Jordi Vila
Introducció a una jornada de reflexió:
Aquestes eleccions europees en principi no deparaven cap sorpresa, una tendència clara de desgast del bipartidisme i els principals baluards del règim del 78 era el que es podria esperar. Mentrestant l’esquerra no dibuixava un projecte mobilitzador, jugaven la mateixa tàctica de sempre: el vot alternatiu al PSOE proclamant-se d’aquesta manera com una opció de resistència, de càstig, cap novetat al tauler.
Inesperadament una forta explosió dinamitava les prosperes i tranquil·les aigües de l’esquerra arreu de l’Estat Espanyol: Pablo Iglesias alias “El de la coleta”, Monedero, Errejon, Moruno i tota la colla sorgida de la Universidad Complutense de Madrid de la mà de la gent d’Izquierda Anticapitalista posen damunt la taula un procés de debat i elecció oberta destinat a desembocar en les eleccions, la criatura s’anomena: “Podemos” i està creada per vèncer, no per ser un partit més a l’esquerra del PSOE, podríem qualificar les intencions, com a mínim, d’agosarades. La resta de la història de la iniciativa a nivell estatal no cal que l’exposem, tots la sabem.
Al País Valencià la iniciativa es presenta amb un regust agredolç: d’una banda la societat civil l’acull amb gran entusiasme, d’altra banda la militància tradicional de l’esquerra l’acull amb una desconfiança marcada. Tot i això, com sol ocorrer, la societat civil supera a la cambra dels il·luminats i els cercles comencen a aflorar arreu del País Valencià, la primera assemblea de Podem Ciutat de València aconsegueix fer una mostra de força en plenar tot el hall de la Facultat de Filosofia i el procés comença a rodar a pesar de les creixents acusacions infantils comuns en tots els moviments d’hereus del purisme innat. “Eppur si muove”.
En aquest punt és on Podem es creua en la meua dinàmica de militància, acabat d’eixir d’altres moviments i en cerca de nous llocs on seguir la contínua tasca del canvi social una sèrie de companys em comenten la potencialitat del projecte. Se’m descriu com un espai amb “gent real”, amb una elevada potencialitat per conformar un paradigma potent de canvi al País Valencià, un lloc amb elevades contradiccions però amb una capacitat de funcionament elevada i un nivell d’agregació admirable etc. Una setmana després comence a assistir al cercle de la Ciutat de València en la mesura que les altres responsabilitats em permeten seguir el desenvolupament. Dues setmanes després dos amics comencen a interessar-se pel projecte més activament que mai els havia pogut imaginar, sense cap dubte podem afirmar que Podem, com a mínim, té un cert poder per activar gent que no s’havia mogut políticament fins ara.
Al País Valencià es comença a teixir una xarxa autònoma de cercles Podem arreu del territori, es configura una coordinadora a nivell valencià i es comença a treball arreu de les comarques amb un discurs que s’atreveix a jugar amb tradicions autòctones com la posada cap en avall d’imatges dels enemics del poble valencià als seus actes, la celebració d’actes d’homenatge el 25 d’abril o, fins i tot, s’atreveix a entrar en el camp de la tradició valenciana en considerar a Pep Gimeno “Botifarra” un dels seus, tota una ofensa pel valencianisme purista que no entén aquest fet com una victòria de la cultura valenciana sinó com una intrusió en el seu camp polític.
Han estat uns mesos frenètics per aquells que hem anat seguint els canvis i la resolució de contradiccions internes en els cercles Podem, el debat, el posposament d’aquest i altres fets ens indiquen que les europees no són res més que el començament del projecte al País Valencià. Però com podem valorar fins ara el projecte? Se’n ha parlat o valorat amb sinceritat la potencialitat d’aquest? L’article no es tracta de vanagloriar el procés antecedent sinó de valorar la utilitat dels precedents que puga aportar Podem, a continuació exposem diverses idees que creiem necessàries tenir clar per valorar la iniciativa al País Valencià.
