Pujol, Climent i els amics valencians (1)

pujol eliseu

Juli Capilla

 La confessió de frau fiscal per part de l’expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, ha estat un colp fortíssim que ha trasbalsat els fonaments del catalanisme polític i cultural, i no només al Principat, també al País Valencià. La imatge d’un president impol·lut i amb una trajectòria vista durant anys com a exemplar, o si més no com a respectable, s’ha esvaït en un tres i no res i constitueix un punt d’inflexió per als ciutadans de Catalunya. Al País Valencià la premsa localista i barroera de sempre ha aprofitat l’avinentesa per intentar desacreditar els qui qualifica com a “amics valencians” de l’ex Honorable. Diguem-ho clar i ras, i català: ha estat el diari degà el que, una vegada més, ens ha refrescat la memòria a propòsit de les generoses subvencions que la Generalitat de Catalunya ha estat concedint als tinglados de l’“empresari” valencià Eliseu Climent. Subvencions sustentades pel Govern de Pujol, però també durant la vigència del Tripartit. Com si això fóra ja, per se, susceptible de qualificar-se de delicte. L’associació és tan tendenciosa com infantiloide i, per sort, ja no se la creu ningú.

El fet que un hom senyor, per Molt Honorable que siga, estafe la Hisenda pública li ateny a ell particularment i únicament i, no cal dir-ho, és greu i reprotxable, però no té per què, ni de bon tros, esquitxar la gestió de tot un Govern, i menys encara els comptes de tota una Generalitat. Dit això, què té de greu “aprofitar” les subvencions d’una institució pública i invertir-los en cultura i valencianisme a benefici de la majoria? Val a dir que aquesta ha estat la dinàmica “empresarial” de l’amic valencià de Pujol. Durant dècades, Eliseu Climent ha estat el puntal d’una acció encaminada únicament a recuperar les anomenades senyes d’identitat dels valencians. Des d’Acció Cultural, la Fundació Ausiàs March, els Premis Octubre, l’Institut Ignasi Villalonga, la llibreria i l’editorial 3i4, els cursos de valencià del Centre Carles Salvador, el setmanari El Temps… s’ha preservat la llengua i la cultura del País Valencià. Què té de greu, això? I, més encara, on és el delicte? No n’hi ha, de fet. Si n’hi haguera hagut, si algú amb una mica de perspicàcia i intel·ligència persuasiva haguera detectat el més mínim desviament en les accions del Senyor Eliseu Climent, ho haguera denunciat i s’hi haguera acarnissat com un voltor famolenc. Com a molt, han pogut extorsionar-lo i atacar-lo amb unes multes sobre l’edifici dels Octubre que han resultat inapropiades –i ja veurem quan els tornen els diners… Cap escletxa de malversació, però; de delicte o frau espuri i interessat. Perquè l’únic “interès” de n’Eliseu ha estat el benefici del proïsme, la cultura i la llengua de tots els valencians, fins i tot també dels qui li són hostils i enemics.

Què ha fet, en canvi, la dreta regionalista que ens “governa” des de fa més de dues dècades? Balafiar la res pública, arruïnar el País, i en alguns casos delinquir, decebre i defraudar, amb cognoms ben sonats i vergonyants: Fabra, Camps, Mateo, Fenoll, Castedo, Cotino, Barberà, Blasco… I què han fet pel valencianisme polític i cultural? Tergiversar la realitat, corrompre la democràcia amb discursos xenòfobs en nom d’un valencianisme d’espardenya i amb el rerefons d’un espanyolisme indissimulat i ferotge, brandar la senyera de la catalanofòbia, distorsionar i anorrear els mitjans de comunicació propis i pròxims –els casos de la RTVV i la TV3 en són els més paradigmàtics, però no els únics; desertitzar, esterilitzar, delmar un país que atresora, malgré tout, una riquesa cultural i una potencialitat econòmica impressionants. Qui és el veritable delinqüent? On és el botxí? I qui n’és la víctima? Qui es responsabilitzarà de l’espoli a què hem estat sotmesos tots els valencians durant dècades?

 

 

País Valencià, Segle XXI © 2019 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER