals i polítiques en defensa del model Altea i de la seua identitat cultural amb el lema “No volem ser un suburbi de Benidorm” i que capitanejaven, políticament, Paca Sevila i Vicent Martí, i culturalment, la llibreria-café l’Espill, tot un referent cultural a la comarca.
A les Marines es comú sentir el comentari: Altea és un punt i apart. Hi manté la fama d’haver desenvolupat un turisme harmoniós i concentrat al centre històric, rodejada com està per la disbauxa urbanística residencial. Ens diuen que a Altea hi ha estima pel país i, de fet, és l’única població important de la Marina Baixa que no s’ha deixat engolir per Benidorm en mantindre un projecte propi i de qualitat. Anem a pams, perquè Altea també ha canviat molt. Un viatger alemany[8] la descrivia així a finals del segle passat
“La vila d’Altea (12.500 h.) és un antic poble de pescadors: Tot de carrerons de casetes blanques s’enfilen pel turó, coronat per l’església de les cúpules blaves de ceràmica. No deixeu de fer la pujada (pel carreró de Francesc Martínez o el carreró de Pescadors) des del mar fins al nucli antic, el més bonic de tot aquest sector de costa.”
És cert que, si un passa el Mascarat, tot just seguint la línia del meridià de Greenwich, i mira la badia d’Altea, divisarà una planura amable, vora un mar blau intens, travessada pel riu Algar i amb unes hortes de certa vitalitat. Al seu bell mig, sobre un turó, el poble, arreplegat i coronat per una església de cúpules blaves retallades sobre el Puig Campana. Hom pensa que ha estat una veritable llàstima que el seu terme municipal siga tan petit, 34,4 Km2, o que, malauradament, la subcomarca de l’Algar no haja desenvolupat polítiques territorials que eixamplaren el model.
En Altea, xiques guapes; en Benidorm, Mariners; en la Nucia, tramussos, i en Callosa, espardenyers (Jota de la Marina)”
Dissortadament, prop d’Altea, ja es veu el continu d’urbanitzacions de la Nucia, l’Alfàs del Pi i l’Albir, una venda exhaustiva i de mal gust de tot el territori municipal. Ara bé, si el terme municipal s’ha conservat amb certa dignitat, tot i que s’ha permés excessiu disseminat, i ha mantingut un territori ben estructurat per les diverses pedanies de caire agrícola, pel contrari, la línia de costa ha estat construïda fins al darrer metre, això si, sense altures descomunals i sempre només en la franja més propera a la mar. Però alerta, els darrers anys del govern del PP no han estat innocus. Una vegada es baixa del Mascarat a la plana i es mira cap a la Bèrnia, tot canvia. Hi apareixen les urbanitzacions i de manera cridanera en destaca una de molt gran, Altea Hills, que trenca totalment allò que un es podia esperar d’aquesta ciutat i que tradicionalment ha venut, i amb cert èxit, de si mateixa. L’eslògan, en referència a Benidorm, “Altea tan a prop, tan lluny”, ara adquireix un altre significat, cada vegada més lluny del model “industrial” de Benidorm. Però com es diu popularment aquí:
“El que mulla no trau tros / el que vetla no matina / el que festeja no dorm / i el que pren fiat no tria”[9]
El desenvolupament urbanístics d’Altea també està molt relacionat amb el control de l’aigua: ja se sap allò tant valencià de qui té l’aigua té el poder.
El model urbanístico-turístic equilibrat d’Altea es va acabar als anys 90 amb l’entrada del promotor Ballester, de la ma del govern del PP, i trencar-se el consens municipal que hi havia sobre la interpretació del PGOU de l’any 1982. Ballester compra els terrenys de la Serra Bèrnia i del Mascarat i els drets d’aigua de la immobiliària Campomanes. El govern municipal del PP a base de plans parcials inicià el procés de creixement urbanístic desaforat i la desfeta del terme municipal. La compra dels terrenys de la Bèrnia donarà lloc al desenvolupament d’Altea Hills, una zona residencial i d’hotels amb spa, on han invertit sobretot els russos (amb església ortodoxa inclosa), que ha desfet absolutament el paisatge amb construccions esglaonades per aprofitar al màxim la volumetria, ha introduït a Altea la problemàtica social dels residents i ha aguditzat els problemes econòmics d’una urbanisme insostenible.
Caldria demanar una reflexió profunda sobre el que ha passat a la societat valenciana en els darrers 25 anys i les seus implicacions de cara el futur. L’economia de grans esdeveniments, la bombolla urbanística i la venda del territori, amb el suport majoritari de la classes mitjanes valencianes, ens ha deixat un gran desastre econòmic i mediambiental de les mateixes dimensions que la crisi de valors ètics i identitaris.
Com a tot arreu, a Altea podem parlar de dinàmiques socials (alt nivell de contraban de tabac, elevat consum de cocaïna, treball precari, etc.) i també de personatges que per diners ha estat capaços d’arribar a tot (mort de l’alcalde de la Nuncia, atemptat al cantant Francisco quan era publicista de Ballester). El que sembla innegable és que, al socaire de la bombolla urbanística i a l’ombra dels grans constructors, petits empresaris i botiguers esdevindrien responsables polítics municipals. Ells i altres comerciants i treballadors autònoms acaben entrant en grans inversions especulatives que estaven molt per damunt de les seues possibilitats objectives. De sobte, tots es van creure que eren déus, que eren invulnerables.