Podem, la tradició esquerrana i l’odi al nounat:
Des de les primeres assemblees que participàrem i durant el desenvolupament de la campanya electoral de cara a les europees hem pogut observar la manera en la que els cercles Podem tenien clar el seu enemic: el règim del 78. L’objectiu que Podem s’ha marcat no és agafar una part dels votants de Compromís o d’EUPV, es tracta d’una aposta ambiciosa de consolidar un espai polític popular i participatiu on donar veu a una nova mena de subjecte en política: aquell iniciat al 15M i que encara no havia trobat el seu lloc en cap altre espai polític. D’altra banda identificant l’enemic en el Règim del 78 i els seus principals estendards polítics: el PSOE (PSPV) i el PP (PPCV) s’intenta crear un discurs propi capaç de combatre termes hegemonitzats pel règim i atrevir-se a competir amb aquestos dos baluards del règim a pesar de la desigualtat visible entre les formacions.
Així, doncs, l’objectiu que es posa damunt la taula és una alternativa ambiciosa al règim del 78, tot i això cal exposar una idea central de la iniciativa: Podem té clar que l’alternativa al règim passa per ell mateixa però, també, que no és la totalitat d’aquesta. La col·laboració amb les demés formacions de l’esquerra valenciana és i serà necessària per bastir una vertadera alternativa al règim del 78, es tracta d’ampliar l’espectre electoral alternatiu al règim del 78 i no de repartir el vot contrari a aquest. A l’espera d’anàlisi de vot que ens puguen confirmar si s’ha complit o no aquest objectiu, deixem al judici del lector l’èxit o fracàs d’aquesta aposta política.
Podem, doncs, es creava com una eina d’ampliació i no de substitució electoral i sembla que el perfil de militant dels cercles no respon al tradicional militant de l’esquerra valenciana, el que podem considerar com un èxit inicial en les seues intencions. Es presentava com una alternativa però sabia que era una més, necessària com qualsevol altra, però no l’única i definitiva. A pesar d’aquest missatge l’esquerra valenciana va tenir una reacció bastant peculiar, normal i esperada d’altra banda, però que va accentuar eixa dicotomia que cada dia es presenta més clara dintre els partits com Compromís o EUPV: la diferenciació interna entre els “experts” de la política que ja duen el seu temps ocupant càrrecs i poltrones i aquella majoria del carrer que participa dia a dia als moviments socials. La campanya electoral que els diversos aparats polítics han realitzat es podria titular fàcilment com: “No penses en un tertulià” a imitació del famós llibre “No pienses en un elefante”, assenyalaven algunes veus per les xarxes socials.
Reacció esperada i fàcil d’entendre en quan peguem un breu repàs a les enquestes on els alts càrrecs de Compromís i EUPV esperen ansiosos el seu moment per desembarcar al govern valencià de la mà del PSPV. Ni els interessa ni els agrada l’aparició d’un moviment com Podem que remarca la participació de les bases i fa una aposta clara per la creació d’un moviment envers el Règim de 78, senzillament això ara no toca. L’intent de reduir Podem a un “xiringuito d’un tertulià”, “una iniciativa personalista” i demés definicions no denoten altra cosa que la incomoditat d’una estructura alternativa i del paper que podria desenvolupar, més avant intentarem desenvolupar aquesta insinuació.
