L’emigrant emprenedor: les fal·làcies des de l’Odisea

pendo

Rubén Garrido

 

 

Resulta completament desconcertant la falta de reflexió crítica sobre el nou procés d’emigració que actualment viu gran part del jovent de l’Estat espanyol. Ja no sols per la mateixa dialèctica del poder (presentant l’èxode com una situació temporal necessària per a la formació professional i inclús d’afany aventurer1), si no per la acceptació per gran part de la població com una més de les tragèdies socials i humanes que venen produïdes directament per la crisi del 2008. L’odissea contemporània de la emigració surt enfocada pels mitjans ressaltant els aspectes morbosos i dramàtics. Una societat de l’ espectacle que no acaba de preguntar-se més enllà del focus mediàtic, on la ineficiència política i institucional es desdibuixa com a fal·làcia. El repetit terme “Fuga de cervells” s’ha instal·lat al nostre subconscient col·lectiu per anomenar aquest fenomen, sense analitzar amb profunditat lamplitud del procés en el qual ens veiem inclosos la gran majoria de la societat.

Els mitjans de comunicació, principalment, utilitzen aquest terme per a referir-se al cas del jove universitari (un més de l’auto-anomenada “generació millor formada”) que per dur a terme la seua professió acaba anant a treballar a altre país, principalment de la Unió Europea com Alemanya o Anglaterra. Tanmateix, aquesta visió no resulta completament real. Principalment, parteix d’una visió altament classista on desvincula a aquells joves treballadors manuals que també emigren cap als mateixos destins que els joves universitaris2. Al mateix temps que presenta un somni d’estabilitat professional que dista de la realitat, ja que principalment s’obtenen treballs mal pagats on la taxa d’explotació resulta més que significant, obtenint benefici del desconeixement, les pors i de la necessitat dels joves emigrants3.

Fent aquesta percepció ha anat emprant-se el terme “Exiliats econòmics” que amb totes les pretensions dispara una forta càrrega ideològica com a forma de reflexió crítica d’avant del procés d’emigració. Davant d’un govern que menteix obertament pel que fa a la profunditat del problema intentant reduir la repercussió i la magnitud de les xifres (un exemple, el novembre de l’any passat l’Eurostat va publicar que l’Estat espanyol és un dels principals països europeus que més població perd a causa de l’emigració i la crisi)4. Davant d’aquest eufemisme del problema, una de les claus principals és fer visible la qüestió econòmica amagada sobre el projecte de creixement de la darrera dècada i en concret unes polítiques de cara a la subcontractació, el deteriorament dels drets i la qualitat laborals i l’estancament dels salaris amb comparació a l’IPC… és dir, un conjunt de mesures econòmiques que donen la base per al procés de pauperització del treballador assalariat. Si bé, actualment, aquest procés també anomenat “precarització”, no deixa de ser una lògica constant dintre de la classe treballadora i les seues diferents capes que mostren la relació directa entre l’emigració juvenil i l’empobriment per a la major part de la població5. Un problema per als defensors del status quo.

Si bé la trampa pareixeria desacreditada per ingènua i obvia. No obstant això, durant aquest temps a l’exili he pogut apreciar com aquest relat agafa força si va relacionat amb la naturalització de les crisis sistèmiques. Des de l’òptica liberal, sempre s’ha intentat esquivar aquestes hipòtesis marxistes (on es defensa l’origen d’aquestes per una tendència de superproducció de mercaderies com a mecanisme del capitalisme per a frenar la caiguda de la “tasa de ganancia”)6. Tanmateix, no serà fins l’auge del keynesianisme quan sintroduirà en la mentalitat general la premissa de què el capitalisme té unes èpoques d’auge i altres de recessió, sent vital la recerca de mecanisme que refinen el cicle econòmic7. A més a més, aquestes crisis, per als liberals, serien produïdes per la qüestió financera vinculada a males pràctiques a causa d’una acció personal (molt allunyat de la visió marxista de la crisi com a part inevitable i estructural de l’acumulació capitalista). Quan plantegem la naturalització de les crisis sistèmiques parlem en aquest sentit, on més que buscar responsables o propostes alternatives a l’estructura econòmica imperant, s’accepta la situació esperant que tot millore de per si. Naturalitzant la misèria de l’emigració i despenalitzant el drama social en la qual vivim.

D’una manera crítica, observem com el relat que uneix la part personal, transformant l’emigrant en un altre tipus d’emprenedor neoliberal, amb la part conjuntural, entesa com una naturalització de l’ordre establert d’explotació, acaba cristal·litzant en una patètica excusa alienant de cara “al nou exèrcit industrial de reserva” formada per mà emigrant. S’intenta crear com una conformitat, on els emigrants accepten aquest nou somni firmant aquesta esclavitud moderna a canvi d’un futur on tots han sigut les víctimes i ningú el triomfador. On la misèria i la duresa de la precarietat a què són llançats milers de joves forma part de la normalitat que ens ha de tocar viure. En definitiva, amagar les lògiques de dominació fent creure que aquesta explotació és normal com a drama per a totes les classes. Diluir les responsabilitats econòmiques i polítiques en un macrorrelatde maduresa i superació.