Avui trobes pel carrer gent molt significativa d’aquesta classe mitjana d’Altea arruïnats i arrossegant-se pel carrer. Comerciants i autònoms de tota la vida que han perdut els seus negocis ofegats en un somni de megalomania. Aquest fet explica la substitució d’aquestes famílies de negoci tradicional (unes 30 o 40 famílies) per nous botiguers, petits comerciants i autònoms de fora.
El tema té unes arrels profundes i diferents vessants. Premonitori, l’any 1969, Vicenç M. Rosselló[10] ja en descobria algunes:
“(villegiatures litorals) Tot això de la mà d’obra andalusa, capitals forasters i empresaris no valencians, ens fa pensar si tenim dret a dir ‘turisme valencià’.
El fet turístic involucra una subversió de valors, econòmica i moral, cada vegada més extensa i intensa, Per a senyalar-ne sols algun aspecte fonamental, convé destacar-hi que l’especulació de sòl ha atés, en zones “urbanitzables” de municipis turístics, uns nivells de vegades poc creïbles. Terres ermes a favor de la proximitat de la mar, han passat en pocs anys a ser cotitzades a desenes de milers de pessetes/metre quadrat; molt sovint, però, el major benefici l’ha tret la plaga d’intermediaris (….) L’especulació ha pasta també a l’aigua potable, als aliments i fins a tot a certs serveis. Tot això és conseqüència d’uns majors profits i ha repercutit en un desequilibri sectorial (….) Fabriquem serveis, confort, luxe per als forasters, però no sempre a un preu compensatori.
Queden els valors morals, conculcats ben sovint. No em referesc a la “moralitat convencional”, deixem-ho per als predicadors vells, sinó a una altra subversió, eminentment materialista, monetària. La facilitat d’uns guanys i d’un esplai es converteixen en vàlvula d’escapada i succedani d’uns possibles ideals. A l’ullerosa joventut de Benidorm, Alacant, Dénia, Benicàssim o Peníscola, és difícil parlar-li de preocupacions socials o patriòtiques, que cal que anem fent un País…”
Amb la crisi econòmica, i els dubtes que genera el futur del PP, empresaris locals de la construcció de diversos pobles no s’amaguen de comentar, això si, fora micròfons, les quantitats, moltes vegades en sobrecostos, que havien de pagar als responsables municipals. En el cas del PP aquestes pràctiques han funcionat de manera generalitzada, tant per finançar el partit, com en altres casos per a l’enriquiment personal o el pagament de la connivència amb determinats funcionaris locals i autonòmics. També hem de considerar l’ús de les portelles giratòries, mitjançant les quals, un alcalde o un regidor acaba el seu mandat i comença a treballar en alguna de les promotores importants del poble (si no ho havia fet abans). En altres partits, el PSPV i el Bloc bàsicament, perquè moltes de les candidatures independents responen a baralles internes del propi PP, la cosa ha estat més puntual i ha estat diferent segons el poble o la legislatura, però és clar que no sempre han sabut controlar actuacions ben controvertides. En el cas d’Altea, si l’actuació del Bloc en el tema de la concessió d’aigua va ser molt estranya, el PSPV per la seua banda, en les legislatures del 2003-2007 amb majoria absoluta del PP, va donar suport als projectes megalòmans de l’alcalde, Miguel Ortiz:: Port de Campomanes, Port d’Altea o la macrourbanització en l’entorn del riu Algar.
Seria del tot injust no demanar que, els propis empresaris de la construcció i sectors complementaris, així com la pròpia societat, no es miraren també a l’espill. Hi ha hagut una mena d’actuacions en cascada que va implicant a tots aquells per on ha passat el procés urbanístic: En primer lloc l’empresa promotora i/o constructora amb la compra de voluntats polítiques i de funcionaris, les ajudes a campanyes electorals i la promoció de candidats afins, especialment per a desenvolupar els PAIs i definir les sues condicions urbanístiques. En segon lloc els propietaris dels terrenys, de vegades grans promotors, però també un gran nombre de petits propietaris que han pressionat els ajuntaments per a desenvolupar els PAIs, per això han justificat el procés urbanístic, les polítiques municipals afins i les corrupteles, es tractava de traure un rendiment enorme a la venda de les seues terres. En tercer lloc, les constructores locals i/o subcontractistes que realitzaven les obres a preus pactats, quantitat que incloïa la “mossegada”, la qual, moltes vegades, és traslladada a petits empresaris ó treballadors autònoms, que en realitat eren treballadors de l’empresa constructora “externalitzats” (deixarem ara de l’economia submergida i el pagament en negre de productes i de salaris). En darrer lloc els compradors dels habitatges, si els residents nacionals en pagaven un percentatge del cost en negre, els residents estrangeres compraven xalets en llocs que en el seu país mai no farien perquè coneixien perfectament els danys mediambiental i paisatgístic que causen, especialment si el xalet no té ni clavegueram ni accessos en condicions. L’últim refinament dels residents estrangers és el lloguer de casa o d’habitacions a connacionals de manera opaca (“yo-vivir-en-casa-un-amigo”) o la contractació a connacionals dels treballs de manteniment, jardineria, obres i serveis, etc., tot en negre. Aquesta dinàmica és la que ha generat una economia i una societat amb unes grans dosis de corrupcions i especialment d’hipocresia, en tots els estaments socials, ara i adés.
