La ficció de l’alliberament: del fals humanitarisme i el culte de la derrota de Gaza a Líbia

Rubén Garrido

L’actual situació a Gaza davant l’ofensiva realitzada pel primer ministre israelita, Benjamin Netanyahu, pareix ocupar un espai rellevant dintre de les principals rotatives d’arreu del món. A les televisions s’amuntonen, a mode de cascada informativa, centenars d’imatges d’explosions i cossos descontextualitzats amb l’intent d’abordar la notícia amb un rigor i neutralitat falsa. Aquesta deformació mediàtica ha sigut demostrada ràpidament a les xarxes socials amb exemples davant la utilització d’un lèxic eufemístic per tal de presentar les víctimes de l’exèrcit israelita com a fruit d’una situació d’autodefensa davant d’un atac de violència causat pels “terroristes”¹ de Hamas. Mostrant als Palestins són els únics que assassinen, seguint amb la campanya criminalitzant.²

Davant d’aquesta mostra de manipulació periodística, una més davant d’una complexa i estesa situació del control oligàrquic de l’opinió pública, trobem que, una important part de la població, especialment aquells amb un caràcter crític, saben senyalar la trampa informativa. En un cas com el de Gaza no és difícil trobar apòstols davant d’un cas que resulta àmpliament acceptat com un genocidi, especialment entre les organitzacions i partits d’esquerra. Parlem d’un cas on el sentiment humanitari quasi es fa obvi seguint el sentit comú. On existeix quasi un bàndol dels “bons i purs d’ànima” front a un “militarista i autoritari”, independentment de ser Hamas o el propi Estat d’Israel. Per a molts una catàstrofe humanista que ens presenta el pitjor de l’ésser humà.

Del relat creat de Gaza, davant d’una intervenció militar un gruix de la població és capaç de posicionar-se en contra la barbàrie (inclús fent front a la manipulació informativa) contrasten els relats de dominació creats durant els esdeveniments de molts països durant l’anomenada “primavera àrab”. Aquell escenari, que s’allarga des de principi de l’actual dècada, va ser vist per tot occident com un moment d’ascens de les aspiracions democràtiques per part de la població que fugia d’aquella penombra “caudillista” típica de molts dels països del sud de la mediterrània. Amb aquest relat, els propis mitjans de comunicació ens presentaren un panorama on les pulsions plenament romàntiques s’unien amb un interès “universal per la democràcia”, aplegant a conèixer aquests episodis com “Revolucions”, independentment del contingut d’aquestes i dels seus participants.

Dintre d’aquest escenari, és important recordar el conflicte libi o siri (ja pràcticament oblidat pels mitjans de comunicació), on seguien l’esquema de presentar un dictador de nou ordre (Muamar Gafadi després del distanciament amb França i altres potències occidentals³, o Bashar al-Asad i el complex militar industrial nord americà⁴ en front als interessos intervencionistes dins l’esfera d’influència). Seguidament s’utilitzaren aquests alçaments com una abstracció de descontent popular que van acabar estancant-se com a llargs conflictes civils. Tot allò va crear la necessitat de recolzar-se obertament a plànol internacional de cara a trobar una força definitiva per truncar la balança.

Si comencem a comparar aquests dos relats trobem elements força semblants. Per una banda, es fàcil adonar-se d’aquell element teleològic i abstracte que permet transformar als subjectes polítics d’aquells esdeveniments històrics en simples personatges maniqueus, alineats en una dicotomia romàntica de rebels contra raó d’Estat. Per altra part, aquest discurs presenta un humanitarisme neutral com a punt de condemna universal. D’aquesta manera, acaba configurant un relat moral que intenta igualar a totes les parts del conflicte al temps que intenta defensar un no posicionament en pro d’un sentit comú i universal. Evidentment és molt fàcil estar d’acord amb aquests postulats, tant idealistes com intel·lectuals. No obstant, si no som capaços de comparar amb les diferències de la realitat mai serem capaços de descobrir la perversió sàdica que aflora baix aquestos postulats.