Aquest relat de superació i de l’acceptació sense consciència moltes vegades es basa en l’argument de comparació entre períodes de recessió, com per exemple de la crisi del 90. El període de recessió produït per l’explosió de la bombolla immobiliària a Japó, unit a la inflació del preu del petroli produït per la guerra del Golf va crear una conjuntura de crisis global que unida a la despesa pública de l’Estat espanyol posterior als anys 92, va fer sacsejar l’economia de dalt a baix de les principals economies europees. En aquesta dècada va existir una important onada migratòria que a l’Estat espanyol va suposar una marca generacional per aquells que actualment se situen entre els 30-39. Si bé, aquest exemple intenta mostrar eixa naturalitat neutral de la post crisi basant-se en la posterior dècada de creixement, especialment al litoral Mediterrani. No obstant això, en l’abstracció està la trampa. Ja que si examinem més detingudament el procés d’expansió econòmica podem observar una de les pedres principals per entendre la crisi actual. Ja que en l’Estat espanyol, baix l’autoria del ministre d’economia Rodrigo Rato, es va apostar per la privatització de les principals empreses públiques a l’hora que el pes de l’economia es va fer caure sobre la construcció. Si observem aquest procés, podem veure els fonaments del que ajudarà a crear un ambient propici per a l’especulació immobiliari, l’augment de l’endeutament de particulars i, per tant, l’inici de la bombolla urbanística. Una crisi per a resoldre una altra crisi.

Per altra banda, aquest exemple com el de moltes altres crisis anterior, ens revelen que moltes vegades no es tracta simplement del fi de la recessió (que evidentment és important) sinó al fet que sacrifiquem quan ens enfrontem davant d’aquesta qüestió. Si a la crisi dels 90 podem veure un gir de l’economia real cap a l’especulativa, Què podríem veure d’aquest procés com emigrants? Ací és important altre punt de reflexió, ja que moltíssims de nosaltres hem passat d’un ambient conciliador a les nostres cases, famílies i amics enfront a una societat desconeguda, estranya i que ens repel. Davant d’un sistema que ens explota directament, sense mascares, ara que som la peça més dèbil apareix molts de cops el sentiment de menyspreu de cara a les lluites que es mantenen a les nostres cases i barris. Quelcom com “no sé de què es queixen” o “si estigueren ací veurien” formen part d’aquella visió implantada sobre la gent que lluita, prenent de l’alineació la forma i el confort. Açò pren forma especialment des d’aquells emigrants que han caigut en la trampa d’aquell discurs de l’emigrant quasi com a emprenedor. Individus que han oblidat que les crisis serveixen per a canvis a gran escala dintre dels estats. I que sobretot, que són els moments oportuns per a redirigir les aspiracions populars de cara a un major control i redistribució de la riquesa.

En conclusió, podem veure com el drama de l’emigració durant la crisi intenta utilitzar-se com un moment oportú per a la filtració del pensament neoliberal, no sols deslligant la crítica política de l’econòmica sinó implantant en els emigrants un missatge esperançador de superació personal i èxit personal. Al mateix temps que s’insta a acceptar l’ordre econòmic com una fatalitat de la vida, ocultant la misèria a la qual estan obligats multitud de joves depenent de la seva adscripció de classe. Això no obstant, no hem de ser totalment negatius, ja que el procés de pauperització permet una oportunitat per profunditzar en les consciencies, de cara a una experiència emancipadora en un futur no molt llunyà. Comencem a veure importants casos d’emigrants denunciant les seues empreses, com una mostra del fet que sempre es pot resistir contra l’envestida de la barbàrie amb organització i resposta8. Si no, quin sentit tindria l’Odissea si Ulisses no retorna a Ítaca per a escarmentar els pretendents després de la seua absència?

1Sols recordar les declaracions de la “Ministra de Empleo” Fátima Báñez entorn el 17/4/2013 on qualificava de “movilidad exterior” i “el impulso aventurero de la joventud” com a explicació davant l’emigració constant de joves cap a l’estranger.

2 “Crisis económica y nuevo panorama migratorio en España “. Estudios. Fundación 1º de Mayo. nº 65- Junio 2013.

3VVAA “Algunos apuntes sobre el exilio juvenil” Revista Agitación nº 18 Primavera 2014. Pp.8 i 9.

4 Hernández, Lara. “Por qué sí podemos hablar de exilio laboral”. Periòdic Diagonal. 21/1/14.

5 Per a obtenir més dades del procés a nivell internacional fins i tot abans de la crísis recomanablement la lectura del següent article: Maruani, Margaret. “Precariedad, subempleo, pauperización del trabajo” Le monde diplomatic (en español) Juny 2003

6Per una comprensió més profunda sobre “la ley tendencial de la tasa de ganancia” és recomanble la secció 3 del Volum III del Capital de Karl Marx.

7Sutherland. Manuel. “¿Que és la crisis mundial sistémica del capitalismo?”. Asociación Latinoamericana de Economía Marxista (ALEM) 2009

8Un exemple de diversos casos a distints periòdics:

-“Enfermeros españoles en Alemania denuncian a su empresa por explotación “http://www.eldiario.es/sociedad/Enfermeros-espanoles-Alemania-organizan-precariedad_0_268423485.html

– “Españoles en Holanda denuncian intimidación de la empresa alemana para la que trabajan”

http://www.20minutos.es/noticia/2113108/0/obreros-espanoles/intimidacion-precariedad-laboral/holanda/

– “Una española pone en jaque la imagen de Amazon” http://www.elmundo.es/elmundo/2013/02/25/navegante/1361786016.html

– “El mayor sindicato suizo acusa a Zara de pagar salarios basura a españoles contratados en Zúrich” http://www.infolibre.es/noticias/mundo/2014/03/08/el_mayor_sindicato_suizo_acusa_zara_pagar_salarios_basura_espanoles_contratados_zurich_14351_1022.html

 

País Valencià, Segle XXI © 2017 Tots els drets reservats

Desenvolupat per disEdit
a partir de WPSHOWER