La manca d’una societat civil sòlida, la manca de cultura i de sentiment d’identitat vers el territori, són raons que explicarien, almenys en part, l’escassa capacitat de resposta de la societat valenciana i la facilitat amb que s’ha acceptat la seua destrucció moral. Si bé és cert que l’estreta connivència entre gran part de la societat civil i el partit majoritari -d’un sucursalisme madrileny d’ofrenar noves glòries incansable-, ha permés la conquesta de les administracions per part dels promotors-especuladors, no és menys cert que l’alegria amb que la societat local ha participat en la venda del seu territori, no només explica l’escassa resposta social a la desfeta del País, sinó que genera seriosos dubtes de la capacitat i la voluntat de la societat valenciana per revertir la situació actual.
Altea no s’ha pogut escapar d’aquesta situació, però també ha demostrat, en el cas de la urbanització de l’Algar, que quan la societat s’organitza, quan hi ha xarxa local i lideratge, es poden aturar certs projectes. Encara que aquest no és un text que pretén ser notari de dels escàndols urbanístics i de la corrupció associada, creguem alliçonador conèixer alguns casos paradigmàtics d’Altea.
Començarem per la contracta de l’aigua potable. La constitució del Consorci d’Aigües de la Marina Baixa va acabar la guerra entre els pobles en fer l’aigua de tots i tindre un funcionament correcte, però la concessió a les empreses de gestió de la distribució al poble ha generat molts problemes. De fet, el 2008, se li va concedir a la UTE de Aguas de València, Aigües d’Altea, la concessió municipal encara que l’empresa més valorada pels tècnics municipals era Aqualia perquè, entre altres raons, oferia el mateix servei un 30% més barat. Els vots de l’oposició, el PP i només 2 dels 3 vots del Bloc va decantar aquest resultat atès el pacte realitzat a esquenes de l’Ajuntament entre Zaplana i Pere Mayor. Al final, el Bloc va tindre un fort conflicte intern, que va desencadenar l’expulsió de la regidora Paca Sevila. i el TSJ de València, el 2012, va anul·lar la decisió municipal donant-li la concessió a Aqualia.
De casos de projectes urbanístic agressius i que han necessitat de la connivència de les administracions del PP són abundants. Esmentarem alguns perquè en aquests moments de discussió del nou PGOU, s’han convertit sòlids argument de la resta dels partits de cara el PP.
Un primer cas significatiu és el l’eixamplament del port esportiu Luis Campomanes, avui denominat Marina Greenwich, aprovat pel consistori del PP i amb els informes favorables de la Conselleria de Transports i infraestructures el 2004. Davant les denuncies fetes per diversos col·lectius ecologistes i els informes de les universitats valencianes i balears, primer el TSJ valencià i després el TS, el 2013, ha posat el punt i final a un projecte que hagués suposat la destrucció de més de 40 Ha. de Posidonia oceanica i dels diversos habitats a ella associats, així com l’expulsió de la nacra, mol·lusc Pinna nobilis, ambdós protegits per la legislació ambiental europea dintre la Xarxa Natura 2000. Per a què vejam fins on arriba la imaginació dels nostres promotors i de certes administracions, el projecte es feia possible perquè contemplava la repoblació de posidònia en altre àrea del litoral.
La situació més sonada de totes va ser la macrourbanització “Los Puentes de l’Algar”. Un projecte que pretenia convertir el riu Algar en navegable amb la construcció de 6.500 xalets, un camp de golf de 18 forats, 3 zones hoteleres, 2 vials de 32 m2 a banda i banda del riu, la destrucció de la riquesa agrícola i paisatgística de les partides de l’Horta d’Altea i l’increment del 22% del sòl urbanitzable del terme municipal, tot plegat sense revisar el PGOU.El poble, amb el suport i el treball incansable de Paca Sevila, – el Bloc va ser l’únic partit que hi va presentar recurs-, aconseguiren parar el tema del riu amb la presentació de 4.000 al·legacions. L’èxit de la mobilització es va basar en l’existència de la cohesionada trama social de l’Altea d’aleshores; la por de les pedanies i de les partides rurals a que el projecte trencara les connexions entre elles; i la negativa dels petits empresaris que veieren que en pocs anys, ja havien donat els terrenys, els beneficis i la feina, a empreses de fora, en uns projectes que podien haver donat feina durant molts anys si el ritme hagués estat molt més lent i a mesura de l’empresa local. La sentència de maig de 2013 del TS, ha suposat una negativa a l’apel·lació presentada per l’agent urbanitzador, Altea Futura, i la Generalitat Valenciana, després que, el 2009, el TSJ valencià considerara nul·la l’aprovació del PAI i el seu planejament urbanístic.
Els tribunals consideren que la desqualificació i protecció de 4,6 milions de m2 a la Bèrnia que s’aportaven en compensació a la zona verda que s’urbanitzava del riu, s’havia d’haver fet amb anterioritat a la tramitació del PAI. El Bloc també presentà recurs contra l’acord de compensació de zones verdes, recurs presentat també pels propietaris afectats de la Serra que compta ja amb Sentència favorable del TSJV
L’última i més recent operació urbanística mostra la presumpta participació directa de funcionaris. Segons L’expressió de 31-12-2103, el jutjat de Benidorm està investigant si 28.068 metres quadrats de titularitat pública situats en el Pla Parcial El Áramo, on està la urbanització i camp de Golf pioner de Luis Campomanes, que van ser venuts com a sòl urbanitzable, per 2,5 milions d’euros en 2009, a un grup inversor rus. Segons el fiscal, els empresaris implicats podrien haver comptat amb la cooperació de funcionaris de l’Ajuntament d’Altea. Ha sigut imputat l’ex-cap dels serveis urbanístics de l’Ajuntament i dos arquitectes municipals. La pressió sobre l’emblemàtica muntanya de la Bèrnia és escandalosa i incessant.