És, doncs, Podem un moviment de fans bojos de Pablo Iglesias? Un cau d’oportunisme que desafia les tesis de l’esquerra? No, senzillament és una iniciativa per fer política participativa que ha arrelat al País Valencià i que s’ha construït a partir de la seua realitat específica. L’èxit de Podem reflexa les mancances de les demés iniciatives de l’esquerra valenciana i pretén complementar-les, per quin altre motiu es convertiria el País Valencià en la segona zona on la participació i acció de Podemos ha estat la més elevada? Les crítiques ben diverses: eixe moviment no està fet pels valencians (la fosca consciència de J.V.Marqués sobrevola aquestes declaracions), és un cau de reformisme i personalisme etc. Deia Marx que els fets deuen ser comparats amb altres fets i no amb idealismes, d’aquesta manera front a l’afirmació teòrica del radicalisme buit confrontem fets, confrontem una campanya que al País Valencià ha despertat dinàmiques que en anys no es veien: l’elevat nombre de cercles creats arreu de les comarques, la nombrosa assistència als actes i a les iniciatives etc.
Amb tot açò no es pretén elevar Podem per damunt d’altres iniciatives com Compromís o EUPV, totes elles admirables i necessàries com veure’m al següent apartat de l’article. Pretenem assenyalar que els nostres èxits són els seus, i que de la mateixa manera els seues èxits són nostres: ens trobem al mateix costat de la barricada, a pesar de que sembla que a alguns no els agrada escoltar aquesta obvietat.
Una aposta ambiciosa: un procés constituent al País Valencià
No fa molt el company Galiana compartia una interessant reflexió sobre el possible canvi al 2015, basava el seu article en l’afirmació de que el mínim comú denominador d’un possible govern format per Compromís, EUPV i PSPV no seria suficient per fer un veritable canvi, és a dir, per integrar el conjunt de demandes de la societat valenciana. Sembla doncs que aquest tripartit no s’erigeix com una clau institucional per obrir el terreny de la política oficial a demandes populars que s’han trobat omeses pel Partit Popular i que cerquen una manera de realitzar-se.
I on entra Podem en tota aquesta xarxa d’aliances polítiques i demés entramats? Doncs precisament entra de ple amb el seu objectiu principal: constituir una alternativa que amplie l’espectre electoral de les forces contràries al règim del 78, una victòria de Podem a costa del PSPV, del PP o de la mobilització de l’abstenció implicaria un pas decisiu en la construcció d’una majoria electoral que poguera iniciar un procés popular, que poguera iniciar un Procés Constituent. Ens atrevim a afirmar que una aliança EUPV, Podem, Compromís podria ésser un escenari molt més propens a l’obertura d’un procés constituent al País Valencià, aquest procés constituent tindria l’obligació de respondre a les demandes popular del poble valencià i, a més, permetria retornar al món polític de la decisió popular nombrosos fetitxes intocables com és la qüestió nacional del País Valencià, el deute històric, les nombroses privatització i un llarg etcètera que la majoria ja coneguem .
Un procés constituent permetria redefinir els nombrosos consensos que amb la crisi les èlits dominants han fet esclatar per l’aire en el seu favor, aquest redefinició es faria en favor de les classes populars valencianes que, prèviament, es trobarien mobilitzades per l’elevat clima polític del moment. Aquest procés, a més, permetria la construcció d’una identitat política majoritària a traves de la dicotomització del tauler polític i per la promesa de la tornada de la sobirania popular al poble valencià, allò interessant, doncs, d’aquest procés és l’ampliació del conjunt de qüestions que es troben i poden estar sota la voluntat popular.
Com s’haurà pogut observar al llarg de l’article hom no pretén fer un exercici d’autoestima enunciant les bonances de Podem, més bé es vol enunciar la utilitat que pot tenir pel conjunt de les classes populars i per a la creació d’un trajecte comú. La capacitat de radicalització que obri Podem en donar un paper clau prioritari a la suma i agregació de forces en compte de a la marca política com s’ha fet fins ara i la necessitat d’escriure un guió pel conjunt de l’esquerra valenciana s’obri pas entre tot el conjunt de crítiques superficials, sense cap altra intenció que erigir-se entre el bastió de la correcció política i la identitat pura sense contradiccions. I bé, ens arromanguem i ens embrutem assumint contradiccions o continuem esperant el canvi pur per generació espontània? Apostem per vèncer o per ser una opció de resistència permanent?