Si compararem el conflicte libi amb el del poble palestí trobem primordialment una reacció radicalment oposada de la comunitat internacional. Per una part, al cas libi, davant la mostra de vulneració de la població civil en del conflicte contra el “Front d’alliberament de Líbia”. Aquesta situació va ser ràpidament utilitzada per potències occidentals, especialment Regne Unit i França⁵, per llançar atacs aeris en nom dels drets humans. No importava si les dos parts del conflicte tindrien conductes similars o si, en el fons, hi havia majors interessos⁶. No importava, actuaven pels DDHH i tot anàlisi acabava allí. En el cas Siri no deixa de ser inclús més revelador, quan Xina i Rússia bloquejaren la intervenció en Líbia, sent criminalitzats per no permetre bombardejos i operacions militars de la OTAN com a solució del conflicte sagnant⁷. A diferència de la situació en Gaza, “el alto el fuego” pactat sols demostra una posició totalment conscient dels interessos del conflicte, encara que, retòricament, caldria preguntar-se on estan aquells activistes i pensadors progressistes que tant defensaren (o almenys, toleraren) la intervenció militar en altres països per l’atac a civils però que en el cas d’Israel sols fan que alçar la bandera blanca com a única solució. No som ingenus, sols es fa patent que la defensa humanitarista ni és universal ni és per a tots els bàndols igual, premiant qui recolza a qui.

Per altra banda, al comparar els conflictes, veiem una defensa moral relacionada amb un culte a la derrota. Partint de que en molt dels anàlisis, respecte als casos com Libia o Siria, han partit des d’un punt més proper a la Realpolitik. A més a més, han denunciat des d’una perspectiva imperialista aquest conflictes assenyalant el rerefons vertader d’aquestes intervencions (tant de la composició dels “santificats” Rebels com dels interessos reals de qualsevol intervenció). Contrastant aquestos exercicis amb aquells relats falsament humanitaristes (denunciats anteriorment) veiem que apart de encontrar més forats dintre de les mentides dels mitjans de comunicació existia com una recerca de patrons morals. Un exemple d’ell seria al denunciar el que podria passar davant d’una atac aeri de l’OTAN en Siria, una vegada havent explicat els interessos reals dintre del conflicte. El més segur seria una resposta com “al-Assad no és un sant”, una excusa moralista que evidencia la equidistància i la comprensió idealista enfront del anàlisis i les contradiccions de tot moviment o realitat. Aquesta excusa es basa en una falta de posicionament que basant-se en un infantil “tots son iguals” acaba corroborant per passiva la criminalització per part dels mitjans de comunicació. Aquest idealisme part del moralisme sense diferenciar la existència real o no de les seves premisses, on la existència dels bàndols maniqueus fan més referència a una pel·lícula Disney que a una opció possible per el propis elements del conflicte. És ací, on la posició front al cas de Gaza mostra una posició totalment diferent. Ja que per a molts activistes i progressistes és més fàcil prendre partit quan és visible un bàndol massacrat o lluitant en pedres que un oprimit que es decideix a agafar les armes, amb contradiccions i errors inclosos, per tal de lluitar per els seus interessos. Açò és el que anomenàvem culte a la derrota, la visió romàntica d’aquells que van fracassar i per tant no van assolir les contradiccions del poder.

En conclusió, podem veure com la unió entre un fals humanisme i un culte a la derrota és utilitzat reiteradament per una part de la població, especialment entre la ciutadania crítica i la intel·lectualitat progressista de cara evadir el posicionament davant dels conflictes geopolítics. La defensa d’una posició neutral inexistent, el dictat moralista allunyat d’una realitat plena de contradiccions apareix recolzat per una concepció idealista de la geopolítica. Resulta revelador com aquestos relats romàntics acaben sent esborrats una vegada que la atenció dels mitjans acaba esfumant-se. Desenvolupant escenes i moviments imprevistos⁸ per aquells que conscientment segueixen amb la mà agafada a les forces imperialistes, pensant que eren els alliberadors. Aquesta ficció romàntica és va produir a Tripoli al 2011 (David Cameron i Nicolas Sarkozy reconeixent Mustafa Abdel Jali com al home fort de la Líbia Post-Gadafhi) on la pau és una cortina per a amagar el caos i la dominació entorn els interessos que provocaren el conflicte. Una ficció repetida que ens recorda com les mans de l’imperi agafaven en Buenos Aires, entre Nixon i Rojas. Una ficció entesa per aquells que a dia de hui lluiten a l’est d’Ucraïna. Una ficció superada per aquells tenim que enterrar l’idealisme com a “moralina”.