En un article recent Esperança Costa[11] es preguntava: “El valor emocional d’un territori té instruments legals per a poder defensar-se?” tot cercant la resposta de Joan Nogué, catedràtic de Geografia en la Universitat de Girona i l’autor del llibre Paisatge, territori i societat civil, un dels referents internacionals en la matèria. Nogué li contestava, taxatiu:
“Si. El paisatge és un element fonamental de la qualitat de vida de les persones” (….) En tenim dret, de la mateixa manera que tenim dret a respirar un aire no contaminat; un dret reconegut, entre altres, pel Conveni Europeu del paisatge, del Consell d’Europa (….) part d’allò que denominem ‘conflictes territorials’ són originats per l’amenaça de pèrdua de la identitat territorial expressada a través d’un paisatge”. “Són, en definitiva, conflictes de paisatge, sigui urbà, rural o natural”.
La xerrada amb Paca Sevila va ser amable i molt humana, la seua estima i la seua dedicació pel poble està present en cada punt de la conversa, en la matisació de cada idea, en l’esforç per ser justa i equilibrada. Ha estat un veritable plaer retrobar-me amb ella després de tants anys, tot i que per a ella són moments complicats.
“A Altea la bombolla immobiliària ha tingut un gran impacte. La quantitat de sòl de plans parcials programats i no executats és elevat: Pla de Castell, Carbonera, Porto Senso en Marimuntanya, com tampoc no s’hi ha fet un diagnòstic real sobre la situació del Plans Parcials més consolidats en quant a: parcel·les que queden per urbanitzar i la seua ubicació, estat de la urbanització – pavimentació, il·luminació -, depuració d’aigües, condicionament i manteniment de zones verdes, etc.
Són moltes les urbanitzacions de xalets o habitatges unifamiliars separats del medi urbà. L’impacte del boom immobiliari ha sigut especialment brutal en les urbanitzacions englobades entre el Mascarat i la Serra Bèrnia, com es pot observar només alçant la vista a la Serra i contemplant l’enorme impacte visual de les edificacions existents: elevat grau d’aprofitament urbanístic, concentracions parcel·làries que permeten edificis de gran volumetria, escalonament de blocs d’apartaments aprofitant els pendents del terreny per a multiplicar les altures. Res a vore amb les urbanitzacions anteriors al boom: vivendes unifamiliars, parcel·les més grans, altures màximes que es respectaven sense agafar-se a les altures que podien donar les rasants del terreny, etc.
L’estoc d’habitatges per vendre i que s’edificaren en l’època de les vaques grosses és bastant gran, principalment turístic de segona residència. Altea ha consolidat, al llarg dels últims 40 anys, un visitant propietari d’una segona residència que l’ocupa en diferents moments de l’any.
Hi ha un elevat estoc d’habitatges buits – no computats- que se situen en zones més degradades del casc urbà com el carrer La mar, travessat per la N332, L’Avinguda Jaume I, o del Poble Antic que, a pesar del seu enorme atractiu turístic (molt potenciat per l’Ajuntament com emblema de la marca turística Altea en detriment de la primera línia de mar) no ha aconseguit fer habitables moltes cases de la part de Dalt per les dificultats d’accessos per a les persones majors, pocs aparcaments, manca de servicis bàsics,… Altea té prou zones degradades urbanísticament i s’hi haurien de promoure plans de renovació i rehabilitació urbana”.
Amb la crisi moltes operacions estan paralitzades, encara que tot allò que es va desenvolupar està pràcticament acabat i venut. La nova regidora d’urbanisme és Carolina Punset de Ciudadadanos Independientes por Altea –CIPAL-. Ha paralitzat algunes obres, ha modificat les ordenances reguladores del Plan Parcial de l’Àramo en defensa d’un millor urbanisme, i critica, amb raó, les construccions en altura de la vora de mar del centre d’Altea. La patronal de la construcció està d’ungles amb ella[12]. Però el gran tema ara a Altea és la confecció i aprovació del nou PGOU.
“Però amb tothom satisfet a cada una de les Mallorques: els que venien l’encimentada, els que la compraven, els que anaven fent. Tots i malgrat que així fossin arraconats per la invasió forània, la qual també tots s’extasiaven contemplant-la perquè era infinita i era rica, o la menyspreaven creient que eren els amos de casa seva, quan ja l’habitaven cada vegada més estrets i substancialment a casa d’altri: la dels turistes, dels alemanys, dels empresaris, la de l’alta societat de Madrid que cada estiu apareixia rumbosa i condescendent·”
La lectura del Document de Referència de l’Ajuntament d’Altea de 2011 per a l’elaboració del nou PGOU ens permet esbrinar les principals intencions urbanístiques del consistori. S’hi detecten com a principals problemàtiques:
– L’excessiu desequilibri entre el teixit residencial continu i el discontinu, a favor del segon, per l’ocupació del territori amb urbanitzacions residencials de baixa densitat, cosa que comporta un excessiu consum de sòl per habitant
– L’excessiva flexibilitat en la regulació de l’habitatge residencial aïllada en sòl no urbanitzable, cosa que ha generat una dispersió residencial de complexa integració.
– Cal donar un solució a l’aprovació que es va fer del gran sector residencial del riu Algar, el PAI del qual que ha estat definitivament anul·lat per sentències judicials que han retornat al riu Algar i a la seua àrea d’influència la qualificació de zona humida no urbanitzable d’especial protecció
– Mirant el números és increïble com s’ha permés la generació de més sòl urbà quan l’oferta de sòl existent era més que suficient:
Sòl urbà:
| Executat | Executat amb zones per executar | Executat de manera molt incompleta |
| 11,41% | 62,18% | 26,42% |
Sòl urbanitzable:
| Executat | En execució | Pendent d’executar | Executat incomplet | Exec. molt incomplet | Pendent d’aprovació | Sense executar | Anul·lat sentència |
| 20,09% | 1,20% | 2,50% | 33,03% | 14,25% | 5,11% | 0.82% | 22,99% |
És per això que els objectius que planteja assolir el nou PGOU són
– Articular un creixement moderat amb major participació del semi-intensiu front al model extensiu de les darreres dècades
– Potenciació i integració de dos grans espais naturals, la Zona Humida Desembocadura del riu Algar i la Serra de Bèrnia Infraestructura verda)
– Potenciació dels espais d’Horta, que a més fan de matalàs entre les zones protegides i les més antropitzades
– Establiment de reserves d’equipaments
– Establiment d’una Reserva Estratègica de sòl al Cap Blanc dirigida a noves activitats
– Establiment de corredors verds que potencien les vies i recorreguts urbans i rurals
– Millora de la mobilitat
– Reordenació del litoral, façana marítima i corredor verd
– Protecció i posada en valor del Patrimoni cultural, històric, etnològic i arqueològic
El resum del sòl comparant el PGOU antic i el nou PGOU és el següent:
| TIPOLOGIA DE SÒL | PGOU VIGENT | PROPOSTA DE PGOU |
| Sòl urbà | 5,28 | 26,74% |
| Urbanitzable | 36,18 | 10,10% |
| No urbanitzable | 58,54 | 63,16 |
La realització de l’estudi de paisatge del PGOU se li ha encomanat a Miguel del Rey[13], un molt bon professional en temes de recuperació patrimonial i que recentment s’ha jubilat. La seua història professional a Altea i el seus escrits reflecteixen un ambigu posicionament d’interessos que no seria bo que generaren dubtes en la solidesa de la norma a establir en la protecció i conservació dels immobles inclosos en el Catàleg de Béns
“El equilibrio en nuestros paisajes es difícil y complejo, ya que es un equilibrio a tres bandas, pues en él inciden: una lógica de la tierra creada por los hombres, una naturaleza preexistente, y una civilización con otra lógica, en este caso distante y ajena al territorio, pero a la cual se quiere estar conectado”.
Paca Sevila veu que el nou PGOU, que ja es va proposar la legislatura anterior, hauria de tindre ben clar tres prioritats:
“Recuperació d’espais naturals i paisatgístics: Riu Algar, Cala del Soio, atenció a la massa forestal de la Serra Bèrnia, Parc Natural de la Serra Gelada i Badia d’Altea.
Tot i tractar-se d’una iniciativa institucional finançada amb Fons europeus, cal destacar-hi el projecte de restauració del Front Litoral d’Altea –des del riu Algar fins al Port- que pretén reconstruir en tot eixe tram una platja de pedra i restaurar urbanísticament la zona.
La solució als greus problemes de mobilitat. La N-332 que travessa tot el poble, ja a l’hivern, està plena, però a l’estiu les cues són quilomètriques. Hi ha una negativa a fer una circumval·lació que aïlle encara més el poble de la Vall de Guadalest, a més que tindria un greu efecte mediambiental. La solució, com en tants altres llocs sobresaturats no és altra que la AP-7, obrint-la a la gratuïtat i/o fent-li un tercer carril, cosa que es nega la Generalitat i l’estat, encara que sembla que ja l’hem pagada 3 vegades i a tota Espanya es debades. També les connexions cap a la Nucia i cap a Callosa són deficients. Una darrera reclamació és l’arribada del tram d’Alacant, ara només arriba fins a Benidorm, on s’ha de fer un transbord, cosa que fa que en el trajecte Dénia-Alacant es tarde més de 3 hores”.
La intervenció urbanística a Altea hauria de tindre una línia d’actuació molt clara, la seua superfície urbana ja és un terç del terme municipal. El 2011 Altea tenia 16.430 habitatges construïts: 9.085 d’habitatges principals i 7.345 d’habitatge no principal (dels quals un 50% són buits)
El creixement de la població, tot i ser important no ha seguit el mateix ritme que el de la construcció. La població el 2012 era de 24.298 habitants, amb un increment del 49% respecte del 2001, la majoria de població estrangera. La piràmide d’edats mostra un envelliment progressiu que s’aguditzarà a llarg termini. La densitat de població és elevada: 715 habitants per Km2
Els residents estrangers representen un 39,5% de la població, el seu nivell d’integració en la vida social del municipi ha estat tradicionalment escàs, si exceptuem l’assistència als concerts i espectacles del Palau Altea. La població resident estrangera s’agrupa amb la gent del seu país, freqüenta els seus bars i restaurants i només aquells que viuen dins o prop del casc urbà d’Altea i d’Altea la Vella s’hi relacionen de manera diferent.
En les urbanitzacions més consolidades s’han creat agrupacions de propietaris que, encapçalades per algun dels seus líders, han actuat de manera crítica davant la gestió dels diferents governs municipals. Les qüestions sempre es centren en: manteniment de les urbanitzacions, problemes de depuració d’aigües, neteja i seguretat. Segons Paca Sevila:
“En realitat tenen una mentalitat colonial i actuen com un autèntic lobby que s’ha traduït políticament en un suport important a la candidatura política de CIPAL, encapçalada per Carolina Punset, que amb tres regidors, governen en coalició amb el PP en l’actual legislatura”.
Carolina Punset ha estat realitzant un forta tasca per tal d’aglutinar el resident estranger, els emigrants castellans i, els funcionaris i liberals d’origen estatal, al seu projecte polític té un marcat caràcter cosmopolita, jacobí i interclassista. Les relacions entre CIPAL i Ciudadanos, el projecte d’Albert Rivera i avalat per Antoni Asunción i Eduardo Zaplana al nostre País, (per cert, els dos són socis de les granges marines de la badia d’Altea) no se sap si arribarà a ser l’alternativa política de la dreta espanyola, amb permís d’UPyD, però de moment la Punset ha anat a les europees de número 3 en la llista de Ciudadanos, encara que amb un rotund fracàs a Altea (219 vots)
Ciudadanos por Altea és presenta com una formació política de gent formada, oberta i moderna, i ben lluny d’una definició política clara: “no hay decisiones políticas de derechas ni de izquierdas, solamente hay buenas o malas decisiones”, – tot i que no especifiquen a quins beneficien i a quins perjudiquen les bones decisions-. La seua aposta per racionalitzar els processos urbanístics i de distanciar-se de la incultura depredadora del PP és evident. També es manifesten dràsticament en contra del que ells denominen la tribu, és a dir, la cultura provinciana tancada al nou paradigma de la societat global, què és com ells defineixen el valencianisme. Podria dir-se que aquesta és una alternativa de ciudadanos espanyoles i europeos, a la recerca del paradís perdut[14] -l’Altea perduda-, segons la visió de persones d’una certa elit, de gent guapa, que han vingut a viure ací, deixant la seua cultura urbana, per retrobar un món amable i tranquil i que l’avarícia dels darrers anys ha anat destruint. La seua aposta pel recuperar el paisatge, el patrimoni i l’arquitectura popular, no té la seua correlació en la cultura, la llengua i l’economia del mateix territori.
“Hauries hagut de veure’m entre aquells pintors anglesos, suecs, italians, de tot arreu! Venien a Cadaqués convidats els uns pels altres amb consciència d’exploradors. El poble de sempre, el meu Cadaqués, el de les tietes, desapareixia, saps? N’arribava un altre que es superposava, m’entens? A vegades em consta explicar-ho. Eren universos molt propers que s’ignoraven. Sembla absurd, però és així. L’univers de Cadaqués de sempre coneixia l’existència de l’altre pels detalls, per les relacions parasitàries: les dones de fer feines, els restaurants, la compra a les botigues. O bé pel xivarri, per les sortides de to, pel banyar-nos nus davant dels nostres mariners. Mons que sabíem l’un de l’altre el que calia, però que mai no estaven veritablement en contacte”
El creixement d’aquest tipus d’alternatives polítiques mereix una certa reflexió al respecte. Caldria començar dient que la narració que cada persona o cada col·lectiu es fa del territori, no ho fa només en considerar el paisatge o el territori físic, sinó també, i especialment, en considerar l’espai immaterial: la llengua, la cultura, l’imaginari històric, la literatura sobre el lloc i sobre altres llocs, les formes relacionals i les vivències.[15]
“És precisament aquesta vessant (concepte de patrimoni immaterial o intangible) la que configura el fonament per a la definició de la identitat de pobles, nacions i persones. (…) Per suposat, aquesta identitat no és aliena a la història, esdeveniments, geografia i resta d’elements del context on l’activitat humana és desenvolupada. Així, sorgeixen factors exògens que de forma subtil, natural i imperceptible conformen i expliquen el comportament individual i col·lectiu de les persones, les seves emocions i, per tant, la presa de decisions.
És cert que el patrimoni immaterial no és immutable, sortosament!. En les societats modernes s’hi troba constantment subjecte a canvis i processos de transformació, i per aquest motiu, la identitat també esdevé un aspecte que canvia i evoluciona. Però és l’espai públic el que permet la comunicació, l’encontre, de les diverses “identitats” individual i/o grupals, en un tot polièdric i canviant, que permet els acords sobre la narració de cada ciutat i de cada territori. Com diu Francesc X. Marí[16]
“Per sort un territori no és tan sols el lloc on ens sentim arrelats, sinó també un àmbit de transferències. El territori no és únicament el lloc on es produeixen les identitats, sinó també allà on es gestionen, on es debat entre allò local i allò universal, entre la identitat i l’alteritat. Un territori aglutina alhora l’arrelament i la vocació de transgressió de les fronteres. Un territori no és mai aïllable dels fluxos que el travessen.”
Però en el cas valencià, especialment a la costa, conflueix una forma de fer “ciutat” que nega l’espai cívic o lloc on les diverses reivindicacions de la multiplicitat de grups socials i d’identitats pogueren anar conformant una narració comuna, tot al contrari, les urbanitzacions de residents s’han convertit en una mena de ghettos “nacionals”. Jordi Borja i Zida Muxí[17] arriben a la conclusió que l’espai públic és la ciutat. Per a Oriol Boigas, en el pròleg del llibre que acabem de citar, i que titula En defensa de la urbanitat, aporta el següent raonament:
“Per alguns, la ciutat moderna ve donada pels models americans on predomina el terreny desordenat, les acumulacions comercials fora ciutat, els nuclis dormitori sense carrers ni botigues. (….) No tinc cap dubte que aquesta tendència explosiva i desordenada -discontínua- prové d’un sistema d’ús del sòl imposat pels interessos particulars del mercat per sobre de les necessitats col·lectives, cada vegada més privades del suport d’un control urbanístic. (….)
Hi ha també un altre front que em sembla més subtil i, per tant, més perillós. Correspon als que diuen que, si bé la forma urbana -i, per tant, l’ordenació de l’espai públic- és un factor d’aglutinament social i de creació d’identitats, aquest aglutinament pot convertir-se en un element negatiu -i àdhuc subversiu- per a la bona convivència en llibertat. El manteniment de l’esperit de veïnatge, el reforçament de les identitats a través de la forma, l’acceptació de la imatge representativa del que és públic, pot acabar emmascarant la realitat dels problemes insalvables de la vida col·lectiva i, fins i tot, pot ser un germen de classificació social agressiva i, finalment, un punt de partida per solidificar els guetos. Per tant, la ciutat radicalment lliure seria la ciutat sense forma, sense barris, sense carrers ni places. Una ciutat en la qual l’espai públic no sigui urbà.”
Per la seua banda, per al premi Nobel d’economia George A Akerlof ens diu que “l’elecció de l’entitat pot ser que siga la decisió econòmica més important que pren tot individu”, perquè és el procés pel qual es construeix un sentit, un objectiu per a l’acció.[18]
“Busquem, deliberadament, aquella identitat, o sistema d’identitats que maximitzen la nostra funció d’utilitat. I la identitat afecta el nostre benestar (…..) afecta el sentit de pertinença a un grup i aquesta pareix que té molt a veure amb la felicitat individual i amb la percepció subjectiva de benestar”
Però assumir els atributs o adhesions a una identitat té uns costos segons la característica de cada atribut. No és el mateix fer-se del Altea CF que parlar valencià. Així que, no només està la qüestió del neocolonialisme que menysté la cultura del país d’acollida, sinó que també cal posar a la balança l’escassa valoració en termes de categoria social que representa la identitat valenciana, és a dir, la diferència entre les utilitats que pot aportar-li a un nouvingut i, els costos d’adquisició dels atributs que la caracteritzen. I amb aquests temes no es pot anar amb subterfugis, un principi bàsic de l’economia de la identitat és l’autenticitat[19], és a dir, una identitat col·lectivament assumida que és percebuda com a genuïna pels “altres”.
“La identitat avui en dia és contemplada des de l’economia com a recurs per a la competitivitat econòmica del territori, alhora que esdevé un instrument per al benestar i la cohesió social. Malgrat tot, el seu paper instrumental no pot de cap manera deixar de banda la seva autèntica i vertadera raó de ser (….) Un dels principals atributs que se li suposa a la identitat és l’autenticitat. (….) En primer lloc, cal que hi hagi una vertadera identitat col·lectiva, i un sentiment arrelat de pertinença, de consciència d’aquesta identitat.”
En molts pobles del litoral valencià ens trobem, grosso modo, en la següent situació. Una tercera part de la població és d’origen valencià, una altra tercera part són immigrants que han vingut a treballar de diversos països i que tenen com a llengua d’integració el castellà, i una altra tercera part d’uns immigrants de classe mitja i mitja alta, espanyols i estrangers, que no es consideren nouvinguts sinó classe dirigent -en el sentit de poder legitimitat per imposar el discurs cultural i identitari- en el país d’acollida.
Aquests últims han acceptat sense discussió que la cultura i la identitat nacional la dóna l’estat, per a ells la resta són nacionalismes estrets de mira, el càncer d’un món global. Amb l’argument de que tots són ciutadans del món venen ací a imposar la seua llengua, els seus costums i la seua manera de viure. Una manera molt curiosa d’entendre allò de pensa globalment i actua localment, però que els permet obviar la cultura autòctona. Fa 15 anys o més que viuen ací, fills de persones que han fet diners fora d’ací i no han fet cap esforç ni per aprendre la llengua. No els importa la realitat veritable de la gent, ni els processos relacionals que ha bastit la història i el territori.
Les paraules de Carolina Punset son ben reveladores[20]:
No ho crec, (que el valencià siga un problema al País Valencià) el problema és la immersió lingüística a Catalunya. Com diu Savater, són tan enemics de les llengües aquells que les prohibeixen com aquells que les imposen (….) tenim (al PV) un model més equilibrat en què, com a mínim, hi ha el dret d’elecció dels pares…… Considere (el valencià) la meua llengua, (no la parle) perquè no vaig créixer en una ambient catalanoparlant o valencianoparlant, però l’entenc i el tinc interioritzat, com la resta dels meus idiomes (…)
Equo ha renunciat a ser un partit d’àmbit nacional. Allà on hi ha partits nacionalistes estableix aliances, i jo considere que el nacionalisme i l’ecologisme són absolutament incompatibles.”
A banda que, al meu parer, va estar un gran error històric denominar nacionalista els moviments de recuperació de la cultura, la llengua i les formes pròpies d’organització social i en contra d’un estat homogeneïtzador i centralista, és a dir, el valencianisme en totes les seues plurals vessants, ningú no pot negar el caràcter obert i integrador d’aquests moviments, entre altres aportacions perquè: han estat els grans defensors de les llibertats democràtiques, de la integració en una Europa plural, de la vertebració de l’Arc Mediterrani i, a les nostres terres, de projectes com les Comarques Centrals Valencianes. Aquest projecte l’OCDE el va recomanar com a model per als territoris de la riba del Mediterrani, els quals s’hi troben ofegats econòmicament, dependents i agredits culturalment i mediambiental pels efectes del turisme de masses, l’assentament de la tercera edat europea i la descapitalització de l’interior costaner.
Rafael Ninyoles[21] ja reflexionava sobre la importància de la cultura en els processos de desenvolupament dels territoris:
La pregunta crucial seria: és possible el desenvolupament econòmic homogeni, una estratègia politico-econòmica, sense un grau de consciència cultural?. No hi ha el menor dubte. Però el problema és en quin model de desenvolupament hauríem de situar-nos. Possiblement en l’actual, i, per a mi, ací rau precisament la qüestió. Un exemple: quasi tothom està d’acord que el problema de la crisi en el sector turístic rau en el model de desenvolupament que ha marcat l’evolució del sector i que les vies de resolució d’aquesta crisi demanen un desenvolupament d’ordre qualitatiu, que inclou factors fins ara poc importants com el control ecològic, la qualitat del medi, etc. Tot això és clar té una racionalitat econòmica i fa intervenir variables culturals molt distintes a les que fins ara han intervingut en el procés de desenvolupament anterior. Però no hi veiem consignades, ni molt ni poc, altres dimensions que afecten a la identitat social de les poblacions –o pitjor- s’hi proposen uns altres atractius sota l’antiga espècie d’indigisme, l’arquitectura pseudo-popular o la revaluació simbòlica de les parles aborígens (…)
El problema que es presenta en distintes comunitats europees no és la desaparició dels costums, els folklore local, l’arquitectura popular o, en un pla distint, l’amenaça d’extinció de la llengua, com a fenòmens que empobreixen la suposada riquesa plural del patrimoni humà. El problema rau en el fet que la desaparició d’una llengua o d’una cultura respon a causes d’àmbit econòmic, social i polític que esborren la consciència d’una identitat social, d’un nosaltres, que constitueix un factor dinàmic per al progrés en altres àmbits socials.
La dualitat social (o la fractura social) valenciana pot convertir-se en el seu major handicap social i econòmic en els propers anys. Més enllà del discurs regionalista bien entendido amerat de fals triomfalisme, hi cal una seriosa inversió en regeneració de la societat civil, enfortiment de les xarxes socials de tot tipus i una mena de revolució en els mitjans de comunicació que traguen a la llum un país amagat.
[1]Matèria de Bretanya. Carmelina Sánchez-Cutilla. Ed 3i4. 1975
[2] Herbari. Viure amb les plantes. Daniel Climent i Ferran Zurriaga. Mètode. Universitat de València 2012
[3] La guerra de successió i el bloqueig de Dénia del 1705. Carme Pérez i Aparicio. Aguaits. 2007
[4] La Guerra de Sucesión en el País Valenciano. Carmen Pérz Aparicio. Universitat de València. Facultat de Filosofia i Lletres, Tesi doctoral. València, 1972
[5] Observaciones sobre la história natural, geografia, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia. Josef Antoni Cavanilles. Albatros ediciones. 1981
[6] Viatge pel País Valencià. Joan Fuster. Edicions 62. 1984
[7] Coses típiques de la Marina, la meua comarca. Francesc Martínez i Martínez. Edicions valencianes l’Estel. València 19870
[8] Guia dels Països Catalans. Til i Inge Stegmann. Curial.1998
[9] Coses típiques de la Marina, la meua comarca. Francesc Martínez i Martínez. Edicions valencianes l’Estel. València 19870
[10] Vicenç M Rosselló Verger. El Litoral Valencià. II Aspectes econòmics. L’Estel 1969
[11] El dret al paisatge. Esperança Costa. El País 12 FEB. 2014
[12] Olympia a mitjanit. Baltasar Porcel. Planeta. 2004
[13] Paisaje rural y pensamiento contemporáneo. Miguel del Rey. El País – Mayo 2001
[14] I demà, el paradís. Antoni Vives. RBA La Magrana. 2014.
[15] Turisme i identitat a les ciutats europees. Marien André. Fundació Irla. 2011
[16] Identitat, territori i mobilitat: apunts per a una antropologia de la immigració. Francesc Xavier Marí. Aloma. Revista de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport. 2012
[17] L’espai públic: ciutat i ciutadania. Jordi Borja i Zida Muxí. Electa. 2003
[18] Economia de la identitat. Pau Rausell Koster. L’Espill núm. 24. 2006
[19] Turisme i identitat a les ciutats europees. Marien André. Fundació Irla. 2011
[20] Verda per fora, jacobina per dins. Victor Maceda. El Temps 15 de juliol de 2014.
[21] El Paós Valencià a l’Eix Mediterrani. Rafael L. Ninyoles. L’Eixam. 1